DOGMATISME, ESCEPTICISME I CRITICISME

Ara que ja sabem quines són les preguntes metafísiques principals, cal que veiem fins a quin punt podem respondre-les satisfactòriament.

Dogmatisme, escepticisme i criticisme són tres posicionaments gnoseològics respecte de la possibilitat de la metafísica. Vegem-los per separat:

DOGMATISME

Un dogma és una afirmació que es considera indiscutible, certa, sense cap possibilitat de ser posada en dubte, una veritat intocable. El dogmatisme consisteix a creure que aquesta mena d’afirmacions són possibles, és a dir, que podem descobrir-les i, un cop descobertes, imposar-les com a veritats que cal acceptar obligatòriament.

Els dogmàtics creuen que podem arribar a conèixer i descobrir tot allò que és essencial en la realitat. El que no es pot conèixer per experiència es pot conèixer per intuïció. Evidentment, l’experiència no ens manifesta, per exemple, l’existència de Déu. Aleshores, el que cal fer és analitzar les idees que la nostra ment intuïtivament descobreix en reflexionar sobre el tema, i aquesta anàlisi ens portarà a les oportunes conclusions. Aquestes conclusions seran “la veritat”. I aquest és precisament l’inconvenient del dogmàtic: està convençut d’estar en possessió de la veritat. Per tant, els que no pensen com ell s’equivoquen, viuen en l’error. El dogmàtic més perillós és el que vol “salvar” als altres de l’error: no respecta el pensament dels altres i a sobre diu que ho fa pel seu bé. És per això que sovint dogmatisme i intolerància són dos termes indestriables.

El dogmatisme és una actitud que es pot manifestar tant en la ciència com en la filosofia. El dogmatisme científic és relativament fàcil de superar, perquè les proves empíriques poden posar de manifest que una teoria és falsa. Però el dogmatisme metafísic és més difícil de combatre, perquè el criteri empíric no és aplicable a les qüestions metafísiques que, per definició, van “més enllà” del que és empíric. Així, un dogmàtic pot estar convençut que ha demostrat amb total claredat i contundència, de forma irrefutable, que Déu existeix o bé que la nostra ànima es reencarnarà o qualsevol altra idea, i això no se li podrà discutir fent referència a cap mena d’experimentació o observació al respecte, perquè aquests temes no tenen correspondència empírica. Convençuts com estan de la veritat de les seves afirmacions i demostracions, poden voler imposar-nos-les. Nosaltres només podrem contraatacar contraposant-hi altres afirmacions igualment subjectives, però no pas menys vàlides, en el supòsit d’un marc democràtic de discussió. Sense democràcia el dogmatisme és despòtic i insalvable.

ESCEPTICISME

La proposta més contraposada al dogmatisme és l’escepticisme. Els escèptics creuen que és impossible arribar a conèixer res. Es impossible assolir la veritat i, per tant, no cal preocupar-se’n. Qui m'assegura que quan veig clarament que quelcom és cert no m'equivoco, no estic somniant? No podria ser tot plegat un gran somni? Què em garanteix que em puc refiar del que veig o del que penso?

El fundador de l’escola filosòfica dels escèptics va ser Pirró d’Èlide (360-275 a.C.). Segons Pirró, la posició del savi és l’epokhé, és a dir, l’absència de judici, la renúncia total a saber res amb certesa i a opinar amb seguretat sobre cap tema.

*Objeccions:

• Si afirmo que no puc afirmar res caic en una contradicció, perquè ja estic afirmant quelcom.
• No puc viure dubtant de tot. Hi ha moltes coses que considero certes de forma tàcita i, finalment, em cal comprometre'm amb alguna veritat.
• El fet de dubtar ja demostra que penso, i si penso és que sóc alguna cosa (si bé no sé exactament què). Aquest plantejament el va proposar Descartes i el va expressar amb la seva cèlebre sentència “cogito, ergo sum” o “jo penso, per tant jo existeixo”. Sant Agustí (354-430) havia fet un plantejament semblant amb l’afirmació “si falor, sum”, és a dir, “si m’equivoco és que existeixo”.

*Formes d'escepticisme moderat:

• SUBJECTIVISME: Cada home té la seva veritat. La meva manera d'entendre el món és veritat per a mi, però no necessàriament per a un altre. A vegades utilitzem també el terme PERSPECTIVISME per referir-nos a què cada veritat depèn de la perspectiva des de la qual es considera. Jo no puc veure les coses des de cap altre punt de vista (perspectiva) que el meu, però aquest no pot ser exactament el teu ni el de ningú més. De tota manera, també puc canviar de perspectiva i imaginar altres perspectives (és a dir, canviar de veritats o imaginar altres possibles veritats). Probablement, la veritat podria ser la suma de totes les perspectives possibles (si bé aquesta suma és inabastable).
• RELATIVISME: Les veritats no són mai absolutes. El que és veritat per a una societat no ho és per a una altra, i el que era cert en altres temps ara ja no ho és. El relativisme fa referència a les societats i el subjectivisme als individus, però a vegades utilitzem el terme relativisme de manera genèrica, indistinta.
• PRAGMATISME: Amb aquest terme ens referim a les teories que consideren que la veritat equival a utilitat. Mentre quelcom és útil es considera cert, però en deixar de ser útil deixa de ser considerat com a cert.

El pragmatisme, més que una tercera forma d’escepticisme, és una explicació del relativisme i subjectivisme. L’altra explicació és la limitació de les nostres facultats de coneixement, la precarietat de la condició humana, la incapacitat d’una veritable comunicació.

CRITICISME

Els crítics consideren que no tots els coneixements són de la mateixa naturalesa. Cada tipus de coneixement pot presentar diverses dificultats i diversos graus de fiabilitat. No tot es coneix de la mateixa manera. Cal diferenciar entre el coneixement científic i el no científic (com fa, per exemple, Popper). Cal saber quins són els límits del coneixement científic i quin és el seu abast real. Cal saber també a quins temes es pot aplicar la metodologia científica i a quins no.

En general els pensadors crítics consideren que la metafísica no és cap ciència. Molts han cregut que la ciències experimentals són les úniques que ens ofereixen autèntic coneixement, mentre que la metafísica intenta conèixer coses que només són accessibles a través de la religió. Però això no significa immediatament que no hi hagi cap mena de coneixement metafísic. Cal, primer de tot, definir els principis en que una teoria metafísica es fonamenta. Els principis metafísics poden funcionar com els axiomes de les ciències formals. Cal acceptar-los per a poder continuar endavant. Si hom decideix acceptar uns principis determinats, aleshores pot treure’n conseqüències lògiques concretes que permetin donar respostes a les preguntes metafísiques.

Està clar, però, que no tots els filòsofs metafísics accepten els mateixos principis. No hi ha una única metafísica. Els principis que hom accepti dependran de la mena de persona que hom sigui.

Pot passar també que l’acceptació d’uns principis concrets ens porti a unes conclusions que ens semblin inacceptables. Aleshores caldrà decidir si realment hem d’acceptar aquests principis o cal replantejar-los i revisar-los.

El principal és ser capaç de veure clarament quins principis fonamenten cada sistema metafísic i si està construït coherentment. A partir d’aquí, s’ha de ser prou obert per escoltar i intentar comprendre també les idees dels altres.