Xavier Vilaseca i Bañeras
FILOSOFIA PER A JOVES ESTUDIANTS
MARX I ENGELS
KARL MARX I FRIEDRICH ENGELS 
Karl Marx va néixer a Alemanya l’any 1818 i va morir a Londres l’any 1883. Era d’origen jueu.
L’any 1847 fundà amb Friedrich Engels (1820-1895) el Partit Comunista.
Marx i Engels treballaven conjuntament i firmaven plegats bona part de les seves obres. Les més destacades són “El Manifest Comunista” (1848) i “El Capital” (1876). Normalment s’atribueix a Marx la major profunditat intel.lectual, i a Engels l’aportació de mitjans (Engels era fill d’un ric empresari tèxtil de Manchester). Alguns historiadors, però, tendeixen a atribuir a Engels més mèrits filosòfics i a Marx una més gran capacitat comunicativa i de seducció. Sigui com sigui, nosaltres seguirem la tradició més general i parlarem de Marx com a representant de tots dos.
CRÍTICA A HEGEL I FEUERBACH
Marx creia que Hegel havia portat la filosofia teòrica a la seva plenitud. De Hegel, Marx heretarà el mètode dialèctic. Però no entendrà la història com a desplegament dialèctic de l’esperit sinó com a història de la matèria. Per això Engels considerava el sistema filosòfic marxista com a materialisme dialèctic.
A més, Marx creia que fins aleshores la filosofia havia dedicat tots els seus esforços a interpretar el món i ja havia arribat l’hora de fer un pas endavant: es tracta de transformar el món més que d'interpretar-lo. La filosofia ha de ser superada per l’acció (acció política, s’entén).
Marx assumeix el concepte d’alienació proposat per Feuerbach. Considera també que Feuerbach ha fet molt bé de substituir l'idealisme pel materialisme; però encara té, segons Marx, mentalitat burgesa. No se n'adona que més important que l'alienació religiosa és la alienació econòmica del proletariat.
El marxisme considera a l’home un ésser autocreador. L’home s’autoconstrueix mitjançant la praxis del treball. Praxis significa acció i es contraposa a reflexió. L’home es caracteritza pel que fa i es defineix per com actua, independentment del que pensi. L’home es defineix pel treball (per tant, l’home que no treballa no és pròpiament un home). El treball és la forma d’humanitzar-nos.
En el treball, en primer lloc, l’home converteix en objecte (producte) part de si mateix. En segon lloc, es recupera en forma superior mitjançant el consum. Hi ha doncs un flux d’energia que surt de l’home i que hi ha de retornar.
Tots els béns de consum tenen en comú el fet de ser el resultat d’un esforç de treball. Aquest serà l’únic criteri adequat de valoració dels productes en una economia de canvi. El valor d’un objecte ve determinat per la quantitat de treball que s’hi hagi invertit. Aquest valor se simbolitza amb els diners.
Els diners permeten realitzar tota mena d’intercanvis amb una comoditat i agilitat clarament superior al sistema de permuta dels béns de consum. Aquest ha de ser l’únic sentit dels diners: eina per agilitar l’intercanvi de productes i serveis. Però, en realitat, els diners no només s’utilitzen per intercanviar productes del treball, sinó també per comprar la pròpia força de treball.
En el règim econòmic capitalista el treballador es converteix en mercaderia. En el sistema capitalista el treball no es viu com una forma de realització personal, com una forma d’humanització, sinó que es viu com un càstig. El treballador del sistema capitalista viu deshumanitzat. El capitalista compra amb els seus diners la força de treball dels obrers (proletariat). A canvi del seu treball, l’obrer rep un salari que sempre és inferior al valor real del producte del seu treball. A l’obrer hom li paga l’indispensable per a què pugui seguir vivint i treballant, però mai no se li paga l’equivalent al valor real del que produeix. La diferència entre el valor de mercat del producte i la suma de les despeses de producció i el salari corresponent al treballador és la plusvàlua que es queda el capitalista:
matèries primeres + mitjans de producció = despeses de producció
valor de mercat – (despeses de producció + salaris) = plusvàlua
(podríem afegir en aquestes fórmules les despeses de comercialització, o bé considerar-les com una despesa de producció més)
L’ALIENACIÓ
La plusvàlua es considera l’interès legítim del capital, el benefici que justifica el risc de la inversió de capital en una empresa. Però per a Marx el capital no és més que una ficció, no és res de per si, si no va lligat al treball, que és la única font de valor.
La plusvàlua correspondria legítimament al treballador que la genera. En veure-se’n privat en profit de la ficció del capital, el treballador està alienat. Aquesta és l’alienació fonamental, la mare de totes les alienacions: l’alienació econòmica. El treball en el capitalisme és deshumanitzador, és alienant.
Darrera tota acumulació de capital hi ha una apropiació de plusvàlues, és a dir, un robatori i uns obrers alienats, és a dir, robats. Caldria matisar la diferència entre un robatori i una alienació: la consciència del subjecte. Quan hom pateix un robatori n’és plenament conscient. No així quan hom està alienat. El treballador protesta perquè el salari és baix, però no se n’adona que el veritable problema és el fet d’estar supeditat ala tirania del capital.
De fet, el treballador ha de prendre consciència de classe com a primer pas per al seu alliberament de l’alienació. I aquesta ha de ser la funció del partit comunista o del sindicat comunista (que en un principi eren difícilment diferenciables).
L’alienació econòmica no és l'única, si bé és la fonamental. Si poguéssim posar fi a l’alienació econòmica, les altres caurien pel seu propi pes i l’home es veuria finalment alliberat i plenament realitzat. Però mentre al món hi hagi explotadors i explotats perviurà l’alienació econòmica i totes les altres.
D’entre les alienacions derivades de l’econòmica destaca l’alienació religiosa, que és l’alienació de l’home respecte a Déu. Aquest Déu no és més que una projecció de l’home, de l’autoconsciència humana (autoconsciència alienada en el nivell fonamental de l’alienació econòmica). Déu apareix com a refugi, com a consol, com a promesa d’alliberament en el “més enllà”; però això es deu a què l’home no està alliberat “aquí”. La religió és l’opi del poble: manté al poble adormit, impedint així els moviments revolucionaris. Conceptes com la humilitat, el perdó, les benaurances dels pobres, el posar l’altra galta, etc., en són exemples prou clars.
EL MATERIALISME HISTÒRIC
El materialisme històric es fonamenta en la diferenciació entre infraestructura i superestructura, i consisteix a donar prioritat a la primera sobre la segona.
INFRAESTRUCTURA:
Amb el concepte d’infraestructura, Marx designa el que normalment solem anomenar “sistema econòmic”. Més concretament, és el conjunt de relacions de producció que defineixen un sistema econòmic. Les relacions de producció, juntament amb els mitjans de producció, constitueixen els diversos modes de producció que defineixen i caracteritzen les diferents civilitzacions al llarg de la història.
Els modes de producció principals són:
El salari es determina per la lluita antagònica entre capitalista i obrer. Triomfa necessàriament el capitalista. El capitalista es pot mantenir més temps sense l’obrer que aquest sense el primer. Les agrupacions de capitalistes són habituals i efectives; les coalicions d’obrers estan prohibides i els comporten danys. A més, el terratinent i el capitalista poden afegir a les seves rendes els guanys industrials; en canvi, l’obrer no complementa amb rendes del sòl ni amb interessos del capital el que guanya amb el seu treball a la indústria. Per això és tan gran la competència entre els obrers.
Marx. Escrits econòmics-filosòfics
SUPERESTRUCTURA:
Com podem observar, en tots els modes de producció (exceptuant el comunisme primitiu i, després, al final de la història el comunisme, que explicarem després) hi ha una desigualtat de classes, una explotació d’uns per altres que implica una tensió social. Per poder mantenir l’estabilitat del sistema, la infraestructura genera una superestructura que encobreix l’alienació econòmica fonamental. Per tant, la superestructura és una conseqüència de la infraestructura econòmica.
La superestructura inclou la cultura, la política, l’art, la religió... Aparentment la superestructura és autònoma, però en realitat és només una forma d’encobriment. La política, les ideologies, la religió i la cultura estan al servei de l’economia.
Cultura i dret són sempre el producte dels interessos de les classes dominants. Això és aplicable a tots els modes de producció, si bé els burgesos no ho entenen i creuen que la seva cultura i el seu dret són els únics veritables, naturals i racionals, i s’escandalitzen del que proposen els comunistes. Per exemple, Marx proposa abolir la família, però no es refereix a les relacions sentimentals entre esposos, pares i fills, sinó als esquemes familiars convencionals que converteixen el matrimoni burgès en un contracte d’interessos patrimonials i un sistema d’herències.
Atesa aquesta distinció entre infraestructura i superestructura, si volem estudiar la història hem d’estudiar, abans de res, l’economia. En tant que l’economia constitueix l’element material d’una forma social, parlem de materialisme històric.
Aquesta serà l'única forma científica de tractar el tema social. I en això fonamenta la crítica als que anomena “socialistes utòpics”, que plantegen un ideal de futur prescindint d’aquesta mena d’anàlisi. Si no s’analitzen i coneixen a fons els mecanismes que regulen la societat, és impossible descobrir els mitjans que han de fer possible l’adveniment dels ideals que hom proposi.
La historiografia moderna és hereva de la metodologia d’anàlisi marxista, per la importància que dona als aspectes econòmics en analitzar els processos històrics. De tota manera, no es manté el sentit exclusivament unidimensional que fa que absolutament tot depengui de l’economia. L’econòmic és un factor fonamental, però no és l’únic. En lloc de suposar que tot el superestructural depèn de l’economia, hom suposa que política, cultura, religió, ideologia i economia són factors que interactuen.
LA DIALÈCTICA
Marx proposa un mètode per analitzar les diverses formes de civilització a partir de la diferenciació entre infraestructura i superestructura. Però això no és suficient. Cal també explicar com es passa d’un model de civilització a un altre, d’un mode de producció a un altre. Aquí és on entra en joc la dialèctica.
La història de totes les societats que han existit fins als nostres dies és la història de les lluites de classes. Homes lliures i esclaus, patricis i plebeus, senyors i serfs, mestres i oficials, en una paraula: opressors i oprimits s’han enfrontat sempre, han mantingut una lluita constant, oculta de vegades, i altres cops franca i oberta; lluita que ha acabat sempre amb la transformació revolucionària de tota societat o amb l’enfonsament de les classes bel·ligerants.
Marx i Engels. El manifest del Partit Comunista
Marx reprèn la idea hegeliana de dialèctica que explica el moviment de la Idea com a procés de confrontació (de tesi i antítesi) i síntesi. Però ara Marx no ens parlarà de la “lògica de l’ésser”, de la dialèctica de l’Esperit, sinó de la història de les societats entesa com a procés dialèctic.
Marx és sensible als avenços de les ciències naturals, especialment a l’evolucionisme de Darwin. La vida natural té la seva història, i en aquesta història la lluita per la supervivència hi té un paper fonamental. De tota manera, hi ha una diferencia essencial entre l’evolucionisme de Darwin i la dialèctica de la història de Marx: Darwin planteja l’evolució de les espècies com un sistema mecànic (mecanicisme) mentre que en Marx descobrim un plantejament clarament finalista: la història és un procés que té com a finalitat l’assoliment del sistema comunista, que en serà la culminació i el final.
La primera oposició que posa en funcionament els mecanismes de la dialèctica històrica s’esdevé quan apareix la propietat privada, i enfronta als propietaris i als no-propietaris. El procés dialèctic és un procés de lluita, que en el marxisme s’entén com a lluita de classes, i que dóna lloc a revolucions.
En el mode de producció capitalista la lluita de classes enfronta a capitalistes i proletariat. Si prenem el sistema capitalista com a tesi, aquesta oposició donarà peu a la seva antítesi, que Marx anomena la dictadura del proletariat, i finalment a la síntesi definitiva: el comunisme, en el qual se superarà l’alienació econòmica, i totes les altres alienacions de retruc.
El comunisme arribarà inexorablement. El sistema capitalista hi condueix necessàriament. Quan s’han de posar junts gran nombre de treballadors en grans indústries per augmentar els beneficis del capital, inevitablement aquests treballadors deixaran de competir entre ells, s’ajudaran i s’organitzaran en sindicats i acabaran fent la revolució.
Mentre això no succeeix, no cal fer esforços per suavitzar la tensió entre capitalistes i proletariat. Per a Marx, el procés dialèctic comporta una necessitat interna, és a dir, la síntesi es donarà necessàriament, tard o d’hora. No es pot aturar la història, que marxa inevitablement cap a la síntesi final, cap a la plena consciència de la humanitat no alienada (recordeu que per a Hegel la història era un procés imparable cap a la plena autoconsciència de l’Absolut, que per a Marx no és més que la realitat material).
Els comunistes no han d’intentar acostar posicions i solucionar conflictes. El conflicte és el motor de la història (Heràclit). La funció del Partit Comunista ha de ser contribuir a què els treballadors de tot el món s’uneixin, prenguin consciència de classe, i s’enfrontin plegats al veritable enemic, el capital, per a imposar-se com a classe dominant (dictadura del proletariat). La dictadura del proletariat servirà per acabar amb les diferències de classes. Només així, finalment, l’Estat perdrà tot el seu caràcter polític, ja que el poder polític no és més que el poder organitzat d’una classe per a oprimir-ne una altra.
El procés històric es produirà de forma violenta (revolucionària) quan les diferències i les tensions que enfronten les dues classes antagòniques esdevindran insostenibles. De la mateixa manera, podríem explicar la revolució francesa com a l’esclat de la tensió entre estaments del sistema feudal, que va donar com a síntesi el sistema capitalista.
Hem de recordar que Marx basa la seva anàlisi en l’estudi de les formes més agressives del capitalisme anglès de la revolució industrial. En aquell context, les condicions de vida i treball del proletariat anglès eren insostenibles. No existia la “seguretat social”, les jornades podien ser de 12 a 14 hores, no existien vacances ni pensions de jubilació, no es cobraven subsidis per malaltia o invalidesa. Els nens treballaven de ben petits. Els treballadors vivien en barris insalubres, sense les més indispensables condicions d’habitabilitat. Marx creia que era evident que a Anglaterra la revolució comunista es produiria de forma imminent, donada l’insuportable tensió entre capitalistes i proletariat anglès.
Però, contra tot pronòstic, la revolució comunista es va donar a la URSS, i no a Anglaterra. Per què? El capitalisme descarnat de la revolució industrial va haver de cedir davant les demandes de la classe treballadora. Van ser principalment els sindicats comunistes els que van portar el lideratge en els moviments reivindicatius dels treballadors (contravenint la idea original de Marx). D’aquesta manera, en lloc d’aguditzar-se, les tensions es van suavitzar i no es va produir cap revolució violenta, sinó el pas a un nou model de capitalisme i un nou model d’estat que, a Europa, es coneix com “estat del benestar”. De fet, el problema més greu dels nostres dies no és ser un treballador sinó ser un aturat. I la contraposició més tensa està entre països rics i països pobres.
La primera revolució comunista es va produir a Rússia el 1917. Rússia no tenia un capitalisme avançat, però si una classe proletària molt concentrada en grans empreses de molts treballadors, que propiciava el seu contacte, conscienciació, organització i acció revolucionària.
A Rússia, i als altres països comunistes, en lloc de tendir cap a la desaparició de l’Estat, es van reforçar (contràriament al que havia proposat Marx). Però el problema principal és que no va donar lloc a l’esperada “igualtat”, sinó a una contraposició entre dirigents privilegiats i treballadors poc motivats, o entre “partit” i “dissidència” que quedava molt lluny dels ideals de llibertat de Marx. D’alguna manera podríem dir que no es va passar mai de la dictadura del proletariat a l’ideal comunista que Marx plantejava: una societat universal, on tots els homes serien igualment lliures i es realitzarien plenament com a persones a través d’un treball que els dignificaria com a tals, i que els permetria viure sense penúries, amb dignitat i satisfacció, tocant de peus a terra, sense falsos somnis profètics, sense mentides i en pau.
UNA CURIOSITAT
La concepció de la història de Marx segueix un esquema bíblic. Aquesta coincidència se sol atribuir al seu origen jueu. Vegem-ho:
Mode de producció comunista primitiu.................Paradís
Aparició de la propietat privada....................Pecat original
Partit Comunista...........................Naixement del Salvador
Revolució comunista.........................................Judici final
Societat comunista.................................Paradís dels justos
EL SOCIALISME MARXISTA O COMUNISME CIENTÍFIC
Al Manifest Comunista, Marx i Engels, a més de presentar les bases teòriques del comunisme, fan una anàlisi dels diversos tipus de socialisme existents.
Curiosament, el Manifest del Partit Comunista no fa referència a l’Anarquisme. Els principals ideòlegs de l’anarquisme, Mikhaïl Bakunin (1814-1876) i Pierre-Joseph Proudhon (1809-1865) estaven convençuts que el poder i l’Estat, independentment de qui es tracti, sempre generen opressions i injustícies. La seva idea era la destrucció de l’Estat com a únic sistema per aconseguir que l’home fos lliure, bo i solidari, sense necessitat de lleis ni sistemes repressius. En la Primera Internacional, l’enfrontament entre Bakunin i Marx produirà la primera escissió en el moviment obrer.
L’anarquisme va ser especialment important en la història del moviment obrer a Catalunya. Mentre a la resta del món dominava la ideologia comunista en el moviment obrer, només a Catalunya es mantenia l’esperit de l’anarquisme. Què en saps de l’anarquisme a Catalunya? |
|
El socialisme marxista es defineix com a socialisme científic en contraposició al que va anomenar socialisme i comunisme crític utòpic. És veritablement progressista i apareix quan encara el proletariat no té consciència de classe. Pensadors com Saint-Simon, Fourier, Cabet o Owen aspiren a construir un món millor, una societat sense injustícia, on tots visquin en harmonia. Estan convençuts que quan la societat conegui les seves idees i les seves propostes, s'adonarà que són el pla més perfecte per a realitzar la millor de les societats possibles (intel.lectualisme ingenu). Rebutgen l'acció política, i principalment la revolucionària: volen trobar una via pacífica predicant amb l'exemple, intentant petits experiments que sempre els fallen. Són, per tant, "utòpics" (seguint el terme creat per T.More).
El marxisme pretén ser un SOCIALISME CIENTÍFIC, és a dir, que basi la seva acció política en el coneixement científic de la realitat social i dels seus mecanismes de funcionament (econòmics) i evolució (dialèctics). És un socialisme revolucionari que està convençut que el destí de la humanitat és el ple desenvolupament de la persona en llibertat, sense alienacions. En el Manifest del Partit Comunista explica quines són les intencions i les accions dels comunistes:
“Resumiendo: los comunistas apoyan en todas partes, como se ve, cuantos movimientos revolucionarios se planteen contra el régimen social y político imperante.
En todos estos movimientos ponen de relieve el régimen de la propiedad, cualquiera que sea la forma más o menos progresiva que revista, como la cuestión fundamental que se ventila.
Finalmente, los comunistas laboran por llegar a la unión y la inteligencia de los partidos democráticos de todos los países.
Los comunistas no tienen por qué guardar encubiertas sus ideas e intenciones. Abiertamente declaran que sus objetivos sólo pueden alcanzarse derrocando por la violencia todo el orden social existente. Tiemblen, si quieren, las clases gobernantes ante la perspectiva de una revolución comunista. Los proletarios, con ella, no tienen nada que perder, como no sea sus cadenas. Tienen, en cambio, un mundo entero que ganar.
Proletarios de todos los países, uníos!"
Descriu també la dictadura del proletariat:
“El proletariado se valdrà del Poder para ir despojando paulatinamente a la burguesía de todo el capital, de todos los instrumentos de la producción, centralizándolos en manos del Estado, es decir, del proletariado organizado como clase gobernante, y procurando fomentar por todos los medios y con la mayor rapidez posible las energías productivas.
Claro está que, al principio, esto sólo podrá llevarse a cabo mediante una acción despótica sobre la propiedad y el régimen burgués de producción, por medio de medidas que, aunque de momento parezcan económicamente insuficientes e insostenibles, en el transcurso del movimiento serán un gran resorte propulsor y de las que no puede prescindirse como medio para transformar todo el régimen de producción vigente.
Estas medidas no podrán ser las mismas, naturalmente, en todos los países.
Para los más progresivos mencionaremos unas cuantas, susceptibles, sin duda, de ser aplicadas con carácter más o menos general, según los casos:
EXERCICI:
L’estat del benestar actual, sigui governat per partits de dretes o d’esquerres, ha fet seus molts dels projectes programàtics del comunisme marxista. Digues com s’han anat realitzant o no cada un dels punts anteriors al modern Estat Espanyol.
Finalment fa una breu referència al que serà el comunisme (que no s’ha de confondre amb la dictadura del proletariat):
“Tan pronto como, en el transcurso del tiempo, hayan desaparecido las diferencias de clase y toda la producción esté concentrada en manos de la sociedad, el Estado perderá todo carácter político. El Poder político no es, en rigor, más que el poder organizado de una clase para la opresión de la otra. El proletariado se ve forzado a organizarse como clase para luchar contra la burguesía; la revolución le lleva al Poder; mas tan pronto come desde él, como clase gobernante, derribe por la fuerza el régimen vigente de producción, con éste hará desaparecer las condiciones que determinan el antagonismo de clases, las clases mismas, y, por tanto, su propia soberanía como tal clase.
Y a la vieja sociedad burguesa, con sus clases y sus antagonismos de clase, sustituirá una asociación en que el libre desarrollo de cada uno condicione el libre desarrollo de todos.”
