TREVES
I FESTES A CONSTANTINOBLE
(...) Llavors Tirant entrà a la
cambra i trobà la Princesa, que tenia els seus daurats cabells embolicats en la mà. Quan
ella el veié, li digué:
-Qui us ha donat dret d'entrar
ací? Qui ho hagi fet no té el càrrec adequat, ni està bé que tu entris a la meva
cambra sense el meu permís, car, si l'emperador ho sabés, pensa que et podrien acusar de
deslleialtat. Et prego que te'n vagis, car el meu pit contínuament tremola per temoroses
sospites.
Però Tirant no féu cas de les
paraules de la princesa, al contrari, s'hi acostà i la prengué en braços, i li besà
moltes vegades els pits, els ulls i la boca. I les donzelles col·laboraven, quan veien
que Tirant jugava així amb la senyora; però, quan ell li posava la mà davall la falda,
totes corrien a ajudar-la. I estant en aquests jocs i burles, sentiren que l'emperadriu
venia a la cambra de la seva filla per veure què feia; i, amb els jocs, no la sentiren
fins que fou a la porta de la cambra.
Immediatament
Tirant s'estirà a terra, i li llançaren roba per sobre, i la princesa s'assegué damunt
d'ell. S'estava pentinant. I l'emperadriu s'assegué al seu costat. Anà de
poc que no s'assegués sobre el cap de Tirant. Sap Déu amb quina por de vergonya estava
Tirant en aquella situació! Tirant estigué amb aquesta angoixa durant tota l'estona que
elles parlaren de les festes que es farien, fins que vingué una donzella amb el llibre d'hores. Llavors l'emperadriu
s'aixecà i s'apartà en un extrem de la cambra i començà a dir les seves oracions. La
princesa no es mogué gens d'allí, de por que l'emperadriu no el veiés. Quan la princesa
s'hagué pentinat, posà la mà davall la roba i pentinava Tirant, i ell adés adés li
besava la mà i li prenia la pinta. I estant en aquesta desesperació, totes les donzelles
es posaren davant l'emperadriu, i llavors, sense fer gaire soroll, Tirant s'aixecà i se
n'anà amb la pinta que la princesa li donà.
Quan va ser fora de la cambra, i
creient que ja estava en un lloc segur on no seria vist per ningú, va veure venir
l'emperador amb un cambrer, els quals venien de dret a la cambra de la princesa. Quan
Tirant els va veure venir, no les tingué totes. Veient-los venir per una gran sala,
Tirant, no tenint altre remei, se'n tornà cuitat a la cambra de la princesa, i li digué:
-Senyora, quin remei em donareu,
que l'emperador ve?
-Ai trista! -digué la princesa-.
Eixim d'un mal i anem a parar en un altre de pitjor. Jo bé us ho deia, que vós sempre
veniu a deshores.
Ràpidament féu posar les
donzelles davant l'emperadriu, i a ell, amb passos silenciosos, el posaren dins una altra
cambra. I li posaren molts matalassos per sobre, per tal que, si l'emperador hi entrava,
així com feia moltes vegades, no el veiés.
Quan l'emperador fou a la cambra,
trobà la seva filla, que es volia pentinar. S'estigué allí fins que la pentinaren, i
fins que l'emperadriu hagué dit les seves oracions i les donzelles s'hagueren
engalanat. L'emperadriu es posà la primera i totes les donzelles la seguiren. Quan foren
a la porta de la cambra, la princesa demanà els seus guants, i digué:
-Jo els he desats en un lloc
que no sap cap de vosaltres.
Ella tornà a entrar a la cambra
on Tirant era i li féu treure la roba que tenia damunt. I ell féu un gran salt i
prengué la princesa en braços, i la portava ballant per la cambra i la besava
moltes vegades, i li digué:
-Oh quanta bellesa! Mai no he vist
al món una donzella de tanta perfecció! La majestat vostra les sobrepassa totes en saber
i gran discreció. Certament, ara no em sorprenc si el moro soldà us desitja tenir en els
seus braços.
-A tu
t'enganyen les aparences -digué la princesa-, car jo no sóc tan perfecta com tu
dius, sinó que això t'ho fa dir la bona voluntat, car, com més s'estima una cosa, més
es desitja estimar. Per bé
que vagi vestida amb un vestit negre, vaig pentinada sota l'honest vel, i aquella flama que surt de mi i resplendeix als teus ulls és
amor, car el virtuós s'acontenta per la vista. I per això, jo et
faré dar glòria, honor
i fama, i, si això
no et basta i no et satisfà, et convertiràs en un home sense gratitud i més cruel que
l'emperador Neró.
Besa'm i deixa'm anar, car l'emperador m'està esperant.
Tirant no
pogué satisfer la seva petició, car les donzelles li tenien les mans perquè no
despentinés la princesa, amb les burles i els jocs que li feia. Quan Tirant veié que la
princesa se n'anava i que amb les mans no la podia tocar, allargà la cama, i la hi posà
davall les faldes, i amb la sabata la tocà en el lloc vedat i posà la
seva cama entre les cuixes d'ella. Llavors la pricesa eixí corrent de la cambra i anà on
era l'emperador. La Viuda Reposada tragué Tirant per la porta de l'hort.
Quan Tirant fou a la seva posada,
es tragué les mitges i es descalçà les sabates. I aquella mitja i aquella
sabata amb què havia tocat la princesa davall les faldes, les féu brodar amb
molta riquesa. I el que hi féu posar era de gran valor: perles, robins i diamants, que
valien més de vint-i-cinc mil ducats.
I el dia de les justes es calçà
la mitja i la sabata. I tots aquells que hi eren i que veien una cosa semblant, restaven
admirats de la gran singularitat de les pedres precioses que hi havia, i deien que no
havien vist mai una sabata de cuiro tan rica. I en aquella cama no portava cap mena
d'arnès, sinó que solament en portava a l'esquerra. I feia el posat de trobar-se molt
bé. Portava per cimera,
damunt l'elmet,
quatre pilars d'or i el Sant
Graal, fet com aquell que Galaàs, el bon cavaller,
conquistà; i sobre el Sant Graal hi havia la pinta que la princesa li havia donat, amb
una frase que deia a qui sabia llegir-la: No hi ha virtut que en ella no sigui. I
així eixí aquell dia.