El cant del pastor
 

Jo apasturo els remats sota les ombres.
Mes ovelles, manyagues acoblant-se
al meu entorn, de tant en tant me miren.

Mon falcó ja és oscat de tallar canyes.
Si'm faig un flabiol, prompte, deixant-me'l
oblidat sobre l'herba, mes ovelles
troben bo rosegar-lo.
Si me'l poso al sarró,
cercant mos afalacs me l'endevinen
i en mon sarró mateix tot me'l mosseguen:
que jo, amb el no esquivar-les, les hi aveso.
Oh les meves ovelles! Jo no'ls planyo
res del que és meu.
Als pastors no'ns estimen, a les cases.
No més ens veuen prop la llar fumosa
quan mengem afamats. I les ovelles
ens fan la solitud acompanyada.
El pastor les veu neixer
i mai les deixa moure's del remat!
Vet-aquí que, a la vetlla, mentres l'avi
entreté la mainada, jo m'endreço
el meu pobre sarró, i, si entre mes coses
hi trobo el flabiol ple de mossades,
me'n recordo ben bé, de les ovelles
que ahî el van mossegar i aquest capvespre
rostos avall per sempre s'allunyaven.

-El pastô és el més trist de tots els moços-
diuen a les masies.
Tots sols aprop del riu, i a la bona ombra,
ens plau el refilar. La cançó puja
fins a tocar el cel i fer-se blava:
després l'oïm baixar
i vola entre les fulles,
i també sobre el riu, regalimanta,
fresca i lleugera com una papallona
que volés a flor d'aigua, tot banyant-se
de tant en tant i que espolsés les ales.

Ara el sol se sosté damunt dels albers.