FILOSOFIA PRIMERA o METAFÍSICA

L’OBJECTE DE LA FILOSOFIA PRIMERA

Cada ciència particular estudia un aspecte determinat de la realitat, és a dir, un aspecte determinat de l'ésser. Només la filosofia primera s'ocupa de l’ésser en general i de l’ésser suprem.

Es tracta de descobrir els caràcters comuns de tota realitat. Intentar descobrir què és necessari per a què els éssers siguin el que són o, dit d'una altra manera, què és la substància.

Andrònic de Rodes va ordenar els llibres que parlaven d’aquests temes i els va posar després dels llibres de física. Com que no sabia com titular-los en va dir la “METAFÍSICA”, és a dir, els llibres que venen després (metha) dels de física. Malgrat que el terme “metafísica” no és aristotèlic, utilitzarem indistintament els termes “filosofia primera” i “metafísica”.

EL PRINCIPI DE CONTRADICCIÓ

El principi de la filosofia primera és el principi de contradicció, que es pot formular de dues maneres:

• És impossible que la mateixa cosa sigui i no sigui el mateix al mateix temps.
• És impossible afirmar i negar el mateix d’una mateixa cosa en un moment determinat.

Fixeu-vos que la segona en realitat afirma que no es pot dir el que no pot ser.

PENSA: De qui està més a prop Aristòtil en aquest plantejament, de Parmènides o de Gòrgies?

CRÍTICA A LA TEORIA DE LES IDEES

Per a Aristòtil només existeixen realment els individus, les realitats individuals.

Per a Plató, les idees (per exemple, la idea d’home) eren més reals que els individus. La ciència, per a Plató, no era el coneixement del nostre món, sinó el coneixement del món de les Idees. La ciència no investiga què és en Xavier Vilaseca sinó què és la idea d’home. La “idea d’home” correspon al que en diem “home en general”, i és molt més real que l’home individual.

El propi Plató havia vist els problemes lògics i ontològics que la seva teoria comportava (recordeu el diàleg Parmènides). Segurament entre Plató i Aristòtil val plantejar una nova manera d’entendre la realitat, que es veu plasmada en la filosofia d’Aristòtil:

En les coses hi ha quelcom d'estable que pot ser conegut per la ciència i que anomenarem substància. Cada substància es pot definir i aquesta definició pot ser universal. La qüestió és no confondre la definició de la substància amb la substància mateixa.

Aristòtil va utilitzar en diferents llocs diversos arguments per posar en dubte la teoria de les Idees, molts d’ells idèntics als que ja havia plantejat el propi Plató en el diàleg Parmènides:

1. Segons Aristòtil, la definició d'una idea cal realitzar-la pel gènere proper i la diferència específica. Per exemple: l'home forma part del gènere animal, i la diferència específica respecte dels altres animals és que és racional. Per tant la definició d'home serà "animal racional". Ara bé: "animal" i "racional" són dues idees diferents. Si les idees fossin substàncies com pretenia Plató, la idea d'home seria una idea i al mateix temps dues idees!
2. Argument del tercer home: Si a cada multiplicitat de coses semblants els ha de correspondre una idea d'aquesta semblança, aleshores ens trobarem amb una infinitat d'idees. Per exemple: si tenim diversos homes particulars semblants, caldrà que existeixi una idea d’home, que serà semblant ella mateixa als homes. Aquesta semblança entre la idea d’home i els homes requerirà una nova idea de semblança (tercer home) i així fins a l'infinit.
3. Les Idees no poden explicar la realitat del moviment i del canvi del món sensible, perquè elles mateixes són immòbils i immutables.
4. Hi ha també el problema de la participació. No podem explicar com es relacionen el món sensible amb el món ideal.
5. Tampoc no és fàcil d'entendre com podem assolir el coneixement de les Idees si no admetem la teoria de la reminiscència, que és realment massa fantasiosa i indemostrable.

Tot això ja s'ho havia plantejat el propi Plató, però no havia decidit deixar de banda la teoria de les idees sinó buscar una nova relació entre les idees i les coses.

El veritable problema que porta a la ruptura amb la teoria de les idees està en una diferència essencial entre els dos filòsofs:

• Per a Plató resulta impossible deslligar ésser i valor. Per això l'ésser (la realitat) ha de ser quelcom valuós, ha de ser el bé, ha de ser l’ideal, ha de ser perfecte en ell mateix (etern, immutable...). Per això no volia admetre que en el món de les Idees existís la Idea de "pèl" o de "brutícia" (recordeu el Parmènides). Si cerquem l'ideal en el món sensible que ens envolta, difícilment el trobarem.
• Aristòtil separa l’ésser del bé. Certament un pèl no serà mai tan valuós com un home, però això no fa que no sigui res. Un pèl té substància en tant que és precisament pèl i no pel fet de ser més o menys valuós.

L'ésser, per a Aristòtil, ja no és un gènere suprem ni un ideal valoratiu sinó simplement un predicat de la substància. Aristòtil posa de relleu que “esser” és un verb, és a dir, una paraula, i com a tal pot tenir diversos significats. Això ho expressà amb la cèlebre sentència: “l’esser es diu de moltes maneres”.

SUBSTÀNCIA I ACCIDENT

La substància és el que existeix en si mateix (mode de ser en si). Per exemple, Sòcrates és una substància, en tant que és quelcom en si mateix. Si ho mirem lingüísticament, “Sòcrates” és uns substantiu. Si ho mirem ontològicament, Sòcrates subsisteix, se sosté, és una ésser.

L'accident existeix gràcies a la substància (mode de ser en altre). Per exemple, el "cansament" és quelcom, però no en si mateix sinó en Sòcrates, per exemple, que és qui està cansat. Si ho mirem lingüísticament, els accidents són tipus de predicats (Aristòtil en dirà també categories).

D'accidents n'hi ha de nou menes diferents:

1. QUANTITAT: Sòcrates és gros.
2. QUALITAT: Sòcrates és lleig.
3. RELACIÓ: Sòcrates es mestre de Plató.
4. LLOC: Sòcrates és a Atenes.
5. TEMPS: Sòcrates és ara.
6. POSICIÓ: Sòcrates està ajagut.
7. ESTAT: Sòcrates està cansat.
8. ACCIÓ: Sòcrates està parlant.
9. PASSIÓ: Sòcrates està essent executat.

L'HILEMORFISME

Totes les substàncies estan constituïdes per MATÈRIA (HYLE) i FORMA (MORFE).

La forma és el conjunt de característiques que té un individu. Poden ser característiques substancials o accidentals i per això diferenciem entre forma substancial (o essència) i forma accidental. Per exemple, Sòcrates és un home gras. Ser humà es podria definir com un conjunt de característiques, per això diem que té forma humana, és persona, i això és substancial (també en podem dir “essencial”, ja que si deixés de ser persona deixaria de ser Sòcrates). Una altra característica és que és gras, si bé en cas que s’aprimés no deixaria de ser Sòcrates (per això diem que la quantitat és una forma accidental).

La forma es pot definir, i es compartida per molts individus. Per això diem que la forma és intel·ligible, és a dir, pot ser coneguda. Recordeu que en la teoria platònica l’intel·ligible era la idea i que el problema era saber on existia la idea. La resposta aristotèlica és clara: no existeix la forma si no hi ha una matèria que la rep. La forma no pot subsistir separada de la matèria individual; per tant, a diferència de les idees, la forma no és substància.

Cada individu té la seva pròpia matèria. Gràcies a la matèria pot rebre el conjunt de formes que el fa ser com és (humà, prim, atlètic, ros, amb el nas llarg, bona persona, simpàtic...). Per això podem considerar la matèria com un conjunt de possibilitats, és a dir, com a potencialitat (o potència). D'aquestes potencialitats n'hi ha que són actuals i altres que ara no ho són, però ho poden ser en un altre moment. Per exemple, un tros de fusta és actualment una cullera (té forma actual de cullera), però pot ser moltes altres coses (potencialment, pot ser també una forquilla, sempre i quan li donem aquesta nova forma). Així, podem dir que la forma és l'actualitat d'un ésser (acte) i la matèria és el conjunt de les seves potencialitats.

Nosaltres només podem conèixer la matèria si ha adquirit una determinada forma. Quan diem que la matèria d'aquesta taula és el ferro, estem parlant de quelcom que ja té forma: el ferro. Per això Aristòtil diferencia entre matèria segona (el que nosaltres anomenem “matèria prima”) i matèria primera (el que nosaltres anomenem simplement “matèria”). Tot està fet de matèria primera (menys Déu, dirà posteriorment), i cada cosa és una combinació de diferents matèries segones.