L'IDEALISME ALEMANY: HEGEL

L’idealisme alemany és un corrent de pensament que compren principalment a tres filòsofs: Fichte, Schelling i Hegel.

Prengueren com a punt de partida a Kant. Kant havia negat la possibilitat de la metafísica com a ciència. Però els idealistes alemanys consideraran que el que cal és canviar el mètode de la metafísica. Kant observava que la metafísica planteja contradiccions. Els idealistes no s’aturaran en front de les contradiccions. Ans el contrari, entendran les contradiccions com a motor de la metafísica. Les idees no són estàtiques sinó dinàmiques (progressen dialècticament) i el que ha de fer el metafísic és descobrir aquesta dinàmica de les idees, que no és altra que la dinàmica de la realitat.

LA RECUPERACIÓ DE PARMÈNIDES I HERÀCLIT. LA DIALÈCTICA

El tercer axioma de la metafísica de Parmènides afirmava que “és el mateix ésser i pensar, és a dir, la visió del que és”.

La identificació entre “ésser” i “pensament” la trobàvem també a la metafísica de Plató en la identificació d’ésser i Idees (si bé el món de les idees no es pot identificar amb un “pensament” humà).

La identificació entre els principis ontològics (de l’ésser) i lògics (del pensament), per part d’Aristòtil, apuntava a la mateixa direcció. Per a Aristòtil, la lògica reflectia l’estructura ontològica de la realitat.

Però Kant va posar de manifest que la “cosa-en-si” (realitat noümènica) no havia de ser necessàriament lògica. Només era lògic el “fenomen”, en tant que s’adaptava a la nostra estructura categorial a-priori. Kant, doncs, finalment trenca la tradició parmenidiana de forma radical. L’ésser és l’ésser, i no se’n pot parlar lògicament (sí simbòlicament), i el pensament no és identificable amb l’ésser, sinó que només és la nostra forma de comprendre l’ésser.

Hegel recuperarà la identitat entre ésser i pensar, però no de la forma ingènua d’Aristòtil, sinó negant la cosa-en-si. Tot el que és racional és real, i tot el que és real és racional. La realitat és Idea. Tornem d’alguna manera a Plató, però negant la diferència entre els dos móns platònica. Hi ha un únic món: l’ideal.

Però la racionalitat de la Idea (de la realitat) no és estàtica (acabada i definitiva) com la de Parmènides o la dels racionalistes, sinó dialèctica, com el Logos d’Heràclit. Recordeu que per a Heràclit la guerra és el pare de totes les coses, és a dir, l’enfrontament, o la contradicció, genera la seva pròpia superació. El logos era la llei dels canvis, en una realitat en constant canvi.

Kant havia fet notar que la raó, quan vol parlar de la realitat en si mateixa (metafísica) cau en contradiccions. Això, segons Kant, posava de manifest la impossibilitat de la metafísica. Però Hegel ens dirà que la contradicció és el motor del pensament i de la realitat, de la mateixa manera que per Heràclit el moviment s’explicava per l’oposició entre contraris.

Per a Hegel, la lògica de la realitat (o la realitat de la lògica) és dialèctica. Aquesta dialèctica segueix el següent esquema:

Sempre que s’afirma (o existeix) quelcom (tesi) apareix la possibilitat lògica (o real) de la seva contrària (antítesi). Però la realitat (la lògica) no suporta la contradicció (això ja ho deia Aristòtil) i per tant genera una síntesi que supera la contradicció. La síntesi no és ni la tesi ni l’antítesi, sinó una nova tesi que les conté i les supera. Però la síntesi és constitueix com a una nova tesi i, necessàriament genera una nova contradicció (nova antítesi) que cal superar amb una nova síntesi.

Això és un procés, tant de pensament com de la realitat. Si la realitat és lògica, la història de la realitat és un procés dialèctic que progressa cap a una síntesi final.

LA RECUPERACIÓ DE PLOTÍ I SPINOZA. DÉU – REALITAT – HISTÒRIA

Per a Plotí (filòsof neoplatònic del segle III), la història era un procés de desplegament de la unitat inicial que anomenava “l’U” (identificable amb Déu). La realitat era el resultat d’aquest desplegament.

Per a Spinoza Déu era la mateixa realitat, l’absolut de la realitat.

Per a Hegel Déu és l’ésser absolut. No es pot dir que l’ésser no existeix (Parmènides), ni que l’absolut (la totalitat de la realitat) no existeix. Estem d’acord amb Spinoza que si Déu és l’ésser absolut de la realitat no cal que ens preguntem si existeix.

Però si que ens podem preguntar, què és l’ésser absolut.

Sorprenentment, si analitzem lògicament el concepte d’ésser absolut ens apareix com a equivalent a “no-res”. L’ésser absolut seria quelcom absolutament indeterminat (apeiron), és a dir, sense cap determinació específica. Recordeu que l’extensió i comprensió d’un concepte varien en sentit invers. Si l’extensió és infinita la comprensió és nul·la (no-res).

Si pensar l’ésser com a absolut porta a pensar-lo com a no-res, ens trobem davant d’una contradicció fonamental:

TESI: L’ésser és --------------------ANTÍTESI: L’ésser no és res

La síntesi serà l’esdevenir del món, és a dir, un món que és però deixa de ser per a ser el que no és, un “món en el temps”.

D’aquesta manera l’absolut esdevé realitat positiva, històrica.

Si pensem en l’ésser com a Idea, direm que la història és el desplegament dialèctic de la Idea.

Si pensem en l’ésser com a Déu, direm que la història és el procés gràcies al qual l’absolut (Déu) pren consciència de si mateix.

La oposició inicial “ésser” – “no-res” que se sintetitza en l’esdevenir-se del món, s’explica simbòlicament en la religió com la creació del món per part d’un Déu infinitament perfecte. Ara bé, si realment era perfecte no podia faltar-li res. Però si no li faltava res, per què va crear el món?

Recordeu que per a Aristòtil Déu era “pensament que es pensa a si mateix”. Si realment és així, l´ésser en pensar-se a si mateix es pensaria com a no-res, i aquesta contradicció (lògica-real) seria el que generaria l’aparició de la realitat finita. Aquesta realitat produiria una nova contradicció entre matèria i esperit. L’esperit, encarnat per la humanitat, té com a finalitat ser l’autoconsciència de la realitat, és a dir, de Déu desplegat. La finalitat de la història natural i cultural és la mateixa: que Déu arribi a una positiva autoconsciència, que la realitat es conegui a si mateixa, arribant així a la perfecció. La història té com a finalitat l’assoliment de la plena perfecció de Déu autoconscient. El Déu perfecte no és al principi, sinó al final de la història.