ELEMENTS DEL CONEXIEMENT

CONCEPTE, JUDICI I RAONAMENT

Qualsevol teoria explicativa racional està formada per raonaments. Els raonaments estan formats per judicis i els judicis estan formats per conceptes. Veiem aquests tres elements començant pel més simple:

ELS CONCEPTES

El concepte és una idea que no afirma ni nega res. Simplement INDICA.

Els conceptes s’ha de poder definir. Les definicions dels conceptes se solen trobar als diccionaris. Definir un concepte significa relacionar-lo amb altres conceptes. Un concepte sempre s’expressa amb una paraula, i les paraules, en els diccionaris, es defineixen utilitzant altres paraules. Per això els conceptes no són mai unitats aïllades, sinó que formen part d’un sistema conceptual que només és possible gràcies al llenguatge.

De tota manera, no s’han de confondre les paraules amb els conceptes. Una paraula polisèmica representa més d’un concepte i dues paraules sinònimes representen el mateix concepte. A més, un mateix concepte es pot expressar amb paraules d’idiomes diferents.

Rene Magritte ens fa reflexionar sobre les relacions entre les paraules, les imatges i les coses, però el concepte no és pròpiament ni una paraula ni una imatge ni un objecte. Quina mena de "cosa" és? T'atreveixes a intentar una resposta filosòfica?

Com es formen els conceptes? Es poden formar de dues maneres:

1. Constructivament: ens els podem inventar. Per exemple, el concepte de Democràcia el van inventar els atenencs.
2. Per un procediment d’abstracció: quan tenim un grup d’individus podem representar-nos-els mentalment i suprimir les diferències particulars; el que queda després d’aquesta supressió (abstracció) és el concepte. Per exemple, si observo un grup d’éssers humans, tots diferents, i elimino mentalment les diferències individuals, puc formar el concepte de “homo sapiens”. Aquesta abstracció pot tenir diversos graus. Així, he d’abstreure més diferències per formar el concepte de “mamífer” que per formar el concepte de “remugador”.

Com hem vist a l’apartat anterior, les definicions dels conceptes no són constants: el llenguatge evoluciona, com la societat, i els conceptes tenen història.

Per a què la comunicació entre les persones sigui òptima, és important que les definicions dels conceptes siguin clares i inequívoques. En molts àmbits això no es produeix, i fins i tot es pot considerar utòpic. Ja es veu que els poetes poden treure partit de les ambigüitats. Els polítics se n'aprofiten massa sovint de les ambigüitats i les indefinicions. Però on es requereix un esforç especialment important per a definir amb claredat els conceptes és en la ciència i en la legislació.

ELS JUDICIS

Hi ha dos tipus de judicis:

1. JUDICIS D’EXISTÈNCIA: afirmen l’existència o inexistència real del referent d’un concepte. Per exemple, “la humanitat existeix” o “els marcians no existeixen”.
2. JUDICIS DE RELACIÓ: posen en relació dos conceptes de forma enunciativa. Un concepte fa de subjecte i l'altre de predicat. Per exemple, ”la humanitat és injusta” o “la Caputxeta Vermella és una nena”. Aquesta relació pot ser certa o falsa, independentment de l’existència del subjecte. Per exemple, és cert que “la Caputxeta Vermella és una nena”, però no és cert que la Caputxeta Vermella existeixi.

Els judicis no poden ser interrogatius, ni imperatius ni desideratius: només poden ser enunciatius, perquè només les oracions enunciatives poden ser certes o falses. Per exemple: “De quin color tens els ulls?” no és un judici. Només ho serà la resposta (“els meus ulls són blaus”, per exemple), que serà enunciativa.

Una altra possible classificació dels judicis es pot fer en funció de la quantitat d’individus representats en el concepte que fa de subjecte. Així distingirem entre judicis universals i particulars:

1. JUDICIS UNIVERSALS: Es refereixen a tots els elements d’una classe. Per exemple: “Tots els peixos són ovípars”. Aquests judicis no es poden verificar empíricament, a menys que siguem capaços d’examinar tots els peixos; però sí es pot demostrar empíricament que són falsos: n’hi ha prou amb trobar un “peix vivípar” per falsar l’enunciat.
2. JUDICIS PARTICULARS: Es refereixen a un o alguns elements d’una classe. Per exemple: “Algun peix és ovípar” o “Existeix un peix ovípar”. No es poden falsar però si que es poden verificar. En l’exemple dels peixos, n’hi ha prou a trobar un peix que neixi d’un ou per verificar que existeix un peix ovípar. Però si no en trobéssim cap, això no implicaria que no existís, perquè potser no el trobem perquè no l’hem buscat prou.

ELS RAONAMENTS

Un raonament consisteix a enllaçar diversos judicis per obtenir un nou judici. Els judicis que fem servir per obtenir un nou judici s’anomenen premisses, i el judici que obtenim s’anomena conclusió. Per exemple:

Premissa 1. “Si no ve el professor no es fa classe”

Premissa 2. ”Si el professor té un accident no pot venir”

Premissa 3. ”Avui el professor ha tingut un accident”

---------------------------------------------------------------------------.

Conclusió: “Avui no es farà classe”

Dels raonaments també se’n poden dir inferències. Diem aleshores que la conclusió s’infereix a partir de les premisses.

TIPUS DE RAONAMENT

1.RAONAMENT DEDUCTIU:

Parteix de premisses per arribar a una conclusió que en cap cas pot ser més general que les premisses.

Un exemple: Tots els homes són mortals, i en Lluís és un home; per tant, en Lluís és mortal. Ja que de les premisses n’hi ha una de general i una que només es refereix a un individu, i la conclusió no pot ser més general que les premisses, la conclusió s’ha de referir només a un individu.

Exercici: Inventa dos exemples de raonament deductiu. Un ha de ser cert i l'altre fals.

La deducció és la forma més perfecta de demostració lògica. Si les premisses són certes, podem estar totalment segurs que la conclusió també ho serà. Però el problema és demostrar les premisses. Ja hem vist que no és possible sense recórrer en algun moment a l’experiència o a la intuïció.

2.RAONAMENT INDUCTIU:

DEFINICIÓ DE BOCHENSKI: La inducció és un procediment amplificatiu en el qual el cardinal de la variable generalitzada és superior al cardinal de la classe dels casos observats.

El raonament inductiu parteix d'una sèrie de premisses particulars per obtenir una conclusió general. Es tracta, doncs, de generalitzar per obtenir judicis universals. Per exemple:

1.La fusta de pi sura

2.La fusta d'avet sura

3.La fusta de pomera sura

4.La fusta de roure sura

5.La fusta de cirerer sura

6.La fusta de cedre sura

7.La fusta de mimosa sura

8.La fusta de baobab sura

_______________________

Conclusió: Totes les fustes suren.

En el nostre cas la variable generalitzada és “fustes” i hem observat vuit casos de fustes (el cardinal de la classe dels casos observats és 8). Evidentment hi ha més de 8 tipus de fustes (el cardinal del conjunt real de “totes les fustes” és superior a 8)

Podem estar segurs de la validesa d'aquesta operació? Quantes fustes hauríem d’observar? Per anar sobre segur, les hauríem d’observar totes. En aquest cas parlaríem d’inducció completa. En la inducció completa els dos cardinals són iguals. Per exemple:

1.En Joan té dues filles.

2.La filla gran és rossa.

3.La filla petita és rossa

----------------------------------------------------------.

Conclusió: Totes les filles d’en Joan són rosses.

Quan els dos cardinals són diferents parlem d’inducció incompleta, que és el cas més habitual. La inducció incompleta és imprescindible per a l'avenç del coneixement científic, però hem d'admetre que només ens ofereix un grau de probabilitat. En realitat, en l’exemple de les fustes hauríem de saber que la fusta d'un tipus d'eucaliptus australià no sura. Així, la conclusió exacta seria: si tenim un tros de fusta, la probabilitat de què suri és molt alta.

Carlos Saiz (2002) planteja la definició de la inducció en uns termes diferents als de Bochenski, posant l’accent en el fet que la inducció no ens ofereix una conclusió necessària sinó només probable. El que anomenàvem “inducció completa en realitat només seria una deducció. Saiz diferencia quatre tipus de raonament inductiu:

1.Generalització inductiva: Serveix per descobrir constants en els fenòmens que permetin fer pronòstics.

El 90% dels anglesos beuen cervesa.

El meu company és anglès.

Per tant, és molt probable que begui cervesa.

2.Raonament causal: Intenta descobrir les raons que expliquen un fet.

Sempre que vaig a córrer em fan mal els genolls.

Però si no corro no me’n fan.

Per tant, probablement em fan mal els genolls perquè vaig anar a córrer.

3.Raonament analògic: Serveix per entendre quelcom poc conegut (tema) a partir de quelcom ben conegut (anàleg) prou semblant i sense diferències rellevants.

Els ratolins criats en ambients estimulants desenvolupen més sinapsis al cervell.

Per tant, si els nens creixen en ambients estimulants probablement desenvoluparan també més sinapsis.

4.Raonament hipotètic: Serveix per verificar una hipòtesi (una tesi que creiem que pot ser certa)

Si la gravetat depèn de la massa, els objectes amb massa més gran han de pesar més.

Peso objectes de diferents masses i sempre es compleix la norma.

Per tant, probablement la gravetat depèn de la massa.

Exercici. Intenta trobar tu mateix un exemple diferent per a cada tipus de raonament inductiu segons la classificació de Saiz.

La deducció és la forma típica del raonament matemàtic, que parteix d’axiomes que es donen per certs i no s’ha de preocupar per la correspondència amb la realitat. Tanmateix, en la majoria dels casos ens referim a la realitat i aleshores hem de raonar inductivament. Quan planifiquem les nostres accions en vistes a un determinat objectiu, quan intentem elaborar explicacions fiables i comprovables de per què succeeixen determinats fets, quan volem preveure el comportament dels altres... utilitzem raonaments inductius.

A vegades les induccions es presenten aparentment com a deduccions. Quan dic, per exemple: “tots els homes són mortals i jo sóc un home, per tant algun dia moriré” (cas paradigmàtic de deducció), de fet hauria de dir: “per ara no ens consta que cap home hagi estat immortal, amb la qual cosa molt probablement jo també moriré algun dia”. Però, com diria Hume (1711-1776), tenim una creença irresistible en la regularitat de la naturalesa que ens fa acceptar com a segura l’afirmació “tots els homes són mortals”, quan en realitat només és probable, amb la qual cosa cap argument sobre fets tindria la necessitat que ha de caracteritzar una veritable demostració deductiva. D’aquesta creença en la regularitat de la naturalesa en diem principi de causalitat.

UN CAS SINGULAR:

Eduard Punset afirmava que no estava demostrat que ell hagués de morir. I tenia raó. Tanmateix, finalment va morir el 22 de maig de 2019. Creieu que això demostra que nosaltres també morirem?