TIRANT,
ÀNIMA EN PENA
(...) el vescomte i Hipòlit,
sabent els amors de Tirant i de la princesa, feren armar tota la gent. Digué el senyor
d'Agramunt:
-Jo no puc creure que sigui res
més sinó que Tirant haurà fet alguna entremaliadura a la cambra de la princesa, i ho
haurà sabut l'emperador, que ell i tots nosaltres participarem en la boda; per la qual
cosa, cal que immediatament tots estiguem a punt, i armats, per tal que el puguem
socórrer si ho ha de menester, car totes les nits que ell ha dormit ací no ha passat res
de nou, però, tan aviat com ell ha estat fora, ja podeu veure quantes novetats hi ha per
tot el palau.
Digué Hipòlit:
-Mentre que vosaltres us armareu,
jo aniré ràpidament a la porta del palau per saber què passa.
-Aneu-hi immediatament -digueren
els altres.
Quan van ser fora de la posada, el
vescomte seguí Hipòlit.
-Senyor -digué Hipòlit-, vagi
vostra senyoria a la porta gran i jo aniré a la de l'hort. I qui més
aviat tingui notícies certes de què és aquest enrenou, que ho vingui a dir a l'altre.
El vescomte digué que hi estava
d'acord. Quan Hipòlit fou a la porta de l'hort, creient que era tancada, es quedà
escoltant i sentí que algú es planyia amb veu molt adolorida. Li semblà que era una veu
de dona, i es digué:
-Oh, com voldria sentir molt més
la veu de Tirant que no pas la d'aquesta donzella, sigui qui sigui!
Estigué mirant si podria pujar
per la paret. Com que veié que era impossible, tornà a la porta ben reposat, creient que
la causa de tot allò era alguna donzella.
-Que plori qui vulgui -digué
Hipòlit-, o dona o donzella, i que faci el seu dol, ja que no és el meu senyor Tirant.
Deixà aquell lloc i se n'anà a
la plaça, on trobà el vescomte i d'altres, que van voler saber quina havia estat la
causa de l'enrenou. Però els crits ja anaven de baixa i a l'enrenou havien posat remei.
Llavors Hipòlit explicà al vescomte com havia estat a la porta de l'hort i no hi havia
pogut entrar, i que havia sentit plànyer una veu que semblava de dona, però que no sabia
qui era, i que creia que aquella dona devia haver estat la causa d'aquell enrenou.
-Per pietat, anem-hi -digué el
vescomte- i, si és una dona o una donzella que hagi de menester ajuda, donem-la-hi si
podem, car hi estem obligats
per l'art de cavalleria.
Anaren a la porta de l'hort i
sentiren els forts planys que feien dins l'hort, però no podien entendre què deia la veu
ni podien reconèixer-la, car, pel greu dolor que passava, tota la veu li havia canviat.
Digué el vescomte:
-Abatem les portes, car és de nit
i ningú no sabrà que nosaltres ho hàgim fet.
Però la porta era oberta, car a
la nit Plaerdemavida l'havia deixada oberta, per tal que Tirant se'n pogués anar quan
volgués, sense sospitar que s'esdevindria tanta desgràcia.
Tots dos ensems donaren amb les
espatlles tan forts cops com pogueren, que la porta s'obrí de seguida. El vescomte entrà
primer i es dirigí cap allà on sentia la veu, que semblava molt estranya.
Digué el vescomte:
-Siguis qui siguis, jo et demano
en nom de Déu que em diguis si ets ànima en pena o si ets cos mortal que necessitis
ajuda.
I Tirant cregué que aquests eren
homes de l'emperador i, perquè no el reconeguessin i se n'anessin, estraféu la veu, per
bé que ja la tingués prou estrafeta pel dolor que passava. Digué:
-Jo vaig ser quan vivia un
cristià batejat, però ara, pels meus pecats, vaig en gran pena. Jo sóc un esperit
invisible, però, si vosaltres em veieu, és a causa que prenc forma humana. I els mals
esperits que hi ha ací em trossegen els ossos i la carn i, tros a tros, la llancen per
l'aire. Oh, com n'és, de cruel, la pena que jo passo! I si vosaltres continueu ací
participareu del meu dolor.
Ells tingueren molta por del que
havien sentit dir, i se senyaren i digueren l'Evangeli de Sant Joan.
Digué el vescomte, tan alt que ho sentí Tirant:
-Hipòlit, vols que anem a la
posada i, amb tots els homes armats, prenguem aigua beneita i un crucifix i, després,
tornem a veure què és això? Car no pot ser que el que passa en aquest hort ni sigui un
fet extraordinari.
-No -digué Hipòlit-, no cal que
tornem a la posada per res. Vós i jo portem espases en què hi ha el senyal de la creu.
Deixeu-m'hi acostar.
I Tirant, que sentí anomenar
vescomte a Hipòlit, digué:
-Si tu ets Hipòlit, natural de
França, acosta't a mi i no tinguis por.
Llavors Hipòlit desembeinà
l'espasa i es posà la creuera
davant, se senyà i digué:
-Jo, com a vertader cristià, crec
bé i vertaderament en els articles de la santa fe catòlica i en tot el que creu la santa
Església romana, i en aquesta santa fe vull viure i morir.
S'hi acostà, amb molta por que
tenia; però, certament, molta més en tenia el vescomte, que no gosava ni
acostar-s'hi. I amb veu baixa, Tirant el cridà i li digué:
-Acosta't a mi, que jo sóc
Tirant.
I Hipòlit, en aquesta
circumstància, encara tingué més por, que fins i tot estigué a punt de tornar-se'n.
Tirant, que se n'adonà, alçà la veu i li digué:
-Oh, com n'ets de covard,
cavaller! Encara que fos un mort, per què tens por de venir cap a mi?
Hipòlit, que el reconegué en les
paraules, s'hi acostà corrent i li digué:
-Oh, senyor meu, i sou vós? Quina
desgràcia us ha portat ací? Us veig en tal estat que de segur que deveu estar ferit o
que no teniu forces per aixecar-vos.
-No et preocupis ni digui res
-digué Tirant-. Però, qui és aquell qui ve amb tu? Si és del llinatge de Bretanya,
fes-lo venir.
-Sí, senyor -digué Hipòlit-,
que és el vescomte.
Ell el cridà i, quan aquell el
veié, s'admirà d'una semblant ventura i de tot el que els havia dit sense que
l'haguessin reconegut.
-No ens entretinguem amb raons
-digué Tirant-. Traieu-me ràpidament d'aquí.
Tots dos el prengueren en braços,
i el tragueren de l'hort i tancaren la porta. I el portaren prop de la seva posada i el
posaren sota un porxo que hi havia.
-Sento un dolor com no he sentit
mai -digué Tirant-, que, per moltes vegades que hagi estat ferit i a punt de morir, el
meu cos no ha sentit mai un dolor tan mortal. Em caldrien metges, però que no se
n'assabentés l'emperador.
-Senyor
-digué Hipòlit-, voleu que us doni un bon consell? La vostra lesió no es podrà amagar, sobretot per la murmuració que hi ha al
palau. Cavalqueu, senyor, si podeu, i aneu als estables de Bellestar, on teniu els vostres
cavalls, i farem córrer la veu que el cavall us ha caigut i us ha trencat la cama.
La
recuperació de Tirant va per llarg. L'emperador es desespera perquè els seus homes al front estan assetjats a la
ciutat de Sant Jordi i els infidels han rebut reforços de l'Àfrica. Tan subtilment sap
amonestar Tirant que aquest, amb la cama trencada, es fa transportar en andes al camp de
batalla per Hipòlit i un metge que ha subornat. Tanmateix, els seus familiars, quan se
n'assabenten, el segueixen i l'aturen. Diafebus no s'està de tallar el coll al metge
perquè ha consentit el viatge. Tirant
torna a Constantinoble i fa repòs. Mentre dura la convalescència, Tirant i Carmesina s'intercanvien cartes, i
Plaerdemavida fa de mitjancera. L'emperadriu s'enamora del jove Hipòlit i aquest declara
el seu amor a la madura emperadriu. Amb poques al·lusions i no gaires converses, el
terreny ja es troba preparat per als amants.