UN MONJO FILÒSOF MEDIEVAL:

SANT ANSELM DE CANTERBURY

Sant Anselm fou un abat benedictí que visqué entre 1033 i 1109.

Volia arribar a una certa intel·ligència de la fe, sense pretendre que la raó arribés a substituir la fe. Ell volia entendre amb la raó el que creia i estimava amb el cor.

Va plantejar diversos arguments per demostrar l’existència de Déu, dels quals el més destacat fou el que es coneix com argument “ontològic”. El nom no li va posar Anselm, sinó Kant al segle XVIII, però se sol citar amb aquest nom.

L’argument ontològic diu el següent:

Fins i tot el que diu que no creu en Déu sap de què parla quan pronuncia la paraula “Déu”. La definició de Déu és “aliquid quo nihil maius cogitari possit”, és a dir, “quelcom res més gran que el qual no pot pensar-se”, o dit d’una altra manera més senzilla: “allò més gran que es pot pensar”. Aquest “més gran” cal interpretar-lo com a “més perfecte”. Per tant, la definició de Déu serà: “el més perfecte que es pot pensar”.

Si partim de la base que és més perfecte existir que no existir, haurem d’admetre que si dic que Déu no existeix, puc pensar quelcom més perfecte que Déu, puc pensar un Déu que existeixi. És a dir, que si dic que Déu no existeix, puc pensar un ésser més perfecte que el que he definit com l’ésser més perfecte que puc pensar. Això és evidentment contradictori, és absurd. Per tant, Déu no pot no existir, Déu existeix per definició. N’hi ha prou amb analitzar la definició de Déu per a admetre que Déu existeix.

Podem considerar que es tracta d’un argument “a priori”, és a dir, que procedeix per pura anàlisi de conceptes, sense partir de cap mena d’experiència o observació.

En els Salms XIII-1, podem llegir: “L’insensat va dir en el fons del seu cor: no hi ha Déu”. Com es pot ser tan insensat! L’insensat entén el que diu quan parla de Déu, però no analitza el concepte correctament i per això no comprèn que existeix. Si som insensats podrem dir el que sigui, però si pensem correctament només podrem pensar que existeix Déu.

Crítica de Gauniló:

Gauniló, que també era monjo, assumeix la defensa de l’insensat. El fet de la incredulitat de molts demostra que l’existència de Déu no és evident. “Aliquid quo nihil maius cogitari possit” no és més que un conjunt de paraules que no donen una definició positiva de l’essència de Déu. De fet, això és impossible. Com podria la intel·ligència limitada de l’home pensar l’essència infinita de Déu? De la mateixa manera que Anselm admet l’existència de Déu a partir d’un pur concepte, també hauríem d’admetre l’existència de l’”illa perduda”. L’illa perduda ha d’existir, perquè res que no existeixi no es pot perdre, i seria contradictori que el que és perdut no existeixi!

Rèplica de St.Anselm:

St.Anselm considera incomparable l’exemple de l’illa perduda amb el de “la perfecció”. “Aliquid quo nihil maius cogitari possit” no és una definició essencial de Déu, sinó la manifestació de la necessitat de pensar la perfecció com a existent. Anselm només diu que no podem pensar que la perfecció sigui perfecta si no existeix, malgrat que no podem abastar intel·lectualment el contingut infinit del concepte de perfecció.

Ara bé, no hi ha res de contradictori a pensar que una illa no existeixi, ja que l’illa no es defineix per la seva perfecció.

Crítica de St.Tomàs d’Aquino:

St.Tomàs no admet l’argument perquè és purament a-priori. Pensa St.Tomàs, seguint a Aristòtil, que només podem conèixer l’existència de quelcom a partir de les sensacions, de l’experiència.

Suposem que l’experiència posa de manifest que A existeix. Si sabem que B és “causa de” A, aleshores podrem deduir que B existeix, malgrat que no en tinguem experiència. Si veiem que el món existeix, i comprenem que l’única causa possible de la seva existència és Déu, podrem dir que Déu existeix; però no podem fer-ho a la manera de St.Anselm.

Aquesta idea de causalitat serà criticada per Hume, tal com veurem posteriorment.

Crítica de Kant:

L’argument de St.Anselm és perfectament lògic, però es basa en una premissa equivocada: en realitat no és més perfecte existir que no existir. Podem dir que quelcom existeix quan s'integra en un sistema o marc d'altres objectes, però això no canvia la definició. Amb 100 euros que existeixin a la meva cartera em puc comprar un abric, però es defineixen igual els 100 euros que tinc que els que no existeixen dins la meva cartera.