TEORIA DEL CONEIXEMENT

La seva obra cabdal és l’Assaig sobre l’enteniment humà. L’objectiu, tal com exposa Locke a la introducció, és “investigar els orígens, la certesa i l’abast de l’enteniment humà, junt amb els fonaments i graus de les creences, opinions i judicis”.

Per aconseguir el seu objectiu no vol partir d’hipòtesis a l’estil de Descartes, com podria ser la de l’existència de Déu que serveix com a garantia de la certesa de les nostres cognicions evidents. Locke es proposa seguir un mètode que anomena “històric”, en el sentit que es dona a aquest terme en les “històries naturals”, és a dir, una col.lecció de dades, una descripció dels fets que intervenen en el procés del coneixement (és a dir, prescindint d’una fonamentació metafísica).

En una època en la qual les discussions i disputes eren habituals, Locke pensa que pot fer un bon servei si pot aclarir l’abast real de les nostres capacitats, “veure quins objectes estan al nostre abast i quins altres estan més enllà del nostre enteniment”. Així, l’Assaig sobre l'enteniment humà aspira a fonamentar l'exigència de tolerància religiosa i filosòfica en una determinació de la naturalesa i límits de l'enteniment. Sobre allò que no es pot establir amb total certesa cal admetre la llibertat de l’individu per a mantenir les seves pròpies opinions i creences, tot respectant el dret dels altres a manifestar postures diferents.

Veiem doncs com la teoria del coneixement està determinada per un objectiu polític clar: fonamentar la necessitat d’una societat lliure on es respectin les opinions de tots els ciutadans.

Reflexioneu: coneixeu algun altre filòsof que desenvolupi una teoria del coneixement lligada a objectius polítics? Quina és la primera diferència que observeu entre tots dos?

LA CRÍTICA A L'INNATISME. L'EMPIRISME

La gestació de l'Assaig es dóna paral·lelament a l'èxit a Cambridge (la universitat platònico-racionalista, en front de l'empirista Oxford on havia estudiat Locke) de Cudworth. Aquest sostenia que la màxima empirista que afirma que "res no hi ha a l'enteniment que no hagi estat abans en els sentits", porta a l'ateisme. Conseqüentment cal defensar les idees innates.

Locke s'esforçarà en tot el contrari: demostrar l'existència de Déu des de l’empirisme, perquè les idees innates són la font de tots els prejudicis. Locke està d’acord amb Descartes quan posa de manifest el perill dels prejudicis (evitar la prevenció, deia a la primera regla), però creu que l’innatisme que defensa Descartes és precisament la principal font de prejudicis. L'innatisme és una espècie de dogmàtica individual. I el dogmatisme és la font de la intolerància, que és el que més detesta Locke.

Locke nega radicalment qualsevol possibilitat d’innatisme. Una idea innata hauria de ser compartida per tots els humans, de forma universal. Però “no hi ha cap principi al qual la humanitat assenteixi d’una manera universal.”

“Començaré pels principis especulatius, exemplificats en aquells famosos principis de la demostració: “el que és, és” i "és impossible que una mateixa cosa sigui i no sigui “, als quals cal atribuir, em penso, més que a cap altre, el títol d’innats. Aquests principis han adquirit tal reputació de ser màximes universalment acceptades que seria molt estrany que algú pogués posar-los en dubte. Tanmateix, em prenc la llibertat d’afirmar que aquestes proposicions són tan lluny de rebre l’assentiment universal que podem dir que una gran part de la humanitat les ignora. Perquè, primer, és evident que els infants i els idiotes no en tenen la més mínima percepció o idea...”

Per a Locke, la raó s'ha de fonamentar en els sentits, en l'experiència. Si no hi ha experiència no hi ha pensament. L'experiència proporciona a la raó el seu material i al mateix temps serveix com a control de la raó. La comprovació del que la raó elabora ha de fer-se a través de l'experiència.

Locke no és un escèptic, sinó un crític. Cal valorar amb prudència la capacitat de l’enteniment humà que sovint “s’enlaira més enllà de les estrelles”, com havien fet els racionalistes. El coneixement té uns límits marcats per l’experiència. Si admetéssim les idees innates, no hi hauria límit ni control per al coneixement (això és el que Locke ens deixa com herència filosòfica important). Per això diem que Descartes és racionalista i Locke empirista.

CONEIXEMENT I REALITAT

LES PERCEPCIONS

Abans de tenir cap experiència la ment no conté cap idea ni cap principi innat, és com un full en blanc, com una “tabula rasa”. Tot el que hi ha a la nostra ment prové de l’experiència.

“Suposem, doncs, que la ment és, tal com se sol dir, un paper en blanc, sense res escrit, sense cap idea. Com arriba a tenir-les?”

“Preguntar en quin moment tenim idees és tant com preguntar-nos quan comencem a percebre, perquè tenir idees i percebre són la mateixa cosa”

 La percepció o experiència pot ser de dos tipus:

• Sensació (experiència externa): per exemple, les idees de blau, amarg, llis... Les sensacions són el resultat dels impulsos sobre el sistema nerviós que produeixen els objectes i les seves partícules “insensibles”. Avui parlaríem de “fotons” com a estímul de la visió, o de “molècules en suspensió” com a estímul de l’olfacte, o de “vibracions de l’aire” com a estímul auditiu, o de “ones infraroges” com a estímul tèrmic i de la pròpia massa de l’objecte com a estímul tàctil. Locke no disposa de tot aquest coneixement, però dóna per suposat que “hi ha algun moviment en aquests objectes que, tot afectant algunes parts del nostre cos, es perllonga a través dels nostres nervis o esperits animals fins al cervell o seient de la sensació, fins a produir en la nostra ment les idees particulars que tenim d’aquests objectes.”

• Reflexió (experiència interna o introspecció): és la percepció de les operacions de la nostra ment. Per exemple, pensar, dubtar, creure, voler...

Les idees es formen a partir de les percepcions. Diferencia entre idees simples i complexes.

IDEES SIMPLES:

Les percepcions de sensació o reflexió formen les idees simples. Són signes que representen les qualitats de les coses. Les idees simples són incomunicables si no les tenim per una experiència pròpia. Jo no puc comunicar què significa dolç a algú que no conegui la dolçor.

Diferencia entre quatre classes d’idees simples segons el seu origen:

• Idees que provenen d’un sol sentit: blau (vista)...
• Idees que provenen de diferents sentits: distància espacial (vista i tacte)...
• Idees que provenen de la reflexió: voler, pensar...
• Idees que provenen conjuntament de la reflexió i la sensació: plaer, dolor...

En tots els tipus d’idees simples la ment es mostra passiva, rep passivament les qualitats que representa. “La ment per si mateixa no en pot produir cap ni una d’aquestes idees”.

LES QUALITATS DELS COSSOS. QUALITATS PRIMÀRIES, SECUNDÀRIES I PODERS.

Els cossos són poderosos. Dels poders del cosos en diu qualitats. Els cossos tenen el poder d'afectar a altres cossos, i aleshores parlem simplement de poders. També tenen el poder d'afectar la nostra ment de tal manera que hi originen les idees. Aleshores parlem de qualitats primàries o bé secundàries.

Les idees estan en la nostra ment, però són un resultat del poder de les coses sobre la nostra ment:

“Així, allò que és blanc, allò que és fred, allò que és rodó, en tant que són sensacions o percepcions en la ment, ho anomeno idea; en tant que es troben en una bola de neu, que té el poder de produir aquestes idees en l’enteniment, ho anomeno qualitat”.

A vegades la causa de la percepció d’una idea pot ser també la privació de quelcom en la cosa. Per exemple, la causa de la percepció del color negre és la manca de color o de llum en la cosa percebuda. Però la percepció del negre és tan positiva com la de blanc. Les causes de les idees poden ser positives o privatives, per bé que percebem totes les idees com a positives.

“Pel que fa a les idees simples que provenen de la sensació, cal tenir en compte que tot allò que per constitució natural és capaç, per mitjà de l’excitació dels sentits, de causar alguna percepció en la ment produeix per aquest fet una idea simple en l’enteniment; aquesta idea, sigui quina sigui la seva causa externa, un cop advertida per la nostra capacitat de discernir, la ment la contempla i la considera com una idea positiva real en l’enteniment, igual com qualsevol altra idea, tot i que, potser, la seva causa no és més que una privació en l’objecte. (...) Hi ha dues coses molt diferents, que cal distingir amb cura: una cosa és percebre la idea de blanc o de negre, i una altra del tot diferent examinar quina espècie i quina disposició de partícules hi ha d’haver en la superfície d’un cos per fer que un objecte sembli blanc o negre.”

Diferencia entre qualitats primàries i qualitats secundàries (seguint una tradició que remunta a Demòcrit i que trobaríem també en el pensament de Galileu i del propi Descartes):

• Qualitats primàries (o originàries):
• Exemples: solidesa, extensió, forma, moviment, repòs, nombre, massa, forma, textura...
• Són inseparables dels objectes. Encara que no puguem percebre el cos perquè és massa petit, el cos continua tenint aquestes qualitats: Així considerades, les qualitats dels cossos són, primer, aquelles enterament inseparables del cos, qualsevol que sigui l'estat en què es trobi, i tals que aquest cos les conserva constantment en totes les alteracions i canvis que pugui sofrir a causa de la major força que hom pugui exercir sobre ell. Aquestes qualitats són tals que els sentits constantment les troben en cada partícula de matèria amb volum suficient per ser percebuda, i tals que la ment les considera com a inseparables de cada partícula de matèria tot i que siguin massa petites per ser percebudes individualment pels nostres sentits. Per exemple, prenguem un gra de blat i dividim-lo en dues parts; cada part encara té solidesa, extensió, forma i mobilitat. Dividim-lo una vegada més, i les parts encara retindran les mateixes qualitats; i si el seguim dividint fins que les parts es facin insensibles, retindran necessàriament, cadascuna d'elles, totes aquestes qualitats. Perquè la divisió (que és tot el que un molí o una trituradora o qualsevol altre cos li fa a un altre en reduir-lo a parts insensibles) no pot mai llevar-li a un cos la solidesa, l'extensió, la forma i la mobilitat, sinó que tan sols fa dues o més masses de matèria, diferents i separades, d’on abans n’hi havia només una; totes les quals, feta la divisió, poden ser considerades com a cossos diferents i faran un nombre determinat. A aquestes qualitats les anomeno qualitats originals o primàries d'un cos, les quals podem advertir que produeixen en nosaltres les idees simples de la solidesa, l'extensió, la forma, el moviment, el repòs i el nombre.

Les idees que representen qualitats primàries són objectives, és a dir, hi ha una perfecta correspondència o semblança entre les qualitats primàries dels cossos i les idees que les representen

Descartes havia considerat les idees que representen qualitats primàries com a innates, produïdes naturalment per la nostra ment, per bé que les considerava també objectives (un cop demostrada l’existència de Déu que li servia com a garantia del coneixement)

• Qualitats secundàries (o sensibles):

• Exemples: blau, verd, dolç, calent...
• Són els poders de les diferents combinacions de les qualitats primàries. No estan pròpiament en les coses sinó que depenen de la percepció humana, de la configuració del nostre sistema perceptiu.
• Només existeixen en la realitat com a modes de les qualitats primàries.“No són sinó els poders que combinacions diferents d'aquestes altres qualitats primàries tenen, quan operen sense poder ser discriminades d’una manera clara.”

Les idees que representen qualitats secundàries són subjectives. No són semblants a l’objecte que representen. Representen una activitat de la ment provocada per les qualitats primàries de l’objecte.

“És fàcil, em penso, deduir-ne de tot això l’observació següent: que les idees de les qualitats primàries dels cossos són semblances d’aquestes qualitats, i que els seus arquetipus existeixen realment en els objectes; però que les idees produïdes en nosaltres per les qualitats secundàries no s’assemblen gens a aquestes qualitats: no hi ha res present en els objectes que s’assembli a les idees. En els objectes a què ens referim, a partir de les idees, només hi ha el poder de produir aquelles sensacions en nosaltres: i allò que és dolç, blau o calent segons la idea no és res més que certa massa, forma o moviment de les parts insensibles en els cossos mateixos, als quals apliquem aquests noms.”

“La majoria de les idees de sensació que hi ha en la nostra ment s’assemblen tan poc a alguna cosa existent fora de nosaltres com poc semblants són les nostres idees respecte dels noms que les representen, tot i que només el fet d’oir-los ja fa que les pensem.”

“Tot el que he dit en relació als colors i les olors, pot entendre's també respecte de sabors, sons i altres qualitats sensibles semblants, les quals, qualsevol que sigui la realitat que equivocadament els atribuïm, no són en veritat res en els objectes mateixos, sinó poders de produir en nosaltres diverses sensacions, i depenen d'aquelles qualitats primàries, a saber: volum, forma, textura i moviment de les seves parts, com ja he dit.”

Aquests plantejament fa que considerem Locke com el precursor de la teoria dels sense-data. Per a informar-vos sobre aquesta teoria moderna podeu anar a http://plato.stanford.edu/entries/sense-data/

Finalment considera l’existència d’un tercer tipus de qualitats que anomena “poders” i que són el poder de produir un canvi en un altre cos. Les primàries i secundàries també produeixen un canvi en nosaltres, per la qual cosa serien també poders. De fet, la distinció seria entre el poder de produir un canvi en nosaltres (primàries i secundàries) i el de produir un canvi en un altre cos (poders)

“Les qualitats, pròpiament considerades, que realment existeixen en els cossos són de tres classes:

Primer, el volum, la forma, el nombre, la situació i el moviment o repòs de les seves parts sòlides: aquestes qualitats són als cossos, tant si les percebem com si no. I quan els cossos tenen la grandària suficient per poder-les percebre, tenim, a través d'elles, una idea de la cosa tal com és en si mateixa, com és obvi en els objectes artificials. A aquestes qualitats, les anomeno qualitats primàries.

En segon lloc, el poder que existeix en qualsevol cos, a causa de les seves qualitats primàries insensibles, d’afectar d’una manera peculiar qualsevol dels nostres sentits, i d'aquesta forma provocar en nosaltres les idees diferents de diversos colors, sons, olors, sabors, etc. A aquestes qualitats se les denomina usualment qualitats sensibles.

En tercer lloc, el poder que existeix en qualsevol cos, per la constitució particular de les seves qualitats primàries, de produir un canvi en el volum, en la forma, en la textura i en el moviment d'un altre cos, de tal manera que el fa actuar sobre els nostres sentits d'un mode diferent a com operava abans. Així, el Sol té el poder de blanquejar la cera i el foc de fondre el plom. Normalment, a aquestes qualitats se les denomina poders.

Les primeres són semblances; de les segones, es creu que ho són, però no ho són;les terceres, ni són semblances, ni es creu d’elles que ho siguin.

Per exemple, les idees de calor o de llum que rebem del Sol a través dels nostres ulls o del tacte són considerades normalment com a qualitats reals que existeixen en el Sol, i com quelcom més que mers poders en ell. Però quan pensem en el Sol en relació amb la cera, a la qual fon o blanqueja, no considerem que la blancor i la blanor que en ella produeix siguin qualitats que es troben en el Sol, sinó que les considerem com a efectes produïts pels seus poders. Tanmateix, si raonem correctament, aquestes qualitats de llum i calor, percepcions meves quan el Sol m'escalfa o il·lumina, no estan més en el Sol que els canvis produïts per ell en la cera, quan la blanqueja o la fon. En tots dos casos es tracta igualment de poders del Sol, que depenen de les seves qualitats primàries, per les quals pot, en un cas, canviar fins a tal punt el volum, la forma, la textura o el moviment d'algunes parts insensibles dels meus ulls o de les meves mans, que pot provocar-me la idea de llum o la de calor; i, en l'altre cas, pot canviar de tal manera el volum, la forma, la textura o el moviment de les parts insensibles de la cera com per fer que provoquin les idees diferents de blanc i de tou.”

IDEES COMPLEXES:

L'enteniment rep passivament les idees simples i les utilitza per formar activament les idees compostes, combinant-les, unint-les o separant-les. No provenen directament de l’experiència sinó d’una activitat de la ment, però sempre fonamentada en l’experiència.

Diferencia tres tipus d’idees complexes:

• Substàncies: La idea de substància és una idea que es forma a partir de l'observació que les idees simples no poden "subsistir" per si mateixes. Quan considerem vàries idees simples que apareixen unides amb certa constància suposem un substrat d’inherència, un “unknown support of qualities”, és a dir, un “no sé què” en el qual les qualitats es mantenen unides. Això no significa un coneixement de la substància, sinó una simple afirmació de la seva existència. La substància és real però incognoscible. La idea de substància és una creació de l'home, però fundada en la naturalesa. La ment la utilitza per poder pensar l’existència estable de les qualitats sensibles, però “l’home no té cap idea general de la substància, ni tampoc sap què pot ser la substància en si”.
  • Per a Descartes la substància no era incognoscible, sinó molt fàcil de conèixer, i no és cap "creació" com diu Locke, sinó una idea innata que coneixem clara i distintament per la nostra intuïció. La metafísica tradicional intentava derivar les propietats dels éssers de la definició (coneixement) de la seva substància. Essent ara incognoscible la substància, la metafísica queda limitada.
• Modes: És aproximadament el que anteriorment anomenàvem accidents, és a dir, afeccions o propietats de les substàncies. Per exemple, espai, temps, bellesa, infinit...
• Relacions: Són maneres de considerar una cosa que implica l’existència o presència d’una altra cosa. Per exemple, “més gran que”, “més bell que”, “causa de”, “efecte de”, “idèntic a”...

LA CERTESA:

Diferencia tres graus de certesa, que poden definir tres modes de coneixement en funció del seu nivell d’evidència. El grau més alt de certesa correspon al coneixement intuïtiu, seguit del demostratiu i finalment del sensitiu.

• CERTESA INTUÏTIVA: És el coneixement de l’acord o desacord de dues idees per si soles, percebut immediatament com a evident. Aquesta és la mena d’evidència que es posa de manifest en el coneixement de la pròpia existència (el cogito cartesià). També coneixem intuïtivament certes veritats que funcionen com a principis de la matemàtica i la moral. Però, principalment, i d'acord amb la seva posició filosòfica empirista, coneixem per intuïció les nostres percepcions: per exemple, jo estic segur que percebo el color vermell (si bé això no implica necessàriament que en el món existeixi realment el color vermell). Tanmateix, no es pot pretendre que aquesta mena d’evidència sigui extensible a tot el coneixement.
• CERTESA DEMOSTRATIVA: La percepció de l’acord no sorgeix de forma immediata sinó a través del raonament. És un grau de certesa inferior a la intuïtiva, no és un coneixement tan clar. La certesa demostrativa és la que permet afirmar l'existència de Déu, la de la substància, etc. El que no podem conèixer és el contingut representatiu d'aquests conceptes en tant que no ens és donat en la sensació. Els conceptes metafísics queden així restringits pel que fa al seu ús. Heus aquí el fonament de la pau social i la tolerància: tancar el coneixement en els límits del que podem obtenir per combinatòria d'idees i desterrar els coneixements que no poden ser justificats per l'experiència.
• CERTESA SENSITIVA: Es refereix a l’existència particular de les coses finites que existeixen més enllà de nosaltres. Es percep en el moment que es produeix la percepció sensible. És un coneixement que “excedint la mera probabilitat, sense arribar, però, a cap dels dos graus de certesa anteriors, admet el nom de coneixement”. Ens permet diferenciar la realitat dels somnis o les quimeres de la imaginació. Tenim una “clara consciència” que la idea prové d’un objecte existent. No disposem de res més que això, però és suficient per a dur una vida raonable.

Aqui Locke sembla recuperar en part la jerarquia del coneixement de les meditacions metafísiques de Descartes, que començava per la intuïció del jo, continuava per la demostració de l’existència de Déu i acabava amb el coneixement del món físic.

EXERCICI:

Llegiu el text següent i contesteu:

1.Per què la frase en vermell del text diu que es refereix al coneixement intuïtiu i no al sensorial? Intenta aclarir el significat de la frase

2.Quins arguments presenta contra la hipòtesi del somni?

“Els dos graus del nostre coneixement són aquests: l’intuïtiu i el demostratiu. Tot el que està per sota d’aquests dos graus, per gran que sigui la seguretat amb què ho acceptem, és només fe o opinió: no és coneixement, almenys pel que fa a les veritats generals. Hi ha de fet una altra percepció de la ment, que es refereix a l’existència particular dels ens finits a l’exterior de nosaltres mateixos: l’acceptem com un coneixement que va més enllà de la mera probabilitat, encara que no arribi clarament a cap dels dos graus de certesa esmentats. No hi ha res de més cert que la idea que rebem en les nostres ments d’un objecte exterior; i aquest és el coneixement intuïtiu. Però potser és una qüestió discutible si coneixem alguna cosa més que la simple idea en la nostra ment, o si podem inferir amb certesa l’existència d’una cosa exterior corresponent a la idea a partir de la idea mateixa, perquè pot passar que tinguem idees en la ment sense que existeixin les coses a què es refereixen, o sense que cap objecte impressioni els nostres sentits. En aquest assumpte, però, també crec que estem proveïts d’una evidència que ens fa superar el dubte. Perquè pregunto a qualsevol si no està absolutament i íntimament convençut que la percepció és diferent quan veu el Sol de dia i quan només hi pensa de nit; quan tasta de fet l’absenta, o olora realment una rosa, o quan només pensa en el sabor i l’olor. Veiem tan clarament la diferència entre una idea reviscuda en la ment mitjançant el record i la idea que arriba de fet a la nostra ment per mitjà dels sentis, com la diferència que hi ha entre dues idees distintes. I si algú diu que el mateix passa en el somni, i que totes aquestes idees poden estar produïdes en la nostra ment sense que hi hagi cap objecte extern; aquest tal que somniï el que vulgui, que li dono la resposta següent: primer, que no importa massa que jo li elimini o no el seu dubte; si tot és un somni, ni raonar ni argumentar no serveixen de res, i no són res ni la veritat ni el coneixement; segon, que crec que haurà d’admetre que hi ha una diferència molt clara entre somniar que som dins d’un foc i realment ser-hi. Tot i això, si està decidit a mostrar-se escèptic fins al punt de mantenir que el que jo anomeno “trobar-se realment dins d’un foc” no és més que un somni, i que no podem saber amb certesa si coses com el foc existeixen en realitat sense nosaltres, li responc: que sabem amb certesa que quan ens afecten determinats objectes -l’existència dels quals percebem, o somniem que percebem, pels nostres sentits- se’n segueix plaer o dolor; aquesta certesa no és menor que la nostra felicitat o la nostra desgràcia, per sobre de les quals conèixer o existir deixen de tenir interès per a nosaltres. Per això crec que podem afegir a les dues formes precedents de coneixement també aquesta: el coneixement de l’existència dels objectes externs, mitjançant la percepció i la consciència que tenim del fet de rebre realment idees a partir dels objectes, i que podem admetre aquests tres graus de coneixement: l’intuïtiu, el demostratiu i el sensorial; en cadascun d’ells hi ha diferents graus i formes d’evidència i certesa.

L’EXISTÈNCIA DE DEU

L'existència de Déu queda "naturalment demostrada" si ens considerem a nosaltres mateixos com a contingents. Cal un ésser creador intel·ligent, ja que m'ha fet intel·ligent a mi, i creador de la matèria, ja que ha creat el meu esperit, la qual cosa és encara més difícil.

Aquesta sola prova ha de portar-nos a una idea constant de la divinitat. Però no es pot demostrar quines característiques té aquest Déu, i per tant cal defensar per sobre de tot el dret de cadascú a creure lliurement; és a dir, cal tolerància religiosa.

ELS LÍMITS DE LA CIÈNCIA

Tal com hem plantejat els diferents tipus de certesa i coneixement, no podem parlar d’un coneixement veritable del món natural. “No hi ha ciència dels cossos”, afirma Locke. No tenim idees adequades ni de la substància ni de les relacions necessàries entre les seves qualitats primàries i secundàries. Sense idees adequades “no estarem capacitats per tenir un coneixement científic, ni podrem mai descobrir veritats generals, informatives i indubtables sobre els cossos”. No podem aspirar a la certesa i la demostració, i ens hem de conformar amb un grau de probabilitat.

Si del món natural no en tenim un veritable coneixement, no podem parlar de ciència física en sentit estricte, com un coneixement demostratiu i definitiu. Coneixem l’existència de les coses, però la seva constitució interna (el que en podríem dir la seva “naturalesa física”) ens és desconeguda. Podem conèixer la realitat de les idees simples de qualitats primàries i secundàries, i les idees complexes de modes i relacions pel fet que són aplicables al món natural. Però l’essència real, com ja hem dit, ens resta desconeguda. Podem fer conjectures sobre la constitució interna de la matèria, i posar-les a prova amb observacions i experiments. Però amb l’experimentació no assolim un grau de certesa absoluta sinó una probabilitat raonablement acceptable.

El nostre coneixement de la realitat ens permet relacionar-nos correctament amb les coses naturals, i ens hem d’esforçar a millorar tant com puguem la claredat i distinció de les nostres idees sobre la naturalesa, tot acceptant el caràcter constitutivament provisional del nostre coneixement de la realitat.

EXERCICI:

Què en pensen els epistemòlegs moderns, tals com Popper o Kuhn, de l’abast i límits del coneixement científic? Com creus que valorarien aquestes idees de Locke?