Municipis del Berguedà

Avià
Extensió: 26,2 km²
Població: 2.015 h [2005]

Municipi del Berguedà, situat a la dreta del Llobregat (límit occidental del terme), a la zona de contacte entre els Prepirineus (cingles de Coforb) i les vores de la Depressió Central. El terme és drenat per les rieres de Bellús i de Clarà (o riera d'Avià), que desemboquen al Llobregat; dins el terme es troba l'estany de Graugés. El principal eix de comunicació és la carretera de Berga a Solsona. Els pasturatges ocupen 1 150 ha i la zona forestal (pins, carrasques), 210 ha. Tot el conreu és de secà, i s'hi fa, sobretot, blat de moro, ordi, civada, sègol, patates, alfals i farratges. Les terres de conreu, força repartides, són explotades pels propietaris en un 33%, per parcers en un 56% i, la resta, per arrendataris. La ramaderia és constituïda per bestiar boví, porcí i oví. Hi ha una fàbrica de teixits de cotó amb un centenar de telers, i, fins el 1963, n'hi havia una altra de filatures a la colònia de la Plana. La població, que el 1900 era de 1 197 h, augmentà des d'aleshores fins el 1960 (2 213 h), que començà a minvar. El poble (1105 h [1981]; 678 m alt) és situat a 3 km de Berga. Durant la Primera Guerra Carlina, la Junta de Berga hi preparà la destitució i mort del comte d' Espanya, empresonat a l'església parroquial de Sant Martí. Dins el terme hi ha l'antiga quadra i parròquia de Clarà i d' Obiols, el poble de Graugés, la caseria de Bellús i l'església de Santa Maria d'Avià (antiga parròquia del terme), a més de diverses masies, entre les quals destaquen les de Noet, Vilamarí, Sant Andreu i Sant Elies. Avià fou repoblat per Guifré I de Barcelona cap al 878; el seu fill, el comte Miró de Cerdanya, en féu consagrar l'església el 907.

Bagà [ant: la Pobla de Bagà]
Extensió: 43,1Km²
Població: 2.160 h [2005]

Municipi del Berguedà, situat als vessants meridionals del Moixeró i de la Tosa d'Alp, a les valls excavades pel Bastareny i el riu de Gréixer dins les margues del solc prepirinenc. L'explotació forestal (3 590 ha de boscs comunals de pi roig, pi negre, faig, roure i de pastures), la ramaderia (bestiar oví i boví) i l'agricultura (patates, cereals, arbres fruiters, amb 200 ha de regadiu i una comunitat de regants) ocupen una part de la població activa; la resta, especialment els immigrats (la població s'ha triplicat des del 1900), treballa fora del municipi, a les mines de Fígols. La fabricació de teixits de cotó, que fou l'activitat industrial més important fins a mitjan s XX, és actualment molt reduïda. Dins el terme hi ha la central elèctrica de Pendís (1 240 kWh, el 1955). El túnel del Cadí (que travessa el Moixeró) ha convertit el terme en la via de pas del Berguedà vers la Cerdanya. La vila (2 122 h [1981]), baganesos; 786 m alt) és a la vora esquerra del Bastareny, al lloc escollit el 1233 pel baró de Pinós per establir-hi la capital de la baronia, 1 km al sud de l'antiga església parroquial de Sant Esteve de Bagà (documentada al s X). L'any 1330 hom treballava en la construcció d'una nova església, de base encara romànica i amb una gran nau central, que fou inaugurada el 1339. El 1753 sofrí un incendi i en la reconstrucció hi foren afegits elements barrocs. El seu nucli antic conserva les muralles medievals i a la resta del poble se'n conserven fragments. La Plaça Major, porticada, és formada per edificis d'una notable antiguitat. Es coneixen monedes de Bagà, bracteades de llautó, amb la inscripció Ville.Bagani i la data 1591. Corresponen doncs al temps de Felip I, per bé que l'encunyació no ha estat documentada. Dins el terme municipal, que comprèn els antics termes de Sant Joan d'Avellanet i de Rigoréixer, hi ha el veïnat de Terradelles, l'església romànica de Santa Fe de Quer, el santuari de Paller i el refugi de Rebost.

Berga
Extensió: 22,6 Km²
Població: 16.175 h [2005]

Municipi i cap de comarca del Berguedà, a la vall alta del Llobregat, en un dels sectors més alts de la Depressió Central Catalana i al començament dels Prepirineus. El terme, engrandit amb l'annexió de la Valldan, comprèn tres paisatges morfològicament diferents: a l'angle nord-oest, la terminació meridional dels Prepirineus, de calcàries cretàcies o bé eocèniques, que formen el serrat de la Figuerassa (1 486 m); el límit entre els Prepirineus i la Depressió Central Catalana és donat per un escarpament tectònic net, on les capes de l'estructura es drecen espectacularment verticals, i que, a ponent de la ciutat de Berga, pren el nom de serra de Queralt i es manté per damunt dels 1 100 m. Entre els Prepirineus i la Depressió Central típica hi ha una faixa discontínua de conglomerats montserratins que comencen a tramuntana amb el serrat de la Petita (892 m) i es va eixamplant cap a ponent; aquests conglomerats formen part del planell estructural de Capolat. Finalment, a llevant i a migdia, altres plataformes estructurals, però de materials menys resistents, horitzontals i més petits, ja s'integren plenament a la Depressió Central, escalonats entre els 800 i els 600 m d'altitud (per excepció, la serra de Can Ponç, encarada al Llobregat, arriba fins als 926 m); l'esquifida xarxa fluvial, afluent al riu Demetge o directament al Llobregat (torrent de Fontollera, rec de Molins), ha escindit aquestes plataformes com a careners interfluvials sobre un fons tabular que davala fins dessota els 500 m a l'angle sud-est, on s'inicien les terrasses del Llobregat al baix Berguedà. Quant a la vegetació forestal, predomina el pi roig als sectors alts; per dessota dels 1 000 m alterna amb el roure a les obagues, i amb l'alzina al solell de la serra de Queralt. La població s'havia mantingut força estacionària i àdhuc amb llargs períodes de regressió (el darrer, del 1842 al 1887) fins el 1940; l'increment de més d'un 70% en el període 1940-68 s'explica per la immigració comarcal, atreta pels serveis i la indústria, i la forastera, atreta particularment per alguns serveis (guarnició militar) i indústries (mines, construcció). Una part de la població viu de l'agricultura; sense comptar els horts familiars, hi ha unes 250 explotacions agrícoles, però només un 20% ultrapassen les 5 ha. La indústria ocupa la major part de la població activa, més de 3 000 treballadors; la meitat, aproximadament, viuen de la indústria tèxtil cotonera, a la ciutat i a la colònia Rosal o del Riu. Segueix en importància la siderometal·lúrgia, amb una empresa important, Carburs Metàl·lics, però que només ocupa una dotzena part de la població industrial; les indústries de la construcció, de materials per a la construcció, l'alimentària i la de la fusta ocupen totes de 50 a 170 treballadors. A més, Berga és una de les ciutats dormitori més important de Catalunya fora de l'àrea barcelonina. La ciutat de Berga (13 062 h agl [1981], berguedans; 740 m alt) és situada en un costeral peu de la serra de Queralt. Bastida la muralla al s XIV, en bona part enderrocada al final del s XVIII, la ciutat s'estengué cap al sud-oest seguint la carretera de Solsona. Al s XIX hom construí el canal industrial de Berga que féu arribar l'aigua del Llobregat, i el carrilet de l'alt Llobregat. La xarxa de carreteres constitueix tres eixos: de Solsona i Cardona a Sant Quirze de Besora i Ripoll, de Vic per Gironella a Sant Llorenç de Morunys, i la que segueix el Llobregat des de Bagà (Tunel del Cadí) fins a Barcelona. A més de la ciutat de Berga, integren el municipi Cal Rosal o la fàbrica del Riu i el veïnat del Mas d'En Bosc. El 1963 hi fou agregat el municipi de la Valldan. El 1962 fou inaugurat el Museu Municipal d'arqueologia i d'història local. L'origen de Berga és possiblement el Castrum Bergium dels bergistans. Centre d'un pagus a l'època romana, els comtes de Cerdanya, un segle després de la seva reconquesta, hi establiren al començament del s X la capital d'un comtat independent. Afectada per l'heretgia valdesa, el 1254 foren condemnats 168 heretges per l'arquebisbe de Tarragona i pels bisbes de Barcelona i de Vic. Del s XIII al XIV hi hagué una aljama amb la seva sinagoga. El 1338 fou fundada extramurs l'abadia de monges cistercenques de Montbenet, instal·lades posteriorment a l'església hospitalera de Sant Joan. Entre el 1461 i el 1699, extingit el monestir, l'església de Sant Joan restà en poder de Poblet. Del 1708 al 1835 hi residí una comunitat de mercenaris. El 1347 la pesta negra delmà un terç de la població. En la guerra dels remences es mantingué fidel a la generalitat i fou ocupada (1468) pel príncep Ferran. A la baixa edat mitjana, amb motiu de la celebració de les festes del Corpus, s'inicià la Patum, anomenada primerament la Bulla, tradició encara viva. Eclesiàsticament, pertangué al bisbat d'Urgell fins el 1593, que formà part del nou bisbat de Solsona. Durant la Guerra dels Segadors encunyà moneda d'argent en peces de 5 rals i 5 sous (1641); ocupada pels castellans, fou encara represa el 1654 pels francesos i recuperada per Josep Galceran de Pinós el 1655 en nom de Felip IV; en la lluita fou destruïda l'antiga església parroquial, gòtica, inclosa dins el castell de Berga. Fou filipista durant la Guerra de Successió. Ja des del s XVI havia adquirit importància la indústria de la llana, fins que a mitjan s XVIII començà a ésser substituïda per la del cotó, gràcies al perfeccionament de les antigues cardes dut a terme pels germans Serra; al final del segle fou introduïda la berguedana. Durant la Guerra contra Napoleó esdevingué (1811) seu de la Junta Superior de Catalunya. El 1837 es convertí en seu definitiva del govern carlí (Junta de Berga); la sanguinària actuació del comte d' Espanya ha restat en el topònim del tossalet de les Forques. El 1840 fou presa pel general Espartero. El 1873 fou ocupada durant uns quants mesos pels carlins. El 1877 la vila rebé el títol de ciutat. El 1932 fou una de les poblacions de l'alt Llobregat afectada per l'aixecament anarquista.

Borredà
Extensió: 43,5 Km²
Població: 518 h [2005]

Municipi del Berguedà, a l'àrea de contacte entre els últims contraforts dels Prepirineus i la Depressió Central. És drenat per una sèrie d'afluents del Llobregat, principalment el Merdançol, la riera de Vilada i la riera de Merlès. A causa del seu caràcter muntanyós, la meitat del terme és improductiu, i la vegetació natural, formada per boscs de pi roig (1 200 ha), roures, alzines i faigs, ocupa gairebé la resta. L'agricultura és totalment de secà i produeix cereals (blat i ordi), patates i farratge; les terres són explotades en un 92% per llurs propietaris. Té una bona cabana ovina i bovina, estabulada part de l'any i destinada a la producció de carn i de llet. De la indústria tradicional (molins fariners, teixits de cotó i de llana), subsisteix la petita indústria tèxtil i cotonera. El poble (359 h agl i 129 h diss [1981], borredanesos; 854 m alt) és emplaçat a la dreta del Merdançol, al peu del serrat de Sant Marc. Fou repoblat durant la primera meitat del s IX; al s X fou donat a Ripoll. L'església parroquial de Santa Maria conserva restes de la primitiva construcció romànica (s XI). Dins el terme hi ha els pobles de Boatella i Salselles, el veïnat del Coll del Bas, l'antiga parròquia de Comià, les masies de la Rovira de Baix i la Riera, i les esglésies romàniques de Sant Sadurní de Rotgers i de Casamitjana

Casserres
Extensió: 29,5 Km²
Població: 1.548 h [2005]

Municipi del Berguedà que comprèn la major part de la riera de Clarà, fins a la seva confluència, per la dreta, amb el Llobregat; comprèn, també, al S, un sector de capçalera de la riera de Merola i, al NE, un sector de la riba dreta del Llobregat, aigua amunt de Gironella. Gran part del territori és boscat (pinedes, alzines i roures); hi ha també pasturatges. El secà predomina totalment sobre el regadiu; els principals conreus són: cereals (ordi i blat) i farratge. Hi ha ramaderia, sobretot porcina i ovina. La indústria tèxtil cotonera, a la vora del Llobregat (colònies del Guixaró i de l'Ametlla de Casserres), que incrementà notablement la població des del segon quart del s XIX es troba en regressió. La vila (1 109 h agl [2001]; 617 m alt) és sobre una plana estructural, divisòria d'aigües de les rieres de Clarà i de Merola; conserva un bon nombre de cases medievals, i el 1600 hi fou construïda una nova església parroquial. Guifré el Pelós fortificà l'antic castell de Casserres i consagrà una primera església (907) a l'altra banda de la riera de Clarà. Durant la Primera Guerra Carlina fou quarter general del comte d'Espanya. El municipi comprèn, també, les esglésies de Sant Pau de Casserres , antiga parròquia, i de Santa Maria de l'Antiguitat, i el llogaret de Fonogedell; dins el terme hi havia hagut el priorat de Sant Pere de Casserres.

Castell de l'Areny [d'Alareny ]
Extensió: 24,4 Km²
Població: 60 h [2005]

Municipi del Berguedà que s'estén des de les altures del puig Lluent (1 766 m) i de la serra del Catllaràs fins al puig Cubell (1 014 m) i la riera de Vilada. El terme presenta tres sectors ben diferenciats: l'alta vall de la Clusa, la clotada de Vilella i la vall de la riera de Camprubí. Hi ha unes 1 050 ha de boscs de pins, estesos principalment al N, juntament amb prats d'altura; a les parts menys elevades abunden roures, alzines i erms. Els conreus principals, en decadència pel progressiu despoblament, són patates, blat, blat de moro i llegums. El poble (34 h [1991]; 954 m alt) és al peu d'una serra rectilínia i encinglerada (les roques del Castell), tallada a ponent pel pas de l'Escalell; una carretera de muntanya l'uneix amb Vilada. L'església parroquial de Sant Vicenç era originàriament romànica. Hi ha una colònia de vacances. Dins el terme hi ha el poble de Sant Romà de la Clusa i els veïnats de la Ribera del Castell i de Vilella.

Castellar de n'Hug
Extensió: 47,1 Km²
Població: 184 h [2005]

Municipi del Berguedà, al límit amb el Ripollès; ocupa la capçalera del Llobregat des del pla de Rus (2113 m) i del tossal de la Pleta Roja (2 031 m) fins a l'estret de la Molina. L'Arija, afluent del Llobregat, en forma el límit oriental, i la serra del coll Roig, l'occidental. Té unes 4 300 ha sense conrear amb alguns boscs de pins i també faigs, roures, pollancres i freixes; els boixos i els ginebres són els arbusts preponderants; a les zones més altes hi ha bons prats naturals. Al Clot del Moro hi havia una fàbrica de ciment pòrtland, de l'empresa Asland, fundada el 1903, però que fou tancada el 1975; el 1912 fou construït un petit tren que enllaçava, a Guardiola, amb els Ferrocarrils Catalans. El poble (128 h agl i 17 h diss [1981]; 1 390 m alt) és en un replà al peu dels Balços, cingle format per calcàries paleozoiques, al voltant de l'església de Santa Maria, en part romànica; té els ravals de la Ribera i de l'Erola. Una carretera de muntanya el comunica amb la Molina, a la Cerdanya. A mig km a ponent hi ha les fonts del Llobregat, centre d'atracció turístic. Hi ha les restes del castell esmentat ja els primers decennis del s X dins el comtat de Cerdanya. Formà part de la baronia de Mataplana. La carta de poblament fou concedida per Ramon d'Urtx el 1292. Dins el terme hi ha, a més, l'antic poble de Sant Vicenç de Rus, l'església de Sant Joan de Cornudell amb els veïnats de la Soleia, l'Erola, la Ribera, i l'antiga església de Vila-seca. Prop de Castellar hi ha la cova de la Tuta, explorada el 1959, d'uns 110 m de profunditat. Des del 1961 hom hi celebra el Concurs Internacional de Gossos d'Atura.

Castellar del Riu
Extensió: 32,7 Km²
Població: 152 h [2005]

Municipi del Berguedà, al límit amb el Solsonès, que s'estén pels vessants meridionals dels rasos de Peguera (roca d'Auró, 1 989 m; cogulló d'Estela, 1 847 m) i pel septentrional de les serres de Queralt i dels Lladres. Un solc intermedi, centrat al pla de Campllong (on es conserven les restes del Pi de les tres branques), uneix la vall d'Ora, prop de Llinars, i la vall del riu Demetge, tributària del Llobregat; el terme és drenat, a més, per l'aigua de la Corba i la riera de Castellar, que conflueixen poc abans de l'aiguabarreig amb l'aigua d'Ora. Hi ha unes 200 ha de boscs de pins (bagues de Terçà i de Campllong) i prats naturals (rasos de Peguera). A les zones més baixes hom conrea patates, blat, blat de moro i farratges. Hi predomina el bestiar de llana i boví. El poble, a la dreta de la riera de Castellar, és format per l'església parroquial de Sant Vicenç (1 233 m alt), romànica, i algunes masies (23 h diss [1981]); el centre administratiu, però, és el poble, també sense nucli, de Llinars de l'Aiguadora. El municipi comprèn, a més, el poble d'Espinalbet, les esglésies de Sant Llorenç dels Porxos i de Santa Coloma de Can Cabra, els santuaris de la Mata i de Corbera, l'antiga quadra de Sorribes i una incipient instal·lació d'esports d'hivern als rasos de Peguera. Hom ha previst la inclusió d'una gran part del terme dins els parcs naturals de Queralt i dels rasos de Peguera.

Cercs [ort trad: Sercs]
Extensió: 47,4 Km²
Població: 1.342 h [2005]

Municipi del Berguedà estès a la dreta del Llobregat, des dels cingles de Vallcebre i el cim dels rasos de Peguera (2 067 m alt) fins al riu Demetge, límit amb el terme de Berga. Travessa del terme, paral·lel al Llobregat, el canal industrial de Berga. El 1976 fou inaugurat el pantà de la Baells, sobre el Llobregat, que ha negat el poble de la Baells. El túnel de Cercs (491 m, inaugurat el 1985) forma part de la variant de Berga de l'eix del Llobregat. El bosc ocupa unes 2 000 ha (pinedes, alzinars i rouredes, matolls i brolles). L'agricultura té poca importància, i hom conrea poc més d'un centenar d'hectàrees de cereals, farratge i patates. És una població d'important tradició industrial, durant molt de temps centrada sobretot en les mines de lignit que, situades prop dels barris de Sant Corneli i de la Consolació, dits també Fígols de les Mines (del nom de l'estació propera de Fígols, del ferrocarril de Manresa a Guardiola de Berguedà, dins el terme de Cercs), funcionaren del 1906 al 1991 (el 1981 hi treballaven encara uns 2 400 treballadors i hom extreia una mitjana de 35 000 tones mensuals). A la colònia de Sant Corneli hom instal·là el 1999 el Museu de les Mines, adscrit al Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. També una important fàbrica de ciment, que ocupava uns 75 obrers, fou tancada el 1981. Malgrat les crisis, conserva part del seu caràcter industrial (41% de la població ocupada el 1991): funciona encara la central termoelèctrica, inaugurada el 1929 i ampliada el 1972, dita també de Fígols, que utilitzava la quasi totalitat del lignit de la comarca. A Sant Salvador de la Vedella hi ha una important fàbrica tèxtil. Completen les activitats industrials alguns tallers metal·lúrgics. Actualment, els serveis són el principal sector econòmic (45% el 1991), vinculat sobretot al turisme rural. El poble (405 h [1996]); 650 m alt) és a la dreta, a 1 km del Llobregat. La seva església parroquial (Santa Maria) és al lloc anomenat el Pont de Rabentí, a l'esquerra del riu de Peguera; és prop de la primitiva parròquia de Sant Jordi de Cercs, que ha donat nom a un nou poble, on s'han traslladat els treballadors que vivien a Sant Salvador de la Vedella; a més dels nuclis esmentats, el municipi comprèn el veïnat de la Garriga, l'església i antic poble de Sant Quirze de Pedret, els antics termes de Merolla de Miralles, Vilosiu (amb l'església de Santa Maria de les Garrigues), l'antic castell de Blancafort, i vora l'antic monestir i poble de Sant Salvador de la Vedella, les colònies del Carme i de la Rodonella.

Fígols Vell
Extensió: 29,3 Km²
Població: 48 h [2005]

Municipi del Berguedà, al massís muntanyós de la serra d'Ensija (cap Llitzet, 2 307 m) i els rasos de Peguera (el Pedró, 2 067 m). Comprèn l'alta vall de la Garganta, on hi ha els nuclis de Fígols i de Fumanya, l'alta vall del riu de Peguera i, a l'extrem occidental, el vessant oriental de la capçalera de l'aigua d'Ora. Els terrenys són calcaris; al sector sud del terme, prop de Peguera, hi ha capes lignitíferes, que permeten l'explotació d'unes mines per l'empresa Carbons de Berga, unides per ferrocarril amb Cercs; però és dins aquest darrer terme on hi ha els jaciments de lignit més importants, coneguts per mines de Fígols, i la central termoelèctrica dita de Fígols. Una tercera part del territori és improductiva; els pasturatges hi ocupen unes 1 000 ha; unes altres 1 000 ha són ocupades pel bosc (principalment pins), intensament explotat. L'agricultura és poc important (farratge i patates). El sector dels rasos de Peguera té instal·lacions esportives d'hivern. El poble, dit també Fígols de les Mines (53 h [1996]; 1 154 m alt), és enlairat en una plataforma entre els cingles de Vallcebre, que el dominen pel nord, i els de la Garganta, al sud, damunt la vall del Llobregat; de poblament dispers, té el centre a la parròquia de Santa Cecília, edifici romànic; al nord-est hi hagué el castell de Fígols, esmentat al s XI. El terme comprèn, a més, els pobles de Fumanya i de Peguera i la masia i antiga església de Ferrús.

Gironella
Extensió: 6,8 Km²
Població: 4.853 h [2005]

Municipi del Berguedà que s'estén a banda i banda del Llobregat, al S de la comarca. Els terrenys no conreats són ocupats per alzines i per pasturatges de jonça. El conreu principal és el de cereals. La base econòmica del municipi és, però, la indústria, que a mitjan anys vuitanta ocupava el 60% del total de la població industrial. Dins d'aquest sector, el tèxtil (cotó) havia mantingut fins a la crisi de 1975-86 un predomini absolut. A la fi d'aquest període el nombre d'obrers del tèxtil s'havia reduït un 55%. La filatura, feta per les dones, és testimoniada ja al s XVIII. Fou, però, a la segona meitat del s XIX que les comunicacions modernes hi permeteren la instal·lació de les primeres colònies industrials, època en què la població, com a mínim, es triplicà. Actualment la indústria cotonera té les colònies de Bassacs, Viladomiu Nou i Viladomiu Vell, al llarg del riu, la barriada Font dels Torracs, i alguns establiments petits. Altres indústries són la de la construcció, la de la fusta i de mobles, la dels materials de la construcció i l'alimentària. La vila (3 478 h [1996] gironellencs; 469 m alt) és a banda i banda del Llobregat, a la confluència amb la riera d'Olvan; el nucli antic, a la riba esquerra, és esmentat ja en documents del 839. Fou incendiat per les tropes del comte d'Espanya durant la primera Guerra Carlina (1839) i reconstruït posteriorment. Fou centre de la baronia i marquesat de Gironella. Conserva l'església parroquial romànica i gòtica de Santa Eulàlia (ss XIII i XV), els murs i els fonaments de l'antic castell, damunt els quals hom edificà la rectoria i la casa de la vila, i una part de la torre, avui base de la torre del Rellotge.

Gisclareny
Extensió: 36,5 Km²
Població: 36 h [2005]

Municipi del Berguedà; comprèn la vall alta del Bastareny i una part del vessant esquerre del riu de Saldes, que forma el límit S del terme. El terme és accidentat, al N, per les serres de Cadí (coll de Tancalaporta i pics de la coma Bona) i de la Moixa i, al S, per la serra de Gisclareny (1 601 m alt), a l'interfluvi del riu de Saldes i el Bastareny, entre els colls de la Bena i de Turbians. La major part del territori és ocupat per pasturatges (2 364 ha) i bosc de pi (856 ha, amb predomini del pi roig). L'agricultura, pràcticament tota de secà, és destinada a cereals (46 ha), patates (22 ha) i farratge. Hi ha ramaderia de bovins i d'ovins. El poble (32 h diss [1981]; 1 339 m alt) és a la dreta del torrent de Gisclareny, afluent del riu de Saldes per l'esquerra. L'església parroquial (Santa Maria) és d'origen romànic. Era de la baronia de Pinós i Mataplana. Dins la mateixa vall del torrent hi ha, a més, els veïnats de Berta, Vilella i el Coll de la Bena i l'església de Sant Miquel de Turbians; a la vall del Bastareny hi ha el poble de Sant Martí del Puig, la masia de Murcurols i els despoblats de Molnell, Oreis i Faja.

Gósol
Extensió: 55,9 Km²
Població: 223 h [2005]

Municipi del Berguedà, endinsat a les serres interiors dels Prepirineus meridionals. Al nord de la zona del Pedraforca enlaira les filades de calcàries mesozoiques que encavalquen les eocèniques del Cadí; a l'altra banda de la riera de Josa aquesta zona forma un arc que encercla, per l'W, el N i l'E, la vila: Cloterons (2 173 m alt), costa Freda (2 044), Ginebra (1 968), coll de Josa, roca Roja (2 034), el Teuler (2 197), Set Fonts (2 039), serra del Verdet (2 300), Pedraforca (2 497 i 2 400), una altra roca Roja (2 048). Al centre, un con de dejecció forma un planell on dominen les margues a 1 400-1 500 m, capçalera de l'aigua de Valls. A migdia reapareixen les calcàries jurassicocretàcies empastades de conglomerats a la base, al SW, o serra del Verd (portell de l'Ós, 2 005 m alt; pla de la Font, 2 017; cap del Verd o de Prat Naviral, 2 274; coll dels Belitres, 2 145; cap de Prat d'Aubes, 2 244; Guitzes, 2 233; el Gall d'Urdet o cap de la Baga Agra, 2 204; coll de Pedrell, 2 105), i al SE, o serra d'Ensija (pedra Salzorenca, 1 824 m; cap Llitzet o de la Gallina Pelada, 2 327). Entremig, el planell de Gósol es prolonga per la riba dreta de l'aigua de Valls, la canal de la qual s'enfondeix a 1 040 m alt. Hi ha boscs abundants a la serra del Verd (pi negre i alguns avets) i a la clotada de l'aigua de Valls (pi roig, roures, alzines i boixos). Les activitats tradicionals eren d'origen ramader (transhumància inversa, sobretot d'ovins), amb indústries menestrals (formatge de vaca, filats i teixits de llana, càntirs de fusta) i comerç (fira de Tots Sants, tractants de bestiar, contraban). L'altitud no permet sinó conreus de cereals i de patates de llavor, que arribaven fins a 1 600 m. La vila (184 h agl [1981], gosolans; 1 423 m alt), en un pla entre la Llacuna i la Clota, és un nucli típicament ramader davallat a la fi del s XIX del tossal de Gósol, on a 1 488 m romanen les restes de l'antic castell de Gósol (esmentat ja a mitjan s XI, feu dels Pinós, que atorgaren carta de poblament el 1273). L'església parroquial (Santa Maria) és gòtica; el nucli s'amplia al nord amb el barri de la Guarda. El municipi comprèn, a més, l'antic terme de Castellfraumir, els pobles i llogarets de Bonner, Moripol i Vilacireres, despoblats, i el llogaret de Sorribes.

Guardiola de Berguedà [Guardiola de Berga ]
Extensió: 61,7 Km²
Població: 926 h [2005]

Municipi del Berguedà, a l'alta vall del Llobregat, situat dins els Prepirineus meridionals, limitat al sud pel Llobregat i que s'estén fins el coll de Pal (N) i el roc dels Quatre Batlles (W). Comprèn, a més, l'antic terme de Gréixer, separat del sector principal pel de Bagà i que s'estén als vessants meridionals de la serra de Moixeró. La plana que comprèn la meitat meridional és formada per les valls del Llobregat i el Bastareny, que formen amples terrasses, fins a l'aiguabarreig. Un ample sinclinori dels Prepirineus calcari s'inicia prop de la confluència de la ribera de Cerdanyola i la de Saldes amb el Llobregat, que és obligat a entaforar-se en un congost d'uns 5 km que cap a l'extrem meridional, a la vora dreta, s'enfondeix 400 m en una distància horitzontal d'uns 350 m, per on baixa el riu, paral·lel al canal industrial de Berga. La vegetació és mediterrània de muntanya (alzina fins a 900 m, pi roig, fins a 1 800 —unes 3 000 ha—, alternat amb roures, a la solana; avets i faigs a partir de 1 200 m a l'obaga). Més amunt hi ha els prats alpins, on pasturen uns 300 caps de bestiar boví i, fins als anys seixanta, uns 2 000 d'oví. Els conreus es limiten a cereals, patates i farratge, regats en part. Les indústries tradicionals (embotits, ciment natural, filats de cotó i paper) són en decadència davant la indústria extractiva del carbó: el municipi participa de l'aflorament carbonífer més important de la comarca (Fígols-Guardiola-Saldes) i del de la Nou-Catllaràs, avui improductiu. Collet SA explota les mines del collet d'Aïna; filial de Carbons de Berga, entre totes dues ocupen uns 600 treballadors de Guardiola. El 1972 deixà de funcionar el carrilet de l'alt Llobregat. El poble (950 h agl i 78 diss [1991]; 740 m alt) és a la dreta del Llobregat, a la seva confluència amb el Bastareny. Formava municipi independent a mitjan s XIX. El 1942 fou constituït de nou municipi per fusió dels de Brocà i de Sant Julià de Cerdanyola. El 1993 se'n segregà el municipi de Sant Julià de Cerdanyola. Eclesiàsticament depenia de Sant Llorenç prop Bagà.

Montmajor
Extensió: 76,5 Km²
Població: 460 h [2005]

Municipi del Berguedà, situat al límit amb el Solsonès i el Bages, format per diversos sectors, força allunyats, entre els rasos de Peguera, al N, i les vores de l'horta de Cardona, al S. El principal s'estén per les valls de les rieres de Navel (límit oriental del terme), de l'Hospital i de Gargallà, i per la vall d'Ora, totes tributàries per l'esquerra del Cardener, i és tallat gairebé en dues parts pel terme de Navès (Solsonès). Hi ha, a més de Montmajor, els pobles de Sorba, Gargallà, el Pujol de Planès i Sant Feliu de Lluelles, les antigues quadres de l'Hospital, Aguilar i Querol i les esglésies de Codonyet, Sant Jaume de la Boixadera i de Fígols. Al nord hi ha els enclavaments de Comesposades, de Valielles i de Catllarí. L'extens terme és ocupat en bona part per la zona forestal (unes 5 000 ha): pins, alzines, roures, garrigues i pasturatges. Hi era tradicional el carboneig. Als sectors més planers es localitzen els conreus, bàsicament d'ordi, seguit del blat i les patates; també hi ha alguns conreus de blat de moro, farratge i altres cereals. La cria de bestiar (especialment porcí i boví) té també importància, així com la cria de conills. Una gran part de la població viu en hàbitat disseminat. El poble (290 h agl [1986], montmajorencs; 756 m alt) és el centre del pla de Montmajor, al peu del turó on s'alça l'antiga església parroquial de Sant Sadurní.

la Nou de Berguedà
Extensió: 25 Km²
Població: 159 h [2005]

Municipi del Berguedà, a l'esquerra del Llobregat. S'estén des del riu (congost de Cercs), a l'W, fins a un contrafort de la serra de Catllaràs (pic de Fulleres, 1 667 m alt), serra que limita el terme pel N (puig d'Abaiol, 1 414 m), i pel S s'apropa a la vall de Vilada. La major part del territori és improductiva o forestal (unes 700 ha d'alzinars i rouredes i pinedes de pi roig i garrigues). Els conreus són poc variats (patates, farratge, blat, blat de moro), i la ramaderia (bestiar boví, porcí, oví) hi té poca importància. La conca lignitífera de la Nou-Catllaràs, actualment sense explotar, que ocupava 17 Km² (en gran part dins la Nou), havia donat feina a miners residents, en general, a Berga. La població, que havia assolit un màxim el 1860 (517 h), en tingué un altre (518 h) el 1920, gràcies a l'eufòria del carbó durant la Primera Guerra Mundial. Actualment la davallada és ràpida. El poble (55 h agl 100 h diss [1996]; 876 m alt) és al SW d'un turó (927 m alt). L'església parroquial (Sant Martí) és romànica. El municipi comprèn, a més, el poble de Malanyeu, el santuari de Lurda de la Nou, el despoblat de Clarà i la masia del Far.

Olvan
Extensió: 35,6 Km²
Població: 897 h [2005]

Municipi del Berguedà, entre les rodalies de Berga i Gironella. Els relleus subpirinencs, que el separen de Cercs i de la Quar (serra de Pic-en-cel, 961 m alt; serrat del Llogam, 1 046 m), el situen dins el baix Berguedà. El terme s'estén entre el Llobregat, que forma un seguit de congosts, i la riera de Pontarró, a l'E, que aflueix al Llobregat aigües avall de les rieres de la Portella i dels Cabots. Una bona part del territori és improductiu o cobert de pinedes (pi blanc i roig); els conreus més estesos són els cereals (ordi, blat, civada), farratge, patates, blat de moro i algunes hortalisses. Són importants els ramats boví (uns 900 caps) i porcí. Hi ha indústria tèxtil (colònia Rosal) i química (fàbrica de carbur de calci), amb instal·lacions a banda i banda del Llobregat, que solen comptabilitzar-se una a Berga i l'altra a Olvan (on hi ha, a més, una altra fàbrica tèxtil, amb 40 treballadors). El poble (933 h agl i 278 h diss [1981]; 553 m alt) és a l'esquerra de la riera dels Cabots. L'església parroquial és dedicada a l'Assumpció. Fou lloc reial. El barri de l'Estació d'Olvan, del ferrocarril de via estreta que remuntava el Llobregat des de Manresa, inaugurat el 1888 i clausurat el 1974, era considerat l'estació de Berga. El municipi comprèn, a més, els veïnats de les Ferreres d'Olvan i de Serra-seca, la parròquia de Sant Martí de Llavinera i l'antic monestir de Valldaura.

la Pobla de Lillet
Extensió: 51,5 Km²
Població: 1.348 h [2005]

Municipi del Berguedà, al límit amb el Ripollès. El límit septentrional és format per la serra de Moreu (1 359 m alt), formada per plecs de calcàries mesozoiques. L'eix del terme és un sector de la vall de Lillet, orientada E-W pel Llobregat i l'Arija, que la prolonga fins al terme de Gombrèn pel coll de Merolla (1 150 m alt), formada per margues i argiles eocèniques i oligocèniques, sostingudes per una graderia de tres costes estructurals que davallen cap a la vall del Llobregat. El sector meridional del terme és format pel vessant nord d'un sinclinori mesozoic que es dreça damunt la vall de Lillet en un escarpament tectònic (Castellsec, 1 299 m; serra de Falgars, 1 288 m; cingle de Banyadors, 1 242 m) i pel cor del sinclinori format pels rasos de Tubau, la serra de puig Lluent i la de Catllaràs. Hi ha bones pinedes de pi roig, com la de Catllaràs (1 637 ha de bosc); les altres superfícies forestals cobreixen 2 563 ha, i els pasturatges, 298. El regadiu es limita a 5 ha, i el secà (patates, cereals, blat de moro, farratge) ocupa 320 ha. La ramaderia era integrada el 1970 per 550 ovins, 240 porcins, 135 bovins. La indústria tèxtil havia situat la Pobla, amb 112 telers, al tercer lloc de Catalunya el 1765; dos segles després continuava estacionària i havia evolucionat de la llana al cotó i la seda artificial (268 treballadors el 1964), però el 1970 només en restaven 68. La crisi ha afectat també els altres treballadors industrials: els minaires, que havien extret lignit del Catllaràs i després de les mines de Guardiola i Cercs (200 treballadors); els de la fàbrica Asland de ciment del Clot del Moro (Castellar de N'Hug), obra de Rafael Guastavino, actualment tancada, i els de les papereries. Actualment, l'activitat industrial es redueix a tres empreses tèxtils (teixits, filatures), una fàbrica de paper, una de material ortopèdic i una d'estris domèstics. La vila (1 861 h agl i 88 h diss [1981], poblatans; 843 m alt) és a la confluència de l'Arija i el Regatell amb el Llobregat; els quatre barris, la Pobla, les Coromines, el Firal i la Vila, es comuniquen per ponts. L'església parroquial és dedicada a Santa Maria. Les ruïnes de l'antic castell de Lillet, esmentat ja el 833, són en un promontori (la roca del Castell, 1 078 m alt) al SW de la vila. Fou de la baronia de Mataplana i el tingueren en feu les famílies Ponç i Lillet. Però a mitjan s XIII estava ja en poder directe dels Mataplana, i el 1297 Ramon d'Urtx i el seu fill Hug de Mataplana atorgaren la carta de poblament de la nova localitat de la Pobla, al lloc dit el Pujol, a la confluència dels rius, que anà augmentant al llarg del s XIV; els Mataplana fortificaren la població i bastiren una casa senyorial o castell, on residiren des del 1320. L'església primitiva, consagrada el 1356, tingué l'advocació de Sant Antoni. El castell primitiu de Lillet estava ja molt arruïnat al s XV. El municipi comprèn també l'antic monestir de Santa Maria de Lillet, les esglésies de Santa Cecília de Riutort, Sant Miquel del Monestir, el santuari de Falgars, les antigues esglésies de Santa Magdalena de Soriguera i Sant Grau de Ginebret, les masies de Monclús i la de Vallfogona (amb l'antiga parròquia de Sant Cristòfol).

Puig-reig
Extensió:45,8 Km²
Població: 4.197 h [2005]

Municipi del Berguedà, al límit amb el Bages, travessat de N a S pel Llobregat, riu al qual conflueixen dins el terme les rieres de Merola i de Merlès, límits sud-occidental i sud-oriental. El territori és molt accidentat i en bona part boscat (alzines o carrasques, pins blancs). L'agricultura es limita a petites extensions de vinya, oliveres i ametllers i alguns conreus de regadiu (blat de moro) i horts vora el riu. La base econòmica és la indústria tèxtil cotonera, desenvolupada a partir de mitjan s XVIII. El 1964 tenia 3 365 obrers, i malgrat que posteriorment aquest sector ha experimentat la crisi general, és encara la principal indústria. Actualment manté, encara que estacionari, la seva activitat i el seu cens; hi ha al llarg del Llobregat diverses colònies industrials: l'Ametlla de Merola-, can Marçal-, can Manent-, can Prat-, cal Vidal-, colònia Ponç-. Altres indústries complementàries són l'alimentària (embotits) i una fàbrica de llançadores. El poble (3 466 h agl i 118 h diss [1981]; 455 m alt) és a la dreta del Llobregat, sota un turó on s'aixequen les ruïnes de l'antic castell de Puig-reig; en el primer recinte hi ha l'església parroquial (Sant Martí), l'única dependència conservada íntegra, restaurada el 1956. És un notable edifici romànic (segona meitat del s XII). El lloc, esmentat ja el 974, i el castell pertanyien als vescomtes de Berga; el 1187 el famós trobador Guillem de Berguedà, que residí al castell, el donà als templers, juntament amb la casa i església de Fonollet-, i esdevingué centre de la comanda de Puig-reig (ja d'abans els templers tenien béns a la comarca, especialment la petita església de Santa Maria de Merola-, que era administrada des de la comanda de Cerdanya); aquesta nova comanda s'uní administrativament a la de Cerdanya i persistí fins a l'extinció de l'orde (1317). El 1278 els havia estat cedida també l'església de Sant Martí de Puig-reig. Els hospitalers heretaren la comanda dels templers, i la sotmeteren al Gran Priorat de Catalunya; la llista dels seus comanadors arriba fins el 1805. El castell era ja inhabitable el 1585. El municipi comprèn, a més, el veïnat del Grapal-, les esglésies de Sant Marçal-, Sant Andreu de Cal Pallot-, el Carme de Periques-, les ermites de Sant Miquel de la Cortada- i de Sant Joan Degollaci-, l'antiga quadra del Soler de Geumar-, la masia de Madrona-; hi havia hagut l'antic monestir de Sant Julià de Puig-reig-.

la Quar
Extensió: 38,3 Km²
Població: 68 h [2005]

Municipi del Berguedà, al límit amb Osona, format per terrenys oligocènics que formen al N la serra de Picancel, prolongada pel pic de Salga Aguda (1 171 m alt), i, al SW, per la serra de Campdeparets (1 122 m al serrat de les Tombes). Drenen el terme el Margançol, (límit septentrional), la capçalera de la riera de la Portella (o torrent de Sois), al sector N, i la riera de Merlès (límit oriental) amb els seus afluents els torrents de can Pou, de Vilardell i del Reguetell, al sector E i SE. Les pinedes, en general de pi roig, ocupen 1 900 ha i unes 1 700 ha les altres àrees forestals, pràcticament improductives. Els conreus, gairebé tots de secà, ocupen unes 150 ha (patates, blat). El poble (43 h diss [1981]; 1 069 m alt) és centrat per l'antiga parròquia de Santa Maria, encinglerada dalt la serra de la Quar (contrafort meridional de la de Picancel), damunt el pla de la Quar; esmentada ja el 839 (amb el nom d'ipsa Corre), fou refeta pel bisbe d'Urgell, que consagrà la nova església el 900, després de destruir els altars d'ídols. El 1069 els senyors de la quadra de la Portella, que centrava la baronia de la Portella, cediren aquesta església al monestir de Sant Pere de la Portella (a ponent de la parròquia), els abats del qual delegaven un monjo per a la cura d'ànimes. Amb el temps, i per la dificultat d'accés, restà més i més com a santuari marià; l'església fou reformada al s XVI, època en què hom creà la llegenda de la imatge (romànica) trobada a la cova de la Mare de Déu, transformada en capella el 1759 (té anomenada la veïna font de les Berrugues); ha persistit com a santuari, a cura d'ermitans. El municipi comprèn, a més, el poble de Sant Maurici de la Quar, cap efectiu del municipi, la caseria i església de les Heures de la Quar i l'ermita de Sant Isidre de la Quar.

Saldes
Extensió: 66,4 Km²
Població: 346 h [2005]

Municipi del Berguedà, estès als vessants meridionals del Cadí (serra Pedregosa, 2 420 m alt), als orientals i meridionals del Pedraforca (2 497 m alt al Pollegó Superior) i als septentrionals de la serra d'Ensija (2 327 m al cap Llitzet) i dels cingles de Costafreda. Comprèn la capçalera del riu de Saldes (o riu d'Eina), format per la unió de l'aigua Salada, que davalla dels rasos d'Ensija, i del torrent de Gresolet, que recull les aigües del Cadí i del Pedraforca, i que després de fer de termenal entre Vallcebre i Gisclareny desguassa al Llobregat per la dreta, aigua avall de Guardiola de Berguedà. El sector SW, on hi ha l'antic terme de l'Espà, és tributari de l'aigua de Valls, afluent del Cardener. El territori, molt muntanyós, és cobert en la seva major part per pasturatges (unes 2 500 ha) i pel bosc de pins, amb claps de faigs i avets (1 400 ha); es destaca la baga del bosc de Gresolet, de propietat comunal, que ha donat lloc a un llarg litigi amb els propietaris de les mines de Fígols. Els conreus es limiten a petites extensions de farratge, cereals i patates. La producció lletera és important. La principal activitat econòmica és l'explotació de les mines de carbó (el territori forma part del gran jaciment triangular que arriba a Fígols i a Vallcebre), en una gran part propietat de la societat de Carbons de Pedraforca (des del 1934). Hi treballa una mitjana de 125 miners. El poble (105 h agl i 197 h diss [1981]; 1 213 m alt) es troba al peu del Pedraforca. L'església parroquial de Sant Martí és moderna. El lloc és esmentat el 839, i el castell de Saldes, que s'aixeca prop de la població, a la segona meitat del s XI. Fou un dels principals nuclis de la baronia de Pinós; resten alguns murs i una sala amb volta apuntada, modernament en vies de restauració, a més de la primitiva església del castell (Santa Maria del Castell), notable exemplar romànic que esdevingué santuari. El poble és centre d'excursionisme i pertanyen al municipi els refugis Lluís Estasen de la jaça dels Prats (Pedraforca) i dels rasos d'Ensija. Formen part del terme municipal, a més, els pobles de Feners, Maçaners i Molers, els veïnats de Cardina i del Coll de la Trapa i l'antic monestir de Sant Sebastià del Monestir o de Sull.

Santa Maria de Merlès
Extensió: 52,1 Km²
Població: 151 h [2005]

Municipi del Berguedà, al límit amb Osona i el Bages, a la vall mitjana de la riera de Merlès. Una bona part de l'extens terme és destinada al bosc (1 588 ha) i als pasturatges (2 519 ha). L'agricultura és totalment de secà; els principals conreus són els cereals, el farratge, llegums i patates. La cria de bestiar (boví i porcí) i l'avicultura complementen l'economia. Hi ha una fàbrica de teixits de cotó, a la dreta de la riera, únic nucli de poblament (la població és disseminada). El municipi és format per l'antic terme del castell de Merlès (vinculat al castell de Lluçà), a cavall (la línia divisòria és la riera) entre els antics comtats de Berga i Osona, i entre el bisbat d'Urgell (després de Solsona) i el de Vic. Dóna nom al municipi la parròquia de Santa Maria, a la dreta de la riera, del bisbat de Solsona (abans d'Urgell), consagrada el 839, que per donacions dels comtes de Cerdanya i de Besalú (957 i 997) passà a dependre del monestir de Ripoll; l'església actual fou refeta al s XVII, una mica més avall de l'antiga, que era a l'actual cementiri. Pròxima, a l'altre costat de la riera, unides pel pont de Merlès, hi ha la parròquia de Sant Martí de Merlès, de la diòcesi de Vic. Prop seu hi ha el castell. El municipi comprèn també els pobles de Sant Pau de Pinós, Sant Amanç de Pedrós, Sant Miquel de Terradelles, el veïnat de Vilalta, els santuaris de la Tor d'Olvan i Pinós de Biure i les masies de Serra de Degollats, la Cortada (casa pairal dels Oriola-Cortada, comtes de la Vall de Merlès), Escrigues i la Costa.

Vallcebre
Extensió: 28 Km²
Població: 284 h [2005]

Municipi del Berguedà, estès des de la riba dreta del riu de Saldes, límit septentrional del terme, fins a la serra d'Ensija (serrat Voltor, 2 271 m alt), el coll de Fumanya (1 570 m) i el grau de la Mola (1 350 m), al S; el cap del Portet (1 341 m) i els cingles de Vallcebre (que dominen la vall del Llobregat damunt les mines de Fígols), a l'W; i el serrat Negre i els cingles de Costafreda i de Caubell, a l'W. El terme és drenat per diversos afluents, per la dreta, del riu de Saldes, principalment per la riera de Vallcebre, que es forma per la unió de diversos torrents procedents de la serra d'Ensija i dels cingles de Conangle. Hi ha 436 ha de bosc (especialment la baga de Vallcebre, als vessants del serrat Negre) i 1 387 ha de matollar i brolla. L'agricultura és poc important (90 ha de blat, 5 d'ordi, 5 de civada, 64 de patates i 95 d'alfals, tot de secà); la ramaderia havia estat la principal font de riquesa (té bestiar boví, oví i porcí). Les mines de lignit, tanmateix, han transformat l'estructura econòmica i social del terme; es troben al peu de la serra d'Ensija i són explotades, conjuntament amb les de Saldes, per l'empresa Carbons de Berga. El poble (347 h diss [1981]; 1 118 m alt) és presidit per l'església parroquial, que li dóna també nom (Santa Maria de Vallcebre, antigament Vallcebre Sobirà) per tal de distingir-lo de les parròquies veïnes de Sant Julià de Vallcebre (dita també Sant Julià de Fréixens), del municipi, i de Sant Climent de la Torre de Foix, del municipi de Guardiola de Berguedà, coneguda amb el nom de Sant Climent de Vallcebre. El lloc és esmentat ja el 839. Les dues parròquies de Santa Maria i Sant Julià formaven part del terme del castell de Peguera, i la senyoria pertanyia, per indivís, als barons de Peguera i als abats de Bagà. El municipi inclou, a més, els veïnats de les Casulles, el Portet i la Barceloneta.