POR

Estrella fugaç,

trenques el cel de la meva esperança,

callada, alegre,

esperes que jo

em decideixi a allargar la meva mà

i agafar-te.

Però,

la por m'ho impideix.

Por que quan t'agafi

la teva llum s'esvaeixi

la teva força t'abandoni,

el teu silenci em cridi,

fins al punt

que la teva Vida desaparegui

amb la meva Mort.

(a Jordi, que no va poder ser, desembre de 1978)

 

VINDRÀS

Vestit de mar,

coronat d'escuma,

a pèl d'un dofí,

sobre les ones,

aniràs a buscar-me.

Relliscant per

un raig de sol,

a través de la boira,

o en una gota d'aigua,

aniràs a buscar-me.

Ple de blau,

entre les fulles de la tardor,

amb l'encís de la lluna,

o el brogit del vent,

aniràs a buscar-me.

I em trobaràs

esperant-te darrera

de la meva foscor.

( temps d'espera, gener 1979)

JO SÓC

Jo sóc com un desert

fet de sorra blava,

on els homes són com l'aigua

i l'amor ha fugit

darrera l'últim sospir

del vent entre les dunes.

 

Jo sóc com un gran llac

tancat entre muntanyes,

que no té peixos de colors

ni barques sobre l'aigua,

que no veu la llum del sol

perquè la boira l'amaga.

 

Jo sóc com la lluna,

radiant mentre és ben fosc,

però quan surt el sol,

desapareix de l'espai luminós,

tot certant el temps perdut

quan encara era la reina.

 

Però jo voldria tenir

l'aigua, l'amor, els homes,

les barques, els peixos, el sol,

el temps, l'espai, la VIDA!!!

(temps d'espera, gener de 1979)

AMOR NO ÉS EGOISME

Amor no és estimar-te

en ell, no voler que es

perdi sempre a dins teu.

Amor no és esperar

que l'altre es doni

sense res a canvi.

Amor no és dir mai

jo et vull per a mi,

sinó sempre t'estimo.

Amor no és pensar

jo en aquest moment,

sinó tu a l'eternitat.

M'has fet perdre el sabor aspre de la boca,

un sabor a pols recorreguda i per recórrer,

ennegrida al futur, trista al passat,

i amb tu m'he omplert d'aire i de sol

el pit, puc així respirar i esperar

un destí ple d'enyorances i amor,

d'amor...d'amor...d'amor...d'amor.

(a Robert Vilà, el MEU primer amor, juliol 1979)

PER TU

Per tu, vull arribar més enllà de les estrelles

saludar la lluna i dir-li

que la seva blancor s'ha tornat groga

al costat de la puresa del nostre amor.

Per tu, la neu crema i el sol es gela

els vents només volen acaronar la teva orella

i els grills cantar la bellesa

de l'aigua que regala el teu cos.

Per tu,

el mar es para a cada trepitjada

dels segons que t'estimo i així

roman immòbil per sempre.

(a Robert Vilà, "abans de",juliol 1979)

EL MAR I LA SORRA

Només el mar et posseeix:

t'endevino en el seu infinit

perdent-te sota les onades

satisfent el desig

que el bell monstre et provoca.

Només el mar inesgotable

trenca el teu cos en el plaer,

invencible et condemna

a seguir el seu moviment,

sense permitir-te descansar mai.

Només el mar superb

no té pietat de la tristesa

perquè sap que tu

ets immortal en el seu ventre

sentint-te u amb les entranyes de la terra.

Només el mar és el teu senyor

la seva voluptuositat nega el teu ésser

i la passió que deslliga

en el teu cos enfebrat

és sotmesa en un espasme de bogeria.

Només el mar, el mar!

I jo?

Sóc la sorra que espera i espera...

(a Robert Vilà, "abans de", agost de 1979)

T'ESTIMO

T'ho he dit amb l'espera...

abans de viure el nostre destí

sentint de la soledat el despit.

T'ho he dit abans de dir-t'ho...

somiant la necessitat en mi

de viure tots els minuts de tu.

T'ho he dit amb el sol...

mentre jugava en la nostra pell

i arrencava de nosaltres el gel.

T'ho he dit amb l'aigua...

la set de tu i la meva set d'amor,

que m'omplia el cor de terror.

T'ho he dit amb la nit...

ajaguts sobre la freda sorra

davant la lluna, al crit sorda.

T'ho he dit amb la música...

que ens envolta i uneix per sempre

creant una nova il.lusió al capvespre.

T'ho he dit amb el mar...

vivint tots dos quelcom distint

mirant l'horitzó infinit.

T'ho he dit amb el dolor...

morint les hores que desertes

amb la distància que ens acosta.

T'ho he dit amb la por...

amb alegria, amb menyspreu i fins i tot

amb les llàgrimes i enrabiades...

Però així no en tinc prou:

més enllà de la vida,

vull dir-t'ho amb la mort;

més enllà de l'amor,

vull dir-t'ho amb l'oblit.

(A Robert Vilà, "durant", setembre 1979)

UNITAT EN TU

Cos unidimensional que respiro acompassadament

amb el silenci,gravant-lo a ferro en la memòria;

rostre de mirall que rerflecteix la meva fam, la meva assedegada

ment, amb la mateixa intensitat d'un raig làser.

La teva presència m'arrossega a dos pous: el de la carn

i el de la desconeguda drecera del teu immortal ésser viu.

L'indesxifrable crit d'aquests abismes m'assassina

i em desintegra amb la mateixa força d'un volcà,

Jo em suïcido perquè vull, perquè així ho decideixo

perquè vull viure en el foc, perquè l'aire de fora

em gela; no és el meu; només ho és aquest alè que a la vora

em crema les entranyes i els plors, en erupció.

Deixa que senti la força del teu ésser i el seu calor,

on moro i renuncio al plaer per sempre.

Vull ser tu, aquesta vermella lava que recorre les teves venes

Vull amor o la mort, vull morir del tot en tu.

Aquest petó dels teus llavis, que ara mata la terra,

ara és un mar sense escuma, una mentida sincera,

un somni sense fantasia, un amor sense esperança,

que mai destruirà la meva forma d'unitat en tu.

(A Robert Vilà, "durant", octubre 1979)

NO-RES

I de cop es va fer l'obscuritat.

 

 

I el no-res més absolut va matar l'amor.

 

 

 

I la bellesa es convertí en tragèdia

i el dia en vespre

i per fi es va morir el mar,

que va desaparèixer amb ell.

 

 

Ridícul

 

No-res

No-res

No-res

No-res

No-res

No-res....

 

(a Robert Vilà, "després de" , març 1980)

LÍNIA TELEFÒNICA

Hola-Com estàs?

Fa dies ja, recorda,

avui les nits són molt llargues.

Això és el que passa, et recordo

massa.

Avui he vist el telèfon...

Ei! I aquell sentiment?

Ara tot és el buit.

No puc realitzar els meus somnis

perquè tu ets el meu únic somni.

I just ara

quan l'oblit és el nostre senyor

i l'amor desapareix,

et necessito, et necessito.

La línia telefònica em porta

en el temps i l'espai,

al meu amor, a l'amor.

El telèfon ets tu, ets tu.

Bé, no vols escoltar-me.

El teu cor és de pedra ara.

El mar ha callat per sempre.

Dos genets fugen en la nit.

Tot està ja perdut.

Et necessito.

Tot està perdut.

Adéu.

(A Robert Vilà, "després de", abril 1980)

LLETRA A UN OBLIT

Robert: ara em pregunto sovint què n'hauríem

fet d'aquest gran silenci, si ens haguéssim

acomiadat l'últim diumenge d'estiu.

Els records avui perden forma i es desdibuixen

sobre la pols del temps, fins a fer-se

una fantasia irreal, un miratge borrós.

Quina fantotxada tot! No ho trobes?

Hi ha el temps perdut i la tendresa

que hem malversat; hi ha tantes coses belles

que no hem sabut comprendre i l'esperança

que segueix el meu desig com una ombra.

Penso que ha de ser molt fàcil començar

de nou a viure l'esperança d'un nou amor.

Esborrar paraules, petons, mans, tot de cop

o guardar-ho en unes golfes molt altes.

Però és tan fàcil com cobrar per fer l'amor

o tancar-se en un mirall de cristall

i viure en la contemplació perpètua del record.

I en un extrem també és fàcil morir

de nit, amb lluna plena, al mar fosc,

pensant que tu ho saps i li tens por.

És tan difícil, estimat, estimar quan tu no hi ets!

Ara tot està fosc i els meus ulls no veuen

altra cosa que el pàl.lid reflex d'un amor ja mort.

Queden, buides, fosques, tantes coses per dir!

Per què no em vas saber comprendre

i per què no vaig saber destruir jo, a cops

de sensbilitat i tendresa, el mur

que feia tremolant i sospitant ,davant teu.

Sempre vas estar tan lluny i tan a la vora de mi!

Fins i tot en els moments més tendres

el teu ésser se m'escapava

com la sorra de la platja entre els dits.

Tantes respostes al perquè de l'adéu!

I cap és la teva, totes són meves.

Penso en la teva covardia i la por

que m'atenaçava els darrers mesos,

i que em va fer vestir de falsedat,

esperant que entenguessis les intencions

i no els fets que ens van separar.

Abans de conèixer-te , la soledat

era una amiga fidel; ara és angoixa

que estrangula tota esperança.

Déu meu, quina por al teu oblit!

...I és tan fàcil oblidar l'ahir!

Comences plorant i desitjant morir

després tot és completa indiferència

fins que tot d'una descobreixes

una nova ànsia d'estimar, fins i tot

un nou noi que t'estima en silenci.

Vols que et mirin i et parlin

vols fer l'amor sense amor,

n'importe quoi. Vols enamorar-te de nou

i tot comença altra vegada...

Sols que ja no ets innocent

i una mica de tu s'ha perdut

amb el primer amor vençut.

(A Robert Vilà, "després de", maig de 1980)

NO QUEDA RES DE L'AHIR

S'ha acabat,

Robert, no queda res.

Res queda d'aquell gran amor.

Només el desig

que el proper sigui millor.

Vaig perdre la innocència

del primer bes.

Queda l'experiència. I la certesa

que fins a la nit dels temps

no hi haurà amor tan pur

ni mort per a ell tan deshonesta.

També he après

que l'amor es crea

i es torna a crear, en cada nou ésser

que aprens a conèixer.

I que l'amor no neix per art de màgia

-això només pot passar una vegada-

A l'Amor hem de cercar-lo,

pensar-lo, cridar-lo, assetjar-lo,

fins que, retut,

caigui als teus peus.

No podem donar-nos mai per vençuts.

No queda res de l'ahir

i per això et puc assegurar

que ja no hi ha res tan insegur

com la veritat que va ser

un somni, un impossible,

un fantasma de boira i llum.

M'he aixecat altra vegada.

Hi ha altres noms, altres històries,

nous petons i carícies,

i una cosa que sens dubte callaré:

l'Amor es burlà de nosaltres

i nosaltres vàrem morir una mica amb ell.

(A Robert Vilà, "després de", agost 1980)

FORA!!!

Fora de la meva vida,

lluny d'aquell passat,

no puc veure't. Oblida

aquests records, deslligats

d'ell, menyspreats potser.

Fora de la meva vida.

Te'n vas anar de la meva fam

i la teva petjada l'esborren

tantes boques sense nom,

tantes llàgrimes soles...

Fora de la meva vida,

ignora'l ja, del tot.

No, mai és possible!

Sí, ells podran.

Déu meu, fes que puguin!

Fora de la meva vida.

No et facis invisible

per apoderar-te del meu ésser.

No apareguis pels racons

on em vas estimar.

Fora de la meva vida!

Vés-te'n ja, fantasma de l'amor

espectre de la meva soledat

màscara de la felicitat!

Vés-te'n ja! Jo et maleeixo

perquè mai més tornis

a enamorar-ne una altra

perquè mai, mai

tornis a ser feliç!

Fora de la meva vida!!!

FORA!!!

(a ell, "després de", novembre 1980)

 

SECRETS

Jo també tinc els meus secrets,

cartes amagades,

teves i meves,

perfums, ràstres tènues,

somriures indiscrets,

desitjos inconfesables,

traïcions mesquines,

i un gran amor,

que guardo en un racó

molt petit, del cor.

I també petits amors,

sorpreses, desil.lusions,

pors i venjances,

un t'estimo sense resposta,

un estima'm en silenci,

i molta buidor.

Tinc amics que no ho són tant,

una manera de viure inconstant,

egoisme i vanitat,

i també ganes d'estimar.

I sobretot, un gran silenci.

que mata l'ànima.

(temps de pèrdua, gener de 1981)

BURRADES

Em fa mal un somni

i el viatge en la ullnit

amb aquesta dona enganxada,

asseguda sobre els seus buits.

Em fan mal tants anys

insegurs, que caminen

pel carrer i els que demà

hauran d'arribar en tren.

I els llavis d'ell

que no tenen temps

amb el seu petit

cuc groc a dins.

I aquell miolar del gos

i aquest sol tan gros

que regala petons

infestats de vianants.

Em fa mal tanta teranyina

que enfosqueix cares senceres

i aquests bastons grocs

que pugen escales dretes

i aquells pallassos immòbils

que esgarrapen la seva cartera

i els anells que, innocents,

van assassinant al darrera.

Em fa mal un somni

groc de lluna-serra.

EL NÚVOL DAURAT DE L'OBLIT

Perquè la vida

és tot i res.

Perquè els somnis

són estrangers

i els viu un altre

i no són mai teus.

Perquè has perdut

la il.lusió

i sobretot,

perquè has perdut

l'amor.

A tu, fantasma,

quan el teu cor

ja fa tres anys

que és mort;

a tu, que ja res

esperes dels homes

excepte companyia,

teatre i falsedat;

a tu, fantasma cec,

et regalo el núvol

daurat de l'oblit.

(a ell, en el segon aniversari de l'adéu, març 1982)