UN ROMÀ FILÒSOF I CRISTIÀ: SANT AGUSTÍ

Agustí i la seva mare Mònica (Ary Scheffer)

Sant Agustí era un romà nascut a Tagaste, al nord d’Àfrica, l’any 354. Era fill d’un petit propietari pagà i d’una cristiana que seria amb el temps Santa Mònica.

Exercí de professor de gramàtica i retòrica a Tagaste i a Cartago. L’any 383 es traslladà a Roma i va obrir-hi una escola. A Roma estudià la filosofia neoplatònica. L’any 387, després d’escoltar els sermons de St.Ambrós a Milà, es convertí al cristianisme. Esdevingué bisbe d’Hipona (nord d’Àfrica), on morí l’any 430, mentre els vàndals assetjaven la ciutat (46 anys abans de la caiguda de Roma).

Podríem definir-lo com el “cristianitzador” de la tradició platònica i neoplatònica. La idea platònica de la separació del cos i l’ànima, que pressuposava una clara superioritat de l’ànima sobre el cos, i la idea d’una recompensa pels mèrits de l’ànima que es purificava i un càstig per a l’ànima que no podia mirar més enllà dels desitjos concupiscibles, encaixa perfectament amb la moralitat cristiana. Plató, però, no ens parlava de Déu. Calien certes transformacions dins de la seva teoria per fer-lo perfectament compatible amb les creences cristianes. Les Idees de la teoria de Plató, és a dir, els “models ideals de la realitat”, St.Agustí els situa en la intel·ligència del Déu creador. I la Idea de Bé és el propi Déu. Déu és l’Ésser (“Jo sóc el que sóc” havia dit Jahvé a Moisès a la muntanya del Sinaí); per tant només Ell pot donar l’ésser a les coses. És, conseqüentment, el Creador de totes les coses. Però Déu és també Verb. El Verb encarnat és Jesucrist. Com diu St.Joan a l’evangeli: “...i el Verb es feu home, i habità entre nosaltres”. Aquest Verb, que en grec seria Logos, conté les Idees, els models ideals de la creació.

Plató ens havia parlat d’idees innates, segons la teoria de la reminiscència. Però això pressuposava la preexistència de l’ànima, la qual cosa és inacceptable des d’una perspectiva cristiana. Agustí substituirà la teoria de la reminiscència per la teoria de la “il·luminació”. Déu il·lumina la nostra ment per fer-nos capaços de descobrir en el món sensible els models ideals amb què Ell l’ha creat. Però Déu només m’il·luminarà si tinc fe, esperança i caritat, les tres virtuts teologals del cristianisme. Com deia el profeta Isaïes, “si no creieu, no podreu entendre”. Déu és “la Veritat”, i cal creure en la Veritat per poder entendre-la. Així, sense fe no podem filosofar rectament. Cal també tenir esperança, esperar que arribarem a saber. I cal finalment tenir caritat. “Caritas” significa amor: hem d’estimar la Veritat (és a dir, hem d’estimar Déu), per arribar a posseir-la. Això ens recorda directament la temàtica de l’eros platònic.

Per a Sant Agustí, l’home es defineix més pel seu amor que per la seva raó. L’home és allò que estima. Si estima a Déu es fa millor, feliç, diví fins on li és possible. Si estima el que és terrenal es fa pitjor, s’allunya de Déu. Això no significa que la matèria sigui el mal. Això no pot ser, ja que la matèria també prové de Déu. El mal s’entén com a “manca de Bé”. Vindria a ser el mateix que el que anomenem “fred”, que no és res en sí mateix, sinó que és la “manca de calor”.

Sepulcre de Sant Agustí, a St.Pietro in Ciel d'Oro (Llombardia)