ÈTICA

VIRTUTS DIANOÈTIQUES

El concepte fonamental en l'ètica aristotèlica és el de finalitat. Hem vist a la física que a la naturalesa tot s’esdevé per a una finalitat. Les finalitats de les accions humanes són múltiples. Alguns fins són desitjats com a mitjans per a fins superiors. El fi suprem desitjat per si mateix i no com a mitja és LA FELICITAT. La felicitat serà el bé suprem. D’aquesta manera, el bé deixa de ser una SUBSTÀNCIA (com era el cas de Plató), i passa a ser un ESTAT DEL SUBJECTE.

La felicitat consisteix en el compliment de la finalitat natural pròpia de l'home. Cada cosa té la seva finalitat natural i això defineix el que li és propi. El que és propi d’un arbre és créixer i donar fruit, aquesta és la seva finalitat natural. La finalitat d’un ganivet és tallar, això és el que li és propi. El que és propi de l’home, la seva finalitat natural és l’activitat intel.lectual.

Felicitat s'identifica amb virtut i plaer veritable. L'home que visqui segons la raó serà l'home virtuós, i serà qui gaudirà del més autèntic dels plaers humans: el plaer de la vida dedicada a conrear la racionalitat, la intel.ligència.

L’exercici de l’activitat intel.lectual o racional, en tots els seus aspectes, ens permet assolir les excel·lències o virtuts que Aristòtil anomena virtuts dianoètiques. Dianoètic prové del grec dianoia, que significa “pensament” o “raó discursiva”. Per això les virtuts dianoètiques són les que estan relacionades amb la capacitat de reflexió i raonament i, per tant, amb la capacitat de poder entendre com és el món i trobar la manera d’aplicar allò que es reconeix com a correcte en la tria més encertada. Aristòtil assenyala les següents virtuts dianoètiques:

En l’àmbit del saber pràctic:

• PRUDÈNCIA (phrónesis): Consisteix en la raó pràctica o seny, entesa com la capacitat d’aplicar els principis generals (el bé) a les situacions canviants (la vida política o privada). La prudència és la virtut que ens fa reconèixer quins són els mitjans que ens acosten al bé i la manera de portar-los a la pràctica.

En l’àmbit del saber tècnic:

• ART (techné): Capacitat de saber fer o produir de manera racional

En l’àmbit del saber teòric:

• SAVIESA (sofia): Comprensió teòrica de la realitat mitjançant la raó contemplativa.
• CIÈNCIA (episteme): Coneixement objectiu d’allò que és universal i demostrable.
• INTEL.LIGÈNCIA INTUÏTIVA (nous) Capacitat per captar els principis més generals o axiomes (indemostrables) de la ciència.

Les virtuts dianoètiques només estan a l'abast de determinades persones que gaudeixen de la llibertat suficient per disposar de si mateixos. Un esclau, per exemple, difícilment podrà gaudir de temps per a dedicar-se a la filosofia. En aquest sentit, l'ètica aristotèlica se'ns presenta com una ètica aristocràtica. Una persona que no exerciti aquestes capacitats deixa de realitzar la més genuïna activitat humana; per tant, està incomplert, i és poc probable que pugui ser realment feliç.

EXERCICIS:

1.Aristòtil parla de l’activitat intel.lectual com la nostra finalitat natural, el que ens és més propi i ens defineix. De fet, Aristòtil defineix l’home com a “animal racional”. Creus que amb l’aspecte intel.lectual n’hi ha prou per a ser un home complert? Si dius que no, quin altre aspecte creus que és fonamental?

2.Compara la Idea de bé de Plató amb la concepció del bé d’Aristòtil.

VIRTUTS ÈTIQUES

Si les virtuts dianoètiques tenien a veure amb la nostra manera de reflexionar i conèixer, les virtuts ètiques (d’ethos, que significa “costums”) tenen a veure amb la manera d’actuar en el món, és a dir, amb el bon govern de les nostres accions, controlant les nostres passions i desitjos.

Davant la varietat de factors i circumstàncies, i davant la impossibilitat de dictar regles per a cada moment o regles generals que siguin vàlides en qualsevol situació, la pauta ètica més adequada és cercar sempre el terme mitjà, la moderació en tots els aspectes del comportament. Quan em pregunto què he de fer, la resposta és evitar tant l’excés com el defecte. La prudència (que és una virtut dianoètica) m’ha d’indicar on es troba el just mitjà en cada cas (és a dir, la virtut ètica).

Per exemple, una persona posseeix la virtut de la valentia si el seu comportament és un terme mitjà entre la covardia i la temeritat. La persona temperada és aquella que se situa entre l’home que no es permet mai cap mena de plaer i el que busca el plaer desenfrenadament. La virtut de la generositat se situa entre la prodigalitat i l’avarícia. La virtut de la sinceritat se situa entre la mentida i la manca total de reserva...

EXERCICIS:

1.Fes un esquema de les virtuts aristotèliques i compara’l amb l’esquema de les virtuts segons Plató.

2.La moderació és una forma de ser que sovint associem al tarannà grec. Els grecs, com a mínim així ho sembla si mirem la seva estatuària i la seva arquitectura, són model de mesura en tot, model de moderació. Per a alguns pensadors, la moderació és l’únic criteri general que cadascú ha d’aplicar si vol dur una vida virtuosa i propera al bé. Tanmateix d’altres pensen que la millor forma de comportar-se és precisament l’entusiasme. Fins a quin punt creus que són contradictòries aquestes dues opcions? Quina és la teva opinió?