1r
d'ESO. Tema 3. El Sol i la Lluna
|
Introducció.
Totes les estrelles que veiem per la nit són grans masses d'àtoms
de gas hidrogen que estan reaccionant entre sí i alliberant una
gran quantitat d'energia. Aquesta energia d'origen atòmic, anomenada
energia nuclear de fusió, ja que procedeix de la unió
dels nuclis dels àtoms d'hidrogen, és l'energia pròpia
de l'Univers i, per tant, l'energia més natural. També és
la que avui manté la vida en el nostre planeta, la que fa milions
d'anys va permetre viure el plàncton que va donar lloc al petroli
i als arbres que van donar lloc al carbó, la que mou l'aigua que
després permet el funcionament de les centrals hidroelèctriques,
la que origina els vens que permeten obtenir energia eòlica, etc.
A diferència de la coneguda energia nuclear de fissió
d'àtoms d'urani aquesta energia no deixa residus contaminants,
la qual cosa és molt important per evitar la contaminació
radioactiva del nostre planeta.
Actualment
els científics estan intentant aconseguir aquesta energia en la
Terra per poder substituir l'energia procedent de la combustió
del petroli, que està disminuint molt i que, com origina molt diòxid
de carboni, que és un gas que dificulta la sortida del calor des
de la Terra a l'espai, està provocant un perillós escalfament
del planeta (efecte hivernacle). El gran problema és que a la Terra
resulta molt difícil aconseguir les enormes pressions i temperatures
que es donen a l'interior del Sol i que, de moment, semblen imprescindibles
per obtenir la fusió de l'hidrogen. Cal recolzar molt la recerca
científica en aquest sentit perquè quasi tota la humanitat
avui ja no podria subsistir sense una gran font d'energia. Una vegada
més el coneixement de l'antic Univers és el que ens està
donant la clau per trobar la solució del nostres problemes.
|
Llegeix
les explicacions sobre el Sol i les primeres teories sobre l'estructura
de l'Univers i realitza
el "Test de resposta múltiple 3". Després llegeix
el text sobre la Lluna i realitza els exercicis "Relacionar dibuixos
amb noms 3" i "Mots encreuats 3".
|
1.
El Sol. El Sol és una estrella mitjana de color
groc. La seva temperatura superficial és de 5 500 ºC
i la seva temperatura interna és de 15 000 000 ºC. El seu
nucli està format bàsicament per àtoms d'hidrogen
que al reaccionar entre si forma heli i desprenen molta energia, és
l'anomenada energia atòmica o nuclear de fusió de l'hidrogen.
El seu diàmetres 109 vegades el terrestre, la qual cosa implica
un volum superior a un milió de vegades el volum de la Terra. Donat
que està constituït per gasos el seu pes només és
unes 300000 vegades el pes de la Terra.
El Sol
presenta una estructura interna constituïda per les següents
tres capes:
- Nucli. És
la part central. Presenta una gran densitat (158 vegades superior a
la del aigua), una elevada temperatura (15 000 000 ºC) i està
sotmès a una gran pressió. En ell es realitzen les reaccions
de fusió de l'hidrogen.
- Zona de radiació.
És la zona intermèdia. Per ella passa l'energia procedent
del nucli
- Zona de convecció.
És la zona superior del Sol, la zona que bull i que aporta
energia a la fotosfera, que és la seva capa superficial.
La fotosfera és una capa de només 400 km d'espessor que
està a 5500 ºC i que constitueix els disc visible del Sol.
Si el Sol es compara amb una poma la fotosfera equivaldria a la seva
pell. A la fotosfera s'observen zones més fosques anomenades
taques solars, que són zones de menor temperatura (uns
4000 ºC). Les petites duren un o dos dies però la majoria
creixen i poden durar entre unes setmanes a un parell de mesos.
Per sobra
el Sol presenta una atmosfera solar en la qual es poden diferenciar
dues capes.
- Cromosfera.
És l'atmosfera inferior. És rosada i quasi transparenta.
Presenta uns 10 000 km d'espessor i una temperatura que oscil·la
entre 5 500 ºC a la seva base i 1 000 000 ºC a la seva part
superior. Presenta una gran activitat. Per una banda estan les espícules
que són ejeccions d'hidrogen que no sobrepassen la cromosfera,
que duren uns deu minuts i que es produeixen molts contínuament.
D'altre banda estan les protuberàncies solars que són
enormes surgències de gas hidrogen que poden sobrepassar la corona.
Unes tornen a caure sobre la cromosfera formant un arc que dura unes
hores, unes altres formen arcs molts prims que duren fins i tot anys
i un tercer tipus anomenades "fulguracions" son verticals
i duren uns pocs minuts.
- Corona.
És l'atmosfera superior. Consisteix en un halo blanquinós
que arriba al milió de quilòmetres d'espessor i que presenta
una temperatura que oscil·la entre 1 000 000 a 2 000 000 ºC.
Només és visible en els moments d'eclipsi, és a
dir quan la Lluna tapa el disc solar. A la corona també s'originen
protuberàncies i la major part de les radiacions electromagnètiques
solars d'ona llarga.
El Sol
es va formar fa uns 4600 milions anys per condensació d'hidrogen,
heli i pols còsmica (actualment presenta un 75% d'hidrogen, un
23% d'heli i un 2% de pols còsmic) i es creu que s'apagarà
dintre d'uns altres 4500 milions d'anys, quan es consumeixi tot el seu
hidrogen.
|
|
Dibuix
de
BIOPUNT publicat al llibre "Biologia i Geologia de 2n d'ESO"
de l'Editorial Casals. Barcelona. 1996
|
2.
Primeres teories científiques sobre la forma del Sistema Solar.
Es diferencien dos grans teories científiques, la més antiga
anomenada geocèntrica i la moderna anomenada heliocèntrica.
Teoria geocèntrica.
En aquesta teoria es proposa que la Terra és el centre de l'Univers
i que els planetes i el Sol giren al voltant d'ella descrivint circumferències.
Es fonamentava en l'observació diària de la sortida i posta
del Sol. Es remunta al segle III aC. Posteriorment, en el segle II dC,
el grec Ptolomeu (90-168 dC) va observar que en determinades èpoques
de l'any els planetes es veien més brillants i el Sol semblava
més gran. Per explicar tot això sense contradir que les
òrbites eren circumferències Ptolomeu va proposar que el
Sol i els planetes seguien petites òrbites al voltant d'un punt
el qual alhora descrivia una gran circumferència al voltant de
la Terra. Com més observacions feia més circumferències
subordinades havia d'imaginar, i així va arribar a proposar fins
39 d'aquestes circumferències. És l'anomenada model de Ptolomeu.
Teoria heliocèntrica.
En aquesta teoria es proposa que el Sol està en el centre i que
és la Terra i els altres planetes els que giren al voltant d'ell.
Es remunta al segle III aC. Va ser recuperada per Copèrnic
(1473-1543 dC) en el segle XVI, millorada per Kepler (1571-1630)
al demostrar que les òrbites no eren circulars sinó el·líptiques
i finalment confirmada per Galileu (1564-1642) mitjançant
observacions amb el seu telescopi.
|
|

|
|
Dibuix
d'AMADEU BLASCO del llibre "Hidros" de 2n d'ESO. Editorial Casals.
2002
|
Test
de resposta múltiple 3
|
|
3.
La Lluna. És l'únic satèl·lit
de la Terra. Es creu que prové d'un planeta que va quedar girant
al voltant d'ella atrapat per la seva atracció. És un dels
satèl·lits més grans del sistema solar, té
un diàmetre de 3476 km, és a dir una mica més d'una
quarta part del diàmetre terrestre. Aquestes petites dimensions
fan que presenti una força de gravetat 6 vegades inferior a la
de la Terra, per la qual cosa una persona que en la Terra pesaria 90 kg
a la Lluna només pesaria 15 kg i per això podria fer grans
salts. Una altre conseqüència d'aquesta petita força
de gravetat és que la Lluna és incapaç de retenir
el gasos. En no tenir atmosfera, la temperatura mitjana de la seva superfície
varia molt entre el dia (107ºC) i la nit (-173 ºC). Aquestes
condicions fan impossible l'existència de vida.
Al no haver-hi atmosfera
cada vegada que cau un meteorit el xoc és molt violent i es produeix
un petit terratrèmol. Això ha estat aprofitat per estudiar
l'estructura interna de la Lluna amb aparells que van instal·lar-hi
els astronautes i s'ha descobert que, com la Terra, presenta una escorça,
un mantell i un nucli. A la seva superfície es poden
observar grans cràters que són el resultat de l'impacte
de grans meteorits, immenses planúriescon l'anomenat "Mar
de la Tranquil·litat" i serralades de milers de metres
d'alçada.
La Lluna presenta
un moviment de translació al voltant de la Terra, en el
qual fa una volta completa cada 27 dies i 7 hores i un moviment de
rotació sobre si mateixa en el qual fa una volta completa en
aquest mateix temps. A causa de això la Lluna sempre mostra a la
Terra la mateixa cara. L'altra cara s'anomena "la cara oculta de
la Lluna".
A causa del moviment
de translació es produeixen els següents fenòmens:
les fases lunars, els eclipses i les marees.
Les fases
de la Lluna. Són les successives parts de la cara de la Lluna
il·luminada pel Sol que es pot veure des de la Terra en una volta
completa. Si
la Lluna girés en el mateix pla de l'eclíptica, és
a dir el pla de gir de la Terra respecte al Sol, quan la Terra estigués
entre el Sol i la Lluna, la Terra impediria que la Lluna quedés
il·luminada pel Sol, però com el pla de gir de la Lluna
respecte a la Terra forma un angle de 3º respecte al pla de l'eclíptica,
en aquesta posició la Lluna es veu completament il·luminada.
Això va canviant a lo llarg del mes a mesura que la Lluna dóna
la volta a la Terra i així es produeixen les diferents fases lunars.
Aquestes són:
- Lluna plena.
És quan la Lluna està en una posició tal que de
nit es pot veu tota ella il·luminada pel Sol
- Lluna en quart
minvant. És quan la Lluna està en una posició
tal que de nit només podem veure la meitat esquerra de la part
que il·lumina el Sol. La Lluna comença a tenir forma de
C.
- Lluna nova.
És quan la Lluna està en una posició tal que de
nit no la podem veure.
- Lluna en quart
creixent. És quan la Lluna està en una posició
tal que de nit només podem veure la meitat dreta de la part que
il·lumina el Sol. La Lluna en els dies anterior ha presentat
forma de D.
|
|
Dibuix
d'AMADEU BLASCO del llibre "Hidros" de 2n d'ESO. Editorial Casals.
2002
|
Els eclipsis.
És l'ocultació total o parcial d'un astre respecte a l'espectador
a causa de la interposició d'altre astre. Segons l'astre ocultat
es distingeixen el eclipsis de Sol i eclipsis de Lluna.
|
Eclipsi
de Lluna. Es diu eclipsi de Lluna quan és la Lluna l'astre
que queda eclipsat, és a dir que queda tapat. Aquest eclipsi
es produeix quan la Terra s'interposa entre el Sol i la Lluna i impedeix
que els raigs solars il·luminin la Lluna. Òbviament
només es pot donar quan hi ha Lluna plena. Segons que la Lluna
quedi o no tapada completament es diferencien els eclipsis totals
i els parcials.
|
|
Dibuix
d'AMADEU BLASCO del llibre "Hidros" de 2n d'ESO. Editorial Casals.
2002
|
Eclipsi
de Sol. Es diu eclipsi de Sol quan és el Sol l'astre que
queda eclipsat, és a dir que queda tapat. Aquest eclipsi es
produeix quan la Lluna s'interposa entre el Sol i la Terra i impedeix
que des de la Terra puguem veure el Sol. Òbviament només
es pot donar quan hi ha Lluna nova. Segons que el Sol quedi o no tapat
completament es diferencien els eclipsis totals i els parcials.
|
 |
Dibuix
d'AMADEU BLASCO del llibre "Hidros" de 2n d'ESO. Editorial Casals.
2002
|
Les marees. Són els ascensos i descensos del nivell del mar a
causa de l'atracció gravitatòria que la Lluna i, en menor
grau el Sol, exerceixen sobre l'aigua. Aquests astres provoquen un apilament
d'aigua a la zona oceànica més propera a la Lluna, i també
a la zona oposada, perquè en ser mínima l'atracció
gravitatòria, la força centrífuga origina un altre
apilament. Això es tradueix en un ascens del nivell del mar, anomenat
marea alta o plenamar. Simultàniament, en els dos llocs
intermedis, i per la manca d'aigua, es produeix un descens del nivell del
mar que rep el nom de marea baixa o baixamar. Degut al moviment
de rotació de la Terra, a la majoria de les poblacions cada dia es
produeixen dos ascensos (plenamars) i dos descensos (baixamars).
Entre una plenamar i la següent generalment transcorren unes 12 hores.
En el Mediterrani són variacions de pocs centímetres però
en l'Atlàntic i altres oceans poden ser de varis metres.
|
|
Dibuix
de
BIOPUNT publicat al llibre "Biologia i Geologia de 1r d'ESO"
de l'Editorial Casals. Barcelona. 1996
|
Relacionar
dibuixos amb noms 2
|
Mots
encreuats 2  |
Índex
general de temes de 1r d'ESO
|