Introducció. Segons la seva composició química la Terra presenta tres capes anomenades escorça, mantell i nucli. Nosaltres vivim sobre l'escorça i, per tant, és aquesta capa la que ens interessa conèixer millor. A més, degut a les dificultats tècniques encara no hem pogut arribar al mantell.

Abans de 1910, els volcans, els terratrèmols, els plecs, les falles i la forma dels continents eren fets desconnectats i sense explicació respecte les seves causes. A partir de 1910 gràcies a la "Teoria de la deriva dels continents" del geòleg alemany Alfred Wegener (1880-1930), tots aquests fets han quedat relacionats i explicats. Aquesta teoria va ser el punt de partida de l'actual "Teoria de la tectònica de plaques" que defensa que segons l'estat a la Terra hi ha una capa sòlida anomenada litosfera que està fragmentada en diferents plaques que es mouen sobre zones pastoses del mantell gràcies a corrents internes de magma, i que són els xocs entre aquestes plaques els que generen els plecs, les falles, els terratrèmol, etc. Una vegada més ha estat l'esforç de molts científics el que ens ha permès conèixer la realitat i poder així determinar el que hem de fer per evitar els desastres naturals i per solucionar els problemes.

1. La litosfera terrestre. La litosfera és la capa superficial sòlida del planeta. Està constituïda per l'escorça i per la part superficial sòlida del mantell, l'anomenat mantell residual. Segon el tipus d'escorça que contenen es distingeixen dos tipus de litosfera que són:

• Litosfera oceànica. És la que està formada per escorça oceànica i mantell residual. Constitueix els fons dels oceans i té un espessor mitjà de 65 km però a les les grans serralades que hi ha en el fons dels oceans, les anomenades dorsals oceàniques, el seu espessor és de només 7 km.

• Litosfera continental. És la que està formada per escorça continental i mantell residual. És la que constitueix els continents. Té un espessor mitjà d'uns 120 km.

La litosfera es troba flotant sobre una capa pastosa anomenada astenosfera. La litosfera es troba dividida en gran fragments, les anomenades plaques litosfèriques o plaques tectòniques, que es mouen entre sí separant-se o xocant. Les col·lisions entre elles són els que generen els terratrèmols, els volcans, els plecs i les falles.

2. Astenosfera. Tradicionalment aquesta capa s'ha definit com una capa pastosa (fluïda) del mantell que arriba fins els 250 km de profunditat i que es troba entre la litosfera i la resta del mantell, que són dues capes sòlides. En les últimes dècades s'ha descobert que en molts punts sota la litosfera no hi ha cap capa fluida. Per això, alguns autors consideren que l'astenosfera en realitat no existeix i que és tot el mantell el que presenta plasticitat i que tot ell és impulsat per la calor procedent del nucli i així provoca el moviment de les plaques tectòniques.

Segons la seva constitució es diferencien dos tipus de plaques litosfèriques que són:

• Plaques oceàniques. Són les que estan formades exclusivament per litosfera oceànica. Per exemple la placa Pacífica

• Plaques mixtes. Són les que presenten una part de litosfera oceànica i una part de litosfera continental. Per exemple la placa Africana que presenta litosfera oceànica fins la meitat de l'Oceà Atlàntic i litosfera continental en el continent africà.

4. Tipus de contactes entre plaques. Les plaques tectòniques son fragments rígids que es mouen flotant sobre un mantell plàstic, tradicionalment anomenat astenosfera. Es mouen a causa de corrents de magma calent procedent de la base del mantell. Aquestes corrents en arribar sota la litosfera es refreden i, impulsades pels materials que continuen arribant, tornen al fons originant-se així diferents corrents circulars anomenades corrents de convecció. Aquestes corrents poden arribar a trencar una placa i després separar els dos fragments, i també poden fer xocar una placa contra una altre.

Els principals tipus de contactes entre plaques són:

• Separació de plaques. Es produeix quan una corrent de magma arriba a una placa litosfèrica, la fragmenta i les continua separant durant milions d'anys. Un exemple d'això és la dorsal atlàntica, una gran serralada que hi ha al mig de l'Atlàntic, que és on es continua fent créixer les dues plaques americanes cap a l'oest i la placa africana i euroasiàtica cap a l'est. Degut a això cada any l'Atlàntic és uns 3 cm més ample.

• Xoc d'una litosfera oceànica amb una litosfera continental. Es caracteritza perquè la litosfera oceànica s'introdueix sota la litosfera continental (subducció), ja que és més gruixuda i menys densa. Un exemple d'això es dona en la costa pacífica de Sud-América.

• Xoc de dues litosferes continentals. Com les litosferes continentals són menys denses que el mantell cap d'elles s'enfonsa, per la qual cosa pleguen els sediments acumulats entre elles i formen immenses serralades. Un exemple d'això és la serralada de l'Himàlaia que ha format l'Índia al xocar contra els sud de l'antic continent asiàtic.

5. Dinàmica de la litosfera. S'anomena relleu a les diferències entre les elevacions i les depressions d'una superfície sòlida. El relleu de la litosfera s'està modificant contínuament. Es diferencien els processos constructius i els processos destructius.

• Els processos constructius de relleu. Són els que provoquen elevacions o depressions. Els realitzen els agents geològics interns, que són les forces internes que deformen la litosfera. Estan provocats per el calor que produeix les corrents de convecció que mouen les plaques, les quals al col·lisionar entre sí originen els plecs, les falles, les diàclasis, els terratrèmols i els volcans.

• Els processos destructius de relleu. Són els que provoquen el desgast de les elevacions o el farciment de les depressions. Els realitzen els agents geològics externs, que són l'atmosfera, el vent, els torrents, els rius, el mar, el gel, i els éssers vius. La destrucció del relleu es produeix seguint les següents etapes: meteorització (desgast in situ), erosió (desgast associat al transport), transport i sedimentació.

Dibuix d'AMADEU BLASCO del llibre "Hidros" de 3r d'ESO. Editorial Casals. 2002