TIRANT
COMPARTEIX EL LLIT AMB LA PRINCESA
(...) Plaerdemavida l'hi portà i
el féu gitar al costat de la princesa. I les posts del llit, del costat del capçal, no
arribaven a la paret. Quan Tirant s'hagué gitat, la donzella li digué que s'estigués
quiet i que no es mogués fins que ella li ho digués. I ella es posà de peu al capçal
del llit i posà el seu cap entre Tirant i la princesa, i ella tenia la cara devers la
princesa; i com que les mànigues de la camisa li feien nosa, se les tragué. I agafà la
mà de Tirant i la posà sobre els pits de la princesa, i Tirant li tocà les mamelles, el
ventre i, d'allí, avall. La princesa es despertà i digué:
-Valga'm Déu, i com n'ets, de
pesada! No em pots ni deixar dormir.
Digué Plaerdemavida, que tenia el
cap sobre el coixí:
-Oh, com sou donzella poc soferta!
Ara eixiu del bany i teniu les carns llises i agradables: m'agrada de tocar-les.
-Toca on vulguis -digué la
princesa-, però no posis la mà tan avall com fas.
-Fareu bé de dormir. I deixeu-me
tocar aquest cos que meu és -digué Plaerdemavida-, perquè jo sóc ací en lloc de
Tirant. Oh, traïdor de Tirant! I on ets tu? Que, si tenies la mà allà on jo la tinc,
com n'estaries, de content!
I Tirant tenia la mà sobre el
ventre de la princesa. I Plaerdemavida tenia la seva mà sobre el cap de Tirant i, quan
ella advertia que la princesa s'adormia, afluixava la mà i llavors Tirant tocava de gust;
i quan la princesa estava a punt de despertar-se, estrenyia el cap a Tirant i ell s'estava
quiet. Estigueren en aquest esplai per més espai d'una hora, i ell tothora tocant-la.
Quan Plaerdemavida advertí que la
princesa estava ben adormida, afluixà del tot la mà a Tirant i ell volgué intentar
pacientment de donar fi al seu desig. Però la princesa es començà a despertar i, mig
adormida, digué:
-Què fas, desgraciada? No em pots
deixar dormir? T'has tornat folla, que vols intentar el que va contra la teva natura?
Però no passà gaire estona que
la princesa s'adonà que era més que una dona, i no ho volgué consentir i començà a
cridar molt fort. Però Plaerdemavida li tancava la boca i li deia a l'orella, perquè cap
de les altres donzelles no ho sentissin:
-Calleu, senyora, i no vulgueu
difamar la vostra persona. Tinc por que no ho senti la senyora emperadriu. Calleu, que
aquest és el vostre cavaller, que per vós es deixarà morir.
-Oh,maleïda siguis! -digué la
princesa-. I no has tingut por de mi ni vergonya del món? Sense que jo sabés res, m'has
posat en greu dificultat i difamació!
-Senyora, el mal ja és fet!
-digué Plaerdemavida-. Poseu-hi remei, a vós i a mi. I em sembla que callar és el remei
més segur i el que més pot valer en aquests afers.
I Tirant, amb veu baixa, la
suplicava com millor podia. I a la princesa, que es trobava en tan mal pas, de l'una part
la vencia l'amor, però,i de l'altra tenia temor, però, com que el temor superava l'amor,
decidí callar i no dir res.
Quan la princesa féu el primer
crit, ho sentí la Viuda
Reposada, que
comprengué perfectament que la causa de la cridòria havia estat Plaerdemavida i que
Tirant devia ser amb ella. La Viuda pensà que, si Tirant posseïa la princesa, ella no
podria satisfer el seu desig amb ell. I ara tothom callava, ni la princesa no deia res,
sinó que amb paraules gracioses es defensava perquè la plaent batalla no arribés a la
fi. La Viuda s'assegué al llit i, amb un fort crit, digué:
-I què és el que teniu, filla
meva?
Despertà totes les donzelles amb
tants crits i soroll que ho sentí l'emperadriu. Totes es llevaren a corre-cuita, les unes
nues, les altres en camisa, i de pressa anaren a la porta de la cambra, la qual trobaren
molt ben tancada, i amb forts crits demanaren llum. I en aquest instant que tocaven a la
porta i cercaven llum, Plaerdemavida prengué Tirant pels cabells i l'apartà d'allà on
hauria volgut acabar la seva vida. I el posà al recambró i el féu saltar en un terrat
que hi havia, i li donà una corda de cànem perquè baixés a l'hort. I des d'allí
podria obrir la porta, car ella ho havia previst tot, perquè, quan Tirant hi vingués,
se'n pogués anar eixint per una altra porta, abans de fer-se de dia. Però fou tan gran
l'esvalot i els forts crits que feien les donzelles i la Viuda que no el pogué treure pel
lloc on ella havia pensat i, per força, l'hagué de treure pel terrat. i li donà una
corda llarga i ella immediatament se'n tornà, i tancà la finestra del recambró i anà
on era la seva senyora.
I Tirant es
lligà fort la corda amb una volta i, amb la pressa que tenia per no ser vist ni conegut,
no pensà si la corda abastava a terra. Es deixà anar per la corda avall, però li
faltaven més de dotze alnes
per arribar a terra. Per força s'hagué de deixar caure, perquè els braços no li podien
sostenir el cos. I es donà un cop tan fort en caure a terra que es trencà la cama.
Deixem Tirant, que està de llarg,
gitat a terra, que no es pot moure.