Xavier Vilaseca i Bañeras
FILOSOFIA PER A JOVES ESTUDIANTS
TEORIA POLÍTICA
Ja hem comentat a la biografia que Locke és obertament defensor de la causa revolucionària contra la monarquia dels Estuard i partidari de l’establiment d’una monarquia parlamentària on el monarca se subordini al poder dels representants dels ciutadans.
Els seus escrits polítics són un atac a l’absolutisme i una de les bases de la teoria moderna de l’estat de dret. El propi Thomas Jefferson reconeixerà la influència de Locke en la Declaració d’Independència dels EUA (1776).
Locke criticarà les teories sobre l’origen de la societat de Hobbes, i també les teories de Robert Filmer sobre l’origen diví de la monarquia. Filmer (en defensa de Carles II), en la seva obra El patriarca o el poder natural dels reis (1680), sostenia que el poder polític derivava del poder paternal, patriarcal, donat per Déu a Adam en els inicis de la humanitat, i que per designi diví passà per herència als reis. Segons Locke, les teories de Filmer no es fonamenten ni en les Sagrades Escriptures ni en la raó.
Locke intentarà elaborar una fonamentació racional del que anomena “el veritable origen, abast i finalitat del govern civil”.
Locke utilitzarà indistintament els termes “Estat”, “societat política”, “societat civil” i “govern civil”. La pregunta clau serà: d’on prové el poder polític?
Defineix el poder polític com:
“El dret a dictar lleis, incloent-hi la pena de mort i, consegüentment, totes les penes inferiors, per a la regulació i salvaguarda de la propietat, i a emprar la força de la comunitat en l’execució de tals lleis i en la defensa de l’Estat contra agressions forasteres, i tot això únicament en pro del bé públic.”
Quan parla de propietat no es refereix només als béns materials, sinó a un conjunt molt més ampli que inclou:
Preservar la propietat de les persones significa “preservar les seves vides, la seva llibertat i les seves possessions”.
L’ESTAT DE NATURA I LA LLEI NATURAL:
Per entendre l’origen del poder polític es planteja quina és la situació de l’ésser humà en el que anomena “estat de natura”. En l’estat de natura els homes podien viure en grups lliurement establerts, principalment a partir de llaços familiars o d’afinitat personal i confiança mútua, però sense haver constituït encara un sistema polític i un conjunt de lleis positives. Tot i que defensa que en una època prehistòrica els homes vivien en estat de natura, i que posa diversos exemples de pobles antics que vivien sense haver establert un sistema polític, l’objectiu de Locke no és fer una història de la humanitat. El propòsit és suposar quina seria raonablement la situació i els drets de l’home si no existís un Estat o una societat civil organitzada com a tal. Es tracta d’analitzar com seria una humanitat sense poder polític, però en la qual els homes estessin plenament dotats d’enteniment i raó.
L’estat de natura és “un estat d’igualtat, on tot el poder i la jurisdicció són recíprocs i ningú no té més que els altres; per tal com no hi ha res més evident que el fet que criatures de la mateixa espècie i condició, nascudes indiscriminadament amb els mateixos avantatges naturals i amb l’ús de les mateixes facultats, han de ser també iguals entre si sense subordinació ni subjecció.”
Aquesta igualtat és la base de l’amor mutu (el que podríem anomenar, seguint el lema de la Revolució Francesa: “fraternitat”), del qual es deriven els ideals de justícia i caritat (recordeu que “caritas” significa “amor”).
En l’estat de natura, és a dir, si no hi hagués Estat, l’home “disposaria de perfecta llibertat per ordenar els seus actes i disposar de les seves propietats i de les persones que creguin convenient, dins dels límits de la llei natural, sense demanar permís ni dependre de la voluntat de cap altre home.”
La llei natural s’identifica amb la raó (o racionalitat). Aquesta llei natural obliga a tothom, en tant que tots som éssers racionals. No depèn de l’establiment d’un Estat polític en tant que per naturalesa tots disposem de raó. I aquesta raó és el fonament del dret natural. Per tant, la llibertat perfecta de l’estat natural no significa que l’home tingui llicència per a fer el que li sembli amb ell mateix o amb els altres.
“Aquesta llei, que és la raó, ensenya a tot el gènere humà que, essent tots iguals i independents, ningú no ha d’atemptar contra la vida, la salut, la llibertat ni les possessions d’un altre.”
És més, no només no ha de fer mal sinó també defensar el proïsme:
“Cadascú està destinat a defensar-se a si mateix, però no a abandonar voluntàriament el lloc que ocupa; de la mateixa manera, doncs, que és inqüestionable la seva pròpia protecció, cal que cadascú, tant com li sigui possible, protegeixi la resta de la humanitat, i, si no és per fer justícia a un malfactor, no podrà arrabassar ni danyar la vida ni res d’allò que tendeix a la protecció de la vida, la llibertat, la salut, els memebres o els bens d’una altre.”
La llei natural serà el fonament de la llei civil (o llei positiva), i quan hi hagi discrepància entre les dues, la raó ens ha de portar a defensar la prevalència de la llei natural:
“Les lleis interiors dels països només seran justes en la mesura en què es fonamentin en la llei natural, segons la qual han de ser regulades i interpretades.”
DOCTRINA DEL PODER EXECUTIU NATURAL:
En el fragment de l’apartat anterior es pot deduir que si que es pot “arrabassar o danyar la vida, llibertat, salut, membres o bens d’un altre” quan es tracta de “fer justícia a un malfactor”, és a dir, com a càstig. En l’estat de natura tots els homes tenen el dret i l’obligació de jutjar i castigar en defensa de la llei natural, perquè si ningú no pogués executar-la, aquesta llei seria en va. Tothom té poder de jutjar i castigar, però no de forma absoluta, és a dir, “seguint l’exaltació, l’apassionament o l’extravagància il.limitada de la seva pròpia voluntat, sinó que sigui emprat únicament per retronar-li, fins on dictin la raó i la consciència, quelcom proporcional a la seva infracció, és a dir, en la mesura necessària per a la reparació i la repressió”.
La raó protegeix als homes “d’ultratges i violències”. El criminal no respecta la raó i posa en perill la humanitat. Per això qualsevol humà té el dret i l’obligació de fer justícia.
Fins i tot en l’Estat polític, aquest dret i obligació perdura a l’hora de jutjar ciutadans de països estrangers, que de fet no estan obligats per la llei de cap altre Estat que no sigui el seu, però igualment han de respondre dels seus actes davant la humanitat.
Segons Locke, la mesura del càstig s’ha de conformar als següents criteris:
El dret i obligació de jutjar i castigar és igual per a tots els homes. De tota manera, la víctima té, a més, el dret a rebre una reparació, per part de l’infractor, proporcional al dany sofert.
D’aquesta manera, el dret a perdonar un càstig i remetre la pena el té tothom, però el dret a perdonar la reparació del dany només el té la víctima d’aquest dany (igual que només la víctima té dret a rebre la compensació).
I si la víctima ha perdut la pròpia vida? Aleshores Locke no dubta a considerar la pena de mort com el més adequat:
“Resulta, doncs, que en l’estat de natura tot home té poder per matar un homicida, i així dissuadir-ne d’altres de cometre el mateix delicte –el qual no hi ha reparació que pugui compensar- amb l’exemple d’un càstig que és aplicable a tothom, i a la vegada resguardar als homes de les agressions d’un criminal que, havent renunciat a la raó, la norma comuna i la mesura que Déu ha donat a la humanitat, bo i agredint injustament i assassinant un sol home ha declarat la guerra a tot el gènere humà.”
EXERCICI:
Analitza els motius de Locke per defensar la pena de mort i valora’ls des de la teva pròpia perspectiva.
SOBRE LA PROPIETAT PRIVADA I ELS DINERS:
Locke fa una defensa del dret a la propietat privada i del dret a acumular riqueses que encaixa bé amb el tipus de societat liberal que propugna i que triomfarà especialment als Estats Units.
Entén que treballar la terra és una mena d’obligació que Déu mateix ens ha donat, i que és aquest treball el que atorga i legitima la propietat sobre la terra i els seus productes, sempre que hi hagi terres suficients per a qui desitgi treballar-les:
"Déu ha donat el món a tots els homes en comú; però, atès que els l’ha donat per a profit seu, i les principals necessitats de la vida les pot satisfer la terra mateixa, ja podem suposar que no volia pas que romangués comunal i incultivada per sempre. Ens l’ha donada perquè en facin ús els industriosos i els racionals (i n’adquireixin el dret amb el treball), i no pas perquè sigui sotmesa al caprici o a la cobdícia dels bel·licosos i els agressius. Aquell a qui deixen, perquè en tregui profit, tant com ja ha estat pres, no té cap dret a protestar ni a ingerir-se en allò que ja ha estat millorat amb el treball d’un altre. Si això ho fa, no hi ha dubte que desitja beneficiar-se de l’esforç d’altri, cosa a la qual no té cap dret, en comptes de treballar el terreny que Déu li ha donat en comú amb altres, i del qual queda tanta extensió com la que ja té propietari, i més i tot de la que el seu enginy seria capaç d’abastar i utilitzar."
Tanmateix, en determinats territoris arriba un moment que la terra comença a escassejar, i aleshores calen pactes que en regulin l’ús i la propietat.
Així, en un principi, el treball conferia el dret a la propietat a tothom qui desitgés d’esmerçar-lo damunt qualsevol porció d’allò que era comú, que en restava –i en resta encara- una mesura molt superior a la que la humanitat pot fer servir. La majoria dels homes, al començament, s’acontentaven a recórrer, per a les seves necessitats, a allò que la natura els oferia espontàniament; però més endavant, en alguns indrets del món (allí on l’ús del diner augmentà la població i les provisions) la terra començà d’escassejar i, per tant, d’adquirir un cert valor, i les diverses comunitats establiren els límits dels diferents territoris, i, amb lleis interiors, regularen les propietats dels individus que hi convivien; i així, mitjançant pactes i avinences, assentaren la propietat que el treball i la indústria havien iniciat, i, en totes les aliances que establiren, els diversos estats i regnes refusaren, ja fos explícitament o tàcitament, qualsevol dret sobre la terra pertanyent als altres, i renunciaren, de comú acord, a les seves pretensions al dret natural comú que originàriament posseïen respecte a aquells països. I així establiren entre ells, per assentiment positiu, una propietat damunt distintes porcions i parcel·les de la Terra.
Això no obstant, hi ha per descobrir grans territoris (els habitants dels quals no s’han afegit encara a la resta del gènere humà en el conveni per a l’ús del diner comú) que romanen incultivats i, com que n’és molt més gran l’extensió que no pas l’ús que en pot fer la gent que hi habita, són encara comunals; mentre que això difícilment pot passar en aquells sectors de la humanitat que s’han avingut a l’ús del diner.
EXERCICI:
Situa aquest text en el context històric de la colonització d’Amèrica del nord.
Fixeu-vos que en el text anterior es fa referència al diner com a un instrument propi de les societats desenvolupades i que permet regular l’ús i possessió de la propietat. Si algú acumulés patates, per exemple, seria immoral, ja que no podria pas consumir-les i se li farien malbé, impedint a d’altres que en gaudissin. Però si les canvia per diners, que no es malmenen amb els anys, aleshores no hi ha inconvenient a produir moltes patates i enriquir-s’hi canviant-les per diners.
Aquell que collia cent bushels de glans o de pomes, hi adquiria, en conseqüència, una propietat: ja eren seus tan bon punt els collia. Només li calia tenir cura d’utilitzar-los abans no se li fessin malbé; altrament, n’hauria pres més del que li tocava i hauria robat als altres. I és certament ben estúpid, i alhora deshonest, d’aplegar més del que un pot fer servir. Però si en donava una part a algú altre per tal que no es deteriorés a les seves mans, això també era fer-ne ús. I si bescanviava prunes, que se li haurien podrit al cap d’una setmana, per nous, que es conserven per menjar-ne tot un any, no cometia tampoc cap delicte; sempre que res no se li fes malbé inútilment a les mans, no malversava la provisió comuna ni destruïa cap porció del patrimoni dels altres. Així mateix, si donava ous a canvi d’un tros de metall que l’atreia pel color, o canviava les seves ovelles per petxines, o la llana per una pedra resplendent o per un diamant i ho conservava tota la vida, no violava en absolut els drets dels altres i podia acumular tantes coses durables d’aquesta mena com li vingués de gust; perquè la transgressió dels límits de la seva justa propietat no era pas determinada per les quantitats que posseïa, sinó pel deteriorament innecessari de qualsevol d’aquestes possessions.
I així aparegué l’ús del diner, quelcom durable que els homes podien conservar sense que es deteriorés, i mitjançant el qual, per mutu consentiment, intercanviaren aquelles coses útils –si bé peribles- per a la subsistència.
Amesura que els diferents graus de la indústria pogueren donar propietats als homes en proporcions diverses, la invenció del diner els oferí la possibilitat de mantenir-les i engrandir-les.
Quan estudiem Marx veurem com fa una anàlisi molt diferent de la lògica de l’apropiació de riqueses, que el portarà a definir el sistema econòmic com a “capitalisme”. Coincideix amb la idea que la propietat neix legítimament del treball, però observarà que l’acumulació de capital prové de l’explotació del treball dels altres, de tal manera que els treballadors queden alienats en profit del benefici del capital (és a dir, del capitalista). Locke parla del treball i l’enginy com a origen de la riquesa, però Marx es fixarà més en l’explotació, pròpia de la indústria. Caldria afegir-hi també l’especulació com a font d’enriquiment característica del mercat financer.
ORIGEN DE L’ESTAT. EL CONTRACTE SOCIAL:
Segons Locke, tots els homes es troben en estat de natura “i hi romanen fins que, per propi assentiment, esdevenen membres d’una societat política”.
Fixeu-vos que una qüestió fonamental és la de donar la conformitat (propi assentiment) a la societat. Es tracta d’un pacte lliure.
Segons Hobbes, l’estat de naturalesa era una mena de guerra constant de tots contra tots, sense cap dret. Per Locke, en l’estat natural, a més de llibertat i igualtat, l’home posseeix uns drets naturals. Aquests drets naturals es posseeixen pel sol fet de pertànyer a l’espècie humana. El que no hi ha en l’estat natural és un govern que faci respectar aquests drets.
Per poder garantir el respecte d’aquests drets, els homes lliures pacten la seva incorporació a la societat i creen l’autoritat. Però no es tracta de renunciar als seus drets individuals (com creia Hobbes) per posar-los en mans del sobirà; en realitat del que es tracta és d’atorgar als governants el poder necessari perquè els protegeixin. Així, podem dir que Locke és contractualista, com Hobbes, però no pas absolutista sinó liberal.
L’absolutisme és un estat de submissió que Locke assimila a un estat de guerra més que no pas a una garantia de pau (al contrari del que hauria dit Hobbes):
“Aquell qui intenti de sotmetre un altre home al seu poder absolut, s’hi posarà en estat de guerra; cosa que caldrà interpretar com una declaració de propòsits en contra de la seva vida. Tinc raons per pensar que, aquell qui em sotmetés al seu poder sense el meu consentiment, quan m’hi tingués faria amb mi allò que li semblés i fins i tot em destruiria quan li vingués de gust; perquè ningú no pot pretendre de sotmetre’m al seu poder absolut si no és obligant-m’hi amb la força. I això va contra el meu dret a la llibertat, és a dir, fa de mi un esclau.”
Ni l’home és un llop per a l’home ni l’estat de natura és una guerra de tots contra tots, però a causa de la fragilitat dels homes, el dret de fer justícia per compte propi pot derivar fàcilment en un estat de guerra.
Les passions i el desig de venjança són com una mena de malaltia que la humanitat pateix en un estat de natura, i generen incertesa i inseguretat. És per això que els homes tenen una forta inclinació a constituir un pacte social per tal d’establir “els límits de la societat civil, per conviure amb benestar, pau i seguretat, gaudir tranquil.lament de les seves propietats i protegir-se més fermament”.
Pel lliure consentiment dels homes s’estableix un pacte lliure que és l’únic fonament del poder polític, que esdevé el jutge imparcial dels conflictes de tal manera que es pugui establir un estat de dret en el qual es respecti la justícia.
EXERCICI:
Què entenem per Estat de dret? Consideres que l’Estat espanyol és actualment un “Estat de dret”? Quina mena de drets garanteix l’Estat?
EL DRET D’APEL.LAR A LA PROTECCIÓ DE LA LLEI:
En l’Estat de dret els magistrats jutgen i castiguen els greuges comesos sobre qualsevol ciutadà de l’estat. Però això no exclou, sinó que fa estrictament necessari que els ciutadans disposin del dret a apel.lar. Una societat sense el recurs a l’apel.lació faria esclaus i no pas ciutadans. Apel.lar significa demanar l’auxili dels magistrats, i no pas esperar que ells actuin d’ofici. També es coneix com a dret a l’apel.lació el dret dels condemnats a demanar que es revisi la sentència per part d’un altre tribunal de rang superior, si bé aquest sentit no apareix en Locke.
Sense el dret d’apel.lació viuríem en un estat de guerra, en el qual seria justificat fins i tot matar a qui ens amenacés per tal de salvaguardar la nostra integritat:
“La convivència dels homes d’acord amb la raó, sense cap senyor comú a la Terra amb autoritat per jutjar-los, és pròpiament l’estat de natura. Però la força o la intenció declarada d’exercir la força contra la persona d’un altre, quan no hi ha cap senyor comú a la Terra a qui demanar auxili, és l’estat de guerra; i és la manca d’aquest auxili el que dóna a l’home el dret de guerra contra l’agressor, encara que sigui súbdit d’una mateixa societat. Així, un lladre, a qui, havent-me robat tot allò que posseïa, no puc fer cap dany si no és apel.lant a la llei, jo el puc matar en el moment en què m’escomet, encara que només sigui per robar-me el cavall o l’abric.”
No es tracta de castigar els lladres amb la mort, sinó de defensar la pròpia llibertat quan no hi ha un jutge comú que aplica una llei. Així, quan s’estableix el poder polític s’evita la necessitat de recórrer a la força (en defensa pròpia) fins a l’extrem de matar a qui m’amenaça. L’establiment de lleis positives permet el recurs d’apel.lació a aquestes lleis i fa que sigui la societat la que s’ocupi de protegir-me de l’agressor i fer que em rescabali.
Pot passar també que la societat no em protegeixi realment. L’establiment de l’Estat no garanteix de forma immediata que hi hagi justícia veritable, i aleshores continua vigent el meu dret a defensar-me personalment i fer la guerra a qui posa en perill la meva integritat:
“I, cas que resti obert el recurs d’apel.lació a la llei i als jutges constituïts, però la reparació sigui denegada per una perversió manifesta de la justícia i una descarada tergiversació de les lleis, és certament difícil d’imaginar altra cosa, per tal de protegir i indemnitzar contra la violència i els ultratges, que un estat de guerra. La violència i l’agressió, encara que vinguin de mans autoritzades per administrar la justícia, no deixen de ser violència i agressió, per molt acolorides que estiguin amb el nom, les pretensions o les formes de la llei.”
DIVISIÓ DE PODERS:
Tot i desmarcar-se clarament de les idees de Filmer sobre l’origen diví de la monarquia a partir del primer pare Adam, considera que és ben normal que les primeres comunitats consideressin la figura del pare com la més adequada per a governar i que això donés pas a un sistema de monarquia que tant podia ser hereditària com electiva, segons les circumstàncies.
“Així és que, en un principi, el comandament del pare damunt dels fills durant la seva infantesa els acostumava al govern d’un sol home, i els ensenyava que, si se l’exercia amb cura, amb destresa, amb amor i amb afecte, ja era suficient per proveir i preservar tot el benestar polític que els homes anhelaven dins la societat. No era, doncs, estrany que s’aboquessin i anessin a parar, d’una manera natural, en aquella forma de govern a què estaven habituats des de la infantesa, i que sabien, per experiència, que resultava planera i segura. A la qual cosa podem afegir que com que la monarquia era quelcom d’allò més senzill i evident per a aquells homes, a qui ni l’experiència havia instruït en matèria de formes de govern ni l’ambició ni la insolència del poder havien ensenyat a prevenir-se dels privilegis intrusos o dels inconvenients del poder absolut, coses que la monarquia hereditària tendiria a reclamar i a imposar-los, no ha d’estranyar gens que no ideessin mètodes de repressió de qualsevol exorbitància que pogués venir d’aquells a qui havien atorgat l’autoritat per governar-los, ni per equilibrar el poder del govern tot repartint-lo entre diverses mans."
Locke pressuposa en els primers homes i en els primers governants una bona fe que amb el temps va tendir a desaparèixer a causa del creixement de l’ambició i la luxúria. Els monarques van començar a tenir interessos diferents del bé del seu poble. Per això, cal idear mètodes i sistemes d’organització política que retornin a l’Estat la seva funció original de protecció del dret natural i que en garanteixin el compliment i el manteniment pacífic.
Proposa una divisió de poders per evitar els excessos de l’absolutisme. No és exactament el de Montesquieu, però n’és un precedent:
CAUSES I CONSEQÜÈNCIES DE LA DISSOLUCIÓ DEL GOVERN. EL DRET A LA REVOLTA:
Els governants estan al servei dels individus. En cas que el sobirà, o qualsevol que sigui el qui ostenti el govern, no acompleixi la funció per la qual ha estat instaurat, aleshores el poble té dret a la insurrecció i al trencament del pacte.
El resultat del pacte no és un poder absolut, sinó un poder polític que resideix en el poble (sobirania popular) que, voluntàriament, posa l’exercici de la seva llibertat en mans de la majoria.
“Tot home, pel fet d’avenir-se amb altres a formar un cos polític sota un govern, s’imposa a si mateix aquella obligació que afecta tots els membres d’aquella societat: la de sotmetre’s al determini i les decisions de la majoria: altrament, aquest pacte inicial pel qual constitueix, juntament amb altres, una sola societat, no significaria res i no seria tal pacte si l’home restés lliure i sense cap més lligam que en l’anterior estat de natura.”
Queda clar que el poder deixa de ser de l’individu i ja no pot retornar a l’individu. No seria viable que les decisions haguessin de comptar amb la unanimitat dels ciutadans. Així, és de la majoria de qui depèn l’establiment d’un determinat govern. I, així mateix, la majoria té tot el dret de revoltar-se contra els governants si no compleixen correctament amb els seus deures, i cada individu té dret a promoure aquesta revolta de la majoria si té bones raons per a fer-ho.
“Cal que el poble no sols tingui dret a lliurar-se de la tirania, sinó també a intentar d’evitar-la.”
La història de la humanitat ens dóna un gran nombre d’exemples de “homes que van defugir l’obediència a la jurisdicció sota la qual havien nascut (...) i establiren nous governs en altres indrets; d’allí van sorgir tot aquell nombre de petites comunitats dels primers temps de la història. (...) No hi hauria hagut més que una sola monarquia universal si els homes no haguessin tingut la llibertat de separar-se de la seva família i del seu govern, fos de la mena que fos, i endegar nous governs i noves comunitats de la manera que els semblés més convenient.”
No tenim cap obligació de complir els pactes dels nostres pares.
“És cert que tothom està obligat a complir les promeses que hagi fet i els compromisos que hagi contret ell mateix, però cap mena de pacte no podrà obligar-hi ni els seus fills ni els descendents. Quan un fill es fa home, esdevé tan lliure com pugui ser el seu pare, i cap decisió del pare no podrà restringir la llibertat del seu fill més que la de qualsevol altre home.”
Locke considera tres possibles causes de la dissolució del govern:
1.DISSOLUCIÓ DE LA SOCIETAT: “La manera habitual –i gairebé l’única- de dissoldre aquesta unió és la invasió i conquesta de l’Estat per una força estrangera.” En aquest cas, els ciutadans tornen a l’estat de natura i han de pensar a constituir una nova societat o defensar-se pel seu compte. Com que la societat s’ha dissolt, naturalment el seu govern queda automàticament dissolt.
2.ALTERACIÓ DEL PODER LEGISLATIU: “La constitució del legislatiu és l’acte primer i fonamental de la societat, perquè garanteix la continuació de la unitat entre els seus membres sota la direcció de determinades persones i cenyint-se a unes lleis dictades per legisladors autoritzats, nomenats amb el consentiment del poble, sense els quals cap home, ni cap grup d’homes, no tenen cap autoritat per promulgar lleis que obliguin la resta. Sempre que algú –o algun grup- no designat pel poble es posi a legislar pel seu compte, estarà dictant lleis sense autoritat per fer-ho, i per tant el poble no estarà obligat a acatar-les i restarà altre cop lliure de submissió, amb plena llibertat per assignar un nou legislatiu com els sembli millor i per resistir-se a la força d’aquells qui els vulguin imposar qualsevol cosa sense autoritat per fer-ho.”
Fixeu-vos que en el text anterior està fixant les condicions en les quals el poble té dret a revoltar-se contra el govern, en tant que aquest ha quedat desautoritzat.
Locke analitza els diferents motius que poden representar l’alteració (i deslegitimació) del poder legislatiu en un context realista, que ben bé podria ser el del seu país. Suposa que el poder legislatiu es trobi simultàniament en mans de tres entitats (o persones) diferents:
En aquest context, considera cinc possibles causes d’alteració del legislatiu (i conseqüentment, de dissolució del govern):
3.QUAN EL LEGISLATIU O EL MONARCA ACTUEN CONTRÀRIAMENT A LA TASCA QUE ELS HA ESTAT CONFIADA: “El poder legislatiu actua contra la tasca que li ha estat confiada si intenta invair les propietats dels súbdits, de manera que els membres d’aquell poder, o qualsevol altra part de la comunitat, esdevinguin amos o puguin disposar arbitràriament de les vides, les llibertats o les fortunes de la població.” Els homes entren en societat per protegir la seva propietat, per la qual cosa queda clar que un govern que faci el contrari queda automàticament deslegitimat.
Reflexió: Creus que el govern del nostre país protegeix les propietats de la població o bé que se n’apropia arbitràriament. Dit d’una altra manera, creus que tenim un govern que ens cobra justament uns impostos i els administra pensant en el nostre interès?
El poble tendeix a tenir paciència i a conservar les institucions malgrat que hi trobi alguns defectes per tal d’evitar els perills d’uns canvis incerts o les penalitats dels enfrontaments civils, però això no vol dir que arribat a un punt en el qual la llista “d’abusos, prevaricacions i artificis, tots dirigits a un mateix fi, li posen en evidència les intencions dels governants i s’adona inevitablement d’allò que l’oprimeix i d’on el volen menar, no serà gens estrany que es desvetlli i faci tots els possibles per posar la llei en mans de qui li pugui garantir que perseguirà els fins pels quals el govern havia estat erigit.”
És molt interessant la manera com considera que el rebel no és el poble, sinó el govern que abusa del seu poder. Així, no defensa pròpiament el dret a rebelar-se, sino a defensar-se dels rebels (defensar-se de l’abús de poder) i restablir el consens del pacte:
“Aquesta doctrina d’un poder en mans del poble per recuperar la seguretat tot nomenant un nou legislatiu quan els legisladors han actuat contràriament a la seva comesa i han envaït les seves propietats, és la millor defensa contra la rebel.lió i el mitjà més eficaç per evitar-la. La rebel.lió no és pas una oposició a les persones, sinó a l’autoritat, i aquesta es basa únicament en les constitucions i en les lleis del govern: sigui qui sigui aquell qui per la força les infringeixi i per la força en justifiqui la violació, haurà de ser considerat verament i pròpiament com un rebel. Atès que els homes, en unir-se en societat i formar un govern civil, n’han exclòs la força i han introduït unes lleis per a la defensa de la propietat, de la pau i de la unitat entre ells, qui vulgui seguir fent ús de la força per oposar-se a les lleis és evident que es rebel.la, i que retorna a l’estat de guerra, i cal considerar-lo un veritable rebel. I això són molt propensos a fer-ho els que tenen el poder, amb tota l’autoritat de què se saben posseïdors, la temptació d’emprar la força que tenen a les mans i els afalacs dels que els envolten. La manera més adient de prevenir el mal és mostrar els perills i la injustícia de tals actituds a aquells qui estiguin més temptats a adoptar-les.”
EXERCICIS:
1.Compara la teoria política de Locke i la de Plató a partir de la reflexió sobre com considera cada pensador cadascun dels aspectes següents:
2.Compara la teoria política de Locke i la de Hobbes a partir de la reflexió sobre com considera cada pensador cadascun dels aspectes següents:
3.Compara la divisió de poders proposada per Locke amb la que va proposar Montesquieu i que és la base de la doctrina actual.
4.Cerca al text de l'enllaç (CLICCA AQUÍ) (encapçalament de la Declaració d'Independència dels Estats Units) com s'expliciten les idees polítiques de J.Locke.