Àrea de distribució actual de l'isard (Rupicapra rupicapra pyrenaica) als Països Catalans.

L'isard hi és, encara avui, l'espècie més característica i coneguda. Els seus efectius experimentaren una devallada en nombre (del 1939 fins al 1945) com a conseqüència per la situació produïda per la guerra i de la manca de regulació i de gestió posteriors, estat que es manté actualment a Andorra i una gran part de la Vall d'Aran, on no hi ha reserva nacional de caça. Afortunadament, la creació de reserves i la reclassificació de zones d'activitat cinegètica en el vessant francès han permès una recuperació espectacular d'aquesta espècie. La gestió administrativa ha aconseguit, actualment, l'equilibri entre la seva protecció i la seva utilització com a recurs econòmic i cinegètic. Les poblacions d'isard es mantenen estables i en estat satisfactori, alhora que el nombre d'exemplars capturats és considerablement més gran que abans d'iniciar-se'n la gestió. D'altre banda, la caça controlada s'ha revelat necessària: disminueix l'impacte sobre la vegetació i evita la proliferació de malalties contagioses. En el període 1982-84, la ceratoconjuntivitis afectà una gran part de les poblacions d'isard pirinencs, afavorida per l'elevada densitat de les poblacions. En un altre sentit, l'increment d'exemplars i la distribució d'aquest rupicaprí ha repercutit positivament sobre les poblacions de predadors salvatges; fins i tot s'ha constatat un esperançador increment del seu nombre i la seva productivitat. També els grans necròfags han observat l'augment d'aliment (animals estimbats i restes abandonades pels caçadors).

L'hàbitat que ocupa l'isard, una espècie montana, és directament determinat per les dures condicions ambientals i, més precisament, per la profunditat i la disposició de la neu. Durant l'època favorable, mostra un desplaçament altitudinal, preferentment per sobre del límit superior dels boscos; en aquest moment, explota les pastures dels estrats alpí i subalpí, i cerca refugi a les zones rocoses, tarteres i geleres. Amb l'arribada de la neu, baixa a cercar l'aixopluc i els recursos tròfics dels boscos, generalment de coníferes i caducifolis, tot i que en uns llocs determinats (el vessant S del Cadí, per exemple) arriba a l'alzinar; aquest descens s'explica perquè la neu fa inaccessibles els vegetals que explotava a l'estiu i també perquè, a partir d'un cert gruix de neu, el desplaçament implica una despesa energètica elevada i dificulta la fugida davant l'atac dels depredadors. Juntament amb aquest descens altitudinal, manifesta una migració vers les zones menys nevades, preferentment d'exposició S, que, a més, solen ésser molt menys forestades i proporcionen aliments més tendres i accessibles que no el bosc. És precisament en aquesta època, en que la superfície que ocupa l'isard es contrau en la recerca d'unes condicions ambientals i tròfiques menys dures, que es planteja la problemàtica originada per certes introduccions realitzades que tenen relacions de competència amb aquesta espècie.

En els Països Catalans es troben arreu dels Pirineus, de la Vall d'Aran fins a Molló, passant per la Serra del Cadí. Sempre a a altituds superiors als 1500 m, a l'hivern, davallen, de vegades, fins als 1000 m. La seva distribució altitudinal oscil·la, doncs, entre els 1300 i els 3000 m. Les serres de Cadí, Moixeró i Mogrony, aquest espai ha constituït històricament un refugi per a la fauna pirinenca, recuperada als anys vuitanta amb la creació de la Reserva Nacional de Caça del Cadí, l'any 1966. Recuperant-se'n una població apreciable d'isards, el seu nombre, superior als mil exemplars als començament dels noranta, afavoreix una certa migració cap a les serres més meridionals, on la pressió de la caça és més forta.

(Imatges extretes de la Història Natural dels Països Catalans)

Àrea de distribució actual de l'isard (Rupicapra rupicapra) a Europa i part d'Àsia.

És un ungulat típic d'alta muntanya i habita les principals serralades d'Europa i del Pròxim Orient. El confinament a aquesta àrea "d'illes terrestres" ha permès que les diferents poblacions anessin evolucionant separadament fins donar lloc a diferents formes geogràfiques o subespècies. En el mapa estan indicades les subespècies reconegudes tradicionalment. Especialistes italians i francesos (1985), han proposat diferenciar les tres subespècies suboccidentals (parva, pyrenaica i ornata) de la resta, per establir una nova espècie que s'anomenaria Rupicapra pyrenaica. El nom de les subespècies es mantindria, però, com fins ara. (La relació de les subespècies del mapa és la següent: R.r parva, R.r.pyrenaica, R.r.rupicapra, R.r.cartusiana, R.r.ornata, R.r.tatrica, R.r.carpatica, R.r.balcanica, R.r.caucasica, R.r.asiatica)

frincon@xtec.cat

Tornar a la pàgina inici

(Text extret de la Història Natural dels Països Catalans)