Xavier Vilaseca i Bañeras
FILOSOFIA PER A JOVES ESTUDIANTS
VIDA I OBRA
Segur que tots coneixeu Descartes per aplicacions de la seva matemàtica tals com els eixos d’abscisses i ordenades (x,y). En matemàtica podem dir que va ser el pare de la geometria analítica. Però, a més, el seu paper més destacat en la història del pensament és ser l’iniciador teòric de la modernitat filosòfica. La filosofia moderna té, naturalment, altres precursors, però les obres de Descartes són emblemàtiques en aquest sentit.
Descartes, o Cartesius en llatí, va néixer el 1596 a La Haye, que aleshores era ciutat francesa (actualment és a Bèlgica i es diu Descartes, en honor a la memòria del filòsof). La seva mare va morir en néixer ell. Entre 1604 i 1612 va estudiar intern al prestigiós col·legi jesuïta de La Flèche. En els darrers tres cursos de La Flèche, Descartes va rebre l’ensenyament filosòfic consistent en la versió escolàstica (Suárez) dels temes i les obres d’Aristòtil:
Finalment, es va graduar en Dret a Poitiers.
Descartes, però, no se sent satisfet amb el que ha après als llibres i ens diu que va decidir “no buscar altra ciència que la que pogués trobar en mi mateix o en el gran llibre del món”. Posseïa una modesta fortuna que li permetia despreocupar-se de les qüestions materials. L’any 1618 va decidir ingressar a l’exèrcit holandès i després en un exercit de Baviera, més per acumular experiències que no pas per fer fortuna (fins i tot va renunciar a la soldada). Els seus viatges li van permetre tenir una visió més distanciada i relativista dels costums, i eliminar prejudicis.
El 10 de novembre de 1619, mentre l’exèrcit reposava durant la temporada d’hivern, a Neuburg, una petita població alemanya al costat del Danubi, propera a Ulm (prop de Munchen, a Baviera), va descobrir, segons ens explica ell mateix, els fonaments d’una ciència admirable. Aquí podem intuir que Descartes ha trobat una mena de “mètode universal” capaç de portar a la unificació de les ciències. Però no és fins a 1626 que, a París, escriu l’obra que quedaria incompleta: “Regulae ad directionem ingenii”. En el Discurs del Mètode fa referència a aquesta estada a Neuburg, i ens diu que allà va decidir començar de zero la bastida de l’edifici de les seves pròpies idees, abandonant provisionalment els ensenyaments rebuts, no perquè fossin falsos, sinó perquè no podia estar segur que fossin certs. A més, posa de manifest l’individualisme característic de la modernitat: s’ho vol fer tot ell sol. No demana ajut, ni de llibres ni de mestres. Precisament, la diversitat d’opinions contradictòries que ha trobat en els llibres dels filòsofs més doctes i la diversitat de parers que ha trobat en els mestres i en els diferents pobles que ha conegut, l’han portat a no confiar en altra coneixement que el que pugui obtenir per ell mateix. No es pas relativista, sinó que relativitza tot el que ha après per cercar quelcom sòlid i veritable.
El 1628 Descartes es retira a Holanda on viurà, canviant de residència diverses vegades, fins a 1649.
El primer any de ser a Holanda escriu un petit tractat de metafísica destinat a establir els fonaments de la seva física a partir de la reflexió sobre l’existència de Déu i de les nostres ànimes.
L’any 1633 escriu el “Tractat del món”. Aquell mateix any, el Sant Ofici condemna a Galileu per haver sostingut el moviment de la terra. Això el deixa veritablement trasbalsat. No s’atreveix a publicar el seu “Tractat del món”, en el qual, segons explica Descartes en una carta al seu amic, el Pare Mersenne:
"...la translació de la terra es dedueix amb evidència i és tan lligada a la resta del contingut que no és possible d’extirpar-la del tractat sense que aquest quedi irremissiblement defectuós."
Però Descartes no renuncià a la difusió de la seva física i del seu mètode. Així, l’any 1637, publicà l’obra que en principi s’havia de titular:
“Projecte d’una ciència universal que pugui elevar la nostra naturalesa al seu més alt grau de perfecció. A més, la Diòptrica, els Meteors i la Geometria, on les matèries més curioses que l’autor ha pogut triar són explicades de tal manera, que fins aquells que mai les hagin estudiat poden comprendre-les.”
Finalment el títol es va canviar per una versió més breu:
“Discurs del mètode per a dirigir bé la pròpia raó i cercar la veritat en les ciències, més la Diòptrica, els Meteors i la Geometria, que són assajos d’aquest mètode”.
En realitat, es tracta de quatre obres juntes. La més important per a la filosofia és la primera i es coneix simplement com “Discurs del mètode”.
El 1641 aparegueren les “Meditacions metafísiques”. En aquesta obra, Descartes desenvolupa la seva metafísica centrada en el dualisme antropològic i l’establiment de l’existència de Déu com a garantia del coneixement i fonament de la realitat de les altres substàncies.
El 1644 aparegueren els Principis de Filosofia” i el 1649 publicà el “Tractat de les passions”.
Va morir el 1650, a Suècia, a la cort de la reina Cristina de Suècia, que l’havia convidat a residir-hi (sembla que d’una pneumònia en un país amb massa fred).
Va ser un personatge molt controvertit a la seva època. Va aconseguir una fama i un prestigi intel.lectual enormes en vida. Va ser venerat com un geni matemàtic i la seva filosofia va despertar admiració i controvèrsia. Mentre algunes universitats prohibien la seva filosofia, d’altres l’animaven a continuar. Fins i tot el van arribar a acusar de blasfem! I malgrat tot, ell sempre havia demanat l’aprovació dels doctors de l’Església, per evitar que li passés com a Galileu. L’església va publicar, a partir de 1557 i fins a 1966, una relació de llibres prohibits que es coneixia com a “Índex”. L’any 1663 les obres de Descartes van tenir l’honor de ser incloses en aquest índex.
Descartes va ser contemporani de grans figures intel·lectuals: