
Dirigida per John Badham
, en el seu debut cinematogràfic, Febre
del dissabte al vespre (1977) va suposar un veritable
èxit i una nova pel.lícula creadora de modes, a
tot nivell, tant ballable com de vestuari. Els intèrprets
són Barry Miller, John Travolta, Paul Pape, Bruce Ornstein,
Joseph Cali i Karen Gorney.

John Travolta brinda una interpretació sensual i brillant
com a rei de les discoteques en el cim de la seva popularitat.
Quan acaba els sis dies laborals en una botiga de pintures, Toni
Manero s'empapa de colònia, es posa una camisa de flors
molt ajustada, pantalons de tela de gavardina i sabates de plataforma
i es prepara , un cop per setamana, per la febre nocturna de diversió,
a la discoteca. I tot en el marc del Brooklyn italoamericà.

Influït per Stephanie,
la seva companya de ball, i pel seu germà sacerdot, Toni
comença a plantejar-se laseva manera de veure l món
i les seves escasses perspectives de futur. Stephanie i ell inicien
una relació tempestuosa, perquè ella vol sortir
del barri i de la seva feina de secretària i anar a viure
al glamourós Manhattan.

27 anys després de
la seva estrena, encara, quan sona la veu de falset dels Bee Gees,
i la gent somriu automàticament . Fou la Banda Sonora més
venuda de tots els temps, amb 25 milions de còpies, amb
cançons tan famoses com "Stayin' Alive" o"
Night Fever" . El 1977, la força de voluntat del seu
protagonista va calar en un país, els EUA, que, rera l'escàndol
Watergate i la caiguda de Nixon, necessitava optimisme i autoestima.
El primer ball en solitari de Toni Manero és una insòlita
síntesi de narcissisme i confiada energia i un dels moments
brillants de la pel.lícula.

Tant Febre
del dissabte al vespre com Rocky,
una altra icona que buscava expressar-se , però a través
de la boxa, són dues figures emblemàtiques de l'Amèrica
dels 70, unes paràboles amb ingredients dionisíacs
i puritans sobre l'ascens social.


La maniobra de Robert Stigwood,
mànager dels Bee Gees i productor del film després
d'intuir la història, en acabar de llegir un article de
The New York Magazine sobre els Ritus tribals del dissabte
al vespre, va llançar el doble LP amb la banda sonora
abans de l'estrena. La seva revolucionària estratègia
va inaugurar un nou concepte de mercadotècnia: el disc
promocionà la pel.lícula i al revés.

Pel filòsof Antonio
Escohotado, la cinta defineix un moment «trascendental»
de la sociedad moderna: «El naixement del cap de setmana,
una institució de vital importància econòmica."

Els Bee Gees van regnar a
les llistes d'èxits, patrimoni fins llavors dels negres
i els gais, i les discoteques es van omplir de joves que, per
primer cop en la història, disposaven de mitjans econòmics,
provinents dels pares o de la seva pròpia feina. Començava
la cultura del lleure i també una altra cosa, definida
pel periodista musical Joaquín Luqui : «Els 15
minuts de fama descrits per Andy Warhol. Tots podíem
ser el centre d'atenció».
Avui, el cicles de la moda
retornen les potes d'elefant, els colls llargs de camises ajustades,
i les sabates de plataforma. I del personatge ha nascut la Fundación
Tony Manero, un combo barceloní que reivindica la filosofia
associada a la música disco: «Viure al límit,
apurar el moment".

En la pel.lícula apareixien
cançons de Bee Gees, KC & The Sunshine Band, Tavares,
The Trammps, MFSB, Kool & The Gang o Ivonne Elliman, entre
d'altres.