CRÍTICAMETAFÍSICA

CRÍTICA AL VALOR METAFÍSIC DEL PRINCIPI DE CAUSALITAT

En el coneixement dels fets futurs es planteja el tema de l'eficàcia causal o causalitat, fonamental tant en la filosofia racionalista com en l'empirista. Podem pensar que la causa (la primera bola) té el poder de produir l’efecte (moviment de la segona bola). Però si ho analitzo sense donar res per sabut, m'adono que el que he vist realment és només que primer es movia una bola i després se'n movia una altra, però no he vist l'eficàcia causal", el "poder efectiu".

Alguns filòsofs tenien problemes per aclarir on rau aquest poder causal. Leibniz i Malebranche el situaven en Déu. Nosaltres, espontàniament, el situaríem en les coses mateixes, en la seva energia, seguint una línia aristotèlica. La pregunta que es farà Hume no és on és el poder causal? sinó una pregunta més radical: si no tenim impressió de l’eficàcia causal, en què es fonamenta la nostra creença en la causalitat?

Quan consideràvem el moviment comunicat d’una bola a una altra, no hi vam trobar res més que la contigüitat, la prioritat de la causa i la conjunció constant. Però, juntament amb aquestes circumstàncies, se suposa comunament que hi ha una conjunció necessària entre la causa i l’efecte, i que la causa posseeix alguna cosa que anomenem poder, força o energia. La pregunta és, quina idea acompanya aquests termes? Si totes les nostres idees o pensaments deriven de les nostres impressions, aquest poder s’ha de manifestar als nostres sentits o al nostre sentiment intern. Però tan poc poder es manifesta als nostres sentits en les operacions de la matèria, que els cartesians no han tingut cap escrúpol per a afirmar que la matèria està absolutament desproveïda d’energia i que totes les seves operacions són exercides merament per l’energia de l’Ésser Suprem.

HUME, Compendi del Tractat de la Natura Humana

No podem tenir una impressió de “connexió necessària” entre la causa i l’efecte. La idea de connexió necessària és fruit de la nostra fantasia. És una idea confusa (ni clara ni distinta) que copia el sentiment (creença) de relació causa-efecte habitual.

En resum, per tant: o bé no tenim en absolut cap idea de força o energia –i aquests termes són del tot irrellevants-, o bé no poden significar res més que aquesta determinació del pensament adquirida per hàbit a passar de la causa a l’efecte usual.

HUME, Compendi del Tractat de la Natura Humana

Només tenim una creença, que es basa en un hàbit, i que ens permet confiar que si es torna donar la causa es tornarà a donar l’efecte. Si admetem que la ciència és el coneixement de les regularitats a què estem habituats, no hi ha cap problema. Però si volem veure en la ciència un coneixement absolutament cert, necessari (en el sentit que el contrari és contradictori), hi hem de renunciar. La ciència només ens ofereix un coneixement probable.

Les nostres investigacions s'han de limitar a intentar descobrir les causes generals dels fenòmens naturals mitjançant raonaments fets a partir de l'analogia, l’experimentació i l’observació. Per exemple, podem intentar descobrir la causa de la caiguda dels cossos. L'experiència ens mostra que sempre que hi ha dues masses a prop l'una de l'altra, s'atreuen amb una força que és directament proporcional al producte de les seves masses i inversament proporcional al quadrat de les distàncies que els separen. Això ja és molt. Podem intentar afinar més i matisar aquesta llei. Però el que és impossible és intentar descobrir per experiència quines son les causes de les causes. Es a dir, per què els cossos s'atreuen d'aquesta manera i no d'una altra? o preguntes per l'estil. Això no és assenyat i és massa pretensiós. Hume intenta posar de manifest d’una forma rotunda i definitiva que: no podem parlar mai de causes si no és per a relacionar dues impressions

Així, seria una utilització incorrecta del terme una afirmació com “Déu és la causa de la meva existència” o “la substància material és la causa de les meves sensacions”, perquè en cap d’aquests dos casos relaciono dues impressions que es produeixin amb contigüitat en l’espai i el temps, prioritat de la causa en el temps i conjunció constant.

És evident que la idea de causalitat existeix i prospera en el nostre pensament espontani; però, així fonamentada, perd tota possibilitat d'adquirir valor metafísic. No es tracta doncs d'abandonar-la en l'àmbit de l'acció, però sí cal abandonar-la en l'àmbit de la metafísica.

CRÍTICA A LA IDEA METAFÍSICA DE SUBSTÀNCIA

Hume considera que el concepte de substància és el resultat d'una mala utilització del principi de causalitat.

Ens preguntem: per què hi ha impressions? Aleshores suposem que existeix una substància material (món) que és la causa de les impressions, i una substància espiritual que rep aquestes impressions i és la causa dels pensaments. Però després de la crítica al valor metafísic del principi de causalitat, hem de renunciar a pensar que aquesta suposició sigui res més que una creença i més aviat una fantasia (i no pas una certesa absoluta).

L’ànima és una sèrie d’impressions diferents, com les de calor o fred, amor i odi, pensaments i sensacions. Estan totes reunides i agrupades, però els falta simplicitat o identitat. La ment és un compost de percepcions particulars i no pas el “pensament en general” com havia dit Descartes.

L’ànima, en la mesura en què podem concebre-la, no és més que un sistema o una successió de percepcions diferents –com les de calor, fred o amor i odi, pensaments i sensacions-, totes elles reunides, però sense cap simplicitat o identitat perfectes. Descartes sostenia que el pensament era l’essència de la ment, no aquest o aquell pensament, sinó el pensament en general. Això sembla del tot inintel·ligible, perquè tot allò que existeix és una cosa particular i, per tant, particulars han de ser també les nostres percepcions individuals que componen la ment. Dic que componen la ment, no que li pertanyen. La ment no és una substància a la qual s’adhereixen les percepcions. Aquesta noció és tan inintel·ligible com la noció cartesiana segons la qual el pensament, o la percepció en general és l’essència de la ment. No tenim idea de cap tipus de substància, perquè només tenim idees d’allò que prové d’una impressió, i no tenim cap impressió de cap substància, sigui material o espiritual.

HUME, Compendi del Tractat de la Natura Humana

EL PROBLEMA DE LA LLIBERTAT O LLIURE ARBITRI

Descartes havia associat la matèria a la necessitat i l’esperit a la llibertat. Si neguem valor a les idees de substància material i substància espiritual, què en queda de la distinció entre necessitat i llibertat?

Hume pretén haver descobert una nova manera d’enfocar el tema. Per a ell necessitat no significa res més que relació causa-efecte entre dues percepcions (que ja sabem que es basa en la contigüitat en l’espai i el temps, prioritat en la causa i conjunció constant). De la mateixa manera que dic que la relació entre el moviment de les dues boles de billar és una relació causal necessària, puc afirmar que la relació entre una acció particular (que puc percebre) i un motiu de la voluntat particular (que puc percebre si són meus el motiu i l’acció) també és una relació causal necessària. El que no podré saber mai és en què consisteix la “força”, “energia” i “poder” efectiu de la bola ni tampoc la “força”, “energia” i “poder” efectiu dels motius de la voluntat. Tampoc no podrem dir res sobre l’origen dels nostres motius (que segons Descartes era la res cogitans), com no podem dir res sobre l’origen de les impressions sensibles (que segons Descartes era la res extensa). D’aquesta manera, llibertat significa només relació causal necessària entre els motius i les accions, però no pas una suposada força espiritual diferent i independent d’una suposada força material.

Per tant, no és que Hume no cregui en la llibertat i consideri que no hi ha esperits lliures, sinó que tampoc no creu en una causalitat necessària de la natura. D’això no se’n pot parlar amb idees clares i ben fonamentades en les impressions. Els conceptes cartesians i tradicionals de llibertat, necessitat, esperit i matèria són idees confuses fruit de la fantasia que produeixen creences infundades.

IMPOSSIBILITAT DE LA TEOLOGIA FILOSÒFICA. LES CREENCES RELIGIOSES

La idea de Déu en un sentit d'Ésser infinitament bo, savi i intel·ligent, prové de la reflexió sobre les operacions de la nostra pròpia ment, augmentades per la fantasia (que és una forma d’imaginació).

Es evident que cap prova de l'existència de Déu no pot ser derivada de cap impressió ni del costum de relacionar impressions; però tenim creences religioses imaginatives.

Per a Hume la imaginació és la font natural de les nostres creences, però això no vol dir que tota obra d'imaginació estigui justificada. Hem de diferenciar en la imaginació dos elements:

• Principis permanents, irresistibles i útils per a l'acció, com les lleis d’associació d’idees.
• Principis variables, fruit de la fantasia, dèbils i irregulars, i fins i tot inútils en la conducta vital, com la religió o la metafísica.

Hem explicat que la creença confereix vivacitat i força, fermesa, solidesa i estabilitat a una idea. Els mecanismes d'augment de la vivacitat s'expliquen per les connexions imaginatives entre impressions i idees. Una impressió present confereix vivacitat a una idea que hi és connectada, és a dir, la reforça i la consolida, la fa més creïble. La meva idea de "sortida de sol" es reforça cada matí quan tinc la impressió que surt el sol. De la mateixa manera, en les religions, les imatges i les cerimònies fortifiquen la creença. Tot el que fortifiqui la connexió entre una impressió i una idea fortifica de retruc la creença. Ara bé, les creences religioses no es basen en el costum de que es repeteixi una experiència, sinó en la fantasia pura. Per això no es pot donar el mateix valor a totes les creences. Només són valuoses les creences que es fonamenten en l'experiència. Tot el demés són ficcions de la fantasia.

Cal remarcar que per a Hume una creença no pot ser mai derivada d'una reflexió filosòfica, sinó que, ben al contrari, són les conclusions metafísiques resultat dels hàbits i les creences. Això es posa de manifest en totes les idees centrals de la metafísica: substància, esperit, Déu... (una reflexió filosòfica sobre Déu mai no provocarà que jo "cregui" en Déu; més aviat cal dir que és l'hàbit de creure en Déu el que em porta a l'argumentació filosòfica de la seva existència).

La religió i la metafísica pretenen en el seu origen satisfer unes profundes necessitats humanes, derivades dels sentiments, de la por i de l'esperança. Però a la llarga creen fanatismes i dogmatismes, impedint la llibertat de consciència, i per això més val deslliurar-nos-en.

Si convençuts d’aquests principis donem un cop d’ull a les biblioteques, quins estralls caldrà que fem? Si agafem, per exemple, algun volum de teologia o metafísica escolàstica, preguntem-nos: és que conté algun raonament abstracte sobre la quantitat i el nombre? No. És que conté algun raonament empíric sobre els fets i l’existència? No. Confieu-lo llavors a les flames, car no pot contenir més que sofisteria i il·lusió.

HUME Investigació sobre l’Enteniment Humà

ESCEPTICISME METAFÍSIC:

La negació de la validesa gnoseològica dels conceptes de causalitat i substància ens porta a un escepticisme metafísic.

L'escepticisme, però, és per al rars moments de reflexió, mentre que les creences fonamentades en l'experiència són útils i necessàries per a la vida normal. Potser no podrem estar mai absolutament segurs de res, però això no ha d'afectar la nostra vida ni impedir-nos de confiar en els avenços en el nostre coneixement basats en l'experiència.

Per tot el que s’ha dit, el lector percebrà fàcilment que la filosofia inclosa en aquest llibre és molt escèptica, i tendeix a donar-nos una idea de les imperfeccions i reduïts límits de l’enteniment humà. Gairebé tot raonament és reduït aquí a l’experiència, i la creença que l’acompanya s’explica només com un sentiment peculiar o una concepció vívida produïda pel costum. Però tampoc això no ho és tot: quan creiem en una cosa qualsevol d’existència externa, o suposem que un objecte existeix moments després d’haver estat percebut, aquesta creença no és res més que un sentiment del mateix gènere. El nostre autor insisteix en altres tòpics escèptics, i en tots ells conclou que assentim a les nostres facultats i emprem la raó només perquè no ho podem evitar. La filosofia ens convertiria totalment en pirrònics, si la naturalesa no fos massa forta per impedir-nos-ho.

HUME, Compendi del Tractat de la Natura Humana

Recordeu qui era Pirró?