DEFINICIÓ DE L’ART: ART, ARTESANIA I OFICI

En el “Breviari d’Estètica”B.Croce diu: “A la pregunta “què és l’art?” hom pot respondre tot fent broma, amb un acudit que no és del tot poca-solta, que l’art és allò que tots sabem el que és. I veritablement, si no sabéssim d’alguna manera què és l’art, tampoc no podríem formular-nos aquesta pregunta, perquè tota pregunta implica sempre una notícia de la cosa preguntada.”

També s’ha dit que art és tot allò que els homes anomenem art.

El fet que tinguem una intuïció de què és l’art no ens impedeix pas d’intentar explicar-ho racionalment. Aquestes formes de defugir la qüestió, posen de manifest que intentar una definició satisfactòria de l’art és difícil.

De sempre s’ha considerat difícil de definir l’art, i fins i tot impossible. Avui en dia, encara sembla que la dificultat hagi augmentat amb l’aparició de noves activitats com el disseny, cinema... que es consideren artístiques. També comporta dificultats el fet que l’obra d’art s’hagi convertit en una mercaderia més que participa dels esquemes del consumisme i de les lleis del mercat.

Ens podríem plantejar la següent definició: art és allò que es paga com a art. Recordem, però, que avui en dia possiblement el pintor més cotitzat és Van Gogh que, quan era viu, donava quadres a l’adroguer Tanguy a canvi de pintures.

Tornant a aquella definició que deia que art és allò que els homes anomenem art, cal dir que no sempre la paraula art ha designat el mateix. A l’antiguitat, art era tot allò que implicava un “saber fer”, uns determinats coneixements operatius. Ars era la traducció del grec tejne. Així eren arts la pintura, l’escultura, la música, l’arquitectura, la literatura, el teatre, la dansa, però també la medicina, l’enginyeria, els oficis... Pels antics no hi havia cap distinció conceptual entre art i artesania, si bé s’adonaven que certes arts tenien un origen “especial”, que s’entenia com una mena d’inspiració divina. Actualment sembla més ben definida la distinció entre art, artesania i ofici. Aprofundir en aquesta distinció ens permetrà donar una definició d’art:

Un ofici té com a finalitat produir certs objectes o resultats útils. Un farmacèutic serà un bon farmacèutic si els seus medicaments serveixen per a guarir-nos. Un mecànic serà un bon mecànic si aconsegueix que la màquina funcioni.

Un artesà, a més de procurar per la utilitat de la seva feina ha d’intentar que els seus productes siguin bells . Un cadiraire serà un bon artesà cadiraire si les seves cadires van bé per seure, i a més són maques, tenen un cert encant. Un rellotger serà un bon artesà si els seus rellotges marquen l’hora amb exactitud i a més són bonics. A vegades l’única finalitat que es persegueix és l’ornamentació, la producció d’objectes decoratius.

L’artesà no pot produir objectes lletjos o desagradables. L’oficial no pot produir objectes inútils. L’artista sí.Això posa de manifest que l’artista és més lliure que l’artesà o l’oficial. L’artesà repeteix uns models que ha heretat de la tradició. L’artista crea lliurement. No hi ha art si no hi ha lliure creativitat.

Això no vol dir que tota activitat creativa sigui artística. Per exemple, un farmacèutic pot ser creatiu amb les seves receptes, però això no el converteix en artista. La creativitat, doncs, és un element essencial de l’art, però no ens permet definir-lo per si sola. Cal que la creativitat vagi acompanyada d’uns certs valors estètics. Per exemple, valors com l’expressió, la imitació, la bellesa... han de ser-hi presents.

Sovint s’ha intentat definir l’art a partir d’un únic valor estètic, però en realitat no n’hi ha cap que hi sigui sempre present. El que és cert és que sempre n’hi ha algun de present, sigui quin sigui.

Així, podem donar aquesta definició d’art: Art és tota forma de lliure creativitat humana que vagi acompanyada d’algun valor estètic.

A l’artesania hi ha valors estètics, però hi manca la creativitat. Un artesà serà més artista en la mesura que sigui més creatiu. Precisament per això valorem més l’artesania que la producció en sèrie. Una cadena de muntatge no serà mai creativa. En l’obra de l’artesà sempre hi haurà quelcom d’ell mateix, un manifestació en grau major o menor de la seva llibertat, de la seva creativitat, sempre hi haurà quelcom d’artista. Per això, si bé un producte industrial pot ser fins i tot més bell que un producte artesanal, l’artesania sempre serà més artística. De tota manera, cal matisar aquesta qüestió a partir de la figura del “dissenyador”. Un dissenyador crea un model que ha de ser funcional, però que incorpora una preocupació per l’efecte estètic que produeix l’objecte. La realització material de l’objecte sol ser a partir d’un procés industrial, però això no li resta valor artístic. De fet, l’arquitecte i el dissenyador no són figures gaire diferents en essència. L’arquitecte dibuixa edificis que un constructor realitzarà, i el dissenyador dibuixa plats, cafeteres, automòbils o cadires que realitzarà una cadena de producció i muntatge.

En un ofici pot haver-hi creativitat, però hi manquen valors estètics. Això té també les seves excepcions. Per exemple, el senyor Joanola és un artista de la pastilla de la tos.

Finalment, cal esperar d’un artista que conegui bé la tècnica de producció de les seves obres, per tal que sigui possible la seva realització positiva. Per exemple, un pintor ha de tenir prou ofici per tal que la seva pintura no es descoloreixi al cap d’un temps, o un escultor ha de tenir prou ofici per tal que les seves obres no s’esquerdin.