ABRIL DEL 2005
Conceptes llunyans... l'amor desgraciat,
la recerca de l'ideal, el fracàs sentimental.
Avui, la vida i la mort són dos punyals,
igual d'esmolats i dolorosos.
El perill pendent d'un batec de cor,
infantil, innocent, David.
L'amor pendent d'un batec de cor,
pre-adolescent, Adrià, feliç.
El miracle de la creació
de dues dones, que són materials,
presents, puntals, terrenals.
Però ara toca viure ambdós punyals.
Por i esperança, neguit i il.lusió.
De sobte, al telèfon, les males notícies,
de sobte, a l'hospital, el final de túnel.
Un punyal de llum, un punyal d'horror.
La inconsistència del passat,
enfront la gravetat del present.
Dos nens, dues dones i dos punyals.
Farem propers nous conceptes,
ben lluny de la recerca de l'ideal:
el miracle, la salvació i el futur...
I els puntals contra els punyals!
A Sílvia, David i Adrià, abril de 2005
navENDAVANT LES ATXES..
ENDAVANT LES ATXES!
Contra
el vent de tempesta,
contra la boira espessa...
ENDAVANT LES ATXES!
Contra
la fam , el fred i la set,
contra la por i el cansament ...
ENDAVANT LES ATXES!
Davant
la immensitat de l'oceà,
davant la infinitud del cel...
ENDAVANT LES ATXES!
Per què
al final del viatge una illa,
plena de tresors, us espera a tots tres...
ENDAVANT
LES ATXES!
ENDAVANT LES ATXES!
ENDAVANT LES ATXES!
desembre-2004
LA VIDA SUSPESA
Fa set mesos que la casa va en doina,
mig any que no compro roba,
poques visites de l'Adrià a la perruqueria,
gairebé cap aniversari celebrat.
El Nadal va desaparèixer del calendari,
i ben just arribaren els Reis d'Orient,
tots els regals han estat de pressa i corrents.
Vuit vides suspeses.
El temps no va prou valent...
i els dies s'assemblen massa.
De tant en tant, un ensurt ens trasbalsa,
errors mèdics, excessos de confiança.
Pendents de percentatges de resultats de dades.
Vuit vides penjant d'un nen.
El temps renqueja sobre el rellotge,
esperant un moment inefable.
Vuit vides sense batec.
La vida suspesa a mig aire,
entre el cel i l'infern.
abril-2005
TERRA I FOC
Terra i foc, perquè l'aire crema
i l'aigua s'esmuny entre els dits.
Terra i foc, una terra trema
sota el foc de l'instint.
MARE CORATGE!
No hi ha son, no hi ha gana,
no hi ha fred, no hi ha por.
Present i corpòria,
amb els sentits al 100%,
fins i tot, lluny, present...
MARE CORATGE!
Terrenal, ígnea, omnipotent,
no hi ha llàgrimes, ni set,
ni son, ni gana, ni por.
La lluita per la vida d'un fill,
sense espai per a res més,
sembla impossible, però no ho és.
I si l'aire crema i l'aigua s'esmuny,
terra i foc per construir el futur,
MARE CORATGE per sempre més!
-Per la meva germana, Sílvia- maig-2005
IMPLANTACIÓ
Pronuncio el mot amb la fe
de qui ja no creu en res més.
L'encanteri que representa
dir-lo en veu baixa, a contrallum,
mirant la lluna plena o la nit fosca,
s'omple de ressonàncies llunyanes,
trist Vall d'Hebron al cor.
Implantació.
Saviesa del cos jove,
saviesa de la medicina antiga,
saviesa de la natura prodigiosa,
saviesa de la donant del cordó.
Implantació!
15 dies palpitant,
sang nova en un cos malalt.
Cèl.lules pendents de creació,
cèl.lules blanques, innocència,
cèl.lules roges, vitalitat,
cèl.lules embrionàries...
és el moment d'anar cap a la llum!
Implantació!!!
Pronuncio el mot amb la força
de qui sap que tot està per obrir,
per emergir, per esclatar, per triomfar.
I l'encanteri funcionarà,
potser és l'hora de les estadístiques,
potser és l'hora de l'atzar,
potser és l'hora del Déu inexistent,
que mai ve al passadís de les cambres,
i permet que es mori el Juan,
per poder salvar el David.
I ara ploro
per regar amb les meves llàgrimes
la implantació,
i les dedico a tots dos.
maig-2005
CAMBRES
Cambra 1: Ekiñé, País Basc. Riu molt.
Cambra 2: Abel, Catalunya. Futbol i futbol
Cambra 3: Juan, Múrcia . Petit, petit.
Cambra 4: David, Catalunya . El meu amor.
Cambra 5: Mohammed, Marroc . Comença.
Cambra 6: Fran, Catalunya. Fórmula 1.
Catèter de doble via al coll,
portacat al costat dret de la panxa,
quimioteràpia agressiva,
radioteràpia que fa cataractes,
alimentació intravenosa,
galeria d'antibiòtics,
infeccions oportunistes,
vòmits i diarrea,
cistitis hemorràgica,
sagnen les genives,
febre.
Transplantament de 25 minuts.
Metges de guàrdia inoperants,
metges titulars que només
informen al seu despatx i
en hores convingudes.
Errors mèdics.
Infermeres i infermers
amb dedicació exclusiva,
poca paciència i menys ciència.
Alguna joia entre la bijuteria.
Errors de manipulació.
-poc interès, poca atenció-.
...
De vegades penso -sort que són poques!-
que les úniques coses que funcionen allà,
són la tele, el vídeo, la playstation,
els jocs i els contes de la mare,
les paraules que els de la família
llancem per l'interfon inútil
(no se sent res, ni de fora ni de dins),
la presència, l'ànim, d'amics.
Ekiñé -petita-, Abel i Juan,
David, Mohammed i Fran.
El vostre món és una cambra
de 2 metres per 2 metres, plena
de mare i pare, i mare i mare i mare.
Tresors que us protegeixen contra
ells, contra això, contra tot, tresors.
I encara hi ha gent a qui feu pena
perquè aneu pelats!
A tots els del passadís de les cambres- Juny 2005
A JUAN
No ho deia de debò!
Juan, carinyo, perdona'm!
Quina mena de Déu podria
endur-se una vida a gratcient?
Ni a canvi d'una altra!
però, és clar, quina mena de Déu
permet que existeixi la leucèmia,
Srebrenica, la SIDA, els tsunamis,
- i Beslan -
i totes les desgràcies que
no ens torben el son
gairebé a ningú....
Oh Juan, no ho deia de debò!
He viscut els darrers dies de la teva vida
amb la mateixa intensitat
que si fossis el fill d'una amiga.
He plorat per tu, perquè ,
al passadís de les cambres,
tothom plora per tothom.
Tant de bo siguis ara aquella estrella
que brilla tant cada nit.
Tant de bo els que no puguin dormir
per la leucèmia, per Srebrenica,
pels tsunamis , per la SIDA,
- i Beslan-
se sentin acompanyats per tu
cada nit.
Adéu , Juan, tresor.
El Juan, de Múrcia, amb dos anys i escaig, va morir
el dia 1 de juny per la tarda .
Juny-2005
LES HORES PASSEN
Les hores passen, els dies passen,
el temps passa, la vida passa.
Fins d'aquí un any, l'alta del transplantament.
Fins d'aquí cinc anys, l'alta de la leucèmia.
I en fa dos i mig que batallem !!!
És ja el temps de la postguerra.
Les hores passen, com cucs de terra,
a les trinxeres.
Por dels virus i les bactèries,
por del sol, por del gluten, por de la lactosa.
Por dels mosquits d'estiu.
Però l'enemic principal jeu, exhaust,
als nostres peus.
Les hores passen, la vida passa.
Arribarà un dia que el temps es detindrà.
El David sortirà al sol, sense gorra,
tindrà ganes de gresca,
aprendrà a llegir i escriure,
ens prendrà a tots el pèl.
Aquell dia, escolteu-me, hi haurà vuit persones
que deixaran les trinxeres
i els entrarà aire als pulmons, per fi.
Juliol-05
CLOENDA
52 morts a Londres -de moment-;
un parell de centenars a Madrid -no ben bé-;
milers a Nova York -guardonats!-
i quants n'hi ha, a l'Iraq? -oblidats?-
-i Juan,tresor-
...
però el David és viu.
Un polsim de justícia entre tanta devastació.
Déu no existeix, senyors.
Només hi ha mares- coratge.
Juliol-2005
postdata
Divendres,12 d'agost de 2005
La crueltat de Déu és il.limitada .
A les 4 de la tarda ha mort el Fran.
Qui ens sosté enmig de la devastació?
El Gran Cec sempre mira cap a una altra banda!
Les mares-coratge ploren pels seus fills
I ploren...
I ploren...
I ploren...
Llàgrimes que inunden llacs, llàgrimes que inunden mars.
Llàgrimes contra el consol!
Estiu horrible de 2005...
No et vull escriure res més!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
agostfastigósdedosmilcinc
Equiñé...amor
L'Equiñé ha mort.
Un esclat d'alegria menys en el món.
Ja no hi ha més llàgrimes per a tant dolor.
Que el David visqui per recordar-los sempre:
Juan, Equiñé, Fran...
Que no els oblidem mai.
Que el David visqui!!!
Si hi ets, petit cabró, dóna'ls-ho tot.
Si hi ets, petit cabró, et mereixes la mort!!!
1 d'octubre de 2005