Llegeix les explicacions sobre l'aparell urinari i realitza l'exercici "Dibuix mut 7". Després llegeix les explicacions sobre el procés de l'excreció i realitza els exercicis "Test de resposta múltiple 7" i Mots encreuats 7".

1. L'excreció corporal en els humans. L'excreció és l'expulsió a l'exterior dels productes perjudicials o inútils que hi ha a la sang i al plasma intercel·lular. Els principals productes d'excreció són la urea, les sals minerals i les substàncies que no poden ser degradades per les cèl·lules, com per exemple determinats medicaments i additius alimentaris. La major part d'aquestes substàncies és eliminada per l'aparell urinari (orina), i la resta és eliminat per la pell (suor) i pels ulls (llàgrimes). Existeix una altra substància a la sang que és molt perjudicial, que és el diòxid de carboni que es produeix als mitocondris durant la respiració cel·lular. El seu excés és eliminat pels pulmons durant la respiració corporal o ventilació. Alguns autors consideren per això que els pulmons tenen funció excretora, però és millor considerar que l'eliminació del CO₂ és part de la respiració i que l'excreció compren l'eliminació de la resta de substàncies indesitjables presents a la sang.

2. L'aparell urinari humà. És l'aparell constituït pels ronyons, els urèters, la bufeta de l'orina i la uretra.

a) Els ronyons. Són dos òrgans amb forma de fesol, d'uns 12 cm de longitud, que filtren la sang i separen la urea i l'excés de sals, originant l'orina.

b) Els urèters. Són dos conductes d'uns 25 cm de longitud.

c) La bufeta de l'orina. És una bossa dilatable amb una capacitat d'entre 350 i 1500cm^3.

d) La uretra. És un conducte d'uns 6cm de longitud en les dones i 15cm en els homes.

(Imatge basada en un dibuix del llibre "Biología y Geología" de 1r de Batxillerat. Editorial Santillana. 2002)

3. Anatomia macroscòpica del ronyó. El ronyó humà presenta en el seu exterior una capa de teixit conjuntiu denominada càpsula renal, a sota hi ha una zona granulosa denominada zona cortical, més a l'interior hi ha una zona amb nombrosos feixos fibrosos (les denominades piràmides renals o piràmides de Malpighi) denominada zona medul·lar, i més a sota una zona en forma d'embut, denominada pelvis renal, que compren una sèrie de petis embust anomenats calzes que és on aboquen l'orina les piràmides de Malpighi).

4. Anatomia microscòpica del ronyó. Si es fan talls molt prims de ronyó i s'observen amb un microscopi s'observa que el ronyó humà està constituït per aproximadament un milió de nefrons, que són unes estructures que presenten un cap globós denominat Corpuscle de Malpighi, que constitueix la zona cortical, que per això presenta un aspecte granulós; seguida d'un llarg conducte doblegat en forma d'U denominat túbul renal, que constitueix les piràmides de Malpighi que formen la zona medul·lar, que per això presenta un aspecte fibrós.

Corpuscle de Malpighi. En ell es pot diferenciar una densa xarxa de capil·lars sanguinis denominada glomèrul de Malpighi i una bossa que ho envolta denominada càpsula de Bowman.

Túbul renal. En ell es pot diferenciar uns segments sinuosos denominat túbuls contornejat (el que està a prop del corpuscle es denomina proximal i el que està lluny d'ell es denomina distal) i uns segments rectes denominattúbuls rectes que formen una U denominada Nansa de Henle, amb una branca descendent i una branca ascendent. En cada branca es pot diferenciar un segment gruixut i un segment prim.

5. La formació de l'orina. Es poden distingir 4 etapes que són:

1.) Filtració. A causa de la pressió dintre dels capil·lars sanguinis del glomèrul surt d'ells l'aigua i les substàncies dissoltes de baix pes molecular, com és l'ió sodi (Na⁺), procedent de la dissolució de la sal (NaCl), la urea, la glucosa i els aminoàcids, però no els glòbuls vermells ni les molècules grans com les proteïnes.

2.) Reabsorció de soluts. En el túbul contornejat proximal, a causa de unes proteïnes especials de la membrana de les seves cèl·lules, s'extreuen del seu interior els ions sodi (Na⁺), la glucosa i els aminoàcids, que tornen a la sang, romanent la urea.

3.) Reabsorció d'aigua. En el túbul recte descendent de la nansa de Henle, al ser permeable a l'aigua i a l'ió sodi i travessar una zona d'alta salinitat, es produeix la sortida d'aigua, per un procés cridat osmosi, però també l'entrada d'ió sodi.

4.) Segona extracció d'ions sodi i segona reabsorció d'aigua. La segona extracció d'ions sodi de l'orina en formació es realitza a la resta del recorregut (túbul recte ascendent de la nansa d'Henle, túbul contornejat distal i túbul col·lector), gràcies a unes proteïnes especials de la membrana de les seves cèl·lules. El túbul recte ascendent de la nansa d'Henle és impermeable a l'aigua però els dos següents i últims trams sí són permeables a l'aigua. En ells es produeix per osmosi la segona reabsorció d'aigua amb la qual cosa l'orina en formació es concentra molt. El resultat és que l'orina final és un líquid molt ric en urea i àcid úric, que són dues substàncies molt tòxiques pel nostre organisme.

6. Altres formes d'excreció. La principal és la sudoració i en molt menor importància la secreció de la bilirubina a la bilis les llàgrimes.

La formació de la suor. Les glàndules sudorípares produeixen la suor a partir de l'aigua que ha sortit dels capil·lars sanguinis per filtració, per la qual cosa la seva composició és semblant a la d'una orina molt diluïda, és a dir conté urea, sals dissoltes i àcid úric. Per això la sudoració comporta un cert grau d'excreció.

L'excreció de suor depen de la temperatura i de l'humitat. En el nostre país es produeix uns 600 a 900cm³ de suor diaris. La composició de la suor és:

• 99,00% d'aigua
• 00,60% de sals minerals (NaCl)
• 00,40% de substàncies orgàniques (urea, creatinina i àcid úric)

De totes formes cal ressaltar que la principal funció de la suor no l'excreció sinó que és refrescar la temperatura del cos. Això s'aconsegueix degut al fet que com l'aigua per a poder-se evaporar precisa calor, aquest ho agafa de la pell, amb el que aquesta es refreda.

(Imatge basada en un dibuix del llibre "Biología y Geología" de 3r d'ESO. Editorial Santillana. 2002)

7. Principals malalties de l'aparell urinari.

• Insuficiència renal. Disminució de la capacitat del ronyó per a separar la urea de la sang. El malalt precisa sessions periòdiques d'hemodiàlisi en un ronyó artificial.
• Còlic nefrític. Espasmes molt dolorosos de l'urèter al fregar sobre les seves parets els precipitats sòlids (pedres o càlculs renals) que anormalment es poden formar en el si de l'orina.
• Uretritis. Inflamació de les parets de la uretra originada per una infecció bacteriana o per determinades substàncies químiques. Pot ocasionar estrenyiment de la uretra.
• Cistitis. Inflamació de les parets de la bufeta urinària originada per una infecció bacteriana. Acostuma a anar acompanyada d'incontinència urinària (eliminació involuntària i freqüent d'orina en petites quantitats).
• Prostatitis. Inflamació de la pròstata (glàndula exclusiva de l'aparell reproductor masculí que secreta un des components del semen) que constreny la uretra i dificulta la micció (acció de sortida de l'orina).

Índex general de temes de 3r d'ESO