TEORIA ÈTICA. UTILITARISME

PRINCIPI D’UTILITAT O PRINCIPI DE LA MAJOR FELICITAT:

El principi d’utilitat, és a dir, el principi ètic de l’utilitarisme consisteix a buscar la felicitat per al màxim nombre de persones possible.

“ El credo que posa com a fonament de la moral de la Utilitat el principi de la major felicitat possible, sosté que tota acció és bona (right) en proporció a la seva tendència a promoure la felicitat, i dolenta (wrong) en proporció a la seva tendència a produir el contrari de la felicitat. Per felicitat s’entén l’absència de dolor; per infelicitat, dolor i privació de plaer.”

J.S.MILL, Utilitarisme, secció 2

Cercar el plaer i evitar el dolor són les úniques coses desitjables com a finalitats. En tant que l’ètica s’ocupa de les finalitats de les nostres accions, l’ètica utilitarista proposa com a criteri d’elecció entre les diverses accions possibles la consideració sobre quina contribueix més a la consecució d’aquestes finalitats.

Es podria criticar l’utilitarisme perquè proposa quelcom impossible: la felicitat. Potser la felicitat perfecta és inassolible, però això no impedeix tenir-la com a finalitat i, a més, sempre queda la finalitat d’allunyar-nos de la infelicitat. Si entenem per felicitat un estat de continua emoció altament plaent, està clar que això no és possible. La felicitat no consisteix en una vida d’èxtasi i arravatament, sinó en una existència constituïda per pocs dolors, com més breus i ocasionals millor, i plaers diversos, tan abundants com sigui possible (i de la millor qualitat possible).

Segons Mill, la vida satisfactòria és la conjunció de dos factors: tranquil.litat i excitació. La tranquil.litat permet suportar l’absència de plaers, i l’excitació permet suportar determinades quantitats de dolor. I si es poden combinar les dues, molt millor.

El principi d’utilitat no és egoista. Si ho sos, no serviria com a principi ètic. Lètica no promou el plaer de l’individu per sobre del de la majoria sinó, a l’inrevés, considera com a fonamental el plaer del màxim nombre possible.

Aquest criteri moral (principi d'utilitat) a vegades no és fàcil d’aplicar, però segons Mill no hi ha cap criteri moral que no plantegi conflictes en determinades situacions, ja que les situacions en les quals ens trobem al llarg de la vida poden ser molt complexes. De tota manera, Mill considera com un avantatge d’aquest criteri el fet que permet prendre decisions raonablement comprensibles:

“Aquesta doctrina pot proporcionar un mode de decidir entre opcions diferents que no sempre és fàcil, però que en qualsevol cas és tangible i intel.ligible.”

J.S.MILL, Utilitarisme, secció 2

Buscar la felicitat general pot comportar sacrificis individuals, la necessitat d’actes heroics, però l’objectiu seria, com veurem més endavant, promoure una societat on no es pugui destriar el bé propi del bé comú, on no calgui renunciar a la felicitat individual, on no calgui el sacrifici. El sacrifici és plausible en la mesura que promou el bé comú, però no pas com a valor per si mateix.

“...que l’utilitarista no es cansi mai de proclamar que la moral de l’autosacrifici és una possessió que li pertany a ell amb el mateix dret que a l’estoic o al transcendentalista. La moral utilitarista reconeix en els éssers humans el poder de sacrificar el seu bé més gran pel bé dels altres. Només es nega a admetre que el sacrifici sigui un bé en ell mateix. Un sacrifici que no augmenta, o no tendeix a augmentar (la felicitat), el considera malaguanyat. L´única autorenuncia que aplaudeix és la que es consagra a la felicitat dels altres, o a algun dels mitjans que la faciliten...”

J.S.MILL, Utilitarisme, secció 2

Voluntaris de Proactiva Open Arms rescatant un "refugiat" a l'illa de Lesbos

Però tampoc no es tracta de renunciar a l’individu. El mateix Mill fa seva la màxima de Jesús: “estima el proïsme com a tu mateix”.

“Un cop més he de repetir que els qui ataquen l’utilitarisme rarament concedeixen amb justícia que la felicitat que configura el criteri utilitarista del que és una conducta bona no és pas la felicitat del mateix agent, sinó la de tots els afectats per ella. Entre la seva pròpia felicitat i la d’altres, l’utilitarisme li exigeix ser tan estrictament imparcial com un espectador benvolent i desinteressat. En la regla daurada de Jesús de Natzaret hi percebem tot l’esperit de l’ètica de la utilitat. Actuar com voldries que actuessin amb tu, i estimar el teu veí com a tu mateix, constitueixen la perfecció ideal de la moral utilitarista. Entesa com la millor manera d’enfocar aquest ideal, la utilitat exigeix en primer lloc que les lleis i els acords socials situin l’interès de cada individu, tan en harmonia com sigui possible amb l’interès del conjunt; i en segon lloc, que l’educació i l’opinió, que posseeixen un poder tan vast sobre el caràcter humà, usin aquest poder amb l’objectiu d’establir en l’esperit de cada individu una associació indissoluble entre la seva felicitat i el bé del conjunt...”

J.S.MILL, Utilitarisme, secció 2

Mill s’esforça sempre a remarcar el caire no egoista de l’utilitarisme. De fet, si només cerquem els plaers egoistes, la proximitat de la mort els fa tots superflus. Però aquell que és capaç de preocupar-se pel bé comú estima amb intensitat la vida, i és capaç d’emocionar-se fins i tot quan veu que la pròpia mort s’apropa.

“Quan gent que són moderadament afortunats en els seus béns externs no troben en la vida prou gaudiment perquè mereixi de ser viscuda, generalment la causa és que no es preocupen de ningú més que per ells mateixos. Per aquells que no senten cap afecte ni públic ni privat, les excitacions de la vida són molt limitades, i en molts casos s’esvaeixen així que s’acosta la mort, on s’acaba tot interès egoista; mentre que els qui deixen darrere seu persones estimades, i especialment els qui també han conreat un sentiment de simpatia per l’interès col·lectiu de la humanitat, conserven en les portes de la mort un interès tan viu per la vida com en el ple de la joventut i de la salut.

J.S.MILL, Utilitarisme, secció 2

PLAERS DE QUALITAT

Mentre Bentham no reconeixia diferències de qualitat entre els plaers d’un primitiu i els d’un individu culte (o reivindicava els drets dels animals a una vida plaent), Mill reivindica la diferència qualitativa de plaers. Mill afirmava que un Sòcrates insatisfet és millor que un neci satisfet.

“És indiscutible que qui gaudeix amb poca cosa té més oportunitats de trobar satisfacció plena: i un ésser amb dots superiors sempre és conscient que la felicitat que es pot trobar en el món, així com està constituït, és imperfecta. Però pot aprendre a suportar les seves imperfeccions, sempre que siguin suportables, i no per això tindrà enveja d’aquell que certament és inconscient de les seves imperfeccions, però només perquè no arriba a adonar-se del bé que per contrast qualifiquen aquelles imperfeccions. És millor ser una persona insatisfeta que un gorrí satisfet; millor ser Sòcrates insatisfet que no un ximple satisfet. I si el ximple o el gorrí opinen de forma diferent, és perquè només coneixen el seu propi costat de la qüestió. L’altra part. en aquesta comparació, coneix tots dos costats."

J.S.MILL, Utilitarisme, secció 2

Aquí apareix un dubte: així com un neci no coneix els plaers d’un savi, com pot saber un savi el que significa ser un neci satisfet?

I vosaltres, quina d'aquestes dues preferiríeu ser?

Si Bentham calculava el plaer per aspectes quantitatius, J.S.Mill destaca les diferències qualitatives entre els plaers. Algunes classes de plaers són més desitjables i valuoses que d'altres. Els plaers intel·lectuals, la imaginació i els sentiments morals són superiors als plaers de la sensació. Com ens podem assegurar d’això? Només qui ha experimentat els dos tipus de plaer està qualificat per a jutjar-ho. Segons Mill, pràcticament tothom que ha experimentat aquestes dues menes de plaers, és a dir, els plaers de les sensacions corporals (animals) i els de les qualitats humanes més enlairades (intel.lectuals) prefereix clarament el segon tipus.

Aquesta preferència es podria explicar de moltes maneres, diu Mill, però la seva explicació es fonamenta en la idea de la dignitat. L’existència d’un Sòcrates és possiblement més complicada que la d’un neci, i possiblement pot patir per certes coses que no farien mai patir a un neci o a un porc, però també és clar que la seva existència té un grau de dignitat més elevat.

“Després de l’egoisme, la principal causa que fa la vida insatisfactòria és la manca de cultiu [cultura] de l’esperit. Un esperit cultivat –no vull dir el d’un filòsof, sinó de qualsevol a qui s’hagin obert les fonts del coneixement, i que hagi estat educat mínimament en l’exercici de les seves facultats- troba motius d’interès inexhaurible en tot el que l’envolta: en els objectes de la naturalesa, els productes de l’art, la imaginació de la poesia, els incidents de la història, les diverses formes de la vida humana passada i present, i les expectatives de futur.”

J.S.MILL, Utilitarisme, secció 2

Fixeu-vos com l’altruisme i la cultura contribueixen a què la nostra vida sigui plena d’emoció. A més, la cultura és emocionant i al mateix temps contribueix a la tranquil.litat de la ment.

De tota manera, per què hi ha homes que escullen plaers que saben que no són tan valuosos com els que deixen de banda? Mill ho atribueix a una feblesa de caràcter. Considera que el gust per allò que és noble i enlairat és quelcom que cal cultivar, que és en els joves com una planta tendra que si no s’educa i enforteix correctament pot declinar i morir d’inanició:

“L’aptitud per als nobles sentiments és una planta molt tendra en la majoria de les persones, fàcil de matar no solament per influències hostils, sinó per manca d’adob; i en la majoria dels joves mor ràpidament si les ocupacions a què els ha destinat la seva posició en la vida (i la societat on han anat a raure) no són favorables per mantenir actives aquestes capacitats superiors. Els homes perden les seves aspiracions elevades així que perden el gust per les coses intel·lectuals, perquè no tenen temps ni oportunitat de permetre-se-les; i aleshores es tornen addictes als plaers inferiors, no pas perquè deliberadament els prefereixin, sinó perquè d’una banda són els únics a què tenen accés, i d’altra banda perquè arriba que ja són els únics de què són capaços de gaudir.”

J.S.MILL, Utilitarisme, secció 2

LA DIGNITAT HUMANA

Afirma Mill que tots els humans posseïm un sentit de la dignitat. Per a Mill, la fonamentació de l’utilitarisme és la dignitat humana. Per tal que els humans siguem feliços és imprescindible que hi hagi dignitat, i això inclou dos elements:

Aquests dos elements formen la dignitat humana, sense la qual no hi pot haver felicitat. Un món d’éssers passius i satisfets en la seva obediència no pot ser un món feliç perquè, per a Mill, la felicitat és una funció de la diversitat. Fins i tot quan algú oprimeix un altre (cas del masclisme) de fet es degrada a si mateix, perquè s’acostuma a viure en un món de submissions merament bovines i es perd el guany intel·lectual i social que significa la diversitat.

Un exemple senzill de la diferència entre John Stuart Mill i el seu pare és la discussió sobre el vot femení. James Mill (el pare) considerava que el vot de les dones no era un tema rellevant perquè, de fet, elles tendirien a votar com els seus marits i, en conseqüència només augmentaria la paperassa electoral, es complicarien les campanyes i no canviaria el resultat. Donar vot a les dones era, doncs, un acte que no augmentava la felicitat de ningú. En canvi, John Stuart Mill respongué que, fins i tot si aquest raonament era correcte, es passava per alt la dignitat de la dona com a ésser humà i, per tant, es conculcava una regla imprescindible per a ser feliç.

La felicitat milliana no té res a veure amb la caricatura de l’aprofitament groller dels avantatges a qualsevol preu. La felicitat implica, com a primera condició, la dignitat o autorespecte (selfrespect). La part més valuosa de la felicitat és, precisament, el sentit de la pròpia dignitat. Aquí és bàsica la distinció que va proposar Mill entre "felicitat" i "acontentament”:

• La felicitat suposa un gaudi solidari. Només és pot arribar a ser plenament feliç quan es viu voltat de gent que també n’és.
• L’acontentament és el gaudi purament personal; és "no moral". Consisteix en el pur "estar bé" que no és encara "viure bé"; pertany a individus que no han assolit encara l’autonomia moral. En definitiva, es pot estar content envoltat de gent dissortada, però no ser feliç.

REFLEXIONA:

En què consisteix, segons el teu criteri, la dignitat de les persones? Normalment, quan diem que tothom té dret a una vida digna ens referim principalment a unes condicions de recursos econòmics suficients. Però Mill va molt més enllà de les condicions de subsistència. Creus que efectivament els joves tenen unes aspiracions més elevades i que això es perd amb l’edat? Creus, com Mill, que la societat actual no contribueix al manteniment de l’idealisme dels joves? O potser no creus que els joves siguin realment més idealistes? Creus que la societat ens porta a perdre la dignitat personal, a una degradació personal?

INTENCIÓ, MOTIU I MÈRIT. DIFERÈNCIA AMB KANT

“La funció de l’ètica és dir-nos quins són els nostres deures, o quines proves ens els poden fer conèixer; però cap sistema ètic exigeix que l’únic motiu de tot el que fem sigui el sentiment del deure. Al contrari, noranta-nou de cada cent accions les fem per altres motius, i les fem rectament si la regla del deure no les condemna.”

J.S.MILL, Utilitarisme, secció 2

No és cert que cap sistema ètic hagi reclamat que l’únic motiu acceptable per a considerar una acció com a moral sigui el sentiment del deure. El cas de Kant era justament aquest.

Mill ho veu diferent:

De fet, fa una diferència entre “motiu” i “intenció”:

“La moralitat de l’acció depèn completament de la intenció –és a dir, d’allò que l’agent vol fer-. Però el motiu, és a dir, el sentiment que li fa voler allò, quan no fa diferent l’acte, tampoc no en fa diferent la moralitat: això sí, fa molt diferent la nostra valoració moral de l’agent, especialment si indica una disposició habitualment bona o dolenta.”

J.S.MILL, Utilitarisme, secció 2

Com veieu en el fragment anterior, aprecia la diferència entre el sentiment del deure i l’interès, i li dóna més mèrit a l’acció que prefereix la utilitat general a la pròpia.

Ara bé, una persona pot ser més meritòria, més valenta, més simpàtica, més culta, més feliç... però això, per important que resulti, no canvia la nostra valoració de les seves accions.

O sigui, que per una banda valorem l’agent i per altra la seva acció (a diferència de Kant, que només valorava els agents, però no les accions). El que compta en la valoració de l’agent és el motiu. Però el que compta en la valoració de l’acció és la intenció i el resultat: si es busca un resultat favorable als interessos generals, l’acció és bona (moralment acceptable) i si busca un resultat contrari als interessos generals és dolenta (moralment reprovable).

LA DEMOSTRACIÓ DEL PRINCIPI D’UTILITAT

No es pot provar racionalment (demostrar amb raonaments) la validesa del principi d’utilitat precisament perquè es tracta d’un principi. Això serveix tant per als principis del coneixement com per als principis de la conducta.

Les qüestions de fet les podem esbrinar amb les nostres facultats intel.lectuals, segons Mill: els sentits i la consciència interna. Mill es pregunta si amb aquestes mateixes facultats podem esbrinar també les qüestions de dret, és a dir, les finalitats pràctiques (entenem per finalitats pràctiques tot allò que és desitjable). Què és desitjable i què no ho és, només ho podem saber per l’autoconsciència o l’observació de nosaltres mateixos i dels altres. Segons aquesta experiència, diu Mill, desitjar una cosa i trobar-la agradable (plaent) són sinònims, i també és el mateix sentir aversió per una cosa i trobar-la desagradable (dolorosa). És físicament impossible desitjar quelcom si la idea que ens en formem és desagradable.

L’única prova que un objecte és sensible és que la gent el percep amb els sentits. De la mateixa manera, l’única prova que quelcom és desitjable és que la gent realment ho desitja. Tradicionalment s’ha criticat aquesta idea de Mill per caure en la fal·làcia naturalista: deduir el que ha de ser (el desitjable) del que és (el desitjat). L’única prova que la felicitat general és desitjable és que cada persona desitja la seva pròpia felicitat. Segons Mill, aquest fet prova que la felicitat és una de les finalitats de la conducta i, per tant, un criteri moral. A partir d’aquí, haurà de provar que és l’únic criteri possible i per això cal analitzar què més desitja la gent.

Per exemple, els homes desitgem la virtut i l’absència de vicis tant com el plaer i l’absència de dolor (que equival a felicitat en la doctrina utilitarista). És cert que el desig de virtut no és igualment present en tots els homes, però és un fet que la virtut és desitjada. Mill, contra el que es podria esperar, no considera que la virtut sigui desitjable només com a mitjà per aconseguir la felicitat, sinó que ho és per ella mateixa, és un bé en sí mateixa. L’amor a la virtut és una ingredient necessari per a la felicitat. Els ingredients de la felicitat són variats i cada un és desitjable per si mateix i no simplement com a part de la suma total. Per exemple, la salut o el plaer estètic són també desitjables per si mateixos. Això vol dir que a més de ser mitjans per a aconseguir la felicitat, formen part de la felicitat mateixa, són part de la finalitat. Per tant, la felicitat no és una idea abstracta sinó una totalitat concreta formada per parts concretes.

Originàriament la virtut només té interès perquè ens evita el dolor i ens proporciona cert plaer. La virtut, per tant, no és naturalment una part de la felicitat, però ho pot arribar a ser a partir del moment en què hi ha homes que la desitgen desinteressadament (no com a mitjà per a la felicitat sinó com a part de la seva pròpia felicitat).

Mill proposa altres exemples: els diners, la fama i el poder. Els diners no són, en principi, desitjables si no és com a mitjà per aconseguir comprar quelcom. Però arriba un moment que es poden desitjar per si mateixos; és el que en diem amor als diners, més per tenir-los que per gastar-los. Es pot dir el mateix del poder o de la fama, que comencen com a mitjans i acaben com a finalitats per si mateixos.

Aleshores, quina és la diferència entre l’amor a la virtut i l’amor als diners, al poder o a la fama? L’utilitarisme no té res en contra d’aquests plaers en la mesura que no perjudiquin als altres membres de la societat. Però perquè això sigui així, s’ha de posar per damunt de l’amor als diners, el poder o la fama, l’amor desinteressat a la virtut perquè és el que proporciona el major plaer (felicitat) al major nombre. Per tant, tots els desitjos són tolerables si no són nocius per als altres, però només l’amor a la virtut és recomanable.

En conclusió, tot el que volem ho desitgem com a mitjans per aconseguir la felicitat o com a ingredient i part de la felicitat. Per tant, queda provat que la felicitat és l’únic criteri de la moralitat.

Vegem tot això tal com ho escriu el propi Mill:

“L’única prova que es pot donar que un objecte és visible és que la gent realment el vegi. L’única prova que es pot oferir que un so és audible és que la gent el senti: i així pel que fa a les altres fonts de l’experiència. De manera semblant, entenc que l’única evidència que és possible aportar que una cosa és desitjable és que la gent realment la desitgi. Si el fi que la doctrina utilitarista es proposa no és reconegut com un fi, en teoria i a la pràctica res no podrà convèncer cap persona que és un fi. No es pot donar cap altra prova que la felicitat general es desitjable, llevat del fet que tota persona desitja la pròpia felicitat en la mesura que creu que la pot assolir. Doncs bé, com que això és un fet, no solament tenim la prova que demanàvem, sinó tot allò que es pot exigir, és a dir, que la felicitat és un bé: que la felicitat de cada persona és un bé per a aquesta persona, i que la felicitat general, doncs, és un bé per a la suma de totes les persones. Amb això la Felicitat adquireix un títol legítim a ser un dels fins de la conducta, i consegüentment un dels criteris de la moralitat.

Però això per si sol no demostra que sigui el criteri únic. Per ser-ho, sembla necessari per la mateixa regla mostrar no solament que la gent desitja la felicitat, sinó que no desitgem mai res altre. Ara, és ben palpable que de fet desitgem coses que en llenguatge corrent són decididament diferents de la felicitat. Desitgem, per exemple, la virtut i l’absència de vici, realment no menys que el plaer i l’absència de dolor. El desig de virtut no és tan universal, però és un fet tan autèntic com el desig de felicitat. I d’aquí ve que els crítics de l’estàndard utilitarista considerin que tenen dret a inferir que hi ha altres fins de l’acció humana al costat de la felicitat, i que la felicitat no és l’estàndard d’aprovació i desaprovació.

Però al capdavall, que potser la doctrina utilitarista nega que la gent desitgi la virtut, o manté que la virtut no sigui una cosa desitjable?

(...)

Els ingredients de la felicitat són molt variats, i cada un és desitjable en ell mateix, i no merament considerat com una part que incrementa el conjunt. El principi d’utilitat no significa que un plaer com ara la música, per exemple, o que l’absència d’un dolor com ara la salut, es redueixi a ser un mitjà d’aquesta cosa col.lectiva que en diem felicitat, i que sigui desitjable per aquesta raó. Aquestes coses es desitgen i són desitjables en elles i per elles mateixes; a més de ser mitjans, també formen part del fi. Segons la doctrina utilitarista, la virtut no és una part natural ni originària del fi, però és susceptible de ser-ho, i és desitjada i apreciada no pas com un mitjà de la felicitat sinó com una part de la seva felicitat.

(...)

Allò que abans es desitjava com un instrument per aconseguir la felicitat, passa a ser desitjat per si mateix. Però des del moment que és desitjat per si mateix esdevé una part de la felicitat.

(...)

La Felicitat no és una idea abstracta, sinó un tot concret.

(...)

La virtut, segons la concepció utilitarista, és un dels béns d’aquesta descripció. No tenim cap desig originari ni cap motivació per ella, llevat del fet que propicia el plaer, i en especial que evita el dolor. Però a través d’aquestes associacions es pot sentir com un bé en ella mateixa i ser desitjada com a tal amb una intensitat tan gran com qualsevol altre bé; això sí, amb la següent diferència entre ella i l’amor als diners, al poder o a la fama: que totes aquestes coses poden fer (i sovint ho fan) que una persona es torni perjudicial als altres membres de la societat a què pertany, mentre que no hi ha res que la faci tan beneficiosa als altres com el cultiu de l’amor desinteressat per la virtut. I consegüentment l’estàndard utilitarista, si bé tolera i aprova aquells altres desitjos adquirits fins a un punt més enllà del qual serien més lesius que no favorables a la felicitat general, imposa i requereix que cultivem l’amor a la virtut al grau més alt possible, ja que es troba per damunt de totes les coses importants per a la felicitat general.”

J.S.MILL, Utilitarisme, secció 4

DESIG I VOLUNTAT 

Mill diferencia entre desig i voluntat. Entén la voluntat com un fenomen actiu, mentre que el desig és un fenomen passiu.

La voluntat té el seu origen en el desig, és a dir, volem fer (ens esforcem per fer) allò que desitgem (és a dir, allò pel qual ens sentim atrets).

Tanmateix, pot passar que en lloc de voler quelcom perquè ho desitgem, acabem desitjant-ho perquè volem. Si la voluntat es pot imposar al desig és per la força de l’hàbit:

“La voluntat és filla del desig, i abandona el domini del seu progenitor només per passar a dependre de l’hàbit.”

J.S.MILL, Utilitarisme, secció 4

Considera com un fet psicològic que la voluntat és modelada per l’hàbit, de tal manera que puguem voler a causa de l’hàbit allò que ja no desitgem. Això pot passar de tres maneres:

1. Ens acostumem a actuar d’una determinada manera, inconscientment, i continuem volent-ho fer per la força de l’hàbit, tot i que no sigui quelcom virtuós. Pensem, per exemple, en un matrimoni gran. Ella sempre ha rentat els plats i ell no ho ha fet mai. Ja hi estan acostumats, i encara que no sigui gaire just, ni tan sols hi pensen i continuen fent el que han fet sempre.
2. També podem ser conscients de què el que volem és viciós o perjudicial, que no és desitjable, però continuem volent-ho per la força de l’hàbit. Per exemple, fumar en principi pot ser desagradable, i som conscients que és perjudicial, però com que volem fumar, ens hi habituem.
3. En tercer lloc, i aquest cas sí que és positiu, una persona habituada a ser virtuosa pot continuar volent realitzar els seus propòsits sense aturar-se a considerar el plaer que n’obtindrà. Per exemple, ser amable amb els altres és una actitud virtuosa. N’obtenim un plaer més gran que si som uns malcarats. Tanmateix, qui està acostumat a ser amable, ho vol continuar essent no pas per a obtenir aquest plaer, sinó perquè no concep altra manera de comportar-se.

La finalitat de l’ètica és aconseguir la major felicitat per al major nombre. Enfortir la voluntat és un mitjà per aconseguir aquesta finalitat. Per aconseguir que les persones enforteixin la seva voluntat de ser virtuosos hem d’aconseguir que experimentin i contemplin la virtut com a quelcom agradable, plaent, i el vici com a desagradable, dolorós. Un cop adquirit l’hàbit de la virtut, aleshores ja no cal tenir en compte ni el plaer ni el dolor. L’hàbit és l’única garantia de la constància de la virtut. Això significa que les associacions de virtut amb plaer i vici amb dolor no són suficients per si soles sense aquest reforç que prové de l’hàbit.

“La diferència entre la voluntat i el desig entès d’aquesta manera és un fet psicològic autèntic i de gran importància: però el fet consisteix només en això: que la voluntat, com les altres parts de la nostra constitució, és sensible a l’hàbit i que per hàbit podem voler allò que ja no desitgem per si mateix o ho desitgem només perquè ho volem. No és menys cert que al principi la voluntat sorgeix enterament del desig, incloent-hi en aquest terme tant l’acció que repel·leix el dolor com també la que atreu el plaer. Prenem ara en consideració, no pas la persona que té una voluntat provada d’actuar bé, sinó aquella en qui aquesta voluntat virtuosa és encara feble, subjecta a la temptació i que no és del tot fiable. Per quins mitjans es pot enfortir? Com es pot implantar o despertar la voluntat de ser virtuós quan no es posseeix la força suficient? Només fent que la persona desitgi la virtut –fent que la contempli sota una llum agradosa, o que percebi la seva absència de forma dolorosa. Només és possible animar la voluntat a ser virtuosa si s’associa fer el bé amb el plaer, o fer el mal amb el dolor (...); un cop aconseguit això la persona actuarà sense cap pensament de plaer ni dolor. La voluntat és filla del desig, i només surt de la potestat paterna per caure sota la de l’hàbit. Allò que és resultat de l’hàbit no conté una presumpció de bondat intrínseca; i no hi hauria cap raó per desitjar que el propòsit de la virtut esdevingués independent del plaer i el dolor, si no fos perquè la influència de les associacions plaents i doloroses que animen a la virtut no és prou fiable per consolidar una acció constant i infal·lible mentre no hagi adquirit el suport de l’hàbit.”

J.S.MILL, Utilitarisme, secció 4

REFLEXIÓ:

Tal com presenta el paper de l’hàbit per a aconseguir la virtut, com creus que això hauria de ser tingut en compte en l’educació dels infants?