Vaig cap a tu
amor de rostre obscur
de varonil apostura,
vaig cap a tu com qui va al mar
com qui cerca l'arc de Sant Martí
en el cristall més brillant.
Vaig cap a tu
recordant la boca de Paco,
sense oblidar la sensibilitat de Robert,
la sorpresa e l'amor en Josep
o l'aigua profunda dels ulls de Gabi.
Vaig cap a tu
a poc a poc, donant-te temps,
per aprendre'm, per olorar-me,
i escoltar les meves passes, abans de veure'm.
Perquè el Paradís serà la meva boca
i els camins d'estrelles el meu cos
i la brisa el meu adéu,
perquè res serà com abans
i perquè tot recordarà a ell, a ells;
per això, i només per això,
vaig cap a tu,
AMOR.
(a l'espera, desembre de 1980)
...Si no fos pels teus ulls
que tenen color de lluna...
Jo podria despertar sense esperar res,
tranquil.lament, com qui
acaricia la galta d'un nen.
Aniria pel carrer
mirant allò que es veu,
immòbil contra el cristall del món.
...Si no fos pels teus ulls
que tenen color de gat...
Podria conèixer els homes
i no deixar rastre del meu pas
candent, tumultuós, obscur.
Podria viure com qualsevol,
lentament, desesperançada,
i morir com qualsevol, sola.
...Si no fos pels teus ulls
que tenen color de pluja...
Seria alegre, i la meva llibertat
cantaria feliç amb la melodia
més romàntica del temps.
Si no fos pels teus ulls,
color de lluna,
color de gat,
color de pluja...
(A Paco , desembre 1980)
Tinc necessitat de tu
tinc fam de la teva boca calent
set del teu cabell esbullat
somni del teu cos imponent
tinc fam de tu
del teu somriure
d'aquesta forma de posseir-me
apassionada, orgullosa, egoista,
forta i tendra, senzilla.
Perquè necessito tot això
ara vaig per casa meva
pel carrer, per la gent,
assedegada, afamada,
absent.
Absent de tu, de la teva boca,
del teu cabell, del teu cos.
Sí, et cerco desesperançada,
desesperada de sobreviure
afamada, assedegada,
absent.
De la teva absència, absent.
Fins que el dissabte
saciï la meva set i la meva fam
i faci un pas endavant
cap a la felicitat.
(A Paco , gener 1981)
És curiós
com el miracle es reprodueix
encara que amb dos anys de retard.
I massa experiència per davant.
És curiós
com el sentiment volcànic
és ja tendre i pragmàtic.
I molt més melangiós.
Sí que és curiós.
A més, ha nascut dels gelos,
ja no de la soledat i les pors.
Amb plors.
És curiós.
En tres jocs de cartes,
provant molts comodins,
per fi ha sortit l'as.
I ara
s'ha d'espolsar el meu vell cor
i posar-lo al sol, no a secar,
sinó a prendre color.
És curiós
que una ànima com la meva
es tenyeixi altra vegada
de sentiment.
El destí. És curiós.
Molt curiós.
(A Alfonso, juliol de 1981)
Punt i ratlla.-
Espai blanc. Parèntesi (no, parèntesi no!...huracà!!!)
Huracà sense parèntesi, perquè en el centre de la trompa no hi ha temps,
ni espai, ni dimensió.
Jo sóc jo. Ell és ell. No, jo sóc ell.
Ell és jo?
Merda.
Tornem a l'origen, interlocutor fantasmal . Tornem a l'origen, Robert.
I ara l'origen no ets tu.
Final i origen, Marcos.
Tot pot ser final i origen alhora.
Jo sóc final i origen, mort i vida.
Tu ets final, Marcos és l'origen.
No, tu vas ser l'origen, ell ha de . Ha de ser final.
Una història sense final? La meva !!!
Disposada sempre al sentiment. Sempre vençuda al record.
Dos anys. Parèntesi.
Avui, any de gràcia, nit de cap d'any.Huracà.
Avui, parèntesi al passat?
Avui , parèntesi a la tristesa?
Abans i després, sempre, la Literatura.
Dins, fora, enmig, dalt, baix, darrera, davant, sempre, viure, viure, viure!!!
Viure intensament com els herois de les novel.les.
Abans del parèntesi, grisor.
Dins del parèntesi, color màgic.
Quin color és el del Marcos?
Només un, BLAU, blau immens
de cel i de mar
només de mar i de cel
fosc, clar, nit i dia, blau de Marcos.
Elegància mental, intel.ligència, sensibilitat.
Ulls blaus, mans blaves,
mans acollidores i suaus.
Tot abans mentida, mentida interna i externa.
Color gris.
Sembla desaparegut el color vermell ! ? ! ? ! ? ! ?
I el blanc? Mai ha existit.
Sí, abans la meva existència.
No sé si tot continua essent mentida.
Però si de cas, ara són els altres els que m'enganyen.
I resulta una mentida dolça.
Abans era una mentida conscient, inventada per mi, cap a mi, cap als demés.
Enganyar tothom.
Autoenganyar-me jo.
I així tot com una capsa màgica.
Prou!
Parèntesi no definitiu: MARCOS.
Com el tros de cel que es veu des de dins del pou.
Cel petit, no, no, no, IMMENS.
Immens, clar, transparent, no definitiu.
MARCOS contra tothom.
Heroi de novel.la cerca heroïna
perduda.
Vacil.lem amb l'heroïna
droguem-nos amb la seva impotència
i el seu desig.
MARCOS contra Robert. Vençut, oblidat, temut i odiat. Qui contra qui?
Jo contra Robert.
No és Robert, és el fantasma de l'únic amor que pot existir.
Un amor de Déus.
Marcos, mortal, se'n duu la deessa. Ha vençut Júpiter? No, ha vençut la sorpresa.
Ja perduda, la pobre sorpresa.
SORPRESA!!!
Torno a retrobar el rastre, possible rastre fals, però olorós encara,
de certa idea atrofiada, decapitada. Per mi, pervertida.
El rastre em mena darrera seu:
_ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ M A R C O S
Ràpid, de pressa, huracà.
Sense temor? No, sempre amb ell:
és l''únic aliat del futur.
Bé, el cas és que torno a estar enamorada i ell es diu MARCOS.
Punt.
(A Marcos , amb el gust de ser el segon, gener 1982)
El punt va resultar ser final.
I un David Bowie català va treure el cap pel forat
I va dir "sóc l'home transparent, acull-me".
Sobre la seva moto, enroscada al seu cos,
el cor va volar, i es va airejar tant,
que es va tornar a enamorar.
Tardes esteses sota els llençols,
silencis prenyats de malaveranys,
un ull de cada color, David Bowie català,
i una malaltia precoç,
per allunyar-nos tots dos.
L'home transparent es va tornar opac.
De nassos contra la dura realitat.
(Al Ricard , amb l'honor de ser el tercer, primavera del 82)
Vestit dels meus petons
et vull.
Perquè si els petons són buits
i la buidor és la teva absència,
vull que sàpigues que et sento trist,
trist pel teu destí, lluny del meu destí,
i que els meus llavis ploren
perquè cerquen els teus, dolços.
Vestit de la meva pluja
et vull.
Perquè si la pluja és tristesa
i la tristesa és la teva absència,
vull que sàpigues que et sento absent,
absent del meu amor, del meu cos,
i que la meva tendresa plora
perquè no troba la teva, dolça.
Vestit de les meves llàgrimes
et vull.
Perquè si les llàgrimes són desconsol
i el desconsol és la teva absència,
vull que sàpigues que et sento ofegat,
ofegat en la distància, en l'horitzó,
i que els meus passos ploren
perquè no troben el teu camí, dolç.
Vestit dels meus petons,
de la meva pluja,
i de les meves llàgrimes,
sentiràs que aquí,
amagat, adormit, amorosit,
hi ha un cor que t'espera
dolçament....
A Salvador, durant la mili (1983-1984)
Gràcies pel teu somriure quan em llevo,
i pel got de taronjada;
Gràcies per la teva mà amiga,
mirall estimat de la meva;
Gràcies per ser la meva ombra,
malgrat els constants retrets;
Gràcies per enfonsar-te i redreçar-te tot sol,
i per estar sol a la cuina;
Gràcies per escoltar les meves queixes,
confessor de dies boirosos;
Gràcies per alegrar-te amb la meva alegria,
deixa'm alegrar-te la teva, sempre;
Gràcies per estar amatent a les meves angoixes,
no et canvio per cap mocador;
Gràcies per comprendre la meva inapetència,
i controlar el teu desig;
Gràcies per tantes carícies, records eternitzats;
per fregar la meva pell, de nits;
Gràcies per no perdre mai l'esperança,
malgrat esperar, sempre junts;
Gràcies per calmar la meva disbauxa,
malgrat intenti dur-la lluny.
Perquè, de veritat, sense tu,
no sé què faria.
(A Salvador , campanes de boda, Nadal de 1985)
Hi ha vegades que...
et besaria els llavis
poc a poc,
dolçament.
Com una fulla,
em deixaria dur
per l'oratge del teu alè
i volaria per acabar relliscant
sobre la teva superfície.
Hi ha vegades que...
m'imagino estar amb tu
ajaguts sobre la sorra,
plujosa, de la platja,
fent de la solitud
el nostre recer...
i et ressegueixo la pell
amb la punta dels dits
i tot el mar és amor
i tot l'amor ets tu.
Hi ha vegades que...
et mossegaria
com a una fruita madura
i faria esclatar
tot el teu sabor,
tota la teva dolçor,
dins la meva boca.
Hi ha vegades que...
t'abraçaria
i t'ompliria
dels milers de perfums
misteriosos
de la llum del sol
en primavera.
Hi ha vegades que...
ÉS TAN DIVERTIT JUGAR!!!...
(A Xavier, sense cognom, 1987)
M'agradaria estimar-te menys
i passar els dies , sense el neguit
de no saber quan et veuré
i passar les nits sense cap neguit,
un altre cop, sola.
M'agradaria no estimar-te tant
i viure sense problemes
i treballar sense pensar en tu
i dormir sense somiar en tu, cada cop.
M'agradaria no estimar-te gens
í mantenir l'esperança
d'enamorar-me altre cop
com la primera vegada.
M'agradaria no haver estimat mai
per aprendre a fer-ho ara
per primer i darrer cop,
únicament al teu costat, sols.
M'agradara que ningú mai t'hagués estimat
així, com ho faig jo,
perquè cada dia seria una sorpresa
i la vida se't faria neguit,
i esperança.
Però el cas és que t'estimo
i sóc fastigosament,
desesperadament , feliç.
A Jesús, 30 d'octubre de 1987
Des dels llavis amb què et beso,
des dels dits amb què t'agafo,
des dels ulls amb què t'acaricio,
des del fons del meu desig,
un corrent de vida et busca,
un torrent de força et lliga.
I els teus llavis,
plens d'electricitat,
em responen que sí,
que és possible.
Que l'amor no és un llarg adéu
que mai s'acaba.
Que estar junts no és un joc,
que amb els petons no es juga.
I estar amb tu és abandonar-se,
abandonar-se a una suau marea
que no para de créixer i créixer.
Assedegada de tu, enfebrada per tu,
vull beure'm els teus llavis i
recuperar , un a un, els mots.
Aquells mots que parlen del cor,
de la incògnita.
I, així, quan els teus llavis marxen
dels meus llavis, em trobo besant l'aire,
el silenci, l'absència.
I els teus llavis em deixen sola,
irremeiablement, indefugiblement,
sola.
Perquè els teus llavis,
plens d'electricitat,
sempre diuen que sí,
que és possible.
I el telèfon no els substitueix,
i el record tampoc.
Perquè tot tu ets un petó.
Dolç. Encisador. Arrassador.
Un petó com una tempesta,
però també com el plugim entre els raigs de sol.
Electricitat i tendresa.
I se'm fa un nus a l'estómac
i el cor se m'encongeix
i tota jo em fonc,
com un tros de gel, ràpidament.
Desapareixo.
Llavors, com si no hagués passat res,
una mirada, un somriure,
em torna a crear del no-res. Perquè
des dels llavis amb què em beses,
des dels dits amb què em prems ,
des dels ulls amb què em despulles,
des del fons del teu desig,
un corrent de vida m'atrapa,
un torrent de força m'empresona.
I els meus llavis,
vençuts pel xoc elèctric,
et responen que sí,
que és possible.
Amb tu, sempre.
(A Jesús, estiu del 1987)
Se m'està morint una il.lusió.
Requiescant in pace.
Amén.
Flors per la seva tomba.
Roses de color xampany?
Sí, potser sí.
Com el seu cotxe.
Se m'està morint una il.lusió.
Un bon dia de juliol
va perdre el color,
s'asfixiava.
La vaig dur al millor metge:
l'absència, la distància, el parèntesi.
Noves il.lusions d'agost,
flors d'un dia,
xorrades rera xorrades.
I al setembre recuperà el color
i es tornà d'un vermell rabiós,
però també d'un verd dolç.
I a primers d'octubre
va tornar a perdre color
i ja no he sabut què fer.
Només sé -sempre en sabré?-
suportar el dolor,
amb la resignació
d'un bon cristià.
Què més puc intentar?
Se m'està morint una il.lusió
i ja he fet tot el que es podia fer.
Només resta un bon enterrament,
un bon acomiadament.
En seré capaç?
Mai ho he sigut en deu anys.
Flors per a la seva tomba,
roses de color xampany.
Adéu, il.lusió.
Descansa en pau.
(A Josep, estiu 89-primavera 92, les roses, ben podrides ja)
Juguem a un vell joc
del qual no en sé les regles:
tu t'amagues pels racons
i jo miro les estrelles,
miolant, en zel constant,
esperant i desitjant
veure els teus ulls menuts
passejant pels meus encants.
Tu ets el ratolí.Jo el gat
que mai no et pot caçar.
Apareixes, desapareixes,
promets, negues, t'escapoleixes.
Jo sóc una innocent:
no trobo cap trampa adient.
Viatges per mi com un llamp,
brillant només un instant.
Quan decidiràs parar?
No tinc pas ungles esmolades,
i no menjo mai ratolins,
de veritat que sóc vegetariana...
ho veus? qui t'ho havia de dir?
Gat i ratolí fan mala parella,
però tot i agafats de la maneta
poden ser molt bons companys,
res de matrimonis estranys!
I l'amor' ...Ai, l'amor!...
Aquest queda pels humans
que duen el seu cor a les mans,
fins que el perden pel forat
d'un ratolí ben tocat i posat.
(A Josep, quan encara me'l creia, octubre 89)
Plegues abans de començar.
Si la feina no està feta,
com pots saber-ne el resultat?
L'amor és difícil de trobar:
quan el vols, no el tens,
quan el tens, et vol matar.
Plegues abans de començar.
Aixío és fàcil no patir,
així res se't pot trencar.
No serà que no saps estimar?
No t'amaguis en la covardia.
La vida s'escola de mica en mica,
el cor s'arruga, es podreix.
I un dia, ja no sents res.
Plegues abans de començar.
Fas mal a qui t'estima!
Paciència, saber aguantar...
No saps que se'n pot afartar?
Omple't la copa a vessar!
Fes un brindis per la vida!
Beu-te el vi sense respirar!
Després, si te'n quedes sense,
restarà el bon i dolç record
d'una bona borratxera!!!!
(A Josep, impossible, octubre 89)
Hi ha instants, com el d'avui,
en què dos estels fugaços,
dos sospirs de llum, s'ajunten
com per...casualitat.
I del seu encontre neix un petit sol.
Hi ha moments, com el d'avui,
en què dues gotes d'aigua de mar,
dos somnis blaus, s'uneixen
com per ...casualitat.
I de la fusió neix un petit volcà.
Hi ha vegades, com la d'avui,
en què dues mirades famolenques,
dues boques inquietes, es troben
com per...casualitat.
I del seu llaç neix un gran record.
La casualitat,
de vegades,
juga millor que mai
al joc de la vida.
I avui
ens ha permès provar
el dolç gustet
de la felicitat.
( A Raffaello, sense més comentaris, agost 1991)
Vas venir al meu recer
amb el teu gran Amor
caminant per la corda fluixa,
sense voler-te'n desfer.
I quan la meva petita esperança,
va, per fi, reaccionar,
la teva corda fluixa
ja era una gran muralla.
Què sé de tu?
No sé com t'escalfes
les nits fredes d'hivern.
No sé, quan canvia la lluna,
quina mena d'humor gastes.
Ni tansevol si els teus records
dolorosament et cures
amb la lectura de poemes,
fets com aquest, de cor.
No sé res de tu.
Només sé tenir sobre la meva pell
l'empremta de les teves mans
un parell de nits d'estiu.
I no és suficient.
I lluito per no imaginar
què hauria sigut de nosaltres
si haguessis volgut enamorar-me
només per un instant.
-Tu i la teva maleïda electricitat!-
La meva petita esperança
t'hauria omplert el llit de flors
si la màgia del teu gran Amor
no s'hagués convertit en Muralla.
(Per a Víctor, l'insolent, gener de 1992)
Vaig per la vida
descobrint papallones
i tu n'ets una
de les més exòtiques.
Fuges i t'acostes
amb un vol suau,
formes perilloses,
polsim daurat.
Tinc por de descobrir
que te'm desfàs,
fràgil, a les mans.
No provo de retenir-te
i, dolç, te'n vas.
Vaig per la vida
somiant papallones
però vistes de la vora
són com escarabats.
A cops n'encalço una
i acaba clavada,
morta, d'una agulla,
lluny, al meu passat.
Tinc por de descobrir
que te'm desfàs,
fràgil, a les mans.
No provo de retenir-te
i, dolç, te'n vas.
No vull perseguir-te,
polsim daurat,
però si fuges i t'acostes
potser et cremaràs.
Fuig i vola
pels aires de llibertat.
El perill et farà forta
fins a l'eternitat.
(Per a un altre Josep, març de 1992)
M'he buidat tant en tu, Josep...
Costa reprendre l'alè
i l'antic costum d'oblidar.
Te m'has begut l'ànima,
i l'esperança,
com si fos un vi dolç,
fins al fons.
M'he buidat tant en tu,
que ja no sé on trobar-me.
Em busco pels racons,
les escletxes, els forats,
i ho trobo tot ple de pols.
Fins l'última engruna de mi
t'has endut a la butxaca,
després d'anys de somiar massa,
ara bufa vent de garbí.
M'has olorat, m'has mirat,
m'has somrigut i has fugit,
com un petit remolí,
t'has endut els meus ulls,
els meus llavis,
la meva pell, als teus dits.
I m'has xuclat l'esperit.
Ara, sense esma,
no puc continuar endavant
ni tornar a somiar.
M'he buidat tant en tu,
que ja no em tornaré a trobar.
Ensenya'm on és el nord,
petit bombonet rialler,
o si no, com a mal menor,
omple'm del teu record.
( a ELL, amb MAJÚSCULES, setembre 1992)
Un petit silenci
fa que dura, tres dies.
Després de ser tan teva,
de sentir-te dins meu,
amb i sense tu al davant,
aquest petit silenci
fa una mica de mal.
Quan veig els teus ulls,
fent-me pessigolles al record
el silenci es fa intens
i esfereïdor.
I si el teu elàstic cos
creua la meva ment,
de dalt a baix,
com un rampell,
el silenci esdevé dolorós.
Tres dies que dura.
M'he de mossegar
la mà per no trucar,
per no córrer al teu costat.
Mentre, et sento dir mots senzills
com si fos per primer cop.
I les teves mans silents
quan, a fora, espeteguen
els llampecs.
Després de posar tant de
nosaltres en joc,
aquest silenci és fosc,
cruel i amarg.
No sé si estàs pensant en mi,
amor meu, bombonet.
Sé que tu omples
tots els racons
del meu món
intensament,
dolorosament,
esfereïdorament,
dins un petit silenci
que és teu i meu, nostre del tot.
Per a ELL, amb majúscules, setembre de 1992
T'imagino
dibuixant-me mentalment,
a qualsevol lloc,
amb qualsevulla gent,
resseguint-me amb els dits
la línia del meu perfil,
a la feina, a casa teva,
sentint-me riure
i girant-te esverat
pensant que sóc aquella
que acaba d'entrar al bar.
T'imagino
assegut al sofà,
recordant el que jo deia
quan érem sols, allà.
De sobte, enfadat
per un pensament
sobtat, que vols foragitar,
olorant la meva pell
sense venir a tomb
enmig del carrer,
i posant-te a tremolar.
T'imagino
neguitós, perquè no et treus del cap
aquella mirada enigmàtica
que en ningú més has trobat,
desesperat perquè no pots refer
de memòria la meva cara,
perquè voldries veure'm i no ho fas,
perquè em somies i no vols,
perquè em desitges i no pots...
Ah...petit bombonet...
dins d'un lloc com el meu cap
...quina pel.lícula més cursi
que em podria inventar!
Per a ELL,amb majúscules, 1 de setembre de 1992
Tornem a la literatura:
Ell no s'ha enamorat
i ella s'ofega d'amor,
comença a fer versos dolents
i a patir del cor.
Ell recupera telèfons
velles possibilitats, errors
que ella perdonarà,
com sempre, com llavors.
Tornem a la literatura:
tota la força i la tendresa
d'ella han ben xocat
contra un mur de pedra:
la llibertat d'ell, gran problema.
Ha! Ets un bon tonto
pot pensar ella un instant...
però qui és el més absurd?
Sense dubte, ella, recordant.
Tornem a la literatura:
les hores passen llargues
i ella se sent pansir,
com una flor a l'hivern
com una pell envellint.
Ell, mentre, disfruta
amics, dones, disco i llit.
Què esperaves, donzella?
Un cavaller del mes d'abril?
Acabem amb la literatura!
Quan enduriràs la teva pell?
D'homes, un bon farcell
i al fons del riu, tots junts.
Maltracta'ls, Odia'ls, Perd-los
la por, Utilitza'ls a bastament.
I no tornis a fer novel.les roses
dels amorets d'estiu...
encara que en sàpigues un niu!.
per a ELL, amb majúscules, 1 de setembre de 1992
Volen les teves paraules
en l'aire de la tarda,
plenes de significat,
un cop pronunciades,
desitjoses de memòria
i de confiança.
Volen els teus petons,
en el miratge del capvespre
entrellums, somiosos,
dins d'un paisatge boirós,
i resten marcats a foc,
per sempre, en el meu pols.
Volen les teves carícies
en el misteri de la nit,
les teves mans cremen,i el meu cos gemega:
res pot detenir el temps
que esdevé innombrable.
Volen els teus passos
amb l'esclat de la matinada,
t'allunyes de mi, poruc,
un cop més, silenciós i trist.
Res esborrarà el record
d'un nou amor, per fi.
(Per a ELL, amb majúscules, setembre 1992)