EPISTEMOLOGIA I MÈTODE

LES FACULTATS DE L'ENTENIMENT: INTEL·LIGÈNCIA, IMAGINACIÓ, SENTIT I MEMÒRIA

Les facultats de l’enteniment són les diferents capacitats mentals.

• La intel·ligència equival a RAÓ, i és la capacitat per a percebre la veritat.
• La imaginació és la capacitat de produir imatges.
• El sentit equival a la sensibilitat, és a dir, a la capacitat per a tenir sensacions.
• La memòria és la capacitat per a recuperar de la ment quelcom que havíem pensat en el passat.

D'aquestes quatre facultats de l'enteniment, només la intel.ligència (la raó) és capaç de percebre la veritat. Per exemple, el fet de veure quelcom a través d'un sentit com el de la vista no ens assegura que allò que veiem sigui cert. Puc tenir qualsevol problema de visió i enganyar-me. Jo no veig, per exemple, que la Terra es mogui. Si m'hagués de refiar dels sentits hauria d'afirmar que la Terra s'està quieta. Es també evident que imaginar quelcom no implica en cap cas que allò que imaginem sigui cert. I passa el mateix amb la memòria. Per poder-nos refiar dels sentits, de la imaginació o de la memòria cal que intervingui la intel·ligència i en doni la conformitat.

A les Meditacions Metafísiques (MM VI, 123), Descartes considerarà que l’atribut essencial de l’esperit o de l’ànima és la intel·ligència, mentre que les facultats de sentir i d’imaginar (i implícitament també podem incloure-hi la de recordar, si bé no ho diu explícitament) són accidentals, ja que jo em puc pensar a mi mateix sense aquestes facultats, però elles no es poden pensar sense mi, és a dir, sense la “substància mental” a la qual pertanyen.

Reflexiona: Què en pensaria Plató de tot això?

INTUÏCIÓ I DEDUCCIÓ

La intel·ligència realitza dues funcions (o operacions): la intuïció i la deducció.

-La intuïció és la concepció d'un esperit pur i atent, de manera tan clara i distinta que no ens quedi cap dubte sobre allò que comprenem. La intuïció és així una mena d'instint intel·lectual, una mena de llum natural. La primera etapa del coneixement no és la definició de conceptes, sinó el coneixement intuïtiu de veritats evidents. Per intuïció coneixem els principis de tot allò que investiguem, és a dir, els axiomes. Un axioma és una veritat indemostrable, però que serveix de principi per a fer demostracions posteriors. Recordeu com Euclides havia aconseguit demostrar tota la geometria coneguda a la seva època a partir de 10 axiomes. El problema epistemològic que es plantejava a partir d’Euclides era aclarir com coneixem els axiomes. La resposta de Descartes és clara: els coneixem intuïtivament.

-La deducció ens permet passar de veritats conegudes a noves veritats que hi estan lligades, és a dir, per obtenir conseqüències a partir dels axiomes.

No es pot aprendre a intuir o deduir. Es tracta de facultats innates, pròpies de la intel·ligència. Les tenim o no, i no en podem tenir en graus diferents. És per això que el Discurs del Mètode comença amb l’afirmació que

“El bon sentit és la cosa més ben repartida del món, ja que tothom pensa estar-ne tan ben proveït que fins i tot aquells qui són més difícils d’acontentar en qualsevol altra cosa no acostumen a desitjar-ne més del que tenen. En la qual cosa no és versemblant que tothom s’enganyi, sinó que més aviat vol dir que el poder de judicar bé i de distingir el ver del fals –que és pròpiament el que anomenem bon sentit o raó- és per naturalesa igual en tots els homes, i que, per tant, la diversitat de les nostres opinions no ve pas del fet que els uns siguin més racionals que els altres, sinó solament del fet que dirigim els nostres pensaments per vies diverses i no considerem les mateixes coses. Perquè no n’hi ha prou a tenir l’esperit bo, sinó que el principal és aplicar-lo bé.” (DM.I)

EL MÈTODE. ELS QUATRE PRECEPTES

L'obra més important de Descartes és el "Discurs del mètode".

A les primeres línies ja ens diu que no n’hi ha prou a tenir bona ment, sinó que el principal és aplicar-la bé. Per arribar a la ciència, a la saviesa, cal seguir el camí correcte, el més recte, i no apartar-se’n mai. Si haguéssim demanat a un professor de l’època quin camí ens cal seguir per arribar a la veritat, la resposta hauria estat, probablement, que cal estudiar atentament les obres clàssiques dels grans filòsofs com Aristòtil o St.Tomàs (les grans autoritats), i els ensenyaments de la Bíblia, els Evangelis i els pares de l’Església. La veritat, però, és que si hom llegeix els tractats de les universitats escolàstiques de l’època, és molt difícil aclarir res.

Descartes proposa una via radicalment diferent, perquè no es basa en la confiança en la tradició, sinó en la confiança en les nostres pròpies facultats. Això va ser escandalós i revolucionari.

Ens proposa un mètode d'investigació, un camí, que consisteix a seguir estrictament quatre regles i no perdre-les mai de vista. Tanmateix, es tracta de regles de caire molt general que no es poden aplicar mecànicament (com les regles per resoldre una arrel quadrada, per exemple). Són tan generals que semblen només una mena de deontologia de la intel·ligència (segons el professor Pere Lluís Font), regles d’higiene intel·lectual. I segurament només així poden ser d’aplicació universal, sense que, en aquest nivell d’universalitat, es pugui teoritzar gaire. El propi Descartes, en una carta a Mersenne, afirma que el mètode “consisteix més en pràctica que en teoria”.

Les quatre regles (o preceptes) són les següents:

1.REGLA DE L'EVIDENCIA:

"No acceptar mai cap cosa per veritable sense conèixer evidentment que ho és; és a dir, evitar acuradament la precipitació i la prevenció, i no incloure en els meus judicis res més que allò que es presenti al meu esperit tan clarament i tan distintament que jo no tingui cap motiu de posar-ho en dubte."

Evitar la precipitació significa que cal avançar lentament i amb seguretat. Aquesta seguretat només la podem tenir si allò que investiguem ho comprenem clara i distintament, és a dir, amb evidència, que és el contrari del dubte.

Claredat (o claror) significa que no queda cap aspecte amagat ni obscur.

Distinció significa que aquella veritat no es pot confondre amb cap altra que s’hi assembli.

Per assolir l'evidència cal que la nostra ment no doni res per cert sense comprovar-ho. Així exclou tot coneixement que no provingui de la llum natural de la intel·ligència. Per tant, està dient que no ens hem de fonamentar en la tradició filosòfica, en l'autoritat dels grans mestres. Cal un esforç de purificació, d'eliminació de prejudicis, és a dir, evitar la "prevenció". Potser això ens farà anar més poc a poc al començament, però no hem de “precipitar-nos”. Més lluny arribarem com més ferm sigui el punt de partida.

En aquesta primera regla Descartes està proposant substituir el principi d’autoritat pel principi d’investigació autònoma, és a dir, el pas del DOGMATISME al CRITICISME. Es la norma que portarà a l'home a desconfiar de tot allò que li vingui imposat per la tradició, que l'impulsarà cap al lliure pensament, cap a l'assoliment del que Kant, dos segles i mig més tard, anomenà "majoria d'edat de la humanitat". Per això diem que Descartes és el pare de la filosofia moderna.

2.REGLA DE L’ANÀLISI:

"Dividir cadascuna de les dificultats que examini en tantes parts com sigui possible i com calgui per a resoldre-la millor."

El simple és sempre el més fàcil de conèixer. Com que els problemes que ens plantegem solen ser complexos, per a poder-los resoldre bé cal que els analitzem correctament. Analitzar significa descobrir els elements que configuren el problema. Allò que és elemental es caracteritza per la seva simplicitat.

Les veritats absolutament simples es coneixen per intuïció.

3.REGLA DE LA SÍNTESI:

"Conduir per ordre els meus pensaments, començant pels objectes més simples i més fàcils de conèixer, per a ascendir a poc a poc, gradualment, fins al coneixement dels més complexos, i suposant un ordre fins i tot entre aquells que no es precedeixen per naturalesa els uns dels altres."

Aquí es tracta de passar del simple al complex, és a dir, de fer el camí de retorn. L’operació intel·lectual que permet la síntesi és la deducció. El complex es dedueix a partir del coneixement de l’elemental.

Més difícil és interpretar l’última part de la regla. Ens diu que cal suposar un ordre fins i tot entre els objectes que no es precedeixen per naturalesa. Vol dir que cal inventar-nos un ordre quan naturalment aquest ordre no existeix? No queda clar.

El que sí queda clar és que Descartes s’inspira en el procediment de la geometria, que planteja les seves demostracions deduint ordenadament i per etapes (gradualment) la conclusió a partir d’uns principis elementals evidents.

Aquestes llargues cadenes de raons, tan simples i fàcils, de què solen servir-se els geòmetres per a arribar a les seves demostracions més difícils m’havien donat ocasió d’imaginar-me que totes les coses que poden caure sota el coneixement humà s’entresegueixen de la mateixa manera, i que, només que ens abstinguem d’acceptar-ne cap per vertadera sense ser-ho i que guardem sempre l’ordre que cal per deduir les unes de les altres, no n’hi pot haver de tan allunyades que no hi puguem finalment arribar, ni de tan amagades que no puguem descobrir. I no em va costar gaire de buscar per quines coses calia començar, perquè ja sabia que era per les més simples i fàcils de conèixer; i considerant que, entre tots els qui fins ara han cercat la veritat en les ciències, només els matemàtics han pogut trobar demostracions, és a dir, raons certes i evidents, no dubtava pas que calgués començar per les mateixes coses que ells havien examinat, baldament no n’esperés cap utilitat fora d’avesar el meu esperit a nodrir-se de veritats i a no acontentar-se amb falses raons. (DM I)

EXERCICI:

1.Marca en el text els fragments que es refereixen a cada un dels preceptes que hem vist.

2.Quina és, segons Descartes, la utilitat de la matemàtica?

4.REGLA DE L’ENUMERACIÓ

"Fer arreu recomptes tan complets i revisions tan generals que arribés a estar segur de no ometre res"

La importància d'aquest tema es comprèn per la referència que fa a una de les facultats de l'enteniment: la memòria. La deducció és com un moviment ininterromput de la intuïció: un encadenament de veritats. L'enumeració consisteix a recórrer aquesta cadena graó a graó, per poder descobrir i adquirir les veritats d'un sol cop d'ull, gairebé sense l'ajut de la memòria.

La memòria és l’enemiga de la certesa. És una intrusa ineludible, un factor de distorsió de la claredat i la distinció que prescriu el mètode i que només pot proporcionar la intel·ligència. Una ciència que es refia de la memòria porta el camí de recaure en el que Descartes s'esforça a superar: el dogmatisme.

EXERCICI:

Compara el mètode cartesià amb la teoria platònica sobre la recerca de la veritat.