MEDITACIONS METAFÍSIQUES

Descartes entén la metafísica com el fonament, les arrels de l’arbre del coneixement. En això segueix la tradició aristotèlica sobre la “filosofia primera” o metafísica.

L’esquema de l’obra “Meditacions Metafísiques” segueix la idea jesuïta dels “exercicis espirituals” del seu fundador San Ignacio de Loyola. Consistien en meditacions en solitud que partien d’un examen interior, del propi jo i de la seva relació amb Déu i amb el món.

MEDITACIÓ I: EL DUBTE METÒDIC

A l’època de Descartes, triomfava a França la filosofia escèptica de Michel de Montaigne (1533-1592).

L’escepticisme és la doctrina que nega la possibilitat de jutjar correctament utilitzant les pròpies facultats intel.lectuals. En qualsevol controvèrsia, no hi ha cap criteri intel.lectual que ens permeti decidir qui està en possessió de la veritat. L’escepticisme clàssic havia reviscut a França gràcies a la figura de Michel de Montaigne. Montaigne es mostrava escèptic davant qualsevol raonament teològic i metafísic, i negava també el valor del coneixement empíric. Argumentava que si els sentits ens enganyen alguna vegada, no podem saber si no ens enganyen sempre. A més, podria ser que estiguéssim somniant. La conclusió de Montaigne és que cal seguir les opinions tradicionals i creure les veritats generalment admeses com a norma més prudent de vida.

Els arguments de Montaigne contra els sentits apareixeran en les Meditacions Metafísiques. Però el dubte de Descartes no vol ser escèptic sinó fingit, amb l’objectiu d’autosuperar-se. Sempre utilitza el terme “fingir”. És un dubte que aspira a ser fructífer, i no pas demolidor.

Quan Descartes decideix aplicar el seu mètode, comença cercant (com mana la primera regla del mètode) una veritat que sigui evident, és a dir, totalment indubtable. Per aconseguir aquesta veritat, aplica el que anomena “dubte metòdic”. Es tracta de fer un exercici d’escepticisme amb l’objectiu de fonamentar les seves idees de tal manera que puguin resistir les envestides de les objeccions dels escèptics de l’època, seguidors de Montaigne.

El principi que regeix el dubte metòdic és el de la presumpció de falsedat: qualsevol pensament és fals mentre no es demostri que és veritable, és a dir, mentre hi hagi qualsevol motiu per a dubtar de la seva veritat. No es tracta de revisar totes les creences, perquè això és materialment impossible, sinó de revisar les fonts del que anomenem coneixements, però que aquí considerarem només opinions o creences.

De les opinions dels altres i de l’autoritat dels llibres ja n’havia dubtat al Discurs del Mètode. De fet, un dels factors de modernitat fonamentals de Descartes és que fa pivotar la seva filosofia en les pròpies facultats, les facultats intel.lectuals del propi subjecte de coneixement. Per això, les facultats que analitza com a fonts del coneixement són la imaginació i els sentits per una banda i, per altra banda, la raó.

Hi ha un dubte moderat que es desprèn del fet que els sentits i la imaginació a vegades ens enganyen i que a vegades ens equivoquem en els nostres raonaments. Però el dubte metòdic exigeix una radicalització dels dubtes, un dubte hiperbòlic (per bé que fingit). Pel que fa als sentits, el dubte hiperbòlic segueix l’argument de Montaigne de la confusió amb el somni (que ens pot recordar també l’aparent percepció de la realitat del fons de la caverna de Plató):

“Quan m’aturo a pensar-hi, veig clarament que no hi ha cap indici concloent ni cap senyal prou segur per poder distingir clarament la vigília del son, i això em sorprèn tant que la mateixa sorpresa gairebé em convenç que estic dormint.

Doncs bé: suposem que estem adormits, i que tots aquests actes particulars com obrir els ulls, moure el cap, allargar les mans i coses semblants són falses il.lusions; pensem que potser les nostres mans i cos no són així com els veiem. Tanmateix, si més no haurem d’admetre que les coses que se’ns representen en els somnis són com quadres o pintures que s’han hagut de fer a semblança d’alguna cosa real i veritable; i que, així, almenys aquestes coses generals, a saber, ulls, cap, mans i la resta del cos no són coses imaginàries, sinó vertaderes i existents. Ja que certament els pintors, ni tan sols quan intenten pintar amb tot el seu art sirenes i sàtirs amb formes absurdes i mai vistes, no poden atribuir-los formes i naturaleses del tot noves, sinó que simplement barregen i combinen membres de diferents animals; o també, fins i tot quan imaginem una cosa tan extravagant que no s’ha vist mai res de semblant almenys hauran de ser vertaders els colors amb què la pinten.

Doncs per la mateixa raó, encara que aquestes coses generals, a saber, ulls, cap, mans i d’altres de semblants puguin ser imaginàries, haurem de reconèixer que hi ha coses més simples i més universals encara que existeixen i són vertaderes; i igual que aquelles pintures es formen de la mescla de colors vertaders, les imatges de les coses que tenim en el pensament, siguin vertaderes i reals, siguin fictícies i fantàstiques, estan fetes d’aquestes coses més universals. I a aquest gènere de coses pertany la naturalesa dels cossos en general i la seva extensió, com també la forma de les coses extenses, la quantitat o la magnitud i el nombre; i també el lloc on són, el temps que duren, i d’altres de semblants.

"I potser de tot això podem concloure sense error que la física, l’astronomia, la medicina i les altres ciències que tracten de les coses compostes són força dubtoses i incertes, mentre que l’aritmètica, la geometria i les altres ciències d’aquesta mena que tracten de coses molt simples i generals (i que no ens hem d’amoïnar si es troben en la naturalesa o no), tenen alguna cosa certa i indubtable. Perquè tant despert com adormit dos i tres faran sempre cinc i un quadrat no tindrà mai més de quatre costats; i no sembla possible que veritats tan obvies com aquestes siguin sospitoses de falsedat o incertesa." (MM I 5-8)

Però Descartes s’ha proposat portar el dubte fins a les seves darreres possibilitats, i això li farà imaginar la hipòtesi del geni malvat:

"Suposaré doncs que no hi ha un Déu vertader que és la font suprema de la veritat, sinó un geni malvat tan poderós com astut i enganyador que ha posat tot el seu enginy a tenir-me enganyat. Així creuré que el cel, l’aire, la terra, els colors, les formes, els sons i les altres coses externes, no són sinó enganys i il.lusions que m’ha posat a la ment per entabanar-me. Pensaré que no tinc mans ni ulls, ni carn, ni sang, com tampoc sentits, per més que cregui que tinc tot això (si bé falsament). Em mantindré doncs aferrat a aquesta meditació, i encara que d’aquesta manera no estigui en el meu poder arribar a conèixer cap veritat, almenys hi estarà poder abstenir-me de jutjar." (MM I 12)  

Fixeu-vos en la distinció entre pensar i creure. Potser és difícil de creure que no tinc cos i que m’equivoco quan sumo dos i cinc, però puc pensar que no ho he de creure. Per altra banda, no és sensat de dubtar totes aquestes coses a l’hora d’actuar, però és imprescindible fer-ho quan es tracta de trobar la veritat ferma.

Descartes diferencia entre seguretat moral i certesa metafísica:

• La seguretat moral és una mena de convicció útil i necessària per a la vida quotidiana, la seguretat que tenim cos, que el que veiem i sentim es correspon a una realitat objectiva i no pas somniada. Però aquesta seguretat no serveix per a fer ciència, no és un coneixement absolut i indestructible.
• La certesa metafísica és una seguretat total i inqüestionable, a prova de qualsevol dubte, i és aquesta la que està cercant Descartes.

Reflexiona: Trobes alguna relació entre el geni maligne de Descartes i la caverna de Plató? Pensa també quines són les diferències essencials entre els dos.

Reflexiona: El geni maligne podria ser un simulador de realitat virtual? Tanmateix, un simulador de realitat virtual podria enganyar-nos sobre quelcom tan evident com que 2+3 fan 5? No seria precisament aquest absurd el que ens faria sospitar que no percebem un món real sinó que ens domina un simulador imperfecte?