DEMOSTRACIÓ DE L’EXISTÈNCIA DE DÉU a la meditació III

Per a demostrar l’existència de Déu, Descartes es basa en el principi de realitat representacional de les idees i en la seva definició del principi de causalitat:

• Principi de realitat representacional de les idees:Les idees poden ser més o menys reals en funció de si representen quelcom més o menys real. Així, com que una substància té més realitat que un accident (això seria la realitat formal de les coses), la idea que representa la substància és més real que la idea que representa un accident (això seria realitat representacional de les idees). Per exemple, com que un home és més real que un color, la idea d’home té més realitat representacional que la idea de color. Com que més realitat significa més perfecció, podem dir que hi ha idees més perfectes que altres perquè representen realitats més perfectes.
• Principi de causalitat: Hi ha d’haver almenys tanta realitat (perfecció) en la causa com en l’efecte. Això significa que cap cosa no pot provenir del no res, i també que el més perfecte (el que conté més realitat) no pot provenir del menys perfecte. Això és aplicable tant a la realitat formal de les coses com a la realitat representacional de les idees.

A partir d’aquests principis, l’argumentació sobre l’existència de Déu és la següent.:

Si tenim en compte el principi de causalitat, les idees que em representen coses materials poden provenir de mi mateix, però la idea de Déu no, ja que representa la perfecció infinita, i aquesta realitat representacional és tan gran que no pot provenir de mi, que sóc finit i imperfecte, sinó que ha de provenir del propi Déu. Déu l’ha posada en mi, i per això és en la meva ment de forma innata. Evidentment, això implica que Déu existeix.

“Per Déu entenc una substància infinita, eterna, immutable, independent, omniscient, omnipotent, i per la qual jo mateix i totes les altres coses que hi ha (si és veritat que n’hi ha cap) han estat creades i produïdes. Ara bé, aquestes qualitats són tan grans i excel·lents, que, com més atentament les considero, més em costa convèncer-me que la idea que en tinc pugui provenir només de mi. I per tant, d’això es desprèn necessàriament que Déu existeix. Perquè, encara que la idea de substància es trobi en mi pel sol fet de ser jo mateix una substància, jo no podria tenir la idea de substància infinita, jo que sóc un ésser finit, si no hagués estat podada en mi per alguna substància veritablement infinita” (MM III, 53)

Hi ha un segon argument que recolza en part sobre el primer i el reforça. Aquest segon argument parteix de la contingència del jo (jo existeixo, però podria no haver existit), de la impossibilitat d’haver-me creat a mi mateix i de la impossibilitat de continuar existint sense la intervenció de Déu.

“Per això ara vull anar més enllà i considerar si jo mateix, que tinc aquesta idea de Déu, podria existir si Déu no existís. I bé, pregunto, ¿de qui hauria pogut rebre l’existència, si no? Doncs potser de mi mateix, o dels meus pares, o bé d’altres causes menys perfectes que Déu (...).

Ara bé, si jo fos del tot independent dels altres éssers, i fos el creador de mi mateix, certament no dubtaria de res, no tindria cap desig i en fi no em mancaria cap perfecció, perquè m’hauria dotat a mi mateix de totes aquelles de què tinc en mi alguna idea, i així jo seria Déu.

(...)

També podria ser que aquest ésser del qual depenc no sigui això que jo en dic Déu, i que jo hagi estat produït bé pels meus pares, bé per altres causes menys perfectes que ell. Però no, de cap manera, això no pot ser. Perquè, com ja he dit abans, una cosa és molt evident: que hi ha d’haver al menys tanta realitat en la causa com en l’efecte. I per tant, tenint en compte que jo sóc una cosa que pensa i que tinc en mi una idea de Déu, tant se val la causa que finalment s’atribueixi a la meva naturalesa: per força s’haurà d’admetre que haurà de ser igualment una cosa que pensa i haurà de posseir en ella la idea de totes les perfeccions que atribueixo a la naturalesa divina. (...) I si treu la seva existència d’alguna altra causa, per la mateixa raó caldrà preguntar de nou per aquesta segona causa: si existeix per si o per una altra cosa, fins que de grau en grau s’arribi a una última causa que resultarà que és Déu. I és molt clar que en això no hi pot haver regrés fins a l’infinit, vist que no es tracta tant de la causa que em va crear en un moment determinat, com de la que em conserva ara mateix. (MM III,61, 62 i 66)

EXERCICIS:

• Esquematitza o resumeix amb les teves pròpies paraules (sense calcar les expressions del text) els dos arguments cartesians sobre l’existència de Déu que apareixen en els textos anteriors.
• Hi ha alguna cosa que et faci pensar en les argumentacions de Sant Tomàs?

A la meditació V veurem una nova demostració de l’existència de Déu que es correspon a l’argument ontològic de Sant Anselm.

Ja sabem, doncs que sense Déu jo no seria capaç de pensar el que penso i, per tant no seria el que sóc. Però i el món? Què en sé del món? Podria ser que només fos un somni?