ÈTICA

Hume denuncià la FAL·LÀCIA NATURALISTA, que consisteix a intentar fonamentar la moral en la naturalesa, els valors en els fets, l'"haver de ser" en l'"ésser". No podem deduir com haurien de ser les coses (i com hem d'actuar per aconseguir-ho) de l’observació de com són. Per exemple, com sé que matar és un crim?, d'on trec que no he de matar? No pas de l'observació d'una naturalesa on el més fort es menja al més petit.

El fonament de la moral no és la naturalesa, sinó, com veurem, el sentiment.

EMOTIVISME MORAL

Hume es planteja quin és el paper de la raó i del sentiment en els judicis morals (en les decisions de lloança o censura).

La raó ens pot fer descobrir que han passat uns fets determinats, o bé que poden passar, i quines han estat o seran les conseqüències d’aquests fets. Però la decisió de si les conseqüències són útils i beneficioses (el judici moral) es fonamenta en els sentiments que ens provoquen.

La moralitat és determinada pel sentiment. La virtut és qualsevol acció mental o qualitat que doni a l’espectador un sentiment plaent d’aprovació; i vici és el contrari.

Hume va ser un dels primers pensadors a reivindicar el paper fonamental de les emocions i els sentiments en el comportament humà. En front dels qui consideren la raó com a responsable de les nostres decisions, Hume sosté que en realitat tota acció es recolza en l’emoció i els sentiments. Sovint es refereix a emocions i sentiments en el seu conjunt amb el terme passions (que no hem d’entendre en el sentit d’emoció intensa i desfermada, com seria habitual). Per això podem llegir fragments de Hume com el següent:

“La raó és, i ha de ser, l’esclava de les passions, i no pot pretendre altra funció que la de servir-les i obeir-les”.

La raó és un instrument de les passions. Ens ajuda a trobar el camí per realitzar les nostres tendències, la nostra voluntat. Però no és la raó sinó les passions les que determinen la voluntat d’actuar d’una manera concreta.

Considerar que els sentiments són a la base de les nostres accions i dels nostres judicis morals s’ha anomenat emotivisme moral, el qual s’oposa frontalment a una postura ètica de llarga tradició, que començà amb Sòcrates, coneguda com intel·lectualisme moral. Segons l’intel.lectualisme, el coneixement racional de la bondat d’una acció és motiu suficient per determinar la voluntat. És a dir, si sé veritablement que quelcom és un bé, el voldré i faré el que pugui per tal d’assolir-lo. Evidentment, l’intel·lectualisme pressuposa una objectivitat del bé (que té la seva màxima expressió en l’idealisme platònic). Però Hume no reconeix tal objectivitat, a partir de la crítica a la fal·làcia naturalista. No hi ha bé ni mal en si mateix. Només hi ha sentiments d’aprovació o rebuig, que és l’únic que realment pot determinar la voluntat humana.

L'acció moral no es deriva del coneixement d'una llei moral, sinó que la llei és la resultant de la reflexió sobre l'hàbit, sobre el costum. La llei moral que em mana no matar apareix quan reflexionem sobre el sentiment desagradable que ens provoquen els assassins. I és perquè no vull provocar aquest sentiment desagradable en els altres i en mi mateix que no vull matar (i no pas perquè cap llei m'ho mani).

Hi ha aquí la mateixa dialèctica que entre creença i reflexió en la teoria del coneixement: la creença no es pot derivar de la reflexió sobre la llei, sinó que la llei es deriva de l'hàbit de la creença.

ORIGEN DEL SENTIMENT MORAL

Hem dit que la moralitat és una qüestió de gust. Això, però, no s’ha d’entendre en un sentit egoista. La justícia, la benvolença, la gratitud i l’amabilitat són bons exemples d’actituds que ens agraden, que ens plauen, sense que n’esperem especialment un benefici particular.

De fet, hi ha una tendència natural en l’home a participar en els sentiments dels altres que anomenem simpatia. El que anomenem “conducta moral” es fonamenta en una interiorització del punt de vista del proïsme per simpatia.

Cal, per tant, una presència social en la qual la pròpia conducta sigui sentida i aprovada. Aspirem al reconeixement social, i això és, certament, un plaer que hom pot considerar egoista. Però no és menys cert que la solidaritat i la compassió són qualitats pròpies de la naturalesa humana. I és que la simpatia que connecta tots els éssers humans i que possibilita que ens fem càrrec dels seus patiments fa que ens solidaritzem i que rebutgem les injustícies i les crueltats, fins i tot quan no ens afecten directament. En nosaltres es forma una mena de sentiment per la felicitat del gènere humà i un ressentiment per la seva misèria.

REFLEXIÓ:

Si la conducta moral es fonamenta en la interiorització del punt de vista del proïsme per simpatia, com creus que cal enfocar l’educació dels infants en relació als valors?