TEORIA POLÍTICA. LIBERALISME

LA LLIBERTAT INDIVIDUAL

A “Sobre la llibertat”, Mill afirma que la llibertat és l’espai de la pròpia individualitat (privacity), expressament reivindicada. Podríem considerar la llibertat com l’esfera de la nostra existència que abasta les accions que no repercuteixen nocivament sobre el proïsme.

Per tal que hi hagi una llibertat privada, cal que es donin una sèrie de condicions socials i específicament un règim de llibertats públiques (de pensament, d’associació, de premsa...). A “Sobre la llibertat”, la llibertat social o civil és la certesa que la societat i l’estat respectaran el llindar entre esfera pública i esfera privada.

La llibertat és per a Mill també el dret a tenir intimitat. Com a liberal, Mill considera que l’home és al mateix temps un ésser extern (interessat en els afers públics) i intern (amo de si mateix). En definitiva, John Stuart Mill, que coneixia prou bé l’utilitarisme primitiu del seu pare i de Bentham, va voler salvar sempre l’aspecte creador de la personalitat i el dret a la diferència.
A “Sobre la llibertat” afirma: Pel que fa a ell [l’home] la seva independència és, de dret, absoluta. Sobre ell mateix, sobre el seu cos i el seu esperit, l’individu és sobirà. Per tant, la llibertat humana (de consciència, d’expressió, d’associació...) és integral i incondicional; cap estat no pot ni limitar-la ni posar-li cap trava legítima. Tampoc l’opinió pública -ni la majoria- no pot impedir la lliure iniciativa individual. Això no significa que la llibertat no tingui límits, sinó que la societat no té res a dir sobre les decisions particulars dels individus mentre no afectin a la vida dels altres ciutadans.

EXERCICI:

Explica breument les idees principals del text i com hi apareixen relacionades:

Per bé que la societat no es basi en un contracte i per bé que no s’hi guanyi res inventant-ne un per tal de deduir-ne obligacions socials, tots els qui reben la protecció de la societat li deuen una torna pel benefici percebut, i el fet de viure en societat fa indispensable que cadascú es vegi en l’obligació d’observar una certa línia de conducta envers la resta. Aquesta conducta consisteix, primer de tot, a estar-se de noure (perjudicar) els interessos dels altres o, millor dit, certs interessos que, ja sia per disposició legal o per consentiment tàcit, són considerats drets subjectius; i, segonament, en el fet que cada persona endureixi la seva càrrega (fixada segons un principi equitable) dels treballs i sacrificis que suposi la defensa de la societat o dels seus membres quan siguin objecte d’ofenses i vexacions. La societat està plenament justificada a imposar aquestes condicions a tota costa a aquells que voldrien incomplir-les. Però la societat pot fer quelcom més. Els actes d’un individu poden resultar nocius als altres o fer cas omís de la deguda consideració que es mereix llur benestar, sense necessitat d’arribar a violar algun dels seus drets constituïts. En aquest cas, l’ofensor pot ser punit (castigat) justament per l’opinió, però no per la llei. Tan bon punt con un aspecte del comportament d’una persona afecta d’una manera perjudicial els interessos d’altri, la societat hi té jurisdicciói esdevé objecte de discussió la qüestió de si la intervenció de la societat és favorable o desfavorable al bé comú. Però no treu cap a res plantejar aquesta qüestió quan la conducta d’una persona afecta només els seus propis interessos o no té necessitat d’afectar els interessos dels altres si no ho volen (partint del supòsit que totes les persones afectades són majors d’edat i tenen un grau normal d’enteniment). En tots aquests casos, l’individu hauria de gaudir d’una llibertat perfecta, tant jurídica com social, per a acomplir l’acte que vulgui i atenir-se a les conseqüències.

J.S.MILL Sobre la llibertat

SOLUCIÓ

La defensa de la llibertat individual en tot allò que no afecta els interessos dels altres no s’ha d’entendre com una defensa d’una indiferència egoista pel que faci tothom amb les seves pròpies vides. És necessari que ens preocupem per l’educació dels altres, perquè tinguin bons models de conducta, per fer-los entendre la conveniència d’una vida virtuosa. Però no els podem jutjar moralment per allò que no afecta a ningú més que a cadascú individualment. Es tracta de dos àmbits essencialment diferents: el de la llibertat individual i el de la moralitat:

És injustificat de castigaralgú perquè està ebri, però en canvi cal punir un soldat o un policia que s’embriagui estant de servei. En suma, sempre que existeix un dany o un risc de dany definits, ja sigui a un individu o a la col·lectivitat, el cas ja no cau dins l’àmbit de la llibertat i entra de ple dins de la moralitat o el dret.

J.S.MILL Sobre la llibertat

L’exemple de l’embriac és ben clar: si no fa mal a ningú més que a ell no se’l pot castigar, però és clar que li podem aconsellar amb tota raó que no s’embriagui.

Podríem preguntar-nos si en realitat no afecta ningú més. Potser el mal exemple que dóna farà que altres s’embriaguin! Mill es manifesta obertament en contra de la fanàtica intolerància moral dels puritans. El mal exemple de les persones vicioses o llibertines només té efectes negatius sobre els que ja tenen tendència al vici o llibertinatge. L’exemple és més aviat saludable per norma general, perquè no només posa al descobert la mala conducta, sinó també les conseqüències doloroses o degradants d’aquesta conducta viciosa i llibertina. Penseu vosaltres mateixos: veure un embriac que no s’aguanta dret us fa venir ganes d’embriagar-vos per ser com ell o de no beure per no fer mai la llàstima que fa?

Però, per sobre d’això, Mill observa que la doctrina dels “drets socials” més monstruosa és aquella que

“considera com un dret absolut de tot individu que tot altre individu obri en tots els aspectes exactament com ell faria; que qualsevol que no hi reïx en la qüestió més insignificant viola el meu dret social i em dóna dret a posar clam per tal que sigui rescabalat el greuge. Un principi tan monstruós és molt pitjor que qualsevol intromissió concreta en la llibertat. No hi ha violació de la llibertat que no pogués justificar; no reconeix en absolut cap dret a la llibertat (...) Aquesta doctrina atribueix a tots els homes un interès creat mutu en llur perfecció moral, intel·lectual i àdhuc física, definida per cada reivindicador segons el seu propi criteri.”

J.S.MILL Sobre la llibertat

Quan Mill parla de llibertat individual, naturalment, no està pensant només en la llibertat d’embriagar-nos o qualsevol altre vici per l’estil. L’assumpte més important és la llibertat irrenunciable de governar el propi capteniment segons els nostres gustos individuals. Les qüestions de moralitat depenen de la utilitat per a la majoria, i en això la majoria és la més indicada per jutjar. Però en qüestió de gustos, la majoria no té cap motiu per tenir una opinió més encertada que la de la minoria o la d’un sol individu. A molts els ofèn que hi hagi gent que no comparteixi els seus propis gustos, però “el gust d’una persona és una qüestió tan pròpia com la seva opinió o la seva bossa”. La gent (el públic) no suporta la diferència, se sent incòmode i ofès. Confonem els propis sentiments personals del bé i del mal, si són tolerablement unànimes entre la majoria dels membres d’una societat, amb obligacions universals.

Mill, a “Sobre la llibertat”, recull diversos exemples en què no es respecta la llibertat individual en diversos llocs del món i adverteix sobre la necessitat de vetllar perquè aquesta llibertat es respecti.

“No és difícil mostrar, amb abundants exemples, que una de les propensions humanes més universals és eixamplar els límits del que hom pot anomenar vigilància moral fins arribar a violar la llibertat de l’individu més inqüestionablement legítima”.

J.S.MILL Sobre la llibertat

Per exemple, rebutja frontalment la intolerància religiosa, especialment l’interès d’imposar l’observança religiosa a tothom, com si es tractés d’una obligació divina procurar convertir els infidels.

“La idea que és deure d’un home que un altre sigui religiós fou el fonament de totes les persecucions religioses perpetrades fins ara i, si l’admetessin, les justificaria plenament”.(...) És la creença que Déu no sols abomina l’acte del descregut, sinó que ens considera culpables si no li fem la vida impossible”.

J.S.MILL Sobre la llibertat

Observa les discrepàncies entre musulmans i cristians sobre el consum de carn de porc, o les diferències entre protestants i catòlics sobre el matrimoni dels clergues. El preocupa especialment que reneixi el poder dels puritans (calvinistes i metodistes) anglesos que voldrien prohibir els espectacles musicals, la dansa, el teatre, els jocs públics i tota mena d’esplai en general. Un altre exemple: la societat no té dret a opinar sobre la manera en que cadascú decideixi gastar els seus diners. També critica la llei seca dels Estats Units, que prohibia fer us de qualsevol beguda fermentada (alcohòlica). Critica també els intents de legislació sabàtica, és a dir, de prohibir treballar en dies de festa (que molts volen imposar prohibint obrir els museus o els locals d’esbarjo els diumenges). El cas més contundent és la prohibició dels jueus de realitzar qualsevol activitat el sàbat, ni que siguin ocupacions voluntàriament escollides.

Finalment, reivindica el dret dels mormons a practicar la seva religió sempre que sigui voluntàriament, fins i tot la controvertida pràctica de la poligàmia. Mill, òbviament, no comparteix la idea de poder casar-se amb més d’una dona, però no pretén tenir dret a oposar-s’hi sempre que les dones hi consentin lliurement.

Famíla mormona

"Un escriptor recent, en alguns aspectes de mèrit considerable, proposa (per usar les seves pròpies paraules) no una creuada, sinó una civilitzada, contra aquesta comunitat poligàmica, per tal de posar fi al que li sembla un pas enrere en la civilització. Jo també estic d’acord amb aquest darrer punt, però no crec que cap comunitat tingui el dret a forçar a una altra a civilitzar-se. Mentre que els qui pateixen la llei dolenta no demanin ajut a altres comunitats, no puc admetre que persones que no tenen res a veure amb ells hagin d¡intervenir-hi i acabar amb un estat de coses amb el qual hi estan d’acord tots els directament interessats perquè representa un escàndol per a individus que es troben a milers de milles de distància, que no hi tenen ni art ni part."

J.S.MILL Sobre la llibertat

REFLEXIÓ:

Estàs d’acord amb la idea de Mill que no hem d’interferir en els costums acceptats per una determinada comunitat encara que no siguin civilitzats, sempre que els seus membres les acceptin i no ens demanin ajut?

Clicant aquí trobareu un article que us podrà donar alguna idea

UTILITARISME I LIBERALISME

En filosofia política, s’anomena liberalisme la teoria de l’estat mínim, és a dir, la mínima participació de l’estat en l’economia i la mínima interferència de l’estat en la vida privada. El liberalisme és també un "estat d’iniciativa", perquè considera que són els individus els qui han de mantenir la iniciativa i el control sobre les seves pròpies vides, en les quals l’estat no pot interferir.

El liberalisme s’oposa al socialisme, o teoria de l’"estat màxim" que considera que l’estat ha de controlar l’economia -sigui directament a través de participar en els mitjans de producció o, simplement, condicionant-los de manera indirecta, a través de polítiques de preus o impostos. El socialisme s’ha anomenat també "estat garantista" perquè defensa que tothom ha de tenir garantits una sèrie de drets, independentment de l’esforç que hagin fet per assolir-los.

Sovint s’ha defensat el liberalisme amb arguments utilitaris: sembla més útil que cadascú cerqui el seu bé amb els seus propis mitjans que no pas sotmetre els individus a una centralització universalitzadora -i paternalista- que posa traves a la llibertat. També el mercat lliure sembla més útil que la planificació burocràtica, la crítica resulta més útil que el criteri d’autoritat i la diversitat és més creativa que l’uniformisme.

En principi podríem dir que el liberalisme fa una tria de llibertat, antiestatisme i individualisme mentre el socialisme opta per la igualtat, l’estatisme i el col·lectivisme.

En general, el criteri d’utilitat, la recerca del millor bé possible per al màxim nombre, porta implícita, l’acceptació d’aquests tres elements bàsics de la cultura liberal. L’individu, guiat pel seu interès, és l’únic que pot determinar el que és útil (o no) per a ell.

Això es veu clarament a la Introducció als principis de la moral i de la legislació, de Bentham, on dóna la regla general del liberalisme: deixeu als individus la més gran laxitud possible en els casos que només es puguin perjudicar a si mateixos; perquè són els millors jutges dels seus interessos. L’egoisme i la simpatia són els principis reguladors bàsics de la vida social i l’estat ha de procurar interferir-hi com menys millor.

El liberalisme és el marc general de l’utilitarisme, tot i que hi ha altres formulacions liberals no utilitaristes (partidàries de considerar la vida, la llibertat i la propietat com a drets naturals, com seria el cas de J.Locke). A “Sobre la llibertat” hi trobem alguna idea típicament liberal. Per exemple, critica la idea d’alguns socialistes que els treballadors hagin de cobrar sous igualitaris independentment de la seva productivitat demostrada.Però John Stuart Mill no fou estrictament un liberal sinó més aviat un radical demòcrata o un wig reformista (nom popular dels laboristes, en contraposició als tory, que són conservadors). Tenia una gran simpatia per les formulacions del socialisme moderat i era partidari de superar l'antítesi entre capitalisme i socialisme a través de sistemes de cooperatives. Per a Mill, el cooperativisme lliure (no pas l’estatal comunista) era un concepte nuclear a l'hora de regular les relacions socials.

Identifiqueu aquest edifici? Coneixeu altres cooperatives actuals? EXEMPLES

Malgrat tot, s’ha volgut identificar Mill amb el liberalisme pel seu aspecte antiestatista i per la seva reivindicació de la iniciativa individual. Limitar la intervenció de l’estat en raó "del mal extrem que causa l’extensió innecessària del seu poder" és una exigència de la llibertat.

Però Mill no és un individualista. Com diu ell mateix a L'utilitarisme es tracta que:

"Les lleis i els arranjaments socials haurien de situar, tant com sigui possible, la felicitat o l'interès de cada individu en harmonia amb l'interès de la societat (...) Tenir un dret significa tenir alguna cosa la possessió de la qual és garantida per la societat, en vista de la utilitat general. La col·lectivitat només ha de ser rebutjada quan posa aturadors a la lliure iniciativa i a la creació de diversitat."

J.S.MILL Sobre la llibertat

De vegades s’ha dit que en l’utilitarisme no hi ha principi de justícia. Això és absolutament fals. Estrictament, el principi de justícia utilitarista -i liberal- reivindica la imparcialitat i la igualtat d’oportunitats. La justícia consisteix en una estricta imparcialitat, és a dir, cal procedir d’acord a una estricta igualtat d’interessos i concedint igual consideració als interessos iguals de tothom. A partir d’aquí el criteri utilitarista considera que la igualtat no és un estadi final de la vida humana (el més desitjable és la diversitat) i que cadascú ha de saber aprofitar les oportunitats que se li han brindat. Tractar la gent amb igualtat vol dir actuar amb fair play en les oportunitats que s’ofereixen. Un Estat serà més just com més oportunitats de desenvolupar la diversitat i la creativitat ofereixi.

PROGRÉS SOCIAL I FELICITAT

És útil allò que ajuda a créixer i a desenvolupar l’home com a creador de diversitat: no el que el converteix en una màquina de sumar i restar plaers. Mill concep l’home com un ésser que cerca finalitats i, sobretot, ressalta la importància de la voluntat com a motor de la pròpia autotransformació. En aquest sentit l’utilitarisme de Mill és clarament social, no tan sols perquè vol posar en la mesura del possible, la felicitat o interès de cada individu en harmonia amb l'interès de la societat, sinó també perquè com més felicitat col·lectiva hi hagi, també hi haurà més felicitat individual. El seu objectiu principal és el canvi progressiu de la societat a través de l’acció d’individus lliures. La capacitat de canviar el propi caràcter és una prefiguració o un model del canvi global. Si jo puc canviar com a humà, llavors tota la societat, la suma dels humans, també ho pot fer.

La societat entre iguals només és possible si es tenen en compte igualment els interessos de tots. No és possible un estat constant d’absoluta desigualtat. Els homes s’acostumen a tenir sempre altres iguals que ells, amb els quals cooperen per interessos compartits que senten com a propis (interessos de classe o de grup). El progrés polític tendeix a suprimir les desigualtats i eliminar la contraposició d’interessos. D’aquesta manera es té consideració per la més gran felicitat de tots.El progrés definitiu arribarà el dia que els interessos individuals no es contraposin en absolut als col·lectius i no sigui necessari el sacrifici individual en favor de la causa comuna. El reforç dels vincles socials porta a considerar el bé aliè com a propi, a identificar els propis sentiments amb els del proïsme, i arrela a la consciència un desig natural de ser atent i considerat amb els altres.

El sentiment d’unió s’encomana i reforça per simpatia, per interès i per educació.

El sentiment d’unitat ha de ser promogut per l’educació, les institucions i l’opinió pública com si es tractés d’una religió. El sentiment d’unitat pot ser tant o més fort que els sentiments religiosos. Aquest sentiment d’unitat no seria pas insuficient per a garantir la moralitat. Més aviat correria el perill de ser excessiu si interferís en la llibertat individual, en la privacitat, que és un valor essencial en la filosofia de Mill, com hem vist abans.

Ara encara estem en un estadi relativament primitiu del desenvolupament social i humà. Alguns encara veuen als altres com a enemics, i encara no s’ha consolidat el sentiment de profunda simpatia amb el proïsme que faria impossible la discòrdia. Encara fan falta herois que sacrifiquin els seus interessos privats en profit del progrés social. Però el progrés va en aquesta direcció. Com a mínim, ja sentim el desig d’harmonia entre els sentiments i objectius propis i els del proïsme. Les diferències d’opinió i cultura intel·lectual provoquen rebuig mutu, però som conscients que els nostres objectius no poden ser excloents.

Creieu que l'anomenada "crisi dels refugiats" és un indici de progrés polític o de retrocés? Sentim simpatia o antipatia pels refugiats?

De tota manera, la reforma social i el progrés econòmic no són suficients. Suposem que aconseguim distribuir i maximitzar la utilitat econòmica sobre la terra, i que tots tenen la mateixa disposició de béns econòmics per poder definir el seu projecte de felicitat. Què passarà aleshores amb l’home concret, què en farà del seu temps concret, de les seves hores, dels seus sentiments? Com neutralitzarà el sentiment tràgic de la mort? La resposta és que no es pot esperar la felicitat si no es posa en un lloc central de la vida humana el conreu intern de l’individu. No n’hi ha prou a dominar el món extern, les circumstàncies, les institucions, les reformes socials, sinó que s’ha de formar i educar, reforçar i dirigir el món de la interioritat, el que Mill anomena les “disposicions passives”. Aquí és on l’art i la cultura manifesten la seva importància. Només l’art i la cultura es constitueixen com “el propi”, com a quelcom tan propi que ni la mort ens ho pot prendre. La retirada de tots els obstacles externs a la felicitat, aconseguida amb tot tipus de reformes socials, no implica directament l’apertura d’aquesta alegria de l’home. La felicitat no ens ve de fora sinó de dins. La cultura interior és el bé positiu que pot emergir quan els mals externs siguin eliminats. Mill afirmava que en la poesia, que humanitza la naturalesa i la terra “em semblava trobar una font d’alegria interior, de plaer imaginatiu i comunicable, que podia ser compartit amb tots els éssers humans i que no tenia connexió amb la lluita”.

L’experiència estètica implica la calma de la voluntat i de la lluita entre els homes. En aquest sentit, és un camí simbòlic cap a una experiència moral superior.

Així doncs, la meta de la transformació social s’escapa a l’obsessió d’assegurar només els bens econòmics com a únic objectiu. Aquest punt és important per contrarestar la proliferació de l’egoisme i li permet simpatitzar amb les tendències socialistes. A més, inclou la necessitat d’assegurar a cadascú el patrimoni cultural capaç de permetre-li assegurar la llibertat per a buscar la felicitat (i no l’acontentament).