 |
|
|
|
 |
|
|
Sortirem ben de matí per arribar els més aviat possible a la Jonquera, tot seguint l'autopista A-7 fins la frontera francesa. Travessarem la frontera i continuarem per l'A-9/E-15, el tram d'autopista, que discorre pel Llenguadoc i la Catalunya Nord amb el sobrenom de "la llanguedoccienne - la catalane", fins després d'una estona d'haber passat Montpellier, on trobarem la sortida que ens indica Saint-Gilles o Arles. La nostra primera visita serà doncs, SANT GÈLI (en francès Saint Gilles o Saint-Gilles-du-Gard ), una vila d'uns 12.000 habitants situada a tocar del Petit Roine (Le petit Rhône) prop del delta de La Camarga, en el departament del Gard i a la regió Llenguadoc-Rosselló. Tot i que avui dia quan hi arribes costa d'imaginar-s'ho, Sant Gèli tingué un paper determinant en la història occitana. Aquí, entre altres, hi va néixer l'any 1156 el comte Ramon VI de Tolosa, més tard, l'any 1208 hi fou assasinat, probablement per un familiar del mateix comte Ramon VI, el legat del papa, Pere de Castellnou, fet considerat com el detonant del començament de la Croada Albigesa. En el nucli antic hi trobem el seu monestir benedictí fundat durant el segle VII per l'ermità Sant Geli. Una abadia que prosperà degut als pelegrins que s'hi atansaven per visitar les relíquies del sant i per ser el primer punt d'aturada per als pelegrins que anaven cap a Santiago de Compostela seguint la "via Tolosana" que portava d'Arles a Tolosa i creuava els Pirineus per unir-se a altres rutes. El portal occidental de l'església de l'abadia és troba entre el més bonics dels grans portals romànics i un exemple definitiu del romànic provençal. L'església consta de tres naus i hi destaca la seva cripta romànica amb les tombes de Sant Gèli i Pere de Castellnou. També cal recordar que en l'atri de l'església de Sant Gèli i quan l'exèrcit de Simó de Monfort ja es trobava a les portes de la vila, el 18 de juny de 1209, el comte Ramon VI acceptava llur penitència i es deixava flagellar pel nou legat del papa, Arnaud Amaury. Tot i que no té res a veure amb el catarisme, la proximitat i la importància de la ciutat d'ARLE (en francès Arles), fa que valgui la pena fer una mica de tomb i atançar-s'hi. El municipi, a la riba del Roine, inclou la comarca de la CAMARGA, el que el fa el més gran de França. Té com a destacats llocs d'interès l'amfiteatre romà de finals del segle I (més gran que el de Nimes, però de menys qualitat) i l'església de Sant Tròfim, que fou catedral, d'estil romànic, amb l'escultura del judici final a la seva porta, un dels millors exemples d'escultura romànica. Es va fent tard i cal anar apropant-nos a AVINYÓ (en francès Avignon), situada al marge esquerre del riu Roine, al departament de la Valclusa, on tenim reservada l'estada d'aquest primer dia. Hem buscat la D-570n i, sempre direcció nord, hem arribat a la ciutat que fou residència dels Papes de l'Església Catòlica des de 1309 fins al 1377. La ciutat ha sabut conservar el prestigi d'aquest important fet amb un molt ben conservat nucli antic on hi destaquen edificis com el Palau dels Papes, la Catedral Notre Dame-des-Domes, les muralles, el Pont de Sant Beneset... tot plegat li confereix una atmosfera i un ambient molt especials. Ha costat una mica però finalment varem trobar l'hotel l'Horloge (el rellotge), situat en la mateixa plaça Major o "place de l'Horloge", a tocar de la plaça del Palau dels Papes. |
|
Ahir per la nit, després de sopar, ja vàrem tenir ocasió de fer una passejada pel centre històric de la ciutat, declarat per la UNESCO com a Patrimoni Mundial de la Humanitat. Avui doncs, aprofitant les perspectives de bon temps, dedicarem el matí a passejar per la ciutat i visitar el Palau dels Papes, la catedral Notre Dame-des-Doms, els jardins del Rocher des Doms, el famós pont de Sant Beneset, travessar el Roine amb la "navette"... A principis del segle XIII, la ciutat d'Avinyó pertanyia als comtes de Provença i durant molt de temps havia aconseguit preservar la seva neutralitat, tot aprofitant les rivalitats entre Tolosa, Barcelona i Roma. Malgrat tot, a primers de setembre de 1209, s'hi reuní un concili per a excomunicar per segona vegada al comte Ramon VI, acusant-lo de no cumplir lés condicions de la reconciliació eclesiàstica per haver-se negat a lliurar als seus súbdits càtars de Tolosa. A la mort d'Innocenci III, Ramon VI i el seu fill van iniciar la reconquesta dels territoris que havien format part del comtat de Tolosa (1216-1217). A la provença i des dels inicis de l'aixecament popular, la ciutat d'Avinyó prengué el partit del casal de Tolosa i envià tropes pel Roïna per unir-se a l'exercit del jove Ramon VII que estava assetjant el castell de Bellcaire (fr. Beaucaire). Anys més tard, durant la Croada Reial de 1226, la ciutat d'Avinyó havia promés lliure circulació a l'exèrcit de Lluis VIII però, quan el 6 de juny, el rei i llur nombrós exèrcit arribà a la ciutat, les autoritats i la població d'Avinyó davant del gran nombre de soldats i la por al saqueig, es varen retractar i tancaren les portes. Tot i que la ciutat va intentar resistir el setge, finalment capitulà al cap de tres mesos. Precisament durant el setge i degut al foc de l'artilleria, es destruí les tres quartes parts del pont de Sant Beneset, popularment anomenat pont d'Avinyó, que posteriorment s'aniria reconstruint en diverses ocasions. Avinyó es va convertir en la residència Papal el 1309, quan el papa Climent V després de la seva elecció (1305), va traslladar la Cúria Papal a Avinyó. Climent va viure com a convidat al monestir dominicà d'Avinyó. La reconstrucció del vell palau del bisbat va ser començat seriosament pel papa Benet XII (1334-42) i va continuar amb els seus successors. El lloc escollit va ser un aflorament rocós natural a la vora nord d'Avinyó, per damunt del Roine, anomenat Rocher des Doms. Allí estava el vell palau episcopal dels bisbes d'Avinyó. L'elecció d'aquest lloc permet als autors donar alçada al conjunt de manera que resulta més impressionant. Després de dinar i aprofitant el magnífic dia del que estàvem gaudint, ens vàrem animar a fer una escapada fins a Bellcaire (fr. Beaucaire), situat a uns 30 kms al sud d'Avinyó. Així doncs, vàrem sortir de la ciutat travessant el "Pont de l'Europa" i de seguida vàrem trobar la D-2 (Route d'Aramon), que pel marge dret del Roine, condueix cap a Bellcaire. Bellcaire, tocant al riu Roine, va ser una de les ciutadelles més poderoses de la regió del Midi. Hi destaca el seu castell, erigit ja en el segle XI i on l'any 1197, hi nasqué el futur comte de Tolosa Ramon VII. Durant la primavera de 1216 i després de no acceptar ser desposseït de la seva herència, Ramon VII i el seu Pare desembarcaren a Marsella, organitzaren un exèrcit i es varen dirigir a Bellcaire, on després de ser rebuts triomfalment pels seus habitants i amb l'ajut de gent de Tarascó i Avinyó varen posar setge al castell-fortalesa que estava en mans dels croats de Simó de Monfort. Malgrat que Montfort acudí per ajudar als resistents, després d'uns tres mesos de setge, el 24 d'agost de 1216 la fortalesa va caure gràcies a l'empenta del jove comte i als nombrosos reforços que va anar rebent. Aquesta victòria fou molt important, ja que va arribar en un moment en que els ànims estaven molt baixos, i va servir de revulsiu pels occitans. Com a agraïment, l'any 1217, Ramon VI, comte de Tolosa, va instituir-hi una fira, que encara es celebra (22 i el 28 de juliol) i que en el segle XVI aconseguí ser una de les més importants d'Europa. Tot i que encara subsisteixen importants restes, el castell fou desmantellat l'any 1632, per ordre del cardenal Richelieu i posteriorment transformat en jardi. A l'altre costat del riu s'hi troba Tarascó, on hi destaca també un altre castell, el Chateau du Roi René, construït l'any 1400 per Lluis II, duc d'Anjou i que des del segle XVI al XX, va ser utilitzat com a pressó. Consta de dues parts: el castell residència, de planta quadrangular, amb dues torres cilíndriques en la zona de davant i dos de quadrades en la zona del riu; i la muralla, amb tres torres rectaculars. Tarascó està encara avui dia associat als contes i llegendes, com la de la Tarasca, una horrible serp de mar d'ulls rogencs i alè pútrid que vivia en una cavitat aquàtica sota el castell de Tarascó, des d'on sotjava els viatgers que creuaven el Roine per a alimentar-se'n, sembrant el terror arreu del país. Abans que se'ns faci massa tard, decidim tornar cap a Avinyo. Ho varem fer sortint de Tarascó per la D-970 (Route d'Avignon) i seguint per la D-570 fins a arribar als peus de les muralles d'Avinyó, concretament a la porta de Saint-Michel. Encara ens va quedar ganes per anar a sopar en una terrassa d'un restaurant dels carrers més típics d'Avinyó, el dels "Teinturiers" (tintorers). Després, tot tornant a l'hotel, hem fet un recorregut pels carrerons del nucli antic, acabant -no podia ser d'altra manera-, en la il.luminada plaça del Palau dels Papes. |
|
Sortim d'Avinyó per la mateixa carretera d'ahir per la tarda, és a dir, travessant el "Pont de l'Europa" i seguint la D-2 (Route d'Aramon), que pel marge dret del Roine, condueix a Bellcaire. Abans però d'arribar-hi, ens desviarem cap a la D-9861 i la D-999 direcció a Nimes. A l'arribar a la ciutat, hem deixat el cotxe en el pàrquing de la "Place de la Libération", a tocar de l'amfiteatre de "Les Arenes". El vescomtat de Nimes que pertanyia al comtat de Tolosa, fou ocupat en 1215 pels croats de Simó de Monfort. L'any 1224 però, se'n va poder alliberar i va tornar als vescomtes de la dinastia Trencavell. Poc després, el 1226, les tropes reials la van recuperar i Lluis XI de França hi fou coronat. El 1271 fou incorporat definitivament a la corona francesa. Actualment Nimes es una ciutat d'uns 150.000 habitants que es troba en el departament de Gard, dins de la regió de Llenguadoc-Rosselló. Com a llocs d'interès per visitar i destaquen "Les Arenes", un dels amfiteatres romans més ben conservats del món (finals del segle I) i avui dia reconvertit en plaça de braus; La "Maison Carrée" (casa quadrada), en el boulevard Victor Hugo i que és l'únic temple del món antic completament conservat; els "Jardins de la Fontaine", dissenyats en el segle XVIII sobre les restes romanes que es trobaren en aquella època i que contenen en el seu interior la Tour Magne (Torre Magna) i el Temple de Diana. A l'acabar de dinar, hem sortit de Nimes direcció Montpellier tot buscant la N-113. Hem seguit la N-113 fins a Codognan, on hem agafat la D-979 que baixa cap a Aigues-Mortes, una petita ciutat al cor de la comarca de la CAMARGA que va néixer per voluntat del rei Lluís IX de França (St Lluís) quan necessitant una sortida al mar, decidí la construcció d'un port en l'únic lloc del seu regne que tot i ser zona d'aiguamolls, boscos i sorra, en aquells època li permetia l'accés al mar Mediterrani. Set segles més tard, les fortificacions segueixen en peu com unes de les millors preservades a França. Les muralles amb torres i portes, edificades a partir de 1272 per l'empresari genovès Guillaume Boccanegra, ens han arribat gairebé intactes. Hi destaca la torre de Constança on s'hi empresonaren templers, mercenaris i protestants. Entrant per la porta principal, es pot anar passejant pels seus carrers plens de souvenirs i cafeteries. Hi trobarem també l'església de Notre-Dame-Des-Sablons, de mitjans del segle XIII i la plaça de Sant Lluis, al bell mig de la ciutat, on s'erigeix la estàtua de Lluis IX. Hem gaudit d'allò més passejant per Aigues-Mortes, ara però, ha arribat l'hora de pensar en dirigir-nos cap Montpeller i buscar l'hotel, situat en ple centre Històric, tocar de la plaça de "La Comedie". Per arribar-hi, hem sortit d'Aigues-Mortes seguint la "rue de la Fraternite" (tot passant per davant la "tour de Constance" i creuant el pont sobre el canal) i el "Chemin de la Pataquière". A la rotonda que es troba al final, agafar la D-62 i seguir-la fins l'entrada de Camon, on cal continuar per la D-66 que ens conduirà fins a Montpeller, la capital del departament de l'Hérault i de la regió de Llenguadoc-Rosselló. Montpeller va esdevenir una possessió de la Corona d'Aragó mitjançant el casament de Pere el Catòlic amb Maria de Montpeller (1204). Al mateix Montpeller i fruit d'aquest matrimoni, hi nasqué l'any 1208, Jaume I El Conqueridor (Rei d'Aragó, Comte de Barcelona i Sr. de Montpeller). Referent al catarisme, no tot el sud de França va abraçar l'heretgia amb la mateixa intensitat. Narbona, Nimes i Montpeller són potser, els exemples més destacats de diòcesis que varen romandre sempre del costat de l'ortodoxia. A la primavera de 1206, arribà a Montpeller Domènec Guzman i es trobà amb els decebuts legats papals que venien de predicar contra el catarisme. Domènec Guzman va posar en marxa la idea de lluitar contra els càtars no pas mitjançant la reforma de l'Església, tal com pretenien els cistercencs, sinó predicant des de l'exemple de la pobresa, prescindint de luxes i comoditats i buscant sempre la polèmica amb dirigents càtars com Guilabert de Castres, bisbe de Tolosa. Quan els croats arriben davant de la lliure i pròspera Montpeller (14 de juliol de 1209) i malgrat que els burgesos de la ciutat varen rebutjar rebre i inclús tractaren d'assassinar a Simó de Montfort, tenen instruccions explícites del Papa de què, per la fidelitat a Roma que sempre ha demostrat la ciutat hauran de respectar les propietats i els seus habitants. Anys més tard, Ramon VI de Tolosa, intentarà reconciliar-se amb el papa Innocenci III en un concili convocat a Montpeller (febrer de 1211). La reconciliació fou impossible per les dures condicions a que es pretenia sotmetre el Comte de Tolosa. Tot havent sopat, encara ens va quedar ganes per fer una curta passejada fins la "Place de la Comédie" on es troba l'Òpera i per la "Rue de la Loge" i la "Rue Foch", amb multitud de cafès i restaurants i on sempre hi ha ambient i atraccions. |
|
Hi ha tantes coses per visitar i veure a Montpeller, que varem decidir dedicar-hi un dia sencer. Varem començar per l'emblemàtica "place de la Comédie", amb l'edifici de l'Òpera i la font de "Les tres gràcies". Crida l'atenció per tot el nucli històric hi ha prohibida la circul.lació de vehicles i que l'únic mitjà de transport visible són els tramvies. Així doncs, les cafeteries i restaurants amb les seves terrasses, el públic passejant, les actuacions dels artistes de carrer, els tramvies... fan de la plaça un lloc molt especial i captivador. Cap a la zona sud-est de la plaça hi ha el Barri Antígona, on la majoria dels immobles van ser construïts en un estil neo-grec segons el projecte de l'arquitecte català Ricard Bofill. El barri s'estén des del centre comercial Polygone fins al riu Lez, amb una llargada de 900 metres que es pot veure des de qualsevol punt. Al costat esquerre del riu hi ha l'Hôtel de Région Languedoc-Roussillon, construït també per Bofill amb un estil proper al del barri. Tornem a la Place de la Comédie per dirigir-nos cap a l'Esplanade Charles de Gaulle amb l'objectiu de visitar un dels llocs més destacats de Montpeller, el museu d'art Fabre (Musée Fabre). Des de la seva creació el 1828, el Museu s'hi poden trobar obres que van del Barroc fins al Realisme i posteriors: Nicolas Poussin, Rubens, Zurbarán, Delacroix... Gairebé davant per davant del museu Fabre i en la mateixa Esplanada, trobem el CORUM de Montpeller, un edifici cobert de lloses de marbre rosa i que com a Palau de Congressos que és, alberga un centre de conferències i l'opera Berliotz. Va ser dissenyat per Claude Bascònia i es va obrir al públic el 1988. Havent dinat en una de les terrasses d'un dels restaurants que hi ha en una de les places de la "rue de la Loge", ens dirigim cap a la "Rue Foch", amb destacats edificis del segle XIX i amb gran quantitat de "boutiques". Al final del carrer Foch hi trobem l'Arc de Triomf, la Porta del Peyrou (1691), dissenyada en estil dòric amb relleus posteriors que glorifiquen el rei Lluís XIV de França. L'Arc de Triomf, uneix el carrer Foch amb el "parc Peyrou", un gran espai verd situat al cor del centre històric de Montpeller. A l'interior del Parc, a més a més dels jardins, hi destaquen l'estàtua eqüestre de Lluís XIV, "le château d'eau" (torre d'aigua) i "les arceaux" ( L'aqüeducte de Sant Climent -segle XVII- amb una llargada de 880m i dos ordres d'arcades, corre pel barri de Les Arceaux i es feia servir per dur l'aigua des de la font de Sant Climent, a 14 km de la ciutat). Sortim del parc Peyrou i busquem a l'esquerra el "Boulevard Henri IV" que ens permetrà arribar fins la "Rue de l'Ecole de Médecine", on hi ha la "Faculté de Médecine". La Facultat de Medecina és la més antiga en activitat del món. Existeix a la pràctica des del segle XII, encara que el seu primer marc institucional el va obtenir l'any 1220. Entre d'altres hi van estudiar personatges il·lustres tals com: Nostradamus, François Rabelais, Arnau de Vilanova, Ramon Llull... Prop de la universitat hi ha la Catedral de Sant Pere (segle XIV), caracteritzada sobretot pel seu pòrtic poc usual, aguantat per dues altes torres que fan pensar en dos coets. Darrera de la catedral hi trobem la Torre dels Pins, on una placa en occità informa que "En l'an MCCVIII e lo I jorn de febrier nasquet en Jaume I lo conquestaires e morí a Valensa d'Espanha". Tornem a la catedral i seguint pels carrers "Rue de la Vieille Intendance" i "Rue Cambacérès" trobem la "Place des Martyrs de la Résistence" ja al carrer "Foch". Per acabar la nostra passejada podem baixar cap a la plaça de la Comèdia i pel "Boulevard Victor Hugo" arribar-nos fins la torre de La Babote, una de les fortificacions que defensaven la ciutat. Per acabar de rematar el dia i abans de sopar, hem tornat a la plaça de la Comèdia i hem pujat en un dels multicolors tramvies que hi circulen, tot fent un recorregut d'anada i tornada fins a Odysseum. |
|
Sortim de Montpeller tot buscant la N-113 direcció Lavérune. Després d'un bon grapat de rotondes ens incorporem a la D-5/Route de Lavérune i ben aviat apareixen les indicacions per Pézenas/Béziers. Abans però d'arribar a Besiers, passat Pézenas i a l'entrada de La Bégude de Jordy, girarem a la dreta per la D-18 direcció a Servian, un municipi del departament de l'Hérault (regió de Llenguadoc-Rosselló), que es troba situat a l'est de Besiers. L'any 1206, Domènec de Guzman i Pere de Castellnau hi varen celebrar un col.loqui força tens amb representants càtars de la regió, que comptaven amb el suport d'Etienne de Servian. Montfort va assetjar i prendre la petita vila de Servian al juliol de 1209, just abans del setge de Besiers. Actualment s'hi conserva l'església abacial fortificada, dedicada als sants Julià i Basilissa d'Antioquia (s. XII al XIX) i una part de les muralles. Sortirem de Servian direcció Besiers per l'avenue de Bois i continuarem per la D-18e fins la cruïla amb la N-9. Entrarem a Besiers per la "Route de Pézenas", continuarem per l'"avenue de Georges Clemenceau" i deixarem el cotxe en l'Allée Paul Riquet, la "Rue de la République" o bé en algun dels carrers que hi ha pels voltants.
Tot i que l'estiu de 2002 ja havíem estat a Besiers, aquesta era una ocasió especial al complir-se els 800 aniversari (1209-2009) de la primera massacre perpetrada contra els càtars (Grand màsel) i posterior crema d'aquesta ciutat del departament de l'Hérault. Recordem que l'any 1209 era una de les ciutats més importants d'Occitània, comptava amb uns 40.000 habitants i formava part del vescomtat de Carcassona i Besiers. El jove vescompte Ramon Roger de Trencavell veient el caire que estava prenent la croada i aconsellat pel rei Pere el Catòlic, es desplaça a Montpeller per intentar negociar amb els croats. El legat papal no el vol ni escoltar. El vescomte s'ha de preparar doncs, per a la guerra. Confia Besiers als seus cònsols i va a organitzar la defensa de la capitat Carcassona. El 21 de juliol els croats arriben davant de Besiers i estenen el campament a la riba esquerra del riu Orb. L'endemà, 22 de juliol, els croats aconsegueixen entrar dins la ciutat, començant així un saqueig i una massacre despietada que no respectaria ni les esglésies (es va calar foc a la Catedral i a la Magdalena que acabarien en part destruïdes) ni els habitants de religió catòlica (els croats varen executar entre 15.000 i 20.000 habitants). Així ha esdevingut famosa la frase atribuïda al legat del Papa Arnau d'Amauri quan es prengué la ciutat: Mateu-los tots i Déu, després, ja sabrà conèixer els seus!. La ciutat, que conserva el seu aspecte de ciutadella, conserva (encara que restaurats) llocs relacionats amb els fets del juliol de 1209 com a) l'església de la Magdalena, del segle XI, restaurada el s. XVII, i on els càtars foren assassinats al crit de: "Mateu-los tots; Deu ja triarà"; b) La Catedral de Saint-Nazaire (St Nasari), començada al segle XII, cremada l'any 1209 i restaurada fins al segle XIV; c) El Pont Vell sobre el riu Orb (s. XIII). També cal destacar-hi altres llocs com les "Allées Paul Riquet" (La rambla amb el mercat de les flors dels divendres) i "les rescloses de Fonseranes", que permeten a les barcasses que naveguen pel canal del Midi salvar un desnivell de 21,5m en poc més de 300m. Era un dia força nostàlgic i per acabar-ho d'arrodonir, haviem reservat allotjament a l'"Auberge du Vigneron" a Cucugnan, als peus del castell de Queribús. Havent dinat doncs, varem sortir de Besiers amb l'objectiu d'arribar a Cucugnan el més aviat possible i tenir temps per poder visitar el castell de Queribus. Varem buscar l'entrada a la A-9 que baixa direcció Narbonna i Perpignan i seguírem per l'autopista (La Languedocienne) fins la sortida 39 que indica Sigean. Una vegada fora de l'A-9, buscarem la cruïlla amb la D-3 que ens va dur fins Portel-des-Corbières i un vegada a Portel continuar per la D-611 que passa per Ripaud, Durban-Corbières, Tuchan, Padern i arriba fins Cucugnan. Cucugnan és una pintoresca població situada a la regió natural de les Corbières, dedicada bàsicament al conreu de la vinya i al turisme. Construïda en forma d'amfiteatre, té com a principal atractiu passejar pels seus carrerons fins arribar al molí de vent ( “le moulin d'Omer” ). Cucugnan, a més a més de la proximitat amb el castell de Queribús, es coneguda també per l'Alphonse Daudet i el seu famós conte: "Le sermon du cure de Cucugnan". Tot i que la tarda està força avançada, encara tenim temps per pujar a visitar el castell de Queribús. Capital de l'Església herètica del Rasès, el castell de Queribús acollí els càtars que s'hi varen refugiar després de la caiguda de Montsegur (març de 1244). La que fou darrera fortalesa occitana, defensada per Xacbert de Baberà, continuà resistínt fins el març de 1256. Segons sembla, una traïció d'un antic company d'armes, obligà al cavaller Xacbert a rendir el castell al senescal del Rei de França. Poc després, la signatura del tractat de Corbeil (maig de 1258) entre Lluís IX i Jaume I, convertí Queribús en fortalesa reial de frontera. Finalment, arran del tractat dels Pirineus (1659), el castell perdé tot el seu valor estratègic- defensiu i fou abandonat. Ha estat un encert arribar al castell una hora abans del seu tancament. Hem estat sols durant tota l'estona i hem pogut passejar pels tres recintes superposats al cim del penya-segat i des de la terrassa que hi ha al cim de la torre de l'homenatge gaudir d'allò més amb les panoràmiques sobre els Pirineus, el mar Mediterrani i les vinyes de les Corberes. |
|
Des de la nostra primera ruta per terres del sud de França (any 1995), en què entre altres varem visitar Montsegur, ja coneixíem l'existència de les "Gorges de la Frau" i del "Pays de Sault" (del llatí "saltus", que vol dir bosc). Havíem llegit que les "Gorges de la Frau", un congost estret protegit per grans parets verticals cavades pel riu Hers que uneix Montsegur amb el Pays de Sault, era un dels llocs importants de la mitologia càtara ja que segons alguns autors, és el camí que haurien seguit els quatre càtars que aconseguiren fugir de Montsegur i que serien els portadors del Grial. Hem de dir també, que la coneixença i posterior lectura del llibre "Montaillou, poble occità des de 1294 a 1324" del l'historiador Emmanuel Le Roy Ladurie, no havien fet més que augmentar els nostre interés per visitar aquesta petita regió situada al cor dels Pirineus. Així doncs, varem sortir de Cucugnan tot agafant la carretera que puja cap a Queribús, per buscar la D-123 que baixa cap a Maury. Una vegada a Maury varem agafar la D-117 direcció Saint-Paul-de Fenouillet, Lapradelle fins a Quillan. Una vegada a Quillan, varem continuar per la carretera que va direcció a Puivert i Foix i pocs kms després ens desviarem per la D-613 direcció Belcaire i Ax-les-Thermes que travessa d'est a oest l'altiplà del Pays de Sault. Abans d'arribar a Belcaire, varem visitar Roquefeuil. El poble va ser construït d'acord amb els models de defensa més moderns dels segles XI i XII. Encara s'hi poden trobar les restes del castell que fou assetjat en 1218. Després de la croada, va ser reduït a un munt de runes i cedit a un noble francès. Aquest el va convertir en una "bastida" i li va donar el nom de "Bastide de Rochan". En 1635, durant les guerres amb Espanya, la "bastida" fou destruïda. Tornem a la D-613 i continuem cap a Belcaire, el municipi més important del "Pays de Sault" i per tant, la seva actual capital. Hem passat una bona estona passejant pels carrers de la vila tot pujant fins al cim del turó al voltant del qual s'estén Bèlcaire i on, a més a més d'una magnífica panoràmica, encara s'hi poden trobar restes del castell del segle XII. Als peus del turó hi trobem l'església parroquial amb un campanar amb merlets i una mica més apartats, un castell-residència (segle XVI) i el parc "Foirail" amb una bonica font i el monument als caiguts. Un dels llocs que més ens cridava l'atenció de visitar era Niort de Sault, la que fou l'antiga capital del vescomtat de Sault. Per tant, després de dinar a l'hotel Bayle, varem sortir de Belcaire per la mateixa ruta per la que hi havíem entrat, és a dir, direcció Quillan, fins arribar a Espezel. Una vegada a Espezel, varem buscar la D-29 que baixa direcció Belfort-sur-Rabenty i quan varem trobar la cruïlla amb la D-107 girar a la dreta direcció Niort-de-Sault. Situat al cor de la vall del riu Rebenty, l'antic castell de Niort fou un dels bastions clau del vescomtat. Construït dalt d'un roquedar (la roca de Niort), defensava el curs del riu Rebenty i la ruta de Bèlcaire i Mazuby. Tot i que els senyors de Niort foren defensors de l'heretgia càtara, la seva situació, relativament apartada de les zones de combat (Tolosa, Carcassona, Lavaur, etc.), va fer que el poble es lliurés dels efectes de la croada durant molts anys. Finalment però, Niort caurà davant dels exèrcits reials el 1255, onze anys després de la foguera de Montsegur. Al segle XVII i a la part dreta del riu, s'hi va construir un nou castell residència. És mitja tarda, i per tant hem de pensar en dirigir-nos cap a Camurac i Montaillou. Des de Niort, una pista forestal asfaltada (D-20) comunica amb Camurac i ens permet travessar i gaudir de l'altiplà pel mig dels boscos, alhora que permet comprovar el perquè del nom de Pays de Sault (llatí "saltus=bosc"). A l'arribar a Camurac tornàvam a ser altra vegada a la D-613. Varem girar a l'esquerra i ens dirigirem cap Montaillou. Abans d'arribar a la cruïlla de Montaillou i agafar la D-105, hem trobat els cartells indicadors de què estàvem passant del departament de l'Aude al departament de l'Arieja. Montaillou doncs, és un petit poble situat en el "Pays d'Aillou", un altiplà d'uns 1200 metres d'altitud, punt d'encreuament entre el "Pays de Sault" (departament de l'Aude) i el Sabartés (Alt Arieja) i que administrativament pertany al departament de l'Arieja (regió del Migdia-Pirineus). La seva situació estratègica, determinà la construcció d'un castell d'alt d'un turó dominant l'altiplà Aillou. Enderrocat després de la caiguda de Montsegur, Montaillou va ser reconstruït poc després i després destruït per un incendi el 1756. Encara però, s'hi poden veure les restes de la torre de l'homenatge del castell del segle XIII. En 1209, els senyors d'Alió, protectors de la religió càtara, van ser desposseïts dels seus béns i van ser els comtes de Foix, qui es varen fer càrrec dels territoris de Prades i Montaillou. La foguera de Montsegur (març de 1244), gairebé representà la fi del catarisme. Malgrat tot, i fins l'aparició de la Inquisició, l'heretgia va continuar viva en llocs aïllats com Montaillou i voltants. Precisament, Montaillou deu la seva fama a Jacques Fournier (bisbe de Pamiers), qui més tard acabà sent Benet XII, un dels Papes d'Avinyó. Des de 1318 a 1.325, Jacques Fournier va dirigir la investigació i jutjà 114 persones acusades d'heretgia càtara i segons consta a les actes inquisitorials, 25 d'aquestes persones eren de Montaillou. Els expedients reunits per la Inquisició eren tan detallats i precisos que els historiadors han arribat a conèixer més sobre la vida quotidiana de la comunitat camperola de Montaillou, que de qualsevol altre poble d'Europa. És a partir d'aquests documents, que en 1975 l'historiador Emmanuel Le Roy Ladurie va escriure el seu llibre "Montaillou, poble occità des de 1294 a 1324". El fet de què el llibre fos tot un èxit i que més endavant l'obra fos traduïda a diferents idiomes, ha donat a conèixer a Montaillou per tot el món. Tot seguit tornem a la D-613 i ens dirigirem cap a Prades, un petit poble situat a l'est de Montaillou. Per Prades hi creua el Camí del Bons Homes que surt del santuari de Queralt a Berga i arriba fins a Montsegur. Aquest sender de Gran Recorregut (GR-107), ofereix la possibilitat de recórrer les rutes de migració dels Càtars o Bons Homes durant els segles XIII i XIV quan fugien de la croada i la Inquisició. Prop de Prades, hi ha el poble de Comus, punt d'entrada a les espectaculars "Gorges de la Frau", un congost estret protegit per grans parets verticals cavades pel riu Hers. Aquest és un dels llocs importants de la mitologia càtara ja que segons alguns autors, és el camí que haurien seguit els quatre càtars que aconseguiren fugir de Montsegur i que serien els portadors del Grial. De fet, l'any 1943, els nazis s'hi varen instal.lar per buscar-hi el tresor càtar. Bé, ara solament ens queda continuar per la D-613, pujar el Coll de Chioula i arribar a Ax-les-Thermes. Des d'aquí, continuarem per la N-20 direcció Andorra. Pujarem cap al Pas de la Casa i creurem Andorra fins arribar a la Seu d'Urgell i, cap a casa hi manca gent. |
