EL SENTIT DEL CARTESIANISME

El cartesianisme, més que un cos doctrinal, és l'esforç de l'home per assolir una autonomia gnoseològica, és a dir, la defensa d’una actitud crítica en contraposició a una actitud dogmàtica. Fixeu-vos que la primera regla del mètode reclama no acceptar res que no sigui evident. Però, quina és la font d'evidència més important, els sentits o la intuïció racional? En tant que aquesta autonomia gnoseològica l'assolim fonamentant-nos en la racionalitat ens trobem amb la filosofia racionalista (en la qual inclourem a Descartes). Si, en canvi, ens fonamentem en l'experiència sensorial ens trobarem amb la filosofia empirista.

L’època de Descartes està marcada per dues tendències filosòfiques fonamentals: la puixança de l’escepticisme de Montaigne i l’impacte de la revolució científica. Descartes, partint dels nous coneixements científics, intenta restablir la confiança en les facultats humanes de coneixement, a l’hora que construeix un sistema filosòfic amb fonamentació metafísica que va ser molt influent en la història. La confiança en la raó (combinada amb l’experiència com a factor regulador dels seus límits, tal com defensaran els empiristes) serà una convicció que arribarà als nostres dies. Actualment continuem exigint racionalitat als científics, però també als polítics i a qualsevol actor social.

També ha marcat la història i continua essent actual la necessitat de ser conscients del mètode que seguim en les nostres investigacions, per bé que els estudis sobre metodologia científica hagin evolucionat per camins diferents dels proposats per Descartes. Avui no admetem com a científica una conclusió que es presenti sense cap referència a la metodologia emprada per a arribar-hi.

Filològicament, “cartesià” ha passat a ser sinònim de “racional”, “clar”, “ordenat” i “metòdic”. Així, parlem d’un esperit cartesià com podem parlar d’un espectacle dantesc, d’una política maquiavèl·lica, d’un amor platònic o d’una situació kafkiana.