LA GRAN
BATALLA NAVAL CONTRA ELS TURCS
(...) Quan van arribar al port, el
capità trobà totes les naus descarregades, i que preparaven tot allò que necessitaven.
-Senyor capità -digué Galançó,
el mariner-, a mi em sembla que vostra senyoria hauria de trametre dues galeres en alta
mar, i que s'hi estiguessin. Quan veiessin l'estol, que l'una tornés, i que l'altra
seguís constantment la nau del Gran Caramany. I si vós podeu capturar aquesta nau,
obtindreu molta riquesa i encara molt més honor.
Digué el capità:
-Com podran reconèixer aquesta
nau en què va el Gran Caramany?
-Senyor -digué Galançó-, en les
veles que porta, que totes són vermelles i pintades amb les seves armes, i totes les
cordes de la nau són de seda, i tot el castell de popa és
de brocat sobre brocat. I ha fet això per la seva gran magnanimitat, per tal com hi porta
la seva filla, i perquè no ha anat mai per mar.
Quan el capità féu partir les
dues galeres, manà que l'una no tornés, sinó que contínuament, nit i dia, seguís
l'estol, i que a la nit, portés una llanterna amb llum encesa al tendal de popa.
L'endemà els barons de Sicília,
que havien deixat l'emperador a la seva ciutat, on reposaren dos dies, partiren per venir
al camp. Quan foren al castell de Malveí, trobaren molts carros que portaven bombardes al port.
I foren avisats que el capità era al port. Com que sabien que volia fer-se a la mar,
anaren cap a ell, i el pregaren molt que els deixés anar amb ell. El capità n'estigué
content perquè eren homes d'illa i acostumaven a navegar. I disposà els seus capitans i
posà molta gent a les naus, homes d'armes i ballesters. I encara que les naus no fossin
gaire grans, estaven molt ben armades de bona gent i destra, i molt ben avituallades de
tot el que els calia. Les altres naus anaven molt carregades de forment, de cavalls
i de tanta gent com podien portar.
No passà gaire temps que veieren
venir una de les galeres a vela i a rems. Immediatament pensaren que les naus dels enemics
venien. El capità féu acabar de recollir tota la gent, les bombardes i tot el que els
calia. Quan fou gairebé hora
de vespres, les naus eren a vista de port. Llavors la nau del capità eixí
la primera de totes. Quan els turcs la veieren, tingueren una gran alegria i digueren que
aquella nau ja era seva. El Gran Caramany féu eixir la seva filla, i totes les altres
dones que eren a la nau, a dalt, a coberta, perquè miressin aquella nau, la qual aviat
capturarien. A poc instant, eixí la nau del senyor de la Pantanalea i després la del duc
de Messina. I llavors augmentà l'alegria dels turcs i dels genovesos.
Digué el Gran Caramany a la seva
filla:
-D'aquelles tres naus que allí
veus, tria'n una. Aquella que voldràs, jo te la dono i vull que sigui teva.
Ella demanà la que havia vist
primer. Aquella volia que fos seva, i li ho fou atorgat. Eixí després la nau del senyor
d'Agramunt, després la d'Hipòlit, i totes eixiren per ordre. I el bon prior de Sant Joan fou el darrer de tots, perquè
era el capità de la ressaga.
Quan ell eixí, gairebé ja era nit fosca.
Quan els
genovesos veieren dotze naus
grosses, estigueren admirats
d'on havien eixit. Després eixiren tots els baleners i totes
les barques de les naus, després les barques dels pescadors. I les barques que no tenien arbre alçaven un
llarg bastó o un rem i el lligaven fort, i al cap del bastó posaven un llum dins un
faró. La nau del capità alçà, la primera, un faró a popa, així com havia estat
acordat. Després totes les altres fustes,
tant les grans com les petites, feren el que el capità havia manat. Quan totes les llums
s'encengueren, foren setanta-quatre. Quan els enemics veieren tantes llums, pensaren que
totes aquelles llums eren naus, i a més digueren:
-Estem convençuts que l'estol del
gran mestre de Rodes ha vingut ací, i també el del rei de Sicília. I ells, que ja
tenien moltes naus, quan han tingut notícia de nosaltres, encara n'han demanat més a
Venècia, i han fet aquesta gran armada, i ens vénen a capturar.
Acordaren de fugir i de
tornar-se'n devers Turquia.
-Que més ens val salvar les vides
que presentar batalla a setanta-quatre naus.
Una nau dels genovesos tragué un
faró tres vegades. Un cop fet el senyal, totes les naus giraren i començaren a fugir com
més podien. Les unes emprengueren la via de llevant, d'altres la via de ponent, d'altres
la via de migjorn, d'altres la via de tramuntana. La galera no desemparà mai la nau del
Gran Caramany, que féu la via de Xipre per passar a les illes i prendre terra, si podien,
a les mars d'Alexandria, creient que cap nau no faria la seva via. Però en tot moment
desconfiaren de la galera, i la nau del capità constantment seguí la galera. Tothom
s'esforçava a mantenir les veles tant com podia amb la mitjana i amb el trinquet, i hi
posaven tantes bonetes com
cadascuna de les naus podia portar.
Quan es féu de dia, Tirant no
veié cap de les seves naus, però es trobà la nau del Gran Caramany a la vista. Quan fou
gairebé migdia, ell s'hi acostà amb la nau, i s'envestiren l'una a l'altra. I el combat
fou tan dur i tan admirable que els homes gairebé no podien anar per la nau de tantes
pedres com els turcs llançaven. I la pedra que tocava un home, el feia caure plegat a
terra, per bé que estigués armat. A la nau del capità hi havia molts ballesters, molts
dels quals foren ferits i morts a la primera batalla. No penseu que la galera gosés
acostar-s'hi en cap noment. I des de cadascuna de les naus llançaren els rampogolls, i es
mantigueren forts, car no se'n podien anar encara que ho volguessin. La nau de Tirant
tingué més avantatge, perquè gairebé tota la seva gent anava armada amb arnesos blancs, amb
cuirasses i amb bacinets;
i tan aviat com l'home era mort o ferit el desarmaven i feien vestir l'arnès a un altre.
Des de la gàbia
donaven cops mortals amb grans barres de ferro que llançaven.
Passada la primera batalla, es
donaren un descans d'una hora. La gent menjà una mica, i els uns i els altres
tornaren a la batalla molt bravament. Els turcs llançaven molta calç perquè els cegués
la vista. Després llançaven oli bullent amb cassons. Tant l'una part com l'altra
llançaven pega
bullent. I nit i dia, en cap moment no cessaven ni reposaven, sinó que combatien
contínuament. Morí molta gent en aquelles dues naus. I eren tantes les llances trencades
i els pavesos,
dards i fletxes i passadors,
que els cossos morts, que llançaven a la mar, no podien afonar-se sota l'aigua.
Ara deixem-los combatre i vegem
què fan els altres barons i cavallers.
Les onze naus no veieren la del
capità perquè féu apagar el llum. Les onze, quan foren a la vista de les deu naus i a
tret de bombarda, s'afrenellaren
les unes amb les altres. Però Hipòlit no volgué acostar-se a cap, sinó que pujà a
sobrevent i s'estava mirant la batalla.I veié com la nau del senyor de la Pantanalea
anava a gran perdició, perquè ja hi havien pujat tants turcs que més n'hi havia
d'aquests que no pas d'ells. Llavors Hipòlit atacà la nau dels enemcis. I per tal com la
majoria dels turcs ja havien passat a l'altra nau i l'havien presa tota llevat del castell
de popa, Hipòlit, amb poc esforç, entrà amb els seus dins la nau dels turcs, i tans com
n'hi trobaren, de turcs i de genovesos morts i ferits, tots els llançaren a mar.
Socorregueren el senyor de la Pantanalea, i el socors els vingué com a remei de medicina,
que a tothom li semblà molt bé i els consolà molt. Hipòlit els exhortava a tenir
valor i vigorós coratge, i allunyà la por dels temorosos, convertint l'ànim de tots en
una gran esperança. I tot seguit se n'anà i, un cop tornà a la seva nau, anà a ajudar
aquells que més ho necessitaven.
El senyor de la Pantanalea, com
que veié que no havia romàs ningú a la nau dels turcs, repartí la gent entre ambdues
naus. I vela al vent perseguí les altres naus que se n'anaven i les aconseguí primer que
ningú; i envestí una nau i, mentre ells combatien, arribà l'altra nau. I l'altra nau
ben aviat es lliurà, així que ell tenia tres naus.
Semblantment ho feren les onze
naus amb les dues galeres, de tal manera que capturaren catorze naus i d'altres dues que
feren naufragar. Les altres escaparen.
Ara vegem què fa Tirant, que
encara els trobo combatent. Ells combateren des de migdia, i tota la nit, fins a
l'endemà, que el sol ja es volia pondre. Es lliuraren vint-i-set batalles. I Tirant,
desemparat de qualsevol mena d'ajut, però deixant a banda qualsevol por, apilant cops
sobre més cops, digué:
-Amb perjudici de la meva persona,
jo et prendré, o moriré.
En aquelles batalles
Tirant fou ferit al braç per un cop de passador. I quan
volia pujar al castell
de proa, el feriren a la
cuixa amb una fletxa. Bé
que ho necessitaven els turcs, car amb gran desesperació saltaren tres turcs dins del
castell de proa, però tan aviat com foren dins, tan aviat foren dins l'aigua.
Quan el Gran Caramany veié que la
seva gent minvava, féu pujar la caixa dels diners, joies i roba, i féu vestir la seva
filla amb una aljuba de brocat d'or, i li lligà una corda d'or i de seda al coll, i a
l'altre cap de la corda féu lligar la caixa de les joies amb totes les riqueses, i els
llançà dins del mar. Després llançà totes les altres dones que eren dins la nau.
Llavors ell i el rei de la sobirana Índia entraren a la cambra on solia estar la seva
filla. I amb la nau totalment desemparada, posaren el cap sobre el llit i es taparen,
esperant el moment que els matarien.