El català meridional, anomenat habitualment valencià, ocupa les tres cinquenes parts del País Valencià. Es tracta de les comarques següents: els Ports, el Maestrat, la Plana, l'Alcalatén, el Camp de Morvedre, el Camp de Túria, l'Horta, la Ribera del Xúquer, la Costera, la Vall d'Albaida, la Safor, el Comtat, la Marina, l'Alcoià, les Valls del Vinalopó, l'Alacantí i el Baix Vinalopó. A més, cal afegir-hi algunes localitats murcianes, al Carxe, que, repoblades en temps de la Reconquesta, han conservat l'idioma.
Les altres comarques valencianes, situades a l'occident del país, no han estat mai catalanoparlants. Es tracta de les terres que ocuparen els aragonesos en el segle XIII durant la conquesta del que havia de ser el Regne de València. L'aragonès, canvià al llarg del temps fins que esdevingué una modalitat de l'espanyol. A més a més, cal afegir les comarques de l'Alt Vinalopó i la Vall de Cofrents, castellanes des dels orígens, que foren incorporades el 1833 a les "províncies" d'Alacant i València, respectivament.

Guardamar és la localitat de parla catalana situada més al sur del domini lingüístic català.

Oceanogràfic de València	Ciutat de les Lletres i les Ciències, de València

 

	TRET	CARACTERÍSTICA PRÒPIA DEL VALENCIÀ
FONÈTICA	el vocalisme	Les vocals àtones coincideix amb les del català nord-occidental: n'hi ha cinc
	e/o obertes	Les e i o són més obertes i amb diferent distribució que en els altres indrets del domini lingüístic.
	el fonema palatal fricatiu sonor (ge)	només pot aparèixer per fonètica sintàctica, ja que s'articula com a africat (àgil sona àdgil), i amb apitxament a la zona central
	-d- intervocàlica	és força general la caiguda: cremà, llauraor, mocaor.
	-r final	sempre es pronuncia , tret de a la zona septentrional del país
	-t final	també es pronuncia : vent
	b/v	articulació labiodental de la v distinta de la b, excepte a la zona central.
	X	inicial o medial es fa africada, com en català nord-occidental (tx)icot
MORFO-SINTAXI	Articles	l'article coincideix amb el català oriental i no amb el nord-occidental: el, la, els, les.I no utilitza mai l'article personal: Maria,Esteve...
	Demostratius	tenen tres valors: est(e), eix(e)/ix(e), aquell, açò, això, allò; també els adverbis de lloc: ací, aquí, allí (o allà).
	Possessius	les formes femenines del possessiu fort són meua, teua, seua.
	Numerals	variants peculiars : dos (masculí i femení), uit, dèsset, diuit, dèneu, uitanta.
	Pronoms	ús de la forma plena : me, te, se.
	Combinacions de pronoms	solen seguir les de la llengua antiga (objecte indirecte més objecte directe), i s'acosten a les de la llengua normativa: jo li'l compre, li'n comprarem.
	1a. persona del sing. del present d'Indicatiu	tret de a la zona septentrional de transició, té desinència en -e a la 1a conjugació i a la 2a i 3a no té desinència : jo cante, jo perd, jo dorm. La desinència en -o apareix només als Ports, al Maestrat i a l'Alcalatén.
	Imperfets d'Indicatiu	Els verbs acabats en -re (caure-riure) fan les terminacions caïa, 'queia', ria 'reia'
	Imperfet de Subjuntiu	A gairebé tot el País Valencià, presenta les desinències -ara, -era, -ira: cantara, volguera, sentira. Però hom troba les desinències en -às, -és, -ís, als sectors costaner i septentrional del Baix Maestrat i els Ports
	perfet Simple	(cantí...) manté vitalitat plena solament a la zona central del País Valencià, on també és usual la primera persona del singular:cantí
	verbs incoatius	l'increment és -ix: patix/partixca/partisca, produïx.
	verbs 2a conjugació	es fan en a: traure, nàixer, jaure, com en català nord-occidental.
	preposicions	ús de en amb valor de amb.
LÈXIC	diminutius	És usual que en facin: xicoteta, Vicentet, grapadet
	arabismes	gran abundor d'arabismes, molts d'ells genuïns: dacsa 'blat de moro' , endívia 'escarola', alficós 'cogombre'. topònims aràbics: Albalat, Alcalà, Alzira,Benifassà.
	mossarabismes	noms comuns i topònims mossàrabs: orandella 'oreneta', cuquello 'cucut', fardatxo 'llangardaix' , Moraira, Muro, Campello.
	castellanismes	No es poden confondre amb barbarismes: cepillo, cuernos, entonces, tenedor, etc.
	lèxic en general	mots amb la mateixa base etimològica que d'altres d'espanyols (que no són, òbviament, castellanismes): espill, aplegar, xic, rabosa. D'altres mots valencians característics, com pigota 'varola', creïlla 'patata', llaurador 'pagès', llavar'rentar', llevar 'treure', meló d'Alger 'síndria' , roí 'dolent', safanòria 'pastanaga', vesprada-vesprà 'tarda', xic/a 'noi/a', etc, tenen una etimologia diferent dels sinònims del català central. Hi ha mots que tenen diferències que cal remarcar: badall 'escletxa', escurar 'rentar plats', mullar 'sucar', pardal 'ocell en general', rentar 'esbandir la roba', voler 'estimar'

El català meridional o valencià se sol dividir en tres subdialectes:

De límits imprecisos, s'estén per les comarques dels Ports, Alt i Baix Maestrat, l'Alcalatén i la Plana Alta,és a dir, al nord del País . En bona part, les seves característiques són de transició vers el tortosí. Té l'article LO i el present d'indicatiu en -o: jo canto. Tampoc pronuncia la r final dels infinitius i fa el so -tg- com si fos -ig (metge ho diuen meige) A part d'alguns fenòmens fonètics i de peculiaritats lèxiques , cal posar en relleu el fet que en algunes localitats del subdialecte la primera persona del singular del present d'indicatiu té el morfema -a: jo canta.

Morella	Penyíscola

 

El valencià central o apitxat és el parlar valencià més diferenciat. Ocupa la zona central del País Valencià, sobretot l'Horta, el Camp de Morvedre, el Camp del Túria i la Ribera Alta, inclou, per tant, la capital del país, i les ciutats de Sagunt i Alzira. El seu tret més característic és l'ensordiment de les consonats /z/ en /s/ (rosa pronunciat: ròssa), /dj/ en /tx/ (viatge pronunciat: biatxe) i /dz/ en /ts/ (dotze pronunciat: dotse). Així mateix, la v etimològica i ortogràfica es pronuncia com a b , a la zona del parlar apitxat, mentre que té una articulació com a v a tota la resta del País Valencià. Això vol dir que mots com jove, viatge, rosa, quinze, dotze, setze, fava, rave, etc, són pronunciats com si fossin escrits txobe, biatxe, rossa, quinse, dotse, setse, faba, rabe, etc. També usa el pretèrit perfet simple:cantí, cantares.

L'estudi de les falses rimes i grafies errònies en els texts valencians permet de datar la iniciació de l'ensordiment de "s" i "j" al segle XVII, o potser a la darreria del XVI, quan s'intensificà la castellanització. El poble considera, arbitràriament, que les articulacions sordes són més premudes que les sonores, i per això anomena apitxat (pitjat, premut) aquest subdialecte, el qual, bé que sigui el propi de la capital i els seus entorns, manca de prestigi a la resta del País Valencià, on hom té consciència de mantenir una major puresa idiomàtica. Des de Lluís Fullana (1915), els gramàtics valencians malden per evitar les repercussions ortogràfiques del parlar apitxat.

L'Albufera de València	Teatre romà de Sagunt

 

És el valencià del Sud del país, ales comarques de l'Alacantí i l'Alcoià. Limita al nord amb l'apitxat i al sud i a l'oest amb l'espanyol. En el consonantisme es destaca la caiguda molt acusada de la -d- intervocàlica i, en algunes zones, de la -r final. L'article plural adopta la forma es per al masculí i el femení. Els diftongs -ou- es pronuncien -au (plau 'plou', blau 'bou') i no sona la i de caixa. També usen la forma astò 'açò''això' . El lèxic mostra formes dobles per a alguns mots, prova de la barreja de pobladors que s'han establert en aquestes comarques.

Elx	Guardamar

 

A Tàrbena (la Marina Baixa) i a la Vall de Gallinera (la Marina Alta) , repoblades amb gent procedent de Mallorca arran de l'expulsió dels moriscs a principis del segle XVII, s'hi han mantingut alguns mots mallorquins (xoriguer 'mena d'ocell', degotís 'gotera', gotinejar 'plovisquejar'), l'article salat es/sa (que alterna amb el general valencià) i l'article personal En.

Far de Cullera	Penyó d'Ifach, Alacant

Per a un quadre comparatiu entre tots els dialectes principals, cliqueu aquí

Per llegir textos d'exemplificació, cliqueu aquí