El model de creixement dels països industrialitzats no pot perviure a llarg termini perquè degrada la naturalesa i posa en perill la mateixa supervivència del gènere humà. Cal, doncs, trobar un equilibri entre el desenvolupament de les societats i la naturalesa: és el que s'anomena desenvolupament sostenible.

En aquest sentit, Àfrica ens pot servir de model: la relació dels africans i les africanes amb la natura és de convivència i no d'explotació. D'altra banda, viuen la vida sota l'òptica de la col·lectivitat, senten de manera acusada la pertinença a un grup humà. La societat tradicional africana integra el passat amb el present; saben viure i gaudir de l'ara i aquí. L'africà és un ésser profundament arrelat a la Terra, que sent com la seva pròpia casa.

La cooperació dels països industrialitzats amb els pobles del Sud ha de sobrepassar l'ajuda per a la subsistència. Un autèntic desenvolupament ha de cercar fonts d'ingressos que perdurin. Aquest tipus de col·laboració comprèn els àmbits econòmics, socials, culturals i mediambientals.

Un cas molt clar és el de la producció agropecuària; l'espècie humana ha de respectar el seu entorn físic per garantir la supervivència com a espècie.

A Burkina Faso, el 1995 un grup reduït de dones va tenir la idea de conservar i comercialitzar part de la pesca del llac Bagre. Reunides en agrupacions, aquestes dones burkineses van iniciar una empresa de transformació i venda de peix. L'èxit del seu treball va fer que al 1998 fossin més de 600 dones, pertanyents a 15 comunitats camperoles.

(Font: Intermón)

Retorn a "Què es necessita perquè hi hagi pau"
Retorn a "Llegim el text al marge del Tirant"
Retorn a "Llegim el text des de la pau"
Retorn a l'inici