|
***Amistats adolescents*** Amor adolescent-Emi No sentis la buidor- Emi
|
***Dies de boda*** Estimada Anna- X. Compliment a Sílvia el dia de la seva boda ***Amistats primàries*** Només cavalca-Natàlia Qué pronto llega el verano!-Antonio Ramon Molina |
***Amistats secundàries** Onze de març -Manel
|
Era un matí sempre blau i brillant.
"Londres és la capital d'Anglaterra".
Per què l'alegria està en la violeta,
I nosaltres vivim en captivitat?
Llum
de fluorescent com sol de migdia.
"L'arrel quadrada d'una ànima, inventa.
Per què la monja anava tan negra,
i l'únic horitzó era aquell llibre?
Al pati
està la sort d'ésser infidel,
volant amb Peter Pan vers les estrelles....
Per què ens amenaçaven amb l'infern?
Les
nostres ànimes presoneres,
van quedar, tristes, lleugeres, petites,
enceses, a l'altra banda de les reixes.
I la nostra ansiada llibertat.
Octubre
de 1978
Recordo
llargues hores,
asseguts sobre els troncs,
jugant amb les oliveres
o anant a buscar cargols.
Els cabells mullats per la pluja.
Recordo
les nits de Sant Joan,
plenes d'emoció i alegria,
on cremàvem el gran ninot,
fet de fustes i cartrons,
que havíem recollit pel poble.
Recordo
aquells càlids vespres,
d'estiu, on la gent, fora les cases,
feia petar la xerrada,
i jugàvem a fer pel.lícules,
amb els nois guapos del barri.
Recordo
aquell temps,
on el món no ens manava,
on la vida era de color de rosa,
on no teníem por del futur
i no sabíem què era l'amor.
On l'únic
que ens prenia el temps
era l'amistat d'uns anys joves
i no fingir, sobretot, no fingir res.
A l'Emi, gener 1979
Un conte oblidat
que no hem llegit
amor intranquil, desitjós
i turmentat als setze anys.
Sento com si tot ha sigut
un conte que mai no hem
fullejat, on la pols
de l'experiència s'hi ha posat,
on 'esperança ha fracassat.
Només queda aquesta paraula.
indefinida i tantes vegades
utilitzada. Amor, amor
adolescent, intranquil i
turmentat als setze anys.
de l'EMI , gener 1979
No sentis
la buidor.
No vegis un futur sense futur.
No pensis en somniar sense realitat.
No et facis mal, no pots somniar.
No pensis en el passat feliç
perquè el present et farà plorar.
Pensa en el mar ple d'éssers,
d'éssers feliços, pensa en el demà.
En el teu futur, malgrat tot futur.
No pensis en la buidor, però no somiïs.
Si et plau, no somiïs.
La teva amistat no ha mort, es fa forta.
Som iguals, tu i jo, i el demà.
Anirem juntes, fent camí
entre esbarzers i rocs, entre llum i foscor,
buscant una felicitat que tenim,
un company que trobarem,
una nit que ens la farem.
Però no pensis en la teva buidor,
pensa que vius i viuràs.
Encara que el camí sigui dur,
caminarem despullades entre esbarzers i rocs,
entre llum i foscor.
de l'EMI , gener 1979
Et conec?….
…Massa!………….O massa poc?
Avui et sents buida
Amb el càncer de la desil.lusió o l'angoixa.
Milers de ganivets traspassen la teva pell:
els amics, la família, el treballl... ¿!¿!jo?!?!
No hi ha res pitjor que la soledat no compartida
però no abandonis!
Penja un dia el teu passat del penja-robes
i surt a cercar el teu futur.
Si et serveixo d'alguna cosa
la meva amistat val ben poc
...ho saps...
mai hem sigut ungla i carn
però he intentat comprendre't…Reo de culpa sóc!
Desitjo que aquest fugaç instant de ¡7 anys!,
ple de bons i mals moments,
es transformi en un altre,
menys fugaç, més etern,
que ens uneixi pels segles dels segles
... ... ... Amén!...
Juliol
1979
En 19 anys no has viscut
sinó que t'has deixat viure;
crec que tens por de sentir
que tot està ja perdut.
No és cert i mai ho serà,
però necessites quelcom perquè lluitar.
Busca'l, busca'l sense descansar,
i un nou camí començarà.
Jo no puc ajudar-te, amiga;
perquè és una tasca de gegant,
que només podràs dur endavant,
amb la voluntat d'una formiga.
Permet-me un consell: valor!
El camí no és la família ni el treball,
que sempre quedaran per davall
del sublim camí de l'amor.
Necessites un noi urgentment
que recolzi la teva personalitat,
i et tregui la ferida de la soledat.
Aquest és el camí, senzillament.
Juliol
1979
Les
roses s'incendien
Per imitar-te el somriure
Quan et veuen passar.
I per felicitar-te,
els pètals volen i fan,
damunt de l'aire, cant.
Per brodar-te la gràcia,
ni el fil del diamant.
Per pintar-te el perfum,
ni el pinzell del lilàs.
Com
diu el poeta:
el dissabte campaneja
dins del cel esbatanat
I en un blau de festa encesa,
tenim el cor encisat.
Avui et cases...
Moltíssimes felicitats!
3 de juny de 1995
Recordaràs
llargues hores,
assegut al meu davant,
jugant a les mirades,
o esquivant-me el cap.
Recordaràs llargues hores,
pensaràs en mi,
i en les grans riallades
que em vas saber arrencar,
perquè amb tu, en el fons,
mai m'he sabut enfadar.
Recordaràs llargues hores,
les bromes i els "paperets",
paperets que mai he llençat
perquè potser, algun dia,
jo també recordaré llargues hores
i pensaré en tu, Òscar.
Un noi agosarat que,aleshores,
es va atrevir a dedicar-me
poemes d'amor d'anys joves.
Pensa-hi amb alegria,
com jo ho faré quan arribi el dia,
i conserva aquest poema
que està fet amb molta tendresa.
Et recordaré sempre.
A ÒSCAR
Tot el Nadal somiant
que els Reis van a casa seva,
l'Enriqueta ha passat
com una nena xiqueta.
En una carta ha demanat
que li diguin la manera
de poder transformar
els seus lleons en bens tendres.
La nit de Reis no ha dormit...
Tan gros és el seu problema,
tan gran és el seu neguit,
que no arriba a juny sencera!
De matí, de matinet,
s'ha llevat l'Enriqueta
per tal de saber el que els Reis
li han deixat a la finestra.
En obrir els finestrons
la decepció fou immensa:
només un petit secreter amb bombons
i aquesta simple llegenda:
"Escolta com és de dolça
aquesta senzilla musiqueta;
així de dolç és el teu cor,
l'únic que pot amansir les feres!"
a Enriqueta, Nadal 88
No sé com ha cavalcat
aquesta lleugera amistat
no sé com s'acabarà
de moment, però, s'ha de celebrar.
Una bonica simpatia
que ha de tenir garantia.
Camino pensativament
per saber el que hi ha definitivament.
Hi ha alguna cosa en especial
que fa que estigui molt més alt
fa que sigui diferent
i que et domina el pensament.
Però, m'agradaria sentir-ho
i realment, m'agrada dir-ho.
per molt temps que passi
això no crec que acabi.
Espero que t'agradi
i com que no sé com continuar-la,
la deixa aquí per acabar-la.
No caminis de punta, sinó de peus plans,
camina per les muntanyes, sí, per allà dalt.
de NATÀLIA AIXALÀ
¡Qué
pronto llega el verano!
Se llevará mis caminos,
Otros ojos, otro campo
Donde crecen los olivos.
Rastreando mis raíces
Sigo la senda del viento,
Capicúa se repite
Tu gracia en mi pensamiento.
Hasta siempre, buena amiga,
Mi luz estará contigo
Y quién no quiere no olvida:
El recuerdo queda vivo.
Manda al cielo una sonrisa
Y en algún punto perdido
No del alma, de la vista,
Responderé con un guiño.
ANTONIO RAMÓN
Sí,quizás,
seguramente...
encontraré la piedra filosofal
en la mirada de una actriz porno,
una mirada sin adjetivar
y sin guión.
Sí, quizás, seguramente...
La angina de pecho
Me recordará
Que estoy vivo
Y que pago mis impuestos
Religiosamente.
Sí, quizás, seguramente...
Quemaré el último papel
De mi cartera
Cuyo teléfono suma treinta y tres.
Sí, quizás, seguramente...
Intentaré aprender
De nuevo el padrenuestro
Y le hablaré de tú.
Sí, quizás, seguramente...
Vomitaré aquel beso
Que no di
Cuando adolescente soñaba
Remontar los ríos
Y encontrar su principio.
Sí, quizás, seguramente...
Mis cenizas se las comerá
Una oveja
Que yo conozco
Y que vive
En el Pla de la Calma.
Sí, quizás, seguramente...
En las matemáicas
Habita el poema cero.
PACO , Llinars,
11-5-96. No llueve en Granollers.
El Xavier s'ha enamorat
-Vés qui ho diria!- heu pensat,
d'una noia afortunada,
que li farà perdre "la gana".
La notícia ha caigut
com una bomba, a l'Institut.
El seu sex-appeal no l'ha salvat
del verset que hem preparat.
Les professores del Reguissol
han posat el seu cor de dol:
el millor mascle de la contrada,
aquesta setmana, va i es casa.
"Nuestro gozo en un pozo"...
què se'n farà del bon mosso?
"home casat, burro espatllat"
au va, no siguem malpensats!
El cert és que ja no tenim
qui cuidi el ramat,
regui l'hortet, faci l'estany...
no serà mal averany?
Les professores del Reguissol
han posat a vendre el dot:
l'últim fadrí de Vilafranca
la porta als nassos ens tanca.
En fi...tot sigui per a bé,
perquè només ens queda...
EL JOFRE SOLER!
.
Mig segle de vida és poc,
quan un home com tu
ens omple a tots d´amor.
Mira't aquest àlbum
amb ulls benevolents:
si et pintes un somriure
ens faràs a tots contents.
L´hem fet amb tota la tendresa
que ens inspira ta presència.
Que sàpigues , Manel,
que si no hi fossis tu,
tot seria un desgavell,
que la teva bondat
ens il.lumina a tots plegats,
que sense ella no sabríem
pas com tirar endavant,
que ets un puntal del Reguissol,
i t´ho diem de tot cor!
al Manel, pels 50 anys
Hi
havia una vegada un home
que no sabia dir que no.
Hi tenia tanta bondat, al cor,
que no es negava mai a res,
sempre donava el seu ajut,
en qualsevol moment.
La
vida el va tractar malament,
i ell ho suportà amb enteresa,
sense considerar-ho una ofensa.
Un altre, no hauria perdonat Déu,
però ell sí...tanta generositat tenia!
No sabem d'on tregué les forces,
per tirar endavant, amb gosadia,
només sabem que és un exemple,
per a tots els que són egoistes...
Vagi per a ell la nostra admiració!
Hi
havia una vegada un home
que no sabia dir que no.
Això, que per a molts és defecte,
ens mostra la seva grandesa d´esperit ,
la seva capacitat d´estimar,
el seu cor virtuós, i gens petit...
Sàpigues,
Manel, que aquest home ets tu
i que ens considerem afortunats,
d´haver-te trobat en el nostre camí.
Gràcies per existir!
a Manel, març del 2002 , pels 50 anys.
Onze
de març,
No és qualsevol dia.
És el moment d'obrir-se una flor.
És l'instant de sortir el sol.
O, és punt de naixença d'una vida?
Any? Què importa.
No és el cor, el qui posa la data?
No és l'ànima, la qui dóna la joia?
No és la ment, la qui revel.la la força?
No és la llum, la qui mata la foscor?
No és ta presència, la gaubança d'aquest dia?
Segur que sí.
Sempre que puguis fes un cant a la llibertat.
MANEL, març 2002
Després
de tantes veritats,
mitges mentides i falsedats,
després de cantar-te la canya,
de fer-te enrabiar i fastiguejar,
ja és hora de posar fil a l´agulla
i dir-te les teves -poques- qualitats...
Ets
un home intel.ligent,
loquaç, brillant i diligent.
Has nascut per director,
cap d´estudis, secretari
i també coordinador...
Tots els papers de l´auca
estan tallats a la teva mida,
fins i tot els de la política,
on no vols entrar -qui ho diria!-.
Ja fa
vuit anys que ens coneixem,
tots plegats(…massa bé, potser!)
En aquest temps l´únic que sé
i t´ho dic sense cap dubte,
és que ets un bon element
que no deixes l´amic a l´estacada,
que ets just a la feina,
que et preocupa la canalla,
que del sacrifici en fas gala,
que saps renovar-te sense morir,
que ets creatiu, i un xic patós,
sobretot en el món dels ordinadors.
perquè en vas fer els fonaments,
durs i resistents, de formigó armat,
per resistir el pas del temps.
I part del teu encert va ser,
saber rodejar-te de gent eficient,
que t´entén, que et comprèn,
i que, en certa manera, t' admira...
I ara digues tu... què faries
sense nosaltres, avui dia?
No tindries ningú que et digués: "Mira,
noi, encara tens coses a millorar,
aprèn la lliçó i pren paciència,
tanca la boca, canvia d´idea,
perquè amb tu ens tindràs,
ben segur, fins al final!"
per l'Àlex, en el seu 50è aniversari, maig de 2004
Que
quan et veig, encara,
Em quedo muda, sense paraula.
Que fa temps que et conec
I et conec tan poc que m'espanta.
Que la teva olor em trapassa
La pell, el cor i tota l'ànima, però
Que estàs tan a prop i tan lluny
De mi, com l'adéu i la recança.
Que sempre m'has sorprès
I que no delatar-me em costava,
I m'has fet sentir esgarrifances
Perquè he somiat amb tu
D'una forma insensata.
Les coses que mai et vaig dir!
Com per exemple...
Que t'estimava!
I que quan et veig, encara,
Em quedo muda, sense esperança.
Per
un company de feina, que no ho sap
Què fas davant una porta tancada?
Cerques el camí més curt?
Crides l'animeta en pena que viu a dins
I que no té la clau ni del seu propi destí?
Què fas davant una porta tancada?
Et venç la dificultat?
Gires cua i te'n vas, tibat,
Perquè penses que no valdrà mai la pena?
Què fas davant una porta tancada?
L'emprens a cops de destral?
Forades l'obstacle, irat,
Perquè l'obstacle et sembla banal?
Què fas davant una porta tancada?
Demanes la clau... si us plau?
I si no hi ha ningú que t'escoli,
Ningú que t'estimi prou, ningú?
Jo,
davant una porta tancada,
Em fabrico la clau.
Si no és d'or serà de ferro,
Si no és de ferro, serà d'orgull,
Si no és d'orgull, serà d'amor.
Res se m'ha resistit si ho he provat.
De vegades, però, cal molt temps i paciència.
Molts pous d'orgull i amor.
De vegades, fins I tot, un aparent fracàs
Ha estat una victòria oculta,
Que no he descobert
Fins molts anys més tard.
Jo he sabut obrir totes les portes…
Només cal ser valent.
Ho seràs tu, potser?
Pel mateix d'abans, que continua igual.