Xavier Vilaseca i Bañeras
FILOSOFIA PER A JOVES ESTUDIANTS
La reflexió filosòfia es centra en la recerca d’un camí o d’una tècnica per aconseguir la felicitat de l’individu. L’home se sent perdut i desorientat, ha perdut el sentit de la integració social i busca camins de llibertat personal que donin resposta a aquesta desorientació.
Els tres corrents filosòfics principals del període hel.lenístic són:
EPICUREISME
Epicur de Samos (341 – 270 a.C.), fill d’un atenès emigrat, retornà a Atenes als 18 anys. Als 37 anys va fundar la seva escola: El Jardí.
El Jardí no era un centre d’investigació, sinó una casa amb un jardí, un lloc per a descansar i conversar amb el mestre que intentava ensenyar un estil de vida a la recerca de la felicitat.
Epicur es proposà superar les supersticions religioses que neguitegen els humans, ajudar-los a superar les pors i els dolors, i mostrar la possibilitat d’una vida joiosa i plaent.
S’identifica la felicitat amb l’ataràxia: consisteix en l’absència de dolor i de pertorbacions, i en l’assoliment del benestar aconseguit a través de la satisfacció mesurada de les necessitats naturals, la serenor d’esperit aconseguida amb la filosofia i la companyia de bons amics.
EL TETRAFARMAKON
“Vana és la paraula que no guareix els sofriments de l’home”
La filosofia ens ha de donar seguretat i confiança, tot allunyant de nosaltres les pors que ens pertorben. En aquest sentit, és cèlebre el quadruple fàrmac que proposa Epicur:
Les pors |
El que cal pensar (el remei) |
Els déus |
Si existeixen, són feliços i no s’ocupen de nosaltres. |
La mort |
Mentre nosaltres hi som, encara no ha arribat, i quan arriba, ja no hi som. |
El destí |
No existeix el destí, cada home construeix la seva vida. |
Les necessitats naturals i els mals |
Les necessitats estrictament naturals són fàcils de satisfer, i els mals són fàcils d’evitar. |
PLAER I FELICITAT
Per a Epicur el bé és el plaer i la felicitat és una vida plena de plaer. D’aquesta manera de pensar en diem hedonisme.
Plató i Aristòtil també havien parlat de plaer i felicitat, però no eren hedonistes. Per a ells, hi havia plaers bons i dolents. Els plaers són bons si contribueixen a la felicitat. Però la principal component de la felicitat és la virtut, que s’assoleix en les accions morals i en el desenvolupament de les pròpies facultats. Per tant, els plaers que s’allunyen de la virtut són rebutjats.
Per a Epicur, en canvi, el plaer és essencialment bo, s’identifica directament amb el bé:
“...diem que el plaer és punt de partida i finalitat d’una vida benaventurada. Perquè reconeixem el plaer com a bé primari i connatural. Iniciem tots els actes d’acceptació i de rebuig a partir del plaer, i és a ell on tornem en utilitzar la nostra experiència del plaer com a criteri de tota cosa bona."
(Epicur, Carta a Meneceu)
Cal saber escollir bé el camí cap al plaer. Es tracta de saber calcular i avaluar quines accions ens reportaran més plaer a llarg termini:
“Ja que el plaer és el bé primari i innat, per això mateix no escollim tampoc qualsevol plaer, sinó que hi ha ocasions en què passem per alt molts plaers si d’ells se'n seguiria un més gran dolor. I considerem molts dolors com a superiors a plaers, quan un major plaer ens sobrevindrà després d’haver-los suportat durant un llarg temps. Conseqüentment, malgrat que tot plaer, per causa de la seva afinitat natural amb nosaltres, sigui un bé, no tot plaer ha de ser escollit. Semblantment, malgrat que tot dolor sigui un mal, no tot dolor ha de ser sempre naturalment rebutjat. L’adequat és avaluar aquests assumptes amb càlcul i consideració dels avantatges i desavantatges. Perquè, a vegades, prenem el bé com un mal i, a l’inrevés, el mal com un bé.”
(Epicur, Carta a Meneceu)
Hi ha desitjos naturals com, per exemple, menjar, dormir, estimar, i altres que són banals, tals com tenir un abric de marca, menjar llagosta, fumar... Les finalitats dels desitjos naturals són diverses, i podem trobar exemples clars de cada una: l’amistat és necessària per a la felicitat, així com la pau i la tranquil·litat; menjar és necessari per a la vida mateixa; dormir és necessari per a l’equilibri del cos. Si som savis desitjarem només allò necessari per a obtenir el plaer de la salut (manca de dolor físic) i el plaer de no tenir por ni cap altra torbació mental (manca de dolor mental).
La satisfacció d’un desig banal com comprar-nos una moto impressionant o menjar caviar no té res de dolent. De tota manera, Epicur recomana una vida senzilla que aspira a l’autarquia (autosuficiència):
"Considerem l’autosuficiència com una gran benedicció, no perquè sempre hàgim de gaudir de poc, sinó per a quan no tinguem gaire res, saber gaudir amb el poc que tinguem, amb la convicció de què són els que menys ho necessiten els que poden gaudir més del luxe, i que tot el que és natural és fàcil d’obtenir, mentre que l’innecessari és difícil. Els gustos senzills ens donen un plaer igual que el menú d’un ric, quan la necessitat ha quedat satisfeta; el pa i l’aigua proporcionen el plaer més alt quan algú que els necessita els obté..., i així acostumar-se a una dieta senzilla i de poc dispendi contribueix a una bona salut, i fa als homes delitosos per complir amb els necessaris oficis del viure, i ens disposa millor per apropar-nos als luxes si alguna vegada s’escau, i ens prepara per enfrontar-nos al canvi sense por."
(Epicur, Carta a Meneceu)
Buscar el plaer en els luxes és insensat. Com més difícils d’obtenir siguin els nostres desitjos, menys dependrà de nosaltres mateixos el poder satisfer-los. Si, en canvi, els desitjos són fàcils de satisfer, només dependrem de nosaltres: serem autosuficients. Només si som autosuficients podrem arribar a l’ataràxia.
La ment posseeix els seus propis plaers. El cos gaudeix mentre sent un plaer present. La ment, a més de percebre els plaers presents, veu a venir els plaers del futur, i no deixa que els plaers del passat s’esborrin del record. El savi, per tant, sempre té a mà recursos per a gaudir, ja sigui de la visió del plaer futur o bé del record del plaer del passat. I això pot ser molt útil per fer minvar els patiments del present.
L'AMISTAT
Segons Epicur, la vida política és una trampa o una presó de la qual el savi s’ha de mantenir allunyat. Només es pot viure tranquil allunyat dels assumptes públics. Però el rebuig d’Epicur de la vida política no està fundat en cap sentiment de misantropia. Ben al contrari, afirma que l’amistat és “un bé immortal”. I sosté també que “de tot el que la saviesa assegura per assolir una felicitat en tota la vida, el més gran és, de llarg, la possessió de l’amistat”.
El Jardí era una comunitat d’amics, i Epicur gaudia intensament de l’amistat. El dia de la seva mort, torturat pel dolor de la malaltia, escrivia al seu amic Idemeu que era feliç amb el plaent record de les seves converses.
ESTOÏCISME
Zenó de Cítion (332 – 262 a.C.) veia en els cínics els veritables hereus de Sòcrates. De Sòcrates n’admirava l’autodomini i la serenitat davant la mort. Zenó es reunia amb els seus deixebles en un pòrtic (stoá) de l’Àgora d’Atenes, i d’aquí prové el nom d’estoïcisme.
Va ser la filosofia més important durant l’imperi romà. D’aquesta època destaquen filòsofs estoics tals com Sèneca, l’emperador Marc Aureli o l’esclau Epictet.
Emperador Marc Aureli
Tot l’univers està dominat per una llei racional que no deixa espai per a l’atzar. Tot passa perquè ha de passar d’aquesta manera, i no pot ser que passi de cap altra manera. El savi estoic és aquell que comprèn el que s’esdevé i ho accepta.
L’ètica consisteix en acceptar el destí. La llibertat consisteix en l’acceptació del que és necessari i inevitable, no en la revolta contra el destí. Acceptant el destí viurem en harmonia amb la natura, amb el cosmos.
No hi ha llibertat d’acció, ja que tot està determinat pel logos. Però hi ha espai per una llibertat moral (de pensament) que consisteix a no permetre que els desitjos i les passions pertorbin l’acceptació de l’ordre còsmic. Aquesta és la veritable virtut, i l’anomenen apatheia. Es diferencia de l’ataràxia en el fet que els epicuris propugnaven un gaudi moderat del plaer i un control dels desitjos pertorbadors. Ara es tracta d’eliminar radicalment el desig. El savi estoic només desitja que es compleixi el que és natural, el destí, i això segur que s’acomplirà, si bé nosaltres n’ignorem els detalls fins que aquest destí no arriba.
ESTOÏCISME. IMPERTORBABILITAT O RESIGNACIÓ?
La filosofia estoica va ser tant difosa durant l’Imperi Romà que quan hom diu que “cal prendre’s les coses amb filosofia”, es refereix a què cal prendre-s'ho amb filosofia estoica. Si tenim estrés, si anem massa embalats, ens recomanen que ens ho prenguem amb més filosofia, és a dir, amb més calma. Si ens passa quelcom desagradable, una desgràcia, ens recomanen també el mateix remei, la filosofia. Aquí, però, el terme té més connotacions de “resignació”. Si qui ens aconsella és un sacerdot, segurament acudirà directament a la resignació: resignació, fill meu, resignació.
El savi estoic que cerca la impertobabilitat té un punt de vista molt diferent al de l’home resignat. Comparem-los:
SAVI ESTOIC *Tot té un sentit i un ordre lògic, i d’això en diem el destí. |
L'HOME RESIGNAT *No sabem si hi ha un destí, però el cert és que la vida sovint és absurda. |
*Si som savis podem albirar el sentit i l’ordre lògic del que succeeix. |
*Les desgràcies passen i no sabem per què. A més, les desgràcies mai no venen soles. |
*El destí no es pot canviar. |
*Les desgràcies no tenen remei |
*Les coses ja estan bé com estan, i no voldria pas canviar-les. |
*Les coses podrien ser millors del que són, però això no depèn de nosaltres sinó de la nostra sort. Tant de bo tinguéssim més sort, però no hi podem fer res. |
*Cal renunciar als desitjos i acceptar el destí com al que realment cal que succeeixi per al bon manteniment de l’ordre còsmic. |
*No renunciem als desitjos, però ens conformem si no els obtenim. |
*L’estoic és impertorbable. |
*La resignació és un remei per a la pertorbació. |
ESCEPTICISME
Pirró d’Èlide (360 – 275 a.C.) va fer de soldat a l’exercit d’Alexandre i va participar en totes les campanyes fins al riu Indus.
Skeptomai, en grec, significa examinar atentament. Si examinem amb atenció el que sabem, arribem a la conclusió que cap coneixement no és prou sòlid, prou exacte, prou cert. Si el que examinem és la conducta dels humans, podem arribar a la conclusió que no hi ha cap raó prou ferma per decidir si uns costums i pautes de conducta són preferibles a d’altres.
Davant d’aquest panorama, la saviesa es defineix com epokhé, és a dir, l’abstenció de judici. Significa renunciar a saber res amb certesa, a mantenir el dubte com a opció més raonable. Però l’epokhé té també una dimensió moral: l’actitud vital de renuncia a tota decisió, la suspensió de qualsevol mena de judici valoratiu.