La catalpa del poblet
 

La catalpa - de fulles que hom diria
(en mans d'un purità d'aquest redol)
de prou abast per al gipó de Venus
o per al gec d'Apol -

ara cobreix, llevat de la teulada,
la casa rosa i cendra d'aquí dalt,
on la dama de França, tota rossa,
es metja al sol vernal.

De sos cabells només arredossada
llisca al balcó damunt xinel·la breu:
l'ombra només del papalló que passa
cobreix son cos de neu.

Ningú no ho sap. - La dama, tota sola
és al matí.- I així, ¿per què presum
de sospirs, en passant, la fadrinalla?
¿O la catalpa ho brum?

- Deu-li - farà la vella - una gonella.
- Doncs jo només, en gala del seu cos,
un mirall li daria o bé una poma
o bé un cinyell de flors.