INCONCLUSIÓ. LA DIMENSIÓ HISTÒRICA

L’ésser humà mai no està acabat. Som el resultat d’una història que cal viure en primera persona, i som també un projecte personal. Soc el resultat del que m’ha passat i del que jo mateix he fet, és a dir, de la meva forma de viure i projectar cap al futur les meves circumstàncies. Al mateix temps, podem dir que no hi ha futur sense passat. Soc un animal que viu el present com a sedimentació d’un passat i com a porta cap al futur.

Així, podem dir que l’ésser humà, tant a títol individual com col.lectiu, no és només un animal amb història, sinó que és un animal que viu en i de la història.

A diferència de l’animal, la persona s’ha d’autoconstruir. Per construir-se compta amb l’ajut de la societat i amb les seves pròpies forces. Podríem dir que l’home no neix format: la forma li donarà la societat i ell mateix. Des de petit ha de “formar-se”, estudiar, aprendre (ha d’aprendre fins i tot a reproduir-se, la qual cosa és inaudita en el regne animal), i també prendre decisions sobre el seu futur. Aquest procés de formació no s’acaba mai, o més exactament, no s’acaba fins que morim. Quan hom mor, aleshores està acabat (conclús). S’ha acabat la seva història, però no s’ha acabat el seu paper en la història, ja que la història és una suma d’aportacions (més o menys destacades) de totes les persones que construeixen l’àmbit sòcio-cultural en el qual hauran de construir-se les noves històries de cada individu que vagi naixent.

Hem dit que amb la mort hom està acabat com a individu. De tota manera, hom pot creure que la mort no és cap acabament, si bé això ja va més enllà dels límits de la filosofia i esdevé una qüestió de creences religioses. El que sí que és una qüestió filosòfica és com es viu una vida amb la consciència de la mort. No hi ha vida sense mort, però vivim realment conscients de la mort? Com aprofitem el temps de què disposem?