PER QUÈ ENS EQUIVOQUEM?

Ara Descartes ja veu molt clarament que Déu, és a dir la perfecció, existeix. Això és molt important per a descartar la hipòtesi del geni maligne:

“Perquè en primer lloc observo que és impossible que Déu m’enganyi, ja que en tot frau i engany hi ha alguna mena d’imperfecció. I tot i que sembla que poder enganyar sigui una marca de subtilesa o de poder, voler enganyar és sens dubte senyal de feblesa o de maldat. I per tant no es pot atribuir resd’això a Déu.

A més a més experimento dins meu una certa facultat de jutjar que sens dubte he rebut de Déu, com també la resta de coses que posseeixo; i com que ell no voldria enganyar-me, no me l’ha donat certament de manera que jo pugui errar quan l’uso bé.” (MM.IV,76-77)

L’existència de Déu és la raó per acceptar que quan tinc una idea clara i distinta, és a dir, evident, és absolutament segur que no podem estar equivocats. L’evidència és una perfecció, i tota perfecció prové de Déu, que és l’ésser perfecte. L'obscuritat i confusió (dubte o error), en canvi, provenen de la nostra imperfecció. Déu és la garantia que em permet confiar en la meva capacitat intel.lectual.

Hume li retraurà que si no confia en la raó, no pot estar segur de l’existència de Déu, i si no està segur de l’existència de Déu, no pot confiar en la raó. El dubte metòdic, que suposava l’existència d’un geni maligne, impossibilita avançar en el coneixement perquè qüestiona la fiabilitat de les nostres pròpies facultats de coneixement. Per això no és un dubte metòdic (dirà Hume), sinó un veritable dubte escèptic.

Sembla doncs que si cometo un error no és per culpa de Déu sinó per culpa meva. Si jo utilitzo correctament la facultat de jutjar que Déu m’ha donat, no m’equivocaré mai. Però, com és que Déu permet que jo la utilitzi incorrectament? No podria haver-me creat de tal manera que efectivament no pogués equivocar-me mai?  

El que sí podem fer és analitzar com es produeixen els errors humans:

Els errors es produeixen quan fem un judici (una afirmació o una negació). Per exemple, si dic que “el linx és ovípar”, afirmo quelcom que no es correspon a la realitat. En els judicis hi intervenen l’enteniment i la voluntat. L’enteniment coneix idees i la voluntat decideix si les afirma, les nega o s’absté. Sobre l’enteniment podem dir que és limitat (no és infinit), però no pas que sigui defectuós (dolent) i s’hagi d’equivocar. En tot cas, no hi ha cap raó que obligui a Déu a donar-me un enteniment infinit, i no em puc queixar del fet que el meu enteniment sigui limitat, “ja que de fet és propi d’un enteniment finit que no comprengui una infinitat de coses, i propi d’un enteniment creat ser finit.” (MM IV86). Pel que fa a la voluntat, la situació és diferent. La voluntat és absolutament lliure, es pot dir que no té límits: “per la manera com l’experimento, [la voluntat] és tan gran i extensa que no puc comprendre la idea de cap altra que ho sigui més. De manera que és ella principalment la que em fa conèixer que estic fet a imatge i semblança de Déu.” (MM IV, 82)

Així doncs, per què ens equivoquem?

El problema no és la limitació de l’enteniment, perquè quan veig amb evidència una idea està clar que no m’equivoco. Tampoc no és culpa de la voluntat, que és prou àmplia i perfecta. El problema està en la precipitació, en la falta de rigor que porta a vegades a la meva voluntat a traspassar els límits de l’enteniment, és a dir, a afirmar o negar precipitadament coses que encara no entenc amb prou evidència. Quan no entenc prou clarament quelcom, la meva voluntat és indiferent i el millor que puc fer és abstenir-me de afirmar o negar.

Per tant, la responsabilitat dels meus errors és exclusivament meva, i no implica cap mena d’imperfecció en Déu.“Perquè de fet no és cap imperfecció en Déu que m’hagi donat llibertat de pronunciar-me o no sobre coses de les quals l’enteniment no té un coneixement clar i distint. En canvi, sens dubte és una imperfecció en mi que jo no l’usi correctament i que jutgi precipitadament coses que entenc de manera obscura i confusa.” (MM.IV87)

Si acostumo la meva ment a no apartar-se del rigor metodològic i no acceptar com a veritable res que no sigui evident, puc estar segur que no erraré.

La ciència moderna cerca precisament el màxim rigor metodològic. La investigadora de la foto us sembla que prendrà una decisió precipitada? Algú li mana la pressa? I què podria passar si dona per certa una conclusió precipitada?

Tanmateix, penseu que és possible trobar una evidència tan gran que no hi hagi cap motiu per a posar-ho en dubte? Recordeu el que explicàvem a primer sobre la provisionalitat del coneixement científic?