EL SENTIT DE LA FILOSOFIA

En el pensament platònic s'estableix una mena d'identitat essencial entre ciència – virtut - felicitat. El filòsof conrea la ciència, busca el coneixement, la saviesa, per poder conèixer el Bé, i així ser virtuós i, gràcies a la virtut, ser feliç.

El sentit que Aristòtil dona a la filosofia és molt més modern (com a mínim des del punt de vista de la cultura occidental). A Plató el preocupava saber què és ser filòsof , mentre que a Aristòtil el preocupava saber què és la filosofia.

Aristòtil no entén la filosofia com una forma de vida, sinó com el sistema de les ciències particulars. Cadascuna de les ciències particulars (botànica, astronomia, matemàtiques, ètica, lògica, física, teologia...) és autònoma, és a dir: es pot fer ètica sense fer lògica, o física sense fer psicologia, o matemàtica sense fer teologia. Això per a Plató era absurd: el saber té un caràcter unitari i l’objectiu és un saber absolut que se sintetitza en el coneixement del Bé. Per a Plató no té sentit ser un especialista.

Tal com ho veu Aristòtil, cada especialista en cada una de les ciències particulars pot trobar plaer i felicitat en el seu conreu. El que ens fa feliços és poder dedicar-nos a les activitats intel·lectuals, perquè la intel.ligència és el millor, el més excel·lent que hi ha en nosaltres. Certament, ens cal una ètica per poder viure de forma equilibrada (justa) amb la resta de la societat. Però la felicitat, la realització personal, depèn de quina sigui la nostra ocupació. Per exemple, un treballador, un pagès, un esclau, mai no podrà ser tan feliç com un filòsof.

L’home no està fet per treballar com un animal de càrrega, sinó per pensar, reflexionar, investigar, filosofar. Però per fer aquesta mena de vida, cal ser un home lliure i sense problemes econòmics. La filosofia és, per tant, una pràctica elitista. Ja havíem dit que la filosofia per a Plató era també només per a certs escollits. Però hi ha una diferència fonamental: en el cas de Plató, considera que pocs són capaços d’estimar veritablement la saviesa; en el cas d’Aristòtil, considera que no tothom té prou lleure per dedicar-se a cercar la saviesa.

Aristòtil, amb un notable optimisme, afirma que “tots els homes per naturalesa desitgen saber” (Metafísica 980b 20). La curiositat i la tafaneria són característiques de la naturalesa humana. El que motiva aquest afany de saber és l’admiració: el fet de meravellar-se davant les coses és el que impulsa el coneixement. Això contrasta clarament amb la idea que es posa de manifest en el mite de la caverna de Plató. Els presoners de la caverna, és a dir, els homes s’acomoden i són feliços (o així ho creuen) en la seva ignorància, defugint l’esforç que reclama la filosofia.

EXERCICI:

Intenta redactar la teva opinió matisada sobre aquest assumpte: Qui té més raó, Aristòtil que creu que tothom desitja saber o Plató que pensa que la gent s’acomoda en la ignorància? Que creus que diria Sòcrates? Creus que potser es podria enfocar de diferent manera?