ELS PRIMERS CRISTIANS

De bon començament, el cristianisme es va interpretar com una mena de secta jueva que proclamava l’arribada del messies que l’Antic Testament ja profetitzava. El primer emperador que va tenir una clara consciència de la diferència entre jueus i cristians va ser Neró (l’any 64 va culpar als cristians i no pas als jueus de l’incendi de Roma que, segons els historiadors cristians, ell mateix havia provocat).

Els elements fonamentals i innovadors del pensament cristià primitiu són esquemàticament els següents:

Alguns emperadors van tolerar els cristians i altres els van perseguir violentament, especialment durant el segle III. L’any 313, l’emperador Constantí proclamà amb l’Edicte de Milà la llibertat de culte.

Situació del cristianisme en el moment de l'Edicte de Milà

Representació de l'Edicte de Milà

L’any 380, l’emperador Teodosi proclamà el cristianisme com a religió oficial de l’imperi (edicte de Tessalònica).

Poc després (395) es dividia definitivament l’imperi.

El darrer emperador d’occident va ser derrocat l’any 476, però el cristianisme catòlic i romà va mantenir la seva preponderància i els bàrbars van adoptar-lo com a religió pròpia.

L’any 520, Sant Benet fundà l’orde monàstic benedictí, que esdevindrà un potent braç de l’església, juntament amb la jerarquia eclesiàstica encapçalada pels papes.

Abadia de Montecassino. Va ser la primera fundació de St.Benet.

L’imperi d’orient, hereu de la tradició grega, desenvoluparà el cristianisme ortodox. Aquest imperi oriental, que esdevindria Imperi Bizantí, va perdurar amb molts alts i baixos fins l’any 1453, quan els turcs van prendre Constantinoble.

Paral·lelament, al segle VII, Mahoma fundà l’Islam. La cultura islàmica esdevindrà el contrapunt geopolític del món cristià, i serà hereu de la tradició aristotèlica i alexandrina.