MEDITACIÓ II: COGITO, ERGO SUM

El dubte metòdic posa de manifest que puc dubtar de tot. Però el que és completament indubtable és que dubto, és a dir, que penso, i que no podria pensar si no existís. D'aquí la primera veritat: COGITO, ERGO SUM (exactament, en el Discurs del Mètode: “ego cogito, ergo sum, sive existo”), que el text tradueix com a “penso, ergo existeixo”. La traducció castellana clàssica és “Pienso, luego existo”, i l’original francès diu “je pense, donc je suis”.

“Pensar”, segons Descartes, inclou tots els fets de consciència: cognoscitius, volitius i emotius (desitjar, recordar, sentir, imaginar, raonar...). La qüestió més delicada és com interpretar el “donc” o l’”ergo”. L’afirmació “existeixo” és una conseqüència lògica de l’afirmació “penso”? No exactament, perquè no es tracta d’un raonament deductiu sinó de la intuïció d’una veritat evident.

“¿Però com sé jo que no hi ha alguna cosa, a part de les que tot just acabo de considerar incertes, de la qual ni tan sols es pugui dubtar? ¿No hi haurà potser algun Déu o un altre poder que em posi aquests pensaments en la ment? No necessàriament, perquè potser jo mateix sóc capaç de produir-los. ¿Però jo, sóc almenys alguna cosa? Però acabo de negar que tingui sentits o un cos. I això no obstant dubto; perquè, ¿què se’n segueix, d’això?:¿ fins a tal punt depenc del cos i dels sentits que no puc existir sense ells? Però m’he convençut que no hi havia res de res al món, ni cel, ni terra, ni esperits ni cossos. I doncs, ¿m’he convençut també que jo no existeixo? Certament no: si estic convençut d’alguna cosa o si penso alguna cosa, sens dubte existeixo. Però hi ha una mena d’ésser enganyador summament poderós i astut que ha posat tot el seu enginy a tenir-me contínuament enganyat. Sens dubte existeixo, doncs, si m’enganya. Que m’enganyi tant com vulgui, que no podrà mai fer que jo no existeixi mentre pensi que sóc alguna cosa. De manera que, un cop examinades totes les coses i amb tota cura, s’ha de concloure que aquesta proposició, “Jo sóc, jo existeixo”, és segura i ha d’ésser necessàriament vertadera sempre que la digui o la pensi mentalment.” (MM.II,17)

INNATISME I RACIONALISME

Descartes també es pregunta: com he arribat al coneixement del cogito? L'únic que he hagut de fer és utilitzar la intel.ligència, és a dir, reflexionar. Es tracta d'un coneixement a priori.

Descartes no utilitza el terme "a priori" sinó que ens parla de l'innatisme de les idees. Està clar que les idees de Déu o ànima no provenen del coneixement sensible. Descartes afegeix que idees com “moviment”, “extensió”, “cos”, etc., també són innates (a priori). No es tracta de recuperar cap teoria platònica de la reminiscència. L'innatisme consisteix en una certa disposició del pensament per a pensar certes idees. Aquestes idees neixen naturalment en el nostre pensament. L'innatisme significa la independència de la raó, respecte de l’experiència, en la investigació. Per això podem considerar Descartes com un RACIONALISTA.

De l’innatisme de les idees, Descartes en parlarà especialment en la tercera i quarta meditació. Però ja a la segona ens posa un exemple que ens permet entendre els papers que juguen els sentits i la intel.ligència en el coneixement:

“Agafem, per exemple, aquest bocí de cera que acabem de treure del rusc. Encara no ha perdut la dolçor de la mel que contenia; encara conserva una mica d’olor de les flors d’on s’ha collit; el color, la forma i la mida són ben visibles; és dur, és fred, es pot tocar; i si li donem un cop sona. En fi, que totes les coses que ens poden fer conèixer distintament un cos es troben en aquest bocí de cera.

Però vet aquí que, mentre parlo, l’acosto al foc, i el sabor que encara hi quedava s’evapora, l’olor s’esvaeix, el color canvia, la forma es perd, la mida augmenta, es torna líquid i s’escalfa, amb prou feines es pot tocar i, per més cops que li doni, ja no sona. Doncs bé, ¿és aquesta la mateixa cera que la d’abans d’escalfar-la? S’ha de reconèixer que ho és; ningú no ho pot negar. ¿Què és doncs això que coneixem distintament en aquest bocí de cera? Ben del cert no pot ser res del que percebo per mitjà dels sentits, perquè resulta que totes les coses que percebem pel gust, l’olfacte, la vista, el tacte i l’oïda han canviat. En canvi, la cera continua sent la mateixa. Ara penso que potser la cera no era ni aquella dolçor de la mel, ni aquella agradable aroma de flors, ni aquella blancor ni aquella forma, ni aquell so, sinó solament un cos que una mica abans se m’apareixia sota aquelles formes i ara sota unes de diferents. Però, ¿què és, parlant amb precisió, això que imagino quan penso d’aquesta manera? Considerem-ho atentament i, ignorant les coses que no pertanyen a la cera, vegem què en queda. Certament no queda res més que una cosa extensa, flexible i canviant. D’altra banda, ¿què vol dir això de “flexible” i “canviant”? Potser significa que aquesta cera que ara té forma rodona pot passar a ser quadrada, i passar de ser quadrada a ser triangular? No, certament no és això, perquè penso que pot adoptar una infinitat de canvis semblants i que jo no seria capaç de recórrer aquesta infinitat amb la imaginació; consegüentment, no és de la facultat d’imaginar [imaginar no és res més que observar la forma o la imatge d’una cosa material] d’on prové aquest concepte que tinc de la cera.

¿I què vol dir extensió? ¿No és també una cosa desconeguda, ja que la cera que es fon augmenta el seu volum, i encara augmenta més quan està del tot fosa, i molt més encara quan la calor puja més? I certament jo no podria dir que entenc clarament i de veritat el que és la cera si no pensés que la seva extensió pot variar més del que mai he arribat a imaginar. Hauré d’acceptar doncs el fet que no puc entendre què és aquest bocí de cera amb la imaginació i que només ho puc fer amb l’enteniment. (...) Però el més notable és que la seva percepció, o millor l’acció per la qual és percebuda, no és una percepció visual, ni tàctil, ni un producte de la imaginació, ni ho ha estat mai, per més que m’ho hagués pogut semblar abans; sinó exclusivament una inspecció de la ment que pot ben ser imperfecta i confusa, com ho era abans, o bé clara i distinta, com ho és ara, segons que l’atenció se centri més o menys en les coses que hi ha en ella i de les quals està feta.” (MM.II,24-26)

ELS CONTINGUTS DE LA MEVA MENT

Descartes distingeix tres tipus de pensaments:

1. IDEES: Les defineix com a imatges de les coses. D’entrada no són ni certes ni falses, perquè ni afirmen ni neguen res. Jo puc tenir la idea de sirena com a fruit de la meva imaginació, però això no significa que sigui una idea falsa ni certa, ja que no n’afirmo ni en nego l’existència. D’idees en distingeix tres menes:
   • INNATES: Provenen exclusivament de la meva naturalesa. Per exemple: cosa, veritat, pensament, Déu... Provenen de mi i no són modificables.
   • ADVENTICIES (o adquirides): Sembla que s’originen en les sensacions i que provenen d’uns objectes exteriors que les causen (si bé això encara no està gens clar, i caldrà examinar si efectivament és així). Com les innates, tampoc no són modificables. Per exemple: la visió del Sol, un soroll, la sensació de calor...
   • FACTÍCIES (inventades): Com les innates, provenen de mi, però podria no tenir-les, les produeixo lliurement i les puc modificar. Per exemple: sirena, hipogrif... La paraula “factici” significa “convencional”, és a dir, fruit d’un acord o convenció.
2. VOLICIONS (o afeccions): Posa com a exemples el desitjar i el témer. Quan desitjo quelcom, o quan tinc por tampoc no puc parlar de veritat o falsedat. Puc desitjar coses dolentes, o bé que no existeixen, però és ben cert que les desitjo.
3. JUDICIS: Consisteixen en afirmacions o negacions. Aquí sí que pot haver-hi veritat o error. L’error més comú es pot produir en afirmar que una idea (mode del meu pensament) es correspon, es semblant o és conforme a les coses que hi ha fora de mi.

L'ÀNIMA O MENT COM A SUBSTÀNCIA PENSANT

Tota la metafísica es fonamenta i pren com a punt de partida la primera veritat, el Cogito.

A la segona meditació, tan bon punt ha aclarit que “és” es pregunta “què és concretament”, és a dir, quins són els seus “atributs” (anomena atributs a les propietats que defineixen les substàncies). Descarta en primer lloc que el cos sigui un atribut seu, ja que pot dubtar que el seu cos existeixi. Els homes ens veiem a nosaltres mateixos com a individus que caminem, mengem, sentim... però tot això no és pas possible si no tenim cos. L’únic atribut que no es pot suprimir és el de “pensar”:

“Un altre és pensar; i aquí sí que trobo que el pensament és un atribut que em pertany: és l’únic que no se’m pot suprimir. Sóc, existeixo: això és cert, però ¿per quant de temps? Ben mirat, mentre estigui pensant; ja que podria deixar de ser o existir a l’instant mateix que deixés de pensar. Però ara no admeto res que no sigui necessàriament vertader. Parlant amb precisió, doncs, no sóc més que una cosa que pensa, és a dir, un esperit, un enteniment o una raó: termes que fins ara no en coneixia ben bé el significat.” (MM.II,20)  

“Doncs, ¿què és el que jo sóc? Una cosa que pensa. ¿I què és una cosa que pensa? Doncs una cosa que dubta, que entén, que afirma, que nega, que vol, que no vol, que també imagina i que sent.” (MM.II,22)

Defineix el jo com a substància (o cosa) pensant (res cogitans). D'aquesta substància pensant en dirà indistintament ànima o esperit, i en la versió llatina del Discurs del Mètode escriu “mens”.

És molt important el fet que aquesta noció de l’esperit no depèn del coneixement de les coses materials. Per definir l'esperit només ha de fer referència al pensament, i no necessita per res parlar del cos. D'aquí en deduirà (a la meditació VI) que l'ànima és independent del cos i això es coneix com a dualisme antropològic i té com a conseqüència immediata que l’ànima pot sobreviure a la mort del cos. Reprendrem el tema quan parlem de la meditació VI.

Segur que tots reconeixeu aquesta escultura d’Auguste Rodin (1840-1917) coneguda com “el pensador”. Fixeu-vos que està despullat i tancat en ell mateix. No està en el món sinó dins del seu propi món interior. No és aquesta, precisament, la fatalitat del pensador cartesià? Sap que ell existeix, i que mentre pensi existirà.... però, on és? amb qui es pot entendre? qui li dóna l’escalf humà que tots necessitem?