
Als anys 30, el cinema es
va fer sonor i també musical, per un triple motiu: la gent
volia sentir tot tipus de sons no només paraules (música,
cançó, ball de claqué...); els problemes
de sincronia i gravació es mig solucionaven amb els números
musicals i, per últim, era l'època de la Gran Depressió,
i la gent necessitava evadir-se dels seus problemes.

Totes les productores es
van llançar a fer musicals, però una d'elles, la
Waner Bros, va destacar per l'originalitat dels seus plantejaments,
l'atreviment visual i la recerca de noves formes de moviment.
I tot gràcies al coreògraf i director artístic
Busby Berkeley.

La seva primera pel.lícula
per a la Warner va ser, precisament , El
carrer 42, dirigida el 1933 per Lloyd Bacon. Està
basada en el llibre de Bradford Ropes, del mateix títol.
L'esquema narratiu de la majoria de pel.lícules on intervé
Berkeley és , més o menys, el mateix i molt banal.
Però les coreografies delirants són el reclam: podia
posar a ballar qualsevol objecte, feia imatges de calidoscopi
fent que les ballarines es moguessin com petits engranatges d'un
mecanisme de rellotgeria...

Julian Marsh (Warner Baxter),
un famós director de Broadway, posa en marxa un nou musical,
"Pretty Lady", que té, com a principal estrella,
Dorothy Brock. Moltes noies es presenten a les proves, entre elles,
Ann Peggy (Ginger Rogers). Es succeeixen esgotadors assajos fins
que el dia abans de l'estrena, Dorothy té un accident i
ha de ser substituïda. Primer es pensa en Ann, però
al final serà Peggy (Ruby Keeler) la nova estrella, després
d'un dia d'extenuant preparació amb el Sr.Marsh. Evidentment,
l'estrena és un èxit.

La protagonista del film
és Ruby Keeler, una ex-ballarina de Ziegfeld-Follies, que
Berkeley considerava fora de sèrie. També hi apareix,
en un paper secundari, Ginger Rogers, abans de ser la parella
de Fred Astaire.
La pel.lícula comença
amb un ritme contingut, que es va incrementant, fins arribar al
paroxisme i el barroc delirant. De l'escenari teatral dels primers
números s'acaba sobrepassant els límits espacials
fins a omplir tota la pantalla, escapant de les convencions del
marc teatral, però sense deixar de produir la il.lusió
d'estar veient un show.