Confusions múltiples i fogonades de fantasia en aquest emblemàtic musical, un film que té en l'encantadora posada en escena, en la brillantor dels actors i en el ganxo de les cançons i coreografies, algunes de les seves armes de seducció.

En el transcurs d'unes vacanes a Europa, la jove i multimilionària Dale Tremont coneix en un hotel londinenc Jerry Travers, un atractiu ballarí que fa una demostració d'un número nou a l'hotel del seu productor i no la deixa dormir perquè s'allotja a l'habitació de sota.Ell no triga a enamorar-se'n. Però una petita confusió li posarà molt difícil el repte de seduir-la: Dale està convençuda que l'home és el marit de la seva amiga Madge Hardwick.

Fred Astaire i Ginger Rogers ja havien coincidit a Volando hacia Río de Janeiro i, tot i que la protagonista absoluta de la pel·lícula era Dolores del Río, van cridar l'atenció dels directius de la RKO. La parella era explosiva, la seva compenetració absoluta, i la feliç coincidència entre tots dos revolucionaria el panorama del cinema musical dels anys trenta.

L'alegre divorciada ja va ser un producte fet a la seva mida i després vindrien títols com Roberta, Seguim la flota i aquest Barret de copa, que consolidarien una col·laboració que faria història.

La trama de Barret de copa, una previsible successió d'embolics, no importa gaire. Els sentiments que el film provoca no procedeixen tant de la trajectòria sentimental dels personatges com de la seva facilitat per integrar els números musicals en el context de la trama, tan lleugera com els passos de ball. Darrere l'obra hi ha, certament, la partitura d'Irving Berlin, amb cançons com el cèlebre Cheek to Cheek, Top Hat, White Tie, i Tails i Piccolino; però, per damunt de tot, destaca el prodigiós sentit del ritme de la parella protagonista.

Si Fred Astaire era l'elegància personificada en una silueta que semblava creada per a la dansa, va trobar la seva parella perfecta en Ginger Rogers. De totes les dones que van ballar al seu costat, ella va ser l'única capaç d'esdevenir la seva ombra, el complement ideal per a una coreografia que els convertia en un sol cos dotat de quatre cames que es movien amb una prodigiosa harmonia.

En definitiva, és un dels cinc musicals en què Mark Sandrich va dirigir la cèlebre parella de ballarins , però Top Hat destaca sobre tots ells per la magnífica coreografia d’Hermes Pan.