MEDITACIÓ VI. SOBRE ELS COSSOS

L'EXISTÈNCIA DE LES COSES MATERIALS

Per ara encara no sé segur si existeixen els cossos, però estic segur que poden existir, ja que “no hi ha dubte que Déu té el poder de produir totes les coses que jo sóc capaç de pensar distintament; i crec que per a ell, llevat del que penso com a contradictori, no hi ha res impossible.” (MM VI, 106)

En aquesta meditació intentarà demostrar que efectivament existeixen els cossos i que puc conèixer les seves qualitats objectivament gràcies als sentits i la imaginació (sempre que segueixi certes precaucions metodològiques, és a dir, que no em precipiti i ho examini racionalment).

Quines són les raons que em fan creure que les idees adquirides sobre les coses materials provenen d’uns objectes externs i que són semblants a aquests objectes? Descartes n’assenyala dues:

1.La naturalesa així ens ho ensenya, és a dir, hi ha una inclinació natural a creure-ho. La inclinació naturalés una tendència que em porta a escollir el que crec que és millor per a mi, tot i que sovint m’equivoco (per exemple, menjo una fruita atractiva i resulta que era tòxica). Per això no me’n puc refiar a l’hora de creure que les idees provenen d’uns objectes externs i que els representen objectivament.

Sovint les sensacions són enganyoses. “Moltes experiències han acabat per arruïnar tota la credibilitat que havia donat als sentits” (MM VI, 118). Fa servir exemples típics, com la torre que de lluny sembla rodona i d’a prop resulta ser quadrada, o bé el que sent encara el dolor en un membre amputat. La meva inclinació natural a confiar-hi no és doncs cap garantia.

2.Les idees adquirides no depenen de la meva voluntat. Aquesta raó tampoc no és convincent, perquè podria haver-hi en mi un poder desconegut que les produís sense la intervenció de cap cosa externa, que és el que ens passa quan somniem. Quan somniem tenim sensacions, però això no significa que els cossos que sentim quan dormim existeixin realment. De la mateixa manera podria passar amb els cossos que sentim estant desperts. Que les idees que m’arriben pels sentits no depenguin de la meva voluntat no implica doncs que siguin independents de mi, perquè potser la meva ment les produeix d’una manera que no sé.

La conclusió provisional és que no trobem el camí per saber si podem estar segurs de l’existència dels objectes que representen les idees, ni, conseqüentment, de si aquestes idees representen veritablement les seves qualitats.

La solució la trobarà altra vegada en Déu, que funciona com a garantia de la meva intel·ligència i els meus sentits, sempre que els utilitzi intel·ligentment:

“Ara bé, tenint en compte que Déu no ens enganya, és del tot evident que no m’envia aquestes idees directament per ell mateix; i tampoc per mitjà de cap criatura que les contingui (...). Ja que ell no m’ha donat cap facultat per saber això, sinó tot el contrari, una inclinació molt forta a creure que provenen o que parteixen de les coses materials. Per tant, no veig com se’l podria exculpar per enganyar-nos en això, si les idees realment provinguessin de causes diferents de les coses materials. En conseqüència, s’ha d’admetre que les coses materials existeixen”. (MM VI, 125)

Puc conèixer les coses materials amb prou certesa, em puc refiar (gràcies a Déu) de la veracitat de les idees que me’n formo, malgrat que a vegades hi ha aspectes obscurs o confusos, ja que també disposo de les facultats necessàries per a aclarir-les i distingir-les millor. La qüestió torna a ser aquí, com sempre, no precipitar-me i només acceptar el que vegi amb prou claredat i distinció.

Les sensacions són necessàries per saber quines coses són convenients o danyoses per a mi. En això, en general, són clares i distintes. El principal error prové de “utilitzar-les com si fossin regles certes per les quals puc conèixer immediatament l’essència i la naturalesa dels cossos que hi ha fora de mi” (MM VI 134). El que he de fer sempre que busco l’essència és aplicar-hi la intel·ligència seguint el mètode.

Un exemple clar d’aplicació de la intel·ligència per a corregir els defectes de les sensacions és el tema de l’existència del buit. La intel·ligència em fa veure clar que el buit no existeix, ja que és contradictori un espai sense “no-res”, seguint l’antiga lògica parmenidiana, malgrat que a vegades hi hagi un espai que ho sembli, perquè no tinc la sensació que hi hagi res.

Podem també descartar finalment la hipòtesi del somni. La distinció entre somni i vetlla és possible a partir de la confiança en Déu, que m’ha fet confiar en què quan la memòria m’indica un fil conductor coherent en els esdeveniments puc saber que estic despert:

“Perquè sé que d’ordinari els sentits m’indiquen més el que és veritat que no el que és fals tocant a les coses que tenen a veure amb el que afavoreix o perjudica el cos. També puc servir-me gairebé sempre de més d’un sentit per examinar una mateixa cosa, i a més a més puc usar la memòria per relacionar i unir els coneixements presents amb els passats, i també l’enteniment, ara que ja ha descobert les causes dels meus errors. Per tant, ja no he de témer que hi hagi falsedat en les coses que habitualment em representen els sentits. He de rebutjar doncs els dubtes d’aquests dies passats com hiperbòlics i ridículs, i en particular aquesta incertesa tan generalitzada tocant al fet que no puc diferenciar el somni de la vigília. Perquè ara hi trobo una diferència molt notòria, ja que la memòria no pot lligar i unir els somnis els uns amb els altres i amb tota la sèrie de la nostra vida, com sí pot unir les coses que ens passen en la vigília. (...) Però quan percebo coses que sé distintament d’on venen i on són, i quan se m’apareixen, i puc lligar sense interrupció la sensació actual amb la resta de la meva vida, estic completament segur que les he percebut estant despert i no en somnis.” (MM VI, 147)

LA SUBSTÀNCIA

Descartes defineix la substància com "allò que existeix de tal manera que no necessita de cap altra cosa per existir" (equivalent a dir "allò que es pensa de tal manera que no necessita de cap altre cosa per a ser comprès"). Si fóssim estrictes, només podríem admetre a Déu com a substància, perquè només Déu existeix per si mateix, però Descartes admet també com a substàncies el pensament (ànima) i l'extensió (matèria). Així tindrem el quadre següent:

SUBSTÀNCIES                   ATRIBUTS

RES COGITANS .................PENSAMENT

RES EXTENSA....................EXTENSIÓ

DÉU....................................INFINITUD (perfecció infinita)

Déu és, doncs, l’única substància pròpiament independent. Les altres dues substàncies són imperfectes i depenen de Déu per subsistir. Però Descartes no renuncia a considerar que la res extensa és una substància diferent de la res cogitans per tal de resoldre el problema ontològic de la llibertat, com veurem en el proper apartat.

DUALISME ANTROPOLÒGIC. MECANICISME I LLIBERTAT

Al principi de la meditació, quan Descartes analitza els cossos dels quals té sensació, destaca un cos peculiar, que anomena “el meu”, és a dir, el propi cos, que manifesta una relació diferent dels altres amb el seu jo:

“I no sense raó considerava que aquest cos (que per un cert dret particular dic que és meu) em pertanyia més pròpiament i més estretament que cap altre. Ja que de fet no me’n podia separar, com podia en canvi dels altres cossos. En ell i a través d’ell, hi experimentava tota mena d’apetits i afeccions; i a més podia notar sentiments de plaer i dolor en les seves parts que no notava en les dels cossos de què estava separat.” (MM VI, 116)

De tota manera, quan diu que no es pot separar del cos es refereix només al temps en què som vius en aquest món. Però l’ànima pot existir sense el cos i és, per tant, immortal:

“Pel fet que d’una banda tinc una idea clara i distinta de mi mateix com una cosa que només pensa i és inextensa, i d’altra banda una idea distinta del cos com una cosa que només és extensa i no pensa, és clar que jo, és a dir, l’ànima per la qual sóc el que sóc, és plenament i veritablement distinta del cos, i pot ser o existir sense ell.” (MM VI, 122)

En aquest plantejament hi ha implícit un principi lògic de les filosofies racionalistes: si dos conceptes són independents, les realitats que representen també són independents. Ens podem preguntar si es tracta efectivament d’un principi prou evident per a ser acceptat (tal com exigeix el mètode), però Descartes no el qüestiona.

Descartes recupera amb força el dualisme antropològic característic del platonisme, i que no era tan marcat e....n la tradició aristotèlica. El jo pensant i la matèria pertanyen a ordres diferents: el pensament (res cogitans) no té res a veure amb la realitat material, i la vida d’aquestes realitats materials és semblant a un rellotge: un pur mecanisme físic.

Ànima (o ment) i cos són molt diferents. El cos és infinitament divisible, mentre que la ment és unitària (única i íntegra):

“De les facultats de voler, de sentir, d’entendre, etc., no se’n pot dir pròpiament parts, perquè és una i la mateixa ment la que es posa tota sencera a voler, i també tota ella la que es posa a sentir, a entendre, etc”(...). I encara que sembla que la ment està unida al cos, si perdés un peu, un braç o qualsevol altra part del cos, el cert és que això no suprimiria cap part de la ment.” (MM VI, 138)

Per altra banda, la relació entre l’ànima i el cos no es pot comparar a la d’un pilot i el seu vaixell, tal com correspondria a un estil platònic de considerar la qüestió. Hi ha, segons Descartes, una unió molt més “íntima”:

“La naturalesa m’ensenya també per mitjà d’aquestes sensacions de dolor, gana, set, etc., que no simplement em trobo allotjat en el meu cos com un pilot en el seu vaixell, sinó que hi estic unit tan estretament i fins i tal punt confós i mesclat amb ell que formo una mena de tot únic amb ell. I és que, si no fos així, quan el meu cos rebés una ferida, jo (que no sóc més que una cosa que pensa) no sentiria dolor, sinó que percebria aquesta ferida només amb l’enteniment, igual que un pilot percep només amb la vista que alguna cosa es romp en el vaixell. I quan el cos necessités beure o menjar, ho sabria manifestament sense haver de ser avisat per les sensacions confuses de la gana i la set. Ja que de fet totes aquestes sensacions de gana, set, dolor, etc., són només maneres confuses de pensar que provenen i depenen de la unió i la mescla de la ment i el cos.” (MM VI, 129)

No es pot negar que hi ha una mena de relació en els homes entre el cos i la ment, i això genera un problema teòric que no queda ben resolt. Si cos i ànima són totalment independents, com actua l'ànima sobre el cos (accions voluntàries) o el cos sobre l'ànima (sensacions, alteracions com el deliri febril...)? De quina manera una idea (fet mental) influeix en una acció (fet físic)? Com es comuniquen les dues substàncies? Sovint es parla del “problema de la comunicació”. Per comunicar-se, cal tenir quelcom en “comú”. Descartes ens parla d’un punt de contacte, la glàndula pineal, a la base del cervell. Però aquesta no és una solució satisfactòria, ja que no s’explica la relació entre la glàndula pineal, que és corporal (extensa) i el pensament immaterial.

La raó principal per a recuperar el dualisme antropològic és la defensa de la llibertat humana. El cos, com tota la matèria, està governat per lleis mecàniques que el determinen. Així, el comportament de tots els cossos de la natura és calculable amb lleis mecàniques deterministes. Si el jo no fos una substància completament separada del cos, l’ànima es comportaria com una màquina i no hi hauria lloc per al comportament lliure. Descartes entén la llibertat com un do diví.

El dualisme antropològic que entén el cos com una màquina va tenir implicacions positives i negatives. Per exemple, si la natura només és una màquina, l’home en pot fer el que vulgui, tant de la matèria com dels animals. Aquesta posició no encaixa en els valors de l’ecologisme que defensa la natura com un valor que va més enllà del purament utilitari. Per altra banda, si el cos és un mecanisme, puc intentar arreglar-lo quan no funciona, desmuntant-lo com si es tractés d’un motor. Això va representar un canvi substancial en la medecina.

EXERCICIS DE REFLEXIÓ:

1.Els ecologistes defensen la necessitat de conservar el medi natural. Sembla que si no conservem la natura, la supervivència de la nostra espècie està en perill. Aquest és un argument clarament interessat. Per altra banda, hi ha ecologistes que entenen que la natura s’ha de respectar perquè nosaltres no tenim dret a explotar-la indiscriminadament. Què en penses tu de la relació que ha de tenir la humanitat amb la natura?

2.Visiteu el bloc del professor i intenteu contestar les qüestions finals del post sobre medicina http://blocs.xtec.cat/nomes/category/medecina/