ÈTICA

Per a Kant la moral és un fet que cal fonamentar. Diem que és "un fet" en el sentit que tothom pot descobrir lleis morals universals que li indiquin quin és el seu deure (no pas en el sentit que tothom compleixi el seu deure).

Tot en la naturalesa actua segons lleis. Només un ésser racional té la facultat d’actuar segons la representació de les lleis, és a dir, segons principis: dit d’una altra manera, té una voluntat. Com que per a derivar les accions de les lleis es requereix la raó, en aquest sentit la voluntat no és més que raó pràctica.

I.KANT. Fonamentació de la Metafísica dels Costums (secció segona)

La voluntat (o raó pràctica) és quelcom exclusiu dels éssers racionals. No significa absència de lleis, sinó la capacitat de prendre decisions a partir de la comprensió de la llei. La naturalesa segueix cegament les lleis, mentre que els homes ho fem conscientment.

Si la voluntat estigués determinada sempre per la raó, seríem moralment perfectes. Però en els homes hi ha condicions subjectives (mòbils o interessos subjectius) que fan que la voluntat no segueixi sempre el mandat de la raó (el deure), tot i que el pugui conèixer. Per això diem que els deures representen un “constrenyiment”, un mandat. La forma d’aquest mandat és el que Kant anomena un imperatiu.

Si la raó determina inevitablement la voluntat, les accions d’un ésser així, que són reconegudes com a objectivament necessàries són reconegudes també com a subjectivament necessàries, és a dir, la voluntat és una facultat d’elegir només allò que la raó, independentment de la inclinació, reconeix com a pràcticament necessari, és a dir, com a bo. Tanmateix, si la raó no determina suficientment per si sola la voluntat, si la voluntat està sotmesa encara a condicions subjectives (a determinats mòbils) que no sempre estan d’acord amb les condicions objectives, si, en un mot, la voluntat no és en si mateixa enterament conforme a la raó (tal com passa efectivament entre els homes), aleshores les accions que són reconegudes objectivament com a necessàries són subjectivament contingents, i la determinació d’una voluntat així conforme a lleis objectives constitueix un constrenyiment; és a dir, la relació de les lleis objectives amb una voluntat que no és completament bona és representada com la determinació de la voluntat d’un ésser racional acomplerta per principis de la raó, certament, però per principis als quals aquesta voluntat, segons la seva naturalesa, no és necessàriament obedient.

La representació d’un principi objectiu, en la mesura en què aquest principi és constrenyedor per a una voluntat, s’anomena un manament (de la raó) i la fórmula dels manament s’anomena imperatiu.

I.KANT. Fonamentació de la Metafísica dels Costums (secció segona)

ÈTICA HIPOTÈTICA O ÈTICA CATEGÒRICA?

Tots els imperatius manen o bé hipotèticament o bé categòricament.

• Els imperatius hipotètics tenen la forma: "Si vols B hauràs de fer A".
• Els imperatius categòrics tenen la forma: "Has de fer A".

Ara: tots els imperatius manen o hipotèticament o categòricament. Els imperatius hipotètics representen la necessitat pràctica d’una acció possible com a mitjà per aconseguir una altra cosa que es vol (o que almenys és possible que es vulgui). L’imperatiu categòric seria aquell que representaria una acció com a necessària per si mateixa, sense referència a un altre fi, com a objectivament necessària.

I.KANT. Fonamentació de la Metafísica dels Costums (secció segona)

Kant diferencia entre:

• Regles de l’habilitat (principis problemàtico-pràctics): “Si vols arribar al sostre, agafa una escala”. És un judici hipotètic, ja que podria ser que no vulguis arribar al sostre, i aleshores no caldria agafar cap escala. A més, poden haver-hi altres incomptables maneres d’arribar al sostre.
• Consells de la prudència (principis assertòrio-pràctics): “Si vols ser feliç, paga els teus deutes”. També és un judici hipotètic. Hi ha, però, una diferència amb els imperatius de l’habilitat: tot i que suposem que tothom vol ser feliç, no sabem tampoc exactament què és la felicitat (en canvi, si que sabem clarament què vol dir “arribar al sostre”). Ens parla doncs d’un mitjà per a aconseguir un objectiu incert. No és, per tant, un manament.

Kant anomena assertòric un enunciat amb el que simplement s'afirma que quelcom és vertader però que no conté cap indicació sobre si és necessari (el contrari no és possible) o bé problemàtic (hi poden haver altres possibilitats). L'enunciat «tots els homes són iguals» és un exemple d'enunciat assertòric. Kant anomena apodíctic un enunciat necessari, és a dir, que el contrari no és possible.

Malauradament, el concepte de la felicitat és un concepte tan indeterminat que, malgrat que tothom desitja arribar a la felicitat, ningú no determina ni pot dir d’una manera decidida allò que pròpiament desitja i vol. (...) Dit breument: l’home no és capaç de determinar amb completa certesa segons un principi allò que el faria veritablement feliç, perquè per a això caldria l’omnisciència. Per consegüent, per tal de ser feliç, un no pot pas actuar segons principis determinats, sinó segons consells empírics, com per exemple de la dieta, de l’estalvi, de la cortesia, de la circumspecció, etc., els quals, segons ensenya l’experiència, la majoria de les vegades promouen mitjanament el benestar. D’aquí se segueix que els imperatius de la prudència, per parlar amb precisió, no poden pas ordenar, és a dir, no poden presentar objectivament accions com a pràcticament necessàries; que aquests imperatius han de ser tinguts per consells més que per manaments.

I.KANT. Fonamentació de la Metafísica dels Costums (secció segona)

• Manaments (lleis) de la moralitat (principis apodíctico-pràctics): “Has de pagar els teus deutes”. En aquest cas es tracta d’un judici categòric. Un judici categòric mana sense admetre condicions externes al propi manament. En aquest cas, el judici ordenaria “has de pagar els deutes, i tant se val si vols com si no vols, si et cau bé el creditor com si no, si vols viure tranquil o això tant te fa...". Per tant, m’indica el deure, i és un veritable judici moral.

Els judicis hipotètics no poden ser mandats universals (vàlids per a tothom) perquè no podem suposar que tothom vulgui B. Per exemple: si pretenc que el judici "si vols viure tranquil has de pagar els deutes" sigui vàlid per a tothom, he de suposar que tothom vol viure tranquil.

Ara com ara cal reconèixer que l’imperatiu categòric és l’únic que parla com una llei pràctica, mentre que els altres imperatius en conjunt poden ser anomenats certament principis de la voluntat, però no pas lleis; en efecte, allò que és necessari de fer simplement per a la consecució d’un propòsit qualsevol pot ser considerat en si com a contingent, i sempre podem alliberar-nos de la prescripció si renunciem al propòsit; al contrari, el manament incondicionat no deixa a la voluntat la discreció d’optar pel contrari i, consegüentment, és l’únic que implica en si mateix aquella necessitat que exigim per a les lleis.

I.KANT. Fonamentació de la Metafísica dels Costums (secció segona)

ÈTICA AUTÒNOMA O ÈTICA HETERÒNOMA?

Kant està d'acord amb la crítica de Hume a la fal·làcia naturalista: del coneixement de com són les coses no en podem deduir com han d'ésser; és a dir, del coneixement de l'ésser no en podem deduir el coneixement del deure.

Les ètiques heterònomes són aquelles que es basen en quelcom "exterior" al subjecte, ja sigui la realitat natural, ja sigui Déu. Per això cauen en la fal·làcia naturalista.

Si l'ètica és possible, com pensa Kant, només pot ser autònoma, és a dir, fonamentada en el propi subjecte racional.

COM ÉS POSSIBLE UNA ÈTICA AUTÒNOMA I CATEGÒRICA?

Per definir lleis morals universals (vàlides per a tothom, en tot lloc i en tot moment) caldrà:

• un element a priori, purament formal, és a dir, purament racional i, per tant, comú a tots els éssers humans
• i un element sensible, a posteriori, que doni contingut a aquest element formal.

L'imperatiu categòric es presenta com aquest element formal a priori que cerquem. Es formula de diverses maneres. Per exemple:

"Actua només segons aquella màxima per la qual puguis al mateix temps voler que ella esdevingui una llei universal”.

0, més endavant:

"Actua com si la màxima de la teva acció degués convertir-se per la teva voluntat en llei universal de la naturalesa”.

L'imperatiu categòric no és una llei moral, sinó la forma pura de totes les lleis morals. No m’indica un deure concret, sinó que és la forma del deure. És per això que pot ser a-priori, és a dir, procedent del subjecte de forma autònoma (si bé hem de recordar que en parlar de “subjecte” no em refereixo a mi mateix com a persona sinó al que anomena “subjecte transcendental”, és a dir, la racionalitat que tots compartim).

De la mateixa manera que les categories pures a priori de l'enteniment no signifiquen res si no les omplim de contingut empíric, l'imperatiu categòric no "ordena" res si no l'apliquem a una situació concreta. Aquesta situació concreta és l'element sensible a posteriori que cercàvem.

Exemple: Suposem la següent situació concreta: El senyor X em fa un préstec. Quan s'acaba el termini s'oblida de demanar-me que li retorni. Què he de fer? Si hi aplico l'imperatiu categòric (és a dir, si hi penso racionalment) m'adono que jo no puc voler que "no tornar els deutes" es converteixi en un deure, en una obligació per a tothom. Això seria contradictori amb el propi concepte de deute. Per tant, em queda com a única possibilitat acceptable adoptar com a norma que "els deutes s'han de tornar". Aquesta (i no l'imperatiu categòric) és la llei moral. Cada situació concreta generarà, en ser pensada èticament, una llei moral determinada.

Kant diferencia 4 tipus de deures segons si són envers nosaltres mateixos o envers els altres i si són perfectes (el contrari és absurd) o imperfectes (el contrari no és absurd, però no es pot desitjar que es converteixi en llei universal). Posa un exemple concret de cadascun d’aquests tipus:

• Perfecte vers jo mateix: No m’he de suïcidar en cap circumstància. Seria racionalment contradictori llevar-se la vida per amor a la vida i no puc voler de cap manera que es converteixi en llei. És un deure vers mi mateix, i és perfecte perquè el contrari és absurd.
• Perfecte vers els altres: S’han de tornar els deutes. Ja hem comentat l’exemple abans. Està clar que aquest deure és vers als altres, i el contrari també és absurd.
• Imperfecte vers jo mateix: He de desenvolupar els meus talents naturals. Hom podria pensar que li fa mandra i que prefereix fer el gandul. Però un ésser racional vol necessàriament que la norma sigui que es desenvolupin tots els seus talents útils. Considera que aquest deure és imperfecte en tant que no seria contradictori desitjar no fer res, però no podem desitjar que es converteixi en llei universal.
• Imperfecte vers els altres: M’he de preocupar i he de contribuir al benestar dels que pateixen dificultats. Segueix el mateix esquema que l’exemple anterior, però ara s’adreça clarament vers els altres.

El fet de conèixer el nostre deure no significa automàticament que el complim. Kant diferencia tres tipus d'acció:

1. ACCIÓ IMMORAL: consisteix a no complir el deure (no tornar els diners, en aquest cas)
2. ACCIÓ AMORAL: consisteix a complir el deure de forma interessada. En aquest cas, per exemple, jo tornaria els diners perquè no vull anar a la presó, o perquè penso que potser més endavant li n'hauré de demanar més. Es a dir, compleixo el deure si em convé, però si no em convingués no el compliria (aquesta falsa moral tindria una estructura hipotètica i per tant no podria ser universal)
3. ACCIÓ MORAL: consisteix a complir el deure de forma totalment desinteressada, simplement per respecte al deure, que m'ho ordena categòricament.

L'ètica kantiana és categòrica en la mesura que no admet condicionants. Si admetéssim l’interès com a factor a considerar a l'hora de definir la moralitat, no podríem considerar les lleis morals com a universals, perquè cada persona té interessos diferents.

El deure s'ha de complir per respecte al deure. Respectar el deure és respectar la pròpia racionalitat, és a dir, respectar-nos nosaltres mateixos, respectar l'home. Així podem entendre una altra formulació de l'imperatiu categòric:

"Actua de tal manera que mai no prenguis la humanitat ni en tu ni en els altres com un mitjà, sinó com un fi".

Les persones no poden ser “utilitzats”, no són eines que puguem fer servir per als nostres propòsits, com qui fa servir un tornavís o un martell. Un tornavís no té “dignitat moral”, però una persona sí. És absurd dir que respecto molt el meu tornavís (puc dir que m’agrada o que no te’l deixo, però no pas que el respecto moralment). Les persones són, per tant, finalitats en si mateixes, i no pas eines o mitjans.

 EXERCICI:

Cerca al text de Kant l’explicació que fa dels quatre exemples que hem vist abans des del punt de vista de la tercera definició de l’imperatiu categòric i fes-ne un resum.

ÈTICA FORMAL O ÈTICA MATERIAL?

Fixeu-vos que quan diferenciàvem els tres tipus d'acció no hem tingut en compte cap vegada el resultat.

Tornem o no tornem els diners al final? Potser ens atraquen pel carrer i no podem tornar-los. Això no té cap importància des d'un punt de vista de la moralitat de l'acció.

L'únic que importa és la forma en què es determina la voluntat (la forma en què es decideix). El resultat no depèn tant de nosaltres com de les circumstàncies. Per això diem que es tracta d'una ètica formal.

La bona voluntat no és bona per allò que ella fa o aconsegueix, no és bona per la seva capacitat d’obtenir qualsevol fi proposat, sinó únicament pel voler, és a dir, és bona en si. (...) La utilitat o la inutilitat no pot fer créixer ni minvar gens aquest valor.

I.KANT, Fonamentació de la metafísica dels costums (secció primera)

En el món les coses no són ni bones ni dolentes, sinó moralment neutres. L'únic que es pot considerar realment bo és la bona voluntat, que és la voluntat de respectar el deure, al marge de les nostres possibles inclinacions naturals.

Les coses no són ni bones ni dolentes perquè els falta la condició necessària de la moralitat, que és la llibertat.

No és possible de pensar res enlloc del món, ni tampoc en general fora del món, que pugui ser tingut sense restricció per bo, llevat únicament d’una bona voluntat. La intel.ligència, l’agudesa, el judici i totes els altres talents de l’esperit, diguin-se com es vulgui, o bé el coratge, la decisió, la perseverança en els propòsits, com a qualitats del temperament, són sens dubte des de diversos punts de vista bons i desitjables. però poden esdevenir també extremament dolents i perjudicials, si no és bona la voluntat que ha de fer ús d’aquests dons naturals, la disposició pròpia de la qual s’anomena per això caràcter. El mateix passa amb els dons de la fortuna. El poder, la riquesa, l’honor, fins i tot la salut i el ple benestar i l’acontentament amb la pròpia situació, això que s’anomena felicitat, produeixen coratge, i així sovint també petulància, allí on no existeix una bona voluntat que rectifiqui i faci adequat a fins universalment vàlids l’influx d’aquests dons i, al mateix temps, tot el principi de l’acció; sense esmentar que un espectador raonable i imparcial mai no pot tenir satisfacció davant la visió que tot li va constantment bé a un ésser que no és ornat per cap tret d’una voluntat pura i bona, i que així la bona voluntat sembla constituir la condició indispensable d’allò que ens fa dignes de ser feliços.

I.KANT, Fonamentació de la metafísica dels costums (secció primera)

Fixeu-vos que en el paràgraf anterior la felicitat és bona, però no equival al bé, com havia plantejat Epicur o tornarà a proposar Mill. Quan parlem de bé, ens referim a la moral, i la moral no té res a veure ni amb la felicitat ni amb la utilitat, sinó només amb la forma de les nostres decisions.

El bé moral tampoc té res a veure amb tenir una inclinació natural cap al bé, tenir un bon temperament, sinó que es tracta de voler complir el deure pel sol fet de ser el nostre deure. Per exemple, no té sentit un manament moral que digui que has d’estimar a les persones que estimes, ja que és natural que sigui així. El mandat de pagar un deute, fins i tot a aquell que pots considerar el teu enemic, sí que és un mandat moral, ja que no respon a cap inclinació sinó a un deure racionalment establert.

Ara bé, si som morals (és a dir, si tenim bona voluntat), aleshores som dignes de ser feliços.

Podem doncs esperar ser feliços si som bons?

Reflexió: Quan estudiem l’utilitarisme veurem una proposta radicalment diferent: És bo allò que és útil. Tindrem així una ètica material. Però si el criteri moral és buscar la màxima utilitat, com ens posarem d’acord sobre el que és útil o perjudicial? Serà possible establir criteris morals vàlids per a tothom (universals)? O la moral serà hipotètica (relativa)?

QUÈ PUC ESPERAR? ELS POSTULATS DE LA RAÓ PRÀCTICA:

Parlar de moralitat ens porta a parlar de llibertat. Però parlar de llibertat és penetrar en el terreny prohibit de la metafísica, la qual cosa, segons Kant, no és possible des d’un punt de vista teòric (científic). Ara bé, en el terreny de la moral no estem en el camp teòric, sinó en el pràctic.

No serà possible fer demostracions científiques sobre temes metafísics, però això no impedeix investigar els postulats metafísics que fan possible la perfecció moral.

Els postulats de la raó pràctica no són objectes de coneixement teòric, sinó condicions que fan possible la moral perfecta.

Els postulats de la raó pràctica són tres:

1. LLIBERTAT
2. IMMORTALITAT DE L’ÀNIMA
3. EXISTÈNCIA DE DÉU

1.LLIBERTAT: Evidentment, per parlar de bona o mala voluntat cal poder parlar de “voluntat”. I si no hi ha llibertat no podem parlar de voluntat. Voler és auto-determinar-se lliurement (sense llibertat només podríem parlar de motivació). En els fenòmens naturals només hi trobem una determinació necessària segons les lleis de la naturalesa. Però podem postular la llibertat com a forma de la nostra pròpia realitat com a persona.

2.IMMORTALITAT DE L’ÀNIMA: L’imperatiu categòric no fa referència al temps. La moralitat és doncs independent del temps. La moralitat perfecta no ha de tenir final, i per tant només es pot realitzar en un ésser immortal. Ara bé, la immortalitat només pot tenir sentit en la realitat metafísica, ja que en el món dels fenòmens tot està delimitat per l’espai i el temps.

3.DÉU: La moralitat apunta cap a la perfecció de l’ideal i Déu representa aquest ideal de perfecció moral. Déu és la finalitat absoluta que justifica les normes morals.

Aquests tres postulats seran el fonament de la religió a partir de la raó pràctica.

Normalment es considera que l’ètica es fonamenta en la religió. En la filosofia kantiana és a l’inrevés: la idea de perfecció moral ens porta a una fe religiosa raonable.

És raonable esperar que l’ànima és lliure i immortal i que Déu existeix, però no pot haver-hi coneixement objectiu de tot això (com el propi Kant va demostrar en la dialèctica transcendental de la Crítica a la Raó Pura).