Els principats occitans, que van formar el marc general del desenvolupament del catarisme albigès, són molt sovint aquestes zones europees reviscolades pels nous corrents d'intercanvis comercials i trasbalsades per la mateixa economia monetària. Es caracteritzen igualment per un progrés de la vida urbana, lligat a l'expansió econòmica i a l'emergència d'una classe burgesa marxant, i també per una estructuració de les ciutats que adquireixen llibertats, franquícies i consolats, en detriment dels vells senyor feudals (Tolosa, Carcassona, Besiers, ...).  
 

               Es tracta de llocs, on el clima sociocultural i econòmic, fa més favorable la implantació del cristianisme càtar, ja que aquest s'inscriurà sense dificultat aparent, en el conjunt de les classes socials i d'una manera francament "progressista", és a dir en el sentit del corrent econòmic innovador i portador de futur. Alhora, s'hi produeix un relatiu desvetllament d'una classe burgesa en relació amb el sistema feudal, que és la que pren el poder a les ciutats, almenys a les zones meridionals. Les ciutats tindran com a tret general, el fet de ser llocs de pas i d'intercanvi del nou gran comerç internacional, i bressols de projecció d'una nova cultura literària profana (el "trobar").  
 

               Una burgesia que en aquesta fi del segle XII, i a Occitània particularment, estava en ple apogeu polític a causa dels consolats urbans i en ple apogeu econòmic pel biaix d'un gran comerç internacional recolzat en les noves tècniques bancàries. Una classe burgesa doncs, que entre altres raons, devia sentir-se atreta, per una Església que no tenia cap raó d'ordre metafísic ni pràctic, per cobrir d'oprobi el préstec amb interessos, ni assimilar-lo amb la usura, i que no excomunicava de cap manera els qui la practicaven (si que ho feia l'Església romana des d'un decret del 1r. concili del Laterà l'any 1097).  
 

               A més a més, el rebuig de l'Església càtara per qualsevol mena de violència institucionalitzada, guerra o pena de mort, el seu menyspreu per qualsevol jerarquia temporal i el seu refús d'un dret de justícia laic, no van semblar pas destorbar gaire l'eficàcia de les prèdiques càtares entre la noblesa. No ho va semblar pas més que la teòrica igualtat en l'aspecte social que fluïa dels destins de la reencarnació d'un cos adinerat a un cos oprimit: la incitació tàcita dels Bons Homes als senyors, que necessitaven que el delme eclesiàstic no fos restituït, era un argument que comportava que realment no poguessin perjudicar aquests idealismes evangèlics. I, de fet, les relacions que es van establir entre l'Església dels Bons Cristians i la petita noblesa occitana no van ser mai relacions d'interès, sinó uns sòlids i fidels lligams de fervor i de cor.  

  
               La classe burgesa marxant, en teoria, tenia millors raons per adherir-se al cristianisme càtar que no les tenia la noblesa. Per començar, i contràriament al clergat de l'Església dominant, que subsisteix de les imposicions fetes a les poblacions creients, els Bons Homes participaven en el món del treball. La seva regla de vida evangèlica, els obligava a treballar per viure, seguint l'exemple dels apòstols, els quals, exercien tots algun ofici.  
 

               Esdevinguts Bons Cristians, els antics cavallers ja no temien per a res "rebaixar-se". Cavallers que aprenien a teixir o a cosir, grans dames (símptoma   d'una religiositat i d'una reivindicació del paper de la dona, com a participant de l'aventura espiritual que s'està inciant), que estaven obligades a treballar amb la filosa per tal de viure, predicadors itinerants que esdevenien també marxants i seguien les rutes del comerç pels burgs i les fires. Es innegable que la societat religiosa càtara s'obria vers el món de la burgesia marxant de manera ben natural.  
 

               Les cases càtares, les cases d'homes i dones perfectes, en les ciutats i en els burgs, feien la funció de tallers, així com també de centres de predicació i de pregària. Eren tallers d'elaboració de teixits, de costura i de fabricació de diversos objectes artesanals de la vida quotidiana, des de l'escudella de fusta fins a la pinta de corn. Quant als perfectes itinerants, sempre de dos en dos, per la seva missió de la predicació i el seu sacerdoci del "consolament", exerciran oficis diversos, però sempre "mòbils", com a metges, fusters, ..., si de vegades es llogaven com a obrers agrícoles en terres laiques, feien raonablement de forma privilegiada uns oficis compatibles amb la seva situació de caminants. De manera natural, són encaminats a fer-se portadors, de plaça en plaça, tant de la Paraula del bé com dels productes procedents dels seus tallers. Contribuïen així àmpliament al finançament de la seva Església, a la qual naturalment també alimentaven diverses donacions i sobretot llegats donats en motiu dels "consolaments" conferits als moribunds.  
 

               Tot i ser una Església rica (rica pel fruit dels seus membres), per les donacions i els llegats pietosos com qualsevol Església, i malgrat la vida de probresa de cadascun dels seus membres, l'Església càtara necessitava diners. Els seus "bens" no van estar mai "congelats" en forma d'hisendes, sinó que es van quedar en el mercat econòmic. El món dels negocis es va acostumar a treballar amb ells (els confiava sumes en dipòsit perquè de tots era sabut la seva integritat), i l'Església va administrar aquests dipòsits juntament amb els seus propis fons i, probablement, sense dubtar a fer-los fructificar.  
 

               Ho va fer però, de forma escrupulosa, tenint extrema cura sempre a tornar els dipòsits, fins i tot en els períodes de gran perill, ja que el frau en els préstecs i en les gestions semblava figurar dins del rang dels "pecats". D'aquesta manera l'Església va proporcionar uns serveis evidents, tant a qualsevol petit artesà local com a la classe  burgesa comerciant en el seu conjunt, i es va inserir de manera generalitzada dins l'economia monetària de l'època.